diumenge, 15 de novembre del 2015

Visca Febrero!

"La veritat és que estaria bé dedicar-lis una entrada al meu blog", pensava cada cop que sentia Ya!, el darrer CD de Febrero, al meu cotxe. I mentre hi anava pensant, de sobre em trobo un dia al facebook un comunicat que explica que ho deixen, que Febrero s'acaba. Quina merda. Per als qui no sapiguin, de qui o de què estic parlant, Febrero és un dels grups de música tarragonins que ha aconseguit una major rellevància en la darrera dècada. Tres LPs publicats, un bon grapat de concerts arreu de l'Estat, aparició als "Conciertos de Radio 3"... I ho deixen.

El fet que només uns dies després me n'assabento que una altra banda tarragonina que encara ha aconseguit més èxit, Bongo Botrako, també queda en suspens em fa pensar si l'enorme dificultat que suposa avui en dia tenir una carrera musical ho és encara més quan s'és d'una ciutat que, em temo, mai ha sabut ajudar gaire els seus talents en aquest àmbit... Però avui vull parlar de Febrero, encara que pleguin. O justament perquè pleguen.

Recordo que els vaig descobrir en un concurs d'aquests de grups novells que es feia a Torredembarra i en el què jo feia de jurat. Crec que em vaig quedar sol votant-los. A mi em van agradar, i a més vaig apreciar que, fent pop més o menys indie, tinguessin els nassos de fer-ho en castellà, amb lletres que s'entenien, i no amagar-se en l'anglès. He dit indie? Eren Febrero indies? Ja ho deien ells mateixos a la seva cançó "Los modernos": "Que sí, que sí, que sí, que sí. Que Febrero molarían más si fueran más indies". A mi Febrero sempre m'han sonat una mica com uns Planetas que prenguessin Nesquik enlloc de substàncies més dures (és a dir, sense la foscor), o com uns La Habitación Roja que toquessin de peus a terra (és a dir, sense l'èpica). I si a l'inici potser tenien més deutes amb l'escena indie 90's, a mida que avançaven ho feien en la direcció correcta, és a dir, cap a un pop amb matisos més clàssics, intemporals, amb tocs de pop i psicodèlia. Al cap i a la fi, l'Adrián Salvador -líder i compositor- és un d'aquells que es pot desfer en lloances als Brincos o als Poco de Richie Furay. I algú així mai s'equivoca, musicalment.

Foto: Luis Pérez Contreras / DDT

Jo aprecio la senzillesa de Febrero. Que no necessitin inventar-se foscors ni èpiques. Que en tinguin prou amb bones melodies i un cert enginy en les lletres. Que no hagin de demostrar constantment que són grans músics. Que hagin tret el màxim rendiment als recursos que tenien, com la reconeixible veu de l'Adrián. Que, fins i tot en el moment en què eren més reconeguts, sempre estiguessin disposats a participar en algun event de l'aMt -també currant-se versions per un Dia de la Música-, i que mai s'oblidessin, des de l'escenari, de fer una mica de proselitisme de l'entitat...

Ara caldrà estar atent a veure què en surt de les cendres de Febrero. Coses bones, segur.

Us deixo amb un dels temes del seu darrer disc que, per aquells que no els coneixeu, penso que és una bona presentació del so de Febrero.