divendres, 23 de novembre del 2012

Micromecenatgeu

Que són mals temps per la lírica, o per la cultura en general, està clar. Sí, és cert que la desgràcia estimula la creativitat, i que de la crisi econòmica en poden sortir grans obres d'art. Si no, penseu en el llegendari Frank O'Lee i tots els grans bluesmen sorgits durant la Gran Depressió, que van acabar determinant, en bona mesura, la música popular del segle XX. Però si no hi ha diners, la producció o reproducció cultural es complica...

Una de les solucions parcials (molt parcials) que han sortit en els darrers temps és el crowdfunding o micromecenatge: petites aportacions de particulars que fan possible un projecte. Dic que és una solució parcial perquè, en primer lloc, les quantitats que s'aconsegueixen acostumen a ser relativament petites (només una part del projecte en qüestió) i perquè el seu èxit es basa en un punt de militància dels consumidors culturals que no sempre és fàcil que es doni.

Certament, el més habitual és que acabin col·laborant aquells que, a més de tenir un interès purament "cultural" pel projecte, també tenen lligams personals amb els seus impulsors. Així, el meu primer micromecenatge va ser per al Projecte Llepolia, i després -sempre mitjançant Verkami- he contribuit als nous discos de Febrero i Rocío Romero. La qüestió és que un li agafa gustet i fa poc també vaig col·laborar amb un projecte que em va agradar sobretot per la seva originalitat: el finançament de la diada del 40 aniversari dels Bordegassos de Vilanova.

Perquè el que vull destacar sobretot és l'experiència satisfactòria que proporciona a qui fa l'aportació econòmica, que realment se sent que està contribuint a fer possible el projecte. Almenys aquest ha estat el meu cas. Al cap i a la fi, potser un simplement està posant els mateixos diners que, més endavant, gastaria en adquirir aquell llibre o CD, però el fer-ho abans que el producte existeixi fa que la sensació sigui totalment diferent. Un s'hi sent, modestament, partícep.

Ara està en marxa un projecte del que sóc, d'una banda, mecenes i de l'altra, beneficiari: l'edició del IX CD multimèdia de l'Associació de Músics de Tarragona, que recull cançons de deu solistes i grups tarragonins. Sóc beneficiari perquè sóc membre de l'aMt, i perquè a més tinc la sort de tocar en una de les cançons, el "Sueños rotos" de Grass, l'amic Graciano García Pardo amb qui he compartit anys de tocar amb Dr. Doctor primer i Frank O'Lee Sons després.




Pareu atenció que aquesta és la novena edició del CD promocional "Un Munt d'Idees". Nou edicions, es diu aviat. Però en la situació actual pel que fa a ajuts públics a la cultura, si no fiquem tots una mica, ja veurem si és possible mantenir el ritme d'una edició anual d'aquest CD recopilatori que ha servit perquè molts músics s'estrenessin en un estudi de gravació.

De manera que si voleu que aquest CD surti a la llum, si voleu sentir el "Sueños rotos" de Grass i nou temassos més, si voleu que la música tarragonina continua sonant... si us plau, col·laboreu, encara que només sigui amb deu euros. Féu-ho aquí. I jo us asseguro que el CD us sonarà encara millor.

dijous, 8 de novembre del 2012

Al·leluia, Mavis!

Gran concert diumenge passat: a l'Apolo (malauradament, la sala petita), Mavis Staples, la vocalista principal de The Staple Singers, mític grup / família amb una llarguíssima trajectòria discogràfica (des de mitjans dels 50 a mitjans dels 80) arrencant des del gospel i el folk i evolucionant cap al soul i el funk. Per acabar d'arrodonir el currículum, una dada prou curiosa: la Mavis deu ser l'única artista que ha treballat, en la seva carrera en solitari, amb productors tan remarcables i tan diferents com Curtis Mayfield, Prince, Ry Cooder i  Jeff Tweedy.

A més, el concert va comptar amb un plus: Dayna Kurtz de telonera. Un passi breu, amb prou feines mitja hora, acompanyada només amb la seva pròpia guitarra, va ser suficient per donar una lliçó de classe i qualitat, malgrat uns problemes de veu que només ella devia notar. I a sobre va tenir el detall de agrair els assistents que gastéssim diners en música en els temps que corren.

 Mavis, una gran veu en un cos petit.

La gran protagonista de la nit, però, era Mavis Staples, que es va posar la sala a la butxada a base de passió, energia positiva, talent i naturalitat: "Estem tant contents de tornar a ser a...", va dir, i es va notar clarament que no recordava ben bé on era. Escortada per un trio instrumental eficient i dos vocalistes, el repertori es va basar sobretot en You're not alone, el disc produït pel líder de Wilco i que és d'adquisició obligatòria. Els moments més esperats, però, van ser les recuperacions del repertori pretèrit, com ara "The weight" -dedicada a Levon Helm-, "Freedom Highway" -himne de la lluita pels drets civils composat pel seu pare, Pops Staples- o "I'll take you there", el super-èxit de l'etapa a Stax Records, que va tancar el passi regular. Com a bisos, un "We shall not be moved" emocionant -malgrat que els de la meva generació no podem evitar sentir-lo dins el cervell en versió "barco de chanquete"- i el "For what it's worth" de Buffalo Springfield.

L'única pega: el concert, una hora i vint minuts, se'ns va fer curt, i més encara quan pel mig ja ens havien colat deu minutets en què Mavis va deixar la banda que fes sola. Però no per res ja té 73 anys... Sigui com sigui, per una nit ens vam sentir més virtuosos que pecadors. Al·leluia!