dimecres, 11 de gener del 2017

Periodisme (del de veritat) a la carretera

De sobte, tothom demanava una explicació de la victòria de Trump, i no pocs s'atrevien a donar-ne la seva. Fins i tot aquest blog, humilment, va provar d'argumentar una explicació en termes músico-cultural-identitaris, partint de Randy Newman. Doncs bé, si sou dels que encara us turmenta la victòria del multimilionari pocasolta (per dir-ho finament), val la pena que us llegiu Off The Road. Miedo, asco y esperanza en América, el darrer llibre del periodista britànic Andy Robinson. Vagi per davant: no es tracta d'un text oportunista, ja que va ser publicat quan Trump encara ni tan sols era el candidat republicà oficial, i tampoc és un llibre dedicat a Trump -tot i que n'hi ha referències aquí i allà-. En canvi, sí que ofereix un retrat sobre la realitat dels EUA, els seus conflictes i problemàtiques, que poden ajudar a entendre el resultat electoral. I, en tot cas, l'interès del llibre va molt més enllà de la trumpologia...

Fins i tot qui pensi "i a mi què se'm refot el que passi als EUA" faria bé de canviar d'opinió i llegir el llibre atentament, ja que com Robinson s'encarrega sovint de recordar-nos, moltes de les "novetats" ianquis acaben esdevenint globals. I alguns dels mals que actualment pateix Barcelona es van avançar a ciutats com Las Vegas o Miami. Aquestes són algunes de les ciutats que Robinson visita al llarg del llibre, juntament amb Detroit, San Francisco, Ferguson o Nova York, per parlar de qüestions com la desertització, els salaris precaris, la comercialització de la gestió de la immigració, la gentrificació dels centres de les ciutats o la divisió racial. Un panorama força desolador.

Robinson és un freelance que, entre d'altres mitjans, col·labora habitualment amb La Vanguardia. De fet, Robinson és una de les millors coartades "progres" que tenim els lectors del diari del Grup Godó: fins i tot David Fernández va reconèixer en una entrevista que alguns dels textos que Robinson publicava al rotatiu barceloní mainstream per excel·lència també podrien aparèixer a l'alternatiu La directa. Poca broma, doncs. Si el periodisme ha de ser sempre crític (i ho hauria de ser), Robinson és un bon exemple. Com a freelance, la sensació és que Robinson treballa sobre els temes que l'interessen, a nivell mundial: avui sóc aquí i demà allà, entrevistant experts i la gent del carrer per enviar cròniques ben treballades. Vaja, que fa molta ràbia perquè la seva feina és la que, aparentment, molts periodistes voldríem tenir. I dic aparentment perquè estic segur que darrera aquesta imatge glamourosa s'amaguen moltes misèries en el dia a dia. Al cap i a la fi, freelance és una altra manera de dir autònom.


En tot cas, Off The Road -que es llegeix gairbé d'una tirada- és un bon exemple de periodisme, d'aquest periodisme que se'ns mor, que desapareix. Del reporter que hi va, veu, pregunta i escriu. I si el llibre és en ell mateix una lliçó pràctica de periodisme, també hi ha, aquí i allà, algunes interessant reflexions sobre la pròpia professió. Com quan, a Ferguson, apunta que era la presència de les televisions en directe la que feia que en bona mesura els disturbis racials continuessin. Però no tot és crítica fàcil a les grans corporacions. Robinson també es permet un moment d'autocrítica cínica quan comenta, davant el testimoni d'un antic saxofonista de la Motown en la decrèpita Detroit actual: "En algún momento noté lágrimas emanando de mis gélidos interiores de reportero. Pronto me recompondría pensando en la página entera, tal vez incluso con una foto en portada, que el periódico tendría que darme para un reportaje con tanto interés humano."

I, sobre el futur de la professió, una divertida però preocupant reflexió. A Silicon Valley, Robinson parla investiga sobre les noves capacitats dels ordinadors de crear a partir d'algoritmes, però en el fons el que li preocupa és si, en definitiva, els ordinadors podran acabar escribint reportatges i deixant-lo sense feina. Un dels experts li diu que poden fer retocs i millores en els textos, i fins i tot alguns de senzills, però que mentre escrigui articles complexos no ha de patir perquè l'ordinador el pugui substituir. "Fue un momento de alivio profundo pero efímero. Empecé a pensar en las últimas tendencias del periodismo sensacionalista: textos cortos, refritos de otros periódicos, ideas banales, un lenguaje infantil, textos sin sentido. Aunque el periodismo inteligente estuviera fuera del alcance del robot, ¿qué jefe de sección pedía ya periodismo inteligente?" Glups!