dilluns, 24 de maig del 2010

Teenage Fanclub: tripartit harmònic

Ni discrepàncies internes, ni Dragon Khan, ni tacticisme partidista: Norman Blake, Gerard Love i Raymond McKingley, els tres cantants i compositors que formen Teenage Fanclub, ja fa anys que han arribat a una entesa total que fa que, fins i tot, es reparteixin a quatre per barba les cançons que integren cada disc nou que publiquen. Ho han tornat a fer amb Shadows, el seu nou LP, que aquest cop ha trigat... cinc anys!

Està clar que, a aquestes alçades de la vida, els Teenage Fanclub ni tenen pressa, ni segueixen les normes de la indústria, ni aspiren a un èxit que van tenir a tocar en la primera meitat dels 90. Tampoc a sorprendre amb canvis revolucionaris. Saben que tenen un grup de seguidors fidels, un estil consolidat i una capacitat envejable per crear bellesa, i això és suficients per ells, i per nosaltres. Així, lluny del so més brut dels seus orígens, Shadows continua el camí que van fixar amb Grand Prix (95) i Songs from Northern Britain (97): capes de guitarres i veus, Big Star i Byrds. I sí, en tot cas, amb els anys van afegint sobrietat i elegància. Maduresa, vaja.

Els Teenage Fanclub, a més, tenen pinta de ser tios molt i molt normalets, i això (almenys jo) ho agreixo, en un món de divos, maleïts i estrelles. Això es tradueix també en l'actitud en directe: recordo que el primer cop que els vaig veure (al Festimad del 98; després vaig tornar a enganxar-los a Benicàssim 2004), vestits amb texans i jerseis negres, sense cap artifici extra, sense coreografies ni escenografia, sense cap truc adicional; només ells i les seves cançons.

Us deixo amb uns enllaços youtubescs, incloses dues versions de "The concept" (l'inoblidable tema que obria Bandwagonesque, 91)separades en el temps, perquè n'aprecieu les diferències.

"Neil Jung" en directe: http://www.youtube.com/watch?v=sU6TEiHsm2w
Vídeo de "Ain't that enough": http://www.youtube.com/watch?v=VgrJUkoyL0w&feature=fvw
"The Concept" en directe (1992): http://www.youtube.com/watch?v=0Qmwre-FeEg&feature=related
"The Concept" en directe (2009): http://www.youtube.com/watch?v=a6VCQVuqazk&feature=related

dimarts, 18 de maig del 2010

"Punto Pelota": fi de cicle (de moment)

Un dels efectes colaterals, sens dubte beneficiós, de la victòria del Barça a la Lliga és que segurament aconseguiré desenganxar-me a "Punto Pelota", el programa de debat futbolero d'Intereconomía. Ho reconec: no recordo ben bé com hi vaig arribar, però m'hi he anat enganxant progressivament des de mitjans de temporada, amb el consegüent sacrifici d'hores de son, lectura o simplement d'un consum televisiu alternatiu. Per algú que, com jo, sempre ha pensat que el periodisme esportiu sovint pecava per excés de passió, descobrir un món habitat per personatges permanentment instal·lats en l'excés, com els Ronceros, Siros, Hermels o -perquè quedi clar que no només és un problema de colors- CarmeBarcelós, ha estat fascinant.

Val a dir que el personatge per mí més incomprensible de tot aquest "teatrillo" és el francès Frédéric Hermel, suposat corresponsal de L'Equipe a Madrid. Em resulta fàcil entendre a Roncero, per exemple, que no deixa de ser un hooligan com els que hi ha arreu. A TV3 també en trobaríem, per exemple. Però a què dimonis li ve al tal Hermel la fal·lera madridista i, sobretot, l'antibarcelonisme que el va fer pronosticar un "fin de ciclo" que no s'ha vist per enlloc? Es pot ser periodista d'un mitjà suposadament objectiu en la disputa Madrid-Barça i lluir una manca de criteri gran gran?


Hermel, cantant l'himne del Barça.

Que consti que si m'he mirat el programa no ha estat (únicament) per massoquisme, a l'estil dels que s'escoltaven Jiménez Losantos, cosa que jo mai vaig fer. Entre tanta cridòria argumentada, al programa hi ha tertulians dignes de ser escoltats, com el Lobo Carrasco o Elías Israel. El presentador, Josep Pedrerol, condueix el programa amb habilitat, la qual cosa vol dir que tant introdueix unes necessàries dosis de sensatesa com és el primer a atiar el foc de la polèmica, si creu que és necessari. Perquè, en definitiva, "Punto Pelota" és espectacle, molt més que periodisme. I, si acceptem aquesta premisa, ens ho podem passar molt bé mirant-lo. Ara, acabada la Lliga, prefereixo quedar-me amb la imatge de l'esmentat Frédéric Hermel complint la promesa de cantar de posar-se la samarreta del Barça i cantar l'himne blaugrana si l'equip barceloní guanyava algun títol (ho podeu veure aquí: http://www.youtube.com/watch?v=X3tiBZsckeE). És el moment ideal per deixar de mirar "Punto Pelota", amb la satisfacció d'haver viscut un moment molt desitjat...

Tot i això, el seguiment força habitual del programa aquests darrers mesos m'ha fet constatar que el problema de "Punto Pelota" no és que sigui madridista, o proReal Madrid... Al cap i a la fi, és de llarg el programa més plural d'una cadena que es caracteritza pel pensament únic. El problema és que és un programa incapaç de deslliurar-se del fet que està fet a Madrid. Quan parla o fins i tot lloa el Barça, ho fa des d'una perspectiva clarament madrilenya: el Barça sí té un estil de joc i el Madrid no; Guardiola és molt millor que Pellegrini; com afectarà la trajectòria del Barça a la Champions a les opcions del Madrid a la Lliga?... Tot, tot és analitzat des de la perspectiva de la "capital". Això no tindria cap mena d'importància si no fos perquè, suposadament, és un programa "nacional", que s'adreça a tots els ciutadans espanyols. De manera que "Punto Pelota", al meu entendre, acaba reflectint perfectament un dels grans problemes que té Espanya, si és que encara és viable com a projecte comú: que els mitjans expliquen el país des d'una perspectiva exclusivament madrilenya. I, per tant, s'equivoquen.

divendres, 14 de maig del 2010

Policies a la tele: dues propostes diferents... i excel·lents!

Mig món no pot dormir a les nits, pendent del cada cop més pròxim final de “Lost”. Jo, la veritat, cada cop em miro més d’esma la sèrie, que, al meu entendre, porta tres temporades anant cap avall. I, en canvi, no dormo a les nits pendent del final de dues altres sèries: “The Wire” i “The Shield”. La veritat és que la culpa és meva, perquè les dues ja fa mooolt de temps que van acabar, de ben segur estan disponibles a seriesyonquis i, en el cas de la segona, TV3 va emetre fa uns mesos la setena i darrera temporada. Però, digueu-me sibarita, com que fins el moment les he consumides, temporada a temporada, en DVD, em resisteixo a canviar de format. Però, per motius que desconec, l’aparició d’aquestes darreres dosis s’està retardant. Massa.

De “The Wire” (“el cable”) s’ha dit que és la millor sèrie de la història de la televisió. Jo no sé si arribaria a tant, però està clar que és excel·lent. I, alhora, peculiar. Formalment, és la història d’una petita unitat de la policia de Baltimore especialitzada en les escoltes telefòniques. Des de la primera temporada, però, el protagonisme queda repartit a parts iguals entre policies i delinqüents, en aquest cas les bandes de distribució de droga, formades en bona mesura per camells adolescents. La visió del creador de la sèrie, l’experiodista David Simon, aviat ha desbordat els límits de la sèrie policíaca per esdevenir un retrat de tota una ciutat, a mesura que, temporada a temporada, s’afegeixen temàtiques com el funcionament dels sindicats, la política local o el fracàs del sistema escolar. La cinquena i darrera temporada afegeix com a nou eix la vida d’un diari local, o sigui que us podeu imaginar que la meva expectació és màxima.

Dir que “The Wire” és una sèrie coral seria dir poc: els personatges “protagonistes” són gairebé infinits. I complexos: atenció a l’evolució de la visió que tenim del traficant D’Angelo o el policia Prez, per posar dos exemples. Com complexos són els dilemes que planteja: en la tercera temporada, un dels comissaris de Baltimore decideix arribar a un acord amb els camells que ocupen les cantonades del barri perquè només trafiquin en unes àrees concretes, de cases abandonades, on la policia no els destorbarà. Aquesta mesura suposa, de facto, legalitzar les drogues, però la vida dels veïns millora clarament.

Stringer Bell (Idris Elba): un traficant que aplica al negoci el que aprén a la facultat d'Empresarials

L’estil de la sèrie és un dels factors que pot fer que us costi entrar, però també és un dels que fa que t’hi acabis enganxant. Poca acció, escenes llargues... A vegades fa la sensació que no hi passa massa cosa. Però, eventualment, tot pren sentit, i el discurs ha estat molt ric. Simon ha dit que es plantejava la sèrie com una novel·la, capítol a capítol per formar un tot...

“The Shield” (“la placa”) és, en principi, una sèrie policíaca més convencional: tenim casos misteriosos per resoldre i grans dosis d’acció a l’entorn d’una comissaria de Los Angeles. Tot i que també és coral, aquí hi ha un protagonisme més clar per a Vic Mackey (fins a l’extrem que a TV3, que ha maltractat sistemàticament la sèrie, l’han emesa amb el nom del personatge com a títol), el líder del grup d’assalt de la comissaria. I és en bona mesura el personatge de Mackey (interpretat per Michael Chiklis) el gran atractiu de la sèrie, gràcies a la seva ambigüitat. Mackey és brutal, expeditiu i corrupte, però humà. Molt humà. I ens veiem enfrontats a sentir simpatia pel personatge mentre rebutgem els seus actes.

La sèrie és modèlica en la capacitat de combinar moltes trames de forma paral·lela. N’hi ha que es resolen en un sol capítol (els “casos” que investiguen els policies de la comissaria, especialment la parella de detectius Wynns y Wagenbach, altres dos personatges claus) i les que s’allarguen durant tota una temporada. I una trama de fons que arrenca amb l’impactant final de l’episodi pilot i que és l’eix vertebrador de tota la sèrie: de fet, és la història de com un culpable defuig el càstig (i nosaltes ens en alegrem!) La setena temporada ha de resoldre aquesta incògnita.

Vic Mackey (Michael Chiglis): un cabró entranyable.

Com atractiu addicional, la sèrie ha comptat amb la presència en papers llargs d’actors de prestigi com Glenn Close o Forrest Whitakker.

Podria dir-vos moltes coses més de cadascuna d’aquestes sèries, però aquest post ja és massa llarg. També podria haver-li dedicat un a cadascuna, però m’agrada recomanar-vos dues sèries que compartint gènere i una qualitat excel·lent no poden ser més diferents l’una de l’altra. Jo em quedo amb les dues!
I, si us plau, que algú editi ja les darreres temporades en DVD...

dimecres, 12 de maig del 2010

Viejuno

Durant molt de temps, la meva teoria ha estat que el problema no era complir els 30 anys, sinó els 32. Amb 30 anys -fins i tot amb 31-, un pot pensar que encara en té "vint-i-molts". Amb 32, però, la realitat ja és innegable: un ha passat a formar part dels "treintañeros" (per cert, com es diu en català?), aquesta subespècie humana a mig camí de tot. Imagineu-vos el trauma que vaig tenir ahir al vespre en adonar-me que avui feia els 36!!!! Si fer 32 anys és assumir que ja fa temps que s'ha arribat als 30, fer 36 anys és encarar-se ja cap als 40. I més enllà només queda l'abisme...

Dramatitzo? Ok, si pensem que la mitjana de vida en els homes a aquest país deu estar en els 70 i escaig, fer 36 anys suposa haver consumit pràcticament mitja vida, i per a què? No ho sé a vosaltres, però la vida se m'està fent molt curta.

Tot i això, suposo que la preocupació de tot "jove" que va sumant anys és constatar, de sobte, que de jove res... De manera que analitzo la meva existència i trobo alguns factors que m'ajuden a pensar que encara no he caigut en la decadència absoluta:
  • D'entrada, encara no passo els dissabtes comprant per una gran superfície vestit amb xandal. Evitar això és bàsic.
  • Tampoc no glorifico la música de la meva infantesa / adolescència: quan una cançó que llavors odiaves et sembla ara "entranyable", això és que tens un problema greu. Molt greu. I, en general, els 80 van ser una dècada nefasta musicalment. I Mark Knofler no és el millor guitarrista de la història, ni de conya.
  • Físic: aquí no hi ha dubte, com deia l'anunci, no pesen els anys, pesen els quilos. No sé si això és cap consol, però és el que hi ha.
  • Sí, cada cop surto menys a la nit, però quan ho faig no és amb la desesperació agònica de qui fa massa temps que s'està a casa i que necessita un comiat de solter per desfassar.
  • Nostàlgia? No tinc cap mena d'interès d'anar al cine a veure el remake d'"El Equipo A". Prova superada!
  • Continuo sense entendre de vins, ni ganes. Bé! Quan la teva gran "afició" és fotre't lingotassos amb coartada cultural, realment és que et queden poques maneres de divertir-te...  
Repasso aquest llistat de veritats indiscutibles i respiro, alleujat: encara hi ha salvació per mí!

dissabte, 8 de maig del 2010

"Warlock", western de paper

M'agrada el western. En sóc fan, d'aquest gènere cinematogràfic, que alguns consideren, directament, "el gènere" nord-americà. I és cert que algunes pel·lícules "de l'Oest" figuren entre el més destacat de la història del cinema, i que pràcticament cap director del període clàssic no va escapar a haver de rodar almenys una d'aquestes històries de frontera. Això en cinema. En literatura, paradoxalment, la sensació és que el western no ha aconseguit mai passar de la sèrie B, de les novel·letes d'aventures de Zane Grey o Marcial Lafuente Estefanía. Això, fins que ha arribat Warlock, d'Oakley Hall.


Dic "ha arribat" i ho dic malament, perquè la novel·la es va publicar originalment el 1958. El que sí és cert és que fins l'any passat no es va traduir al castellà aquesta novel·la finalista al Pulitzer de ficció. Warlock és el nom de la població, pròxima a la frontera mexicana, en la que es desenvolupa el relat, situat a la dècada dels 80 del segle XIX. Una ciutat minera que viu atemorida per les incursions del grup de cowboys d'Abe McKuown. Part del problema és que la ciutat, creada tot just fa uns anys, encara no pertany administrativament als Estats Units d'Amèrica, de manera que no té estructures legals ni policials (un estatus similar al què planteja un altre western recomanabilíssim, aquest cop en format de sèrie de TV: Deadwood). Per aquest motiu, el Comitè de Ciutadans notables decideix contractar un pistoler reconegut, Clay Blaisedell, per tal que imposi la llei a cop de pistola.

Un punt de partida clàssic, com clàssics (o prototípics) són bona part dels personatges que protagonitzen aquesta novel·la coral: el jutge borratxo, els comerciants porucs, l'amo del saloon de passat fosc, els cowboys buscaraons, l'exprostituta que busca venjança, el metge amb consciència social... I hi ha, és clar, assalts a la diligència, enfrontaments a l'estil Ok Corral i duels individuals. Als que ens agrada un gènere ens agrada trobar-hi elements reconeixibles.

Però a Warlock, el que passa dins els personatges és tan important com l'acció. Hi ha morts violentes, però sovint sembla que a qui fan més mal és als que les provoquen. Perquè el plantejament de fons de la novel·la és una reflexió sobre qui fa la llei i qui l'executa. Enviar un pistoler mortífer contra els delinqüents no és, en realitat, condemnar-los a mort directament, sense ni tan sols judici?, es demanen els membres del Comitè de Ciutadans. No se sent un assassí Blaisedell, a qui la seva pròpia perícia el condemna a sortir sempre vencedor dels duels? I per què John Gannon ha decidit abandonar la banda de McKuown -on hi ha tots els seus amics i fins i tot el seu germà- per convertir-se en ajudant del sheriff?

Si us agraden els westerns en la pantalla gran, llegiu Warlock.

dimecres, 5 de maig del 2010

I el Vaticà va dir: Crosby!

Ha estat una de les notícies musicals que més m'ha cridat l'atenció els darrers mesos: L'Osservatore Romano, diari que actua com a portaveu del Vaticà, ha publicat un decàleg amb els millors discos de la història del pop-rock. La llista està bàsicament formada per pesos pesants com Beatles, Pink Floyd, Bob Dylan, Michael Jackson i U2, representats per algunes de les seves obres canòniques (Revolver, Dark Side of the Moon; segur que ja ho aneu pillant...). En aquest sentit, poca sorpresa: la llista s'assembla a la què hagués pogut fer qualsevol altre mitjà no especialitzat. Justament per això em fascina la inclusió d'un disc no gaire conegut com If I could only remember my name..., el primer LP de David Crosby, publicat el 1971.


Crosby, icona de la contracultura ianqui.

Crosby és un personatge fascinant: fundador dels Byrds (i posteriorment expulsat pels seus companys), convertit en icona hippie gràcies a la seva pertinença als CSN (Crosby, Stills & Nash), ha passat per la presó, clíniques de desintoxicació i pel quiròfan en operacions de vida o mort. Dos detalls que el defineixen prou bé: ha aparegut en un parell d'episodis dels Simpson (ja us he dit que és una icona, almenys als EUA) i va donar el seu semen per tal que la cantant Melissa Etheridge pugués tenir fills amb la seva companya. Musicalment, és un bon exponent del folk-rock i cançó d'autor propis de la Califòrnia de finals dels 60 i principis dels 70, tot i que amb un estil peculiar, amb toc jazzístic. Vocalista excel·lent, no és, però, infalible: en alguns casos s'ha deixat endur més per la forma que per la substància.

En aquest sentit, If I could only remember my name... tenia molts elements per convertir-se en un exercici d'autoindulgència propi d'aquella època: superestrella rock lloga un estudi per temps il·limitat i, envoltat d'amics amb pedigrí (el seus col·legues Nash i Young, membres de Grateful Dead i Jefferson Airplane) es dedica a enregistrar hores i hores de música sense un objectiu aparentment clar. Les cançons, que tant poden ser a cappella o acompanyades de llargues jams instrumentals, es van construint allà mateix, defugen de l'estructura estrofa-tornada ("Music is love", el tema inicial, és un mantra que va repetint el títol de la cançó) i sovint no tenen ni tan sols lletra. Quan la tenen, abunden les temàtiques "progres" com ara els poders ocults que dominen el món ("What are their names") o la recerca d'un guia espiritual ("Laughing").

Però el miracle és que el disc funciona, i funciona més enllà del seu context. If I could only remember my name... és un disc sorprenent, emocionant que, sent un clar fill del moment en què es va crear (a la Califòrnia post-60s) continua sent, en bona mesura, vàlid. El motiu? Que no és un caprici, sinó un exorcisme: la nòvia de Crosby acabava de morir en un accident de motocicleta. Gravar el disc, pel cantant, era la seva manera d'enfrontar-se a aquest impacte. No en parla directament: potser la referència més directa és "I'd swear there was somebody there" ("Juraria que allà hi havia algú"), el tema final: només un minut i vint segons de la veu de Crosby, multiplicada, sense cap acompanyament instrumental, sense lletra, i que es trenca inesperadament, amb dolor. Impressionant!

If I could only remember your name... és, per tant, una petita joia, encara no massa coneguda, que sens dubte mereix figurar en les llistes de grans discos del pop-rock. Ara bé, com dimonis s'ha colat en la llista del Vaticà? Qui ha estat el tio amb criteri propi que l'ha colocat entre noms tan coneguts com Beatles, Dylan, Pink Floyd o U2? Això és el que m'agradaria saber...

PD: Li dedico aquest primer post amb contingut a l'Eloi, que fa temps em va animar a que obrís un bloc, però "sense abusar del teu rollo Costa Oest"... Ho sento, txec, no ho he pogut evitar.

Arrenquem!

Feia temps que tenia el cuquet, però no acabava de decidir-me: peresa, massa feina... Però sobretot, la pregunta clau era: i de què coi has de fer tu un bloc? De bloc, ja en vaig tenir un, dedicat exclusivament a temàtica castellera. Jubilat d'aquest front bloguista (per mí la cosa és clara: no es pot estar a missa i repicant), obro pràcticament un any després aquest nou espai dedicat a.... no sé ben bé què, la veritat. En principi, no penso explicar-vos la meva vida, perquè no crec que us interessi (tot i que tot blogger ha de tenir, necessàriament, un punt exhibicionista). I tampoc no es tracta de pontificar sobre el bé i el mal, ni de fer proselitisme d'una ideologia determinada. Suposo que es parlarà força de música, i també de cine, llibres, sèries de TV i allò que em vingui de gust.

Té sentit, doncs, aquest bloc? Té sentit per mí, que suposo que trobava a faltar escriure. Però, sobretot, escriure per ser llegit. Mai en la vida he escrit per mí mateix, sempre ho he fet pensant en què algú ho llegiria. Per tant, sou convidats a llegir i a opinar.

El gran escull dels darrers dies ha estat trobar un nom pel bloc. No és fàcil. Vaja, si un vol defugir els títols més obvis a l'estil "Mi verdad" o "La meva visió de les coses". El títol ha de cridar l'atenció, se suposa que ha de ser brillant. Les opcions són infinites però no totes garenteixen l'èxit. La solució era recórrer a la cita, recollir un títol de cançó, una frase de diàleg d'una peli? Però què passa si ningú ho reconeix, o si sembles un pedant? Potser el títol havia de fer referència a mí ("Lo Blanc de Tarragona"?) Però qui sóc jo? I no resultaria egocèntric (si és que algú pot escriure un bloc sense un punt d'egocentrisme)? I algun títol enginyós, rebuscat... i amb risc de caure en el patetisme?

Finalment he optat per la sinceritat i la senzillesa. D'entrada, aquest bloc s'escriurà majoritàriament des del sofà. I parlarà de moltes coses que també faig al sofà. Fins i tot de coses que vosaltres, estimats lectors, també podreu fer des del sofà. Perquè està molt bé sortir, voltar pel món (jo també ho faig!), fins i tot fer esport (ehem, aquí no dic res)... Però el sofà, desenganyem-nos, és mitja vida.

Ho anirem veient!