dilluns, 24 de desembre del 2012

Música de Nadal que es pot escoltar tot l'any

Sens dubte, un dels factors que reforcen el risc de depressió nadalenca és la banda sonora que, durant aquestes festes entranyables, ens bombardeja des dels fils musicals dels centres comercials, al carrer, a la televisió... "Jingle Bells", "Fum, fum, fum", "Arre borriquito"... És pràcticament impossible d'escapar-hi, ja sigui en versió "villancico rociero", a càrrec d'un cor infantil o bé en l'inevitable especial de Raphael a TVE. Al cap i a la fi, el disc de Nadal és un clàssic que decora (o embruta, segons es miri) la trajectòria de molts artistes, des d'Elvis Presley als Beach Boys, passant per tota la plana major dels vocalistes de jazz i crooners. De fet, Rod Stewart n'acaba de treure un, titulat de forma imaginativa Merry Christmas, Baby, que no he sentit però que segurament és tan infecte com el que darrerament ha publicat aquest cantant d'il·lustre passat.

I, malgrat això, hi ha bons discos nadalencs. És per això que he pensat que us havia de fer alguna recomanació, per tal que pugueu escoltar aquests dies música que us transmeti l'esperit nadalenc sense que també us transmeti ganes de vomitar. La primera recomanació -i la que realment ha motivat aquesta entrada- és Christmas rules, un curiós recopilatori de recent aparició amb noms tan diversos com Paul McCartney, The Shins, Calexico, Rufus Wainwright i Irma Thomas interpretant clàssics nadalencs, ja sigui cançons tradicionals o estàndards. Tot això, sense caure en la gracieta postmoderna fàcil (per exemple, omplir alguna d'aquestes cançons de guitarres distorsionades), sinó més aviat encarant les cançons des del respecte i la voluntat de fer-les creïbles.

I aprofito per a fer-vos un parell de recomanacions més. La primera la recupero del Nadal de l'any passat: A very She & Him Christmas, el tercer disc de She & Him, el grup/projecte/duet format per l'actriu Zooey Deschanel (que protagonitza la recomanable sitcom "The New Girl") i el cantautor indie-folk  M. Ward. De fet, els discos de She & Him sempre tenen un aire retro i un punt cursi, de manera que un disc de nadales és perfectament coherent amb la seva trajectòria. El resultat és un CD que podeu punxar sense perill de sublevació en la festa familiar (fins i tot li agradarà a la vostra àvia) sense sentir que us heu venut completament. Sí, són (algunes de) les mateixes cançons de sempre, però interpretades amb intel·ligència i bon gust.

La tercera recomanació es diferencia de les dues anterior, en primer lloc, perquè és un disc més antic (va aparèixer per primer cop com un EP el 1986) i, segon, perquè està format bàsicament per composicions originals i no per versions de clàssics. Això no és cap garantia, i si no penseu en l'horripilant "Last Christmas" de Wham. Però aquest sí que val la pena que us l'agencieu (i, si em manteniu el secret, us diré que ho podeu fer aquí): Christmas Time Again, de The Db's. Per als qui no conegueu aquesta banda nord-americana, una bona referència pot ser que un dels seus líders, Peter Holstapple (l'altre és Chris Stamey) va ser durant l'època d'Out of Time una mena de cinquè membre de R.E.M. De manera que ja us podeu imaginar què hi trobareu: pop-rock de guitarres, amb un punt de folk i un altre de punk. El disc esva reeditar fa uns anys en versió ampliada i acreditat a nom de The Db's & Friends, de manera que també inclou cançons de Whiskeytown, Marshall Crenshaw, Don Dixon i altres...

I, per si això fos poc, també inclou "Jesus Christ", nadala que originàriament estava inclosa al mític tercer LP de Big Star, i que val ella sola per tot el disc. Deixeu de tal·larejar "El noi de la mare" i arrenqueu-vos amb aquesta petita joia d'Alex Chilton!!!

PD: L'única cançó que apareix als tres discos és, apropiadament, "The Christmas song", el clàssic de Mel Tormé, que sona entranyable en les tres versions: de Paul McCartney, de She & Him i del mateix Alex Chilton.


dimecres, 19 de desembre del 2012

"Eco i distorsió", llibre i nou bloc

A aquestes alçades de la pel·lícula, suposo que la majoria ja ho sabeu, però per si de cas hi ha algun despistat, us anuncio que fa un parell de setmanes que he creat un nou bloc, "Eco i distorsió". El bloc, de fet, pren el títol del meravellós llibre que he publicat... tot i que de moment només en versió digital.



M'explico: el 2008 em van concedir una beca del Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana (CPCPTC) per a fer una recerca sobre els grups de música moderna a la Barcelona dels anys 60. És a dir, Sirex, Mustang, Lone Star, Salvajes i companyia... Els resultats de la recerca van agradar prou com perquè des del mateix CPCPTC decidissin publicar-los dins la col·lecció Estudis de Patrimoni Etnològic de Catalunya. El problema és que, pel mig, ens ha enganxat la crisi, de manera que el llibre existeix, però no en versió de paper.

Per aquest motiu, he creat un bloc amb el mateix títol per donar a conèixer el llibre i, en definitiva, anar creant ambient per a la possible publicació en paper, segurament mitjançant micromecenatge. Bé, no m'allargo més perquè podeu trobar tota la informació al nou bloc, des d'on a més us podeu descarregar el llibre gratuïtament. Què més voleu?

divendres, 23 de novembre del 2012

Micromecenatgeu

Que són mals temps per la lírica, o per la cultura en general, està clar. Sí, és cert que la desgràcia estimula la creativitat, i que de la crisi econòmica en poden sortir grans obres d'art. Si no, penseu en el llegendari Frank O'Lee i tots els grans bluesmen sorgits durant la Gran Depressió, que van acabar determinant, en bona mesura, la música popular del segle XX. Però si no hi ha diners, la producció o reproducció cultural es complica...

Una de les solucions parcials (molt parcials) que han sortit en els darrers temps és el crowdfunding o micromecenatge: petites aportacions de particulars que fan possible un projecte. Dic que és una solució parcial perquè, en primer lloc, les quantitats que s'aconsegueixen acostumen a ser relativament petites (només una part del projecte en qüestió) i perquè el seu èxit es basa en un punt de militància dels consumidors culturals que no sempre és fàcil que es doni.

Certament, el més habitual és que acabin col·laborant aquells que, a més de tenir un interès purament "cultural" pel projecte, també tenen lligams personals amb els seus impulsors. Així, el meu primer micromecenatge va ser per al Projecte Llepolia, i després -sempre mitjançant Verkami- he contribuit als nous discos de Febrero i Rocío Romero. La qüestió és que un li agafa gustet i fa poc també vaig col·laborar amb un projecte que em va agradar sobretot per la seva originalitat: el finançament de la diada del 40 aniversari dels Bordegassos de Vilanova.

Perquè el que vull destacar sobretot és l'experiència satisfactòria que proporciona a qui fa l'aportació econòmica, que realment se sent que està contribuint a fer possible el projecte. Almenys aquest ha estat el meu cas. Al cap i a la fi, potser un simplement està posant els mateixos diners que, més endavant, gastaria en adquirir aquell llibre o CD, però el fer-ho abans que el producte existeixi fa que la sensació sigui totalment diferent. Un s'hi sent, modestament, partícep.

Ara està en marxa un projecte del que sóc, d'una banda, mecenes i de l'altra, beneficiari: l'edició del IX CD multimèdia de l'Associació de Músics de Tarragona, que recull cançons de deu solistes i grups tarragonins. Sóc beneficiari perquè sóc membre de l'aMt, i perquè a més tinc la sort de tocar en una de les cançons, el "Sueños rotos" de Grass, l'amic Graciano García Pardo amb qui he compartit anys de tocar amb Dr. Doctor primer i Frank O'Lee Sons després.




Pareu atenció que aquesta és la novena edició del CD promocional "Un Munt d'Idees". Nou edicions, es diu aviat. Però en la situació actual pel que fa a ajuts públics a la cultura, si no fiquem tots una mica, ja veurem si és possible mantenir el ritme d'una edició anual d'aquest CD recopilatori que ha servit perquè molts músics s'estrenessin en un estudi de gravació.

De manera que si voleu que aquest CD surti a la llum, si voleu sentir el "Sueños rotos" de Grass i nou temassos més, si voleu que la música tarragonina continua sonant... si us plau, col·laboreu, encara que només sigui amb deu euros. Féu-ho aquí. I jo us asseguro que el CD us sonarà encara millor.

dijous, 8 de novembre del 2012

Al·leluia, Mavis!

Gran concert diumenge passat: a l'Apolo (malauradament, la sala petita), Mavis Staples, la vocalista principal de The Staple Singers, mític grup / família amb una llarguíssima trajectòria discogràfica (des de mitjans dels 50 a mitjans dels 80) arrencant des del gospel i el folk i evolucionant cap al soul i el funk. Per acabar d'arrodonir el currículum, una dada prou curiosa: la Mavis deu ser l'única artista que ha treballat, en la seva carrera en solitari, amb productors tan remarcables i tan diferents com Curtis Mayfield, Prince, Ry Cooder i  Jeff Tweedy.

A més, el concert va comptar amb un plus: Dayna Kurtz de telonera. Un passi breu, amb prou feines mitja hora, acompanyada només amb la seva pròpia guitarra, va ser suficient per donar una lliçó de classe i qualitat, malgrat uns problemes de veu que només ella devia notar. I a sobre va tenir el detall de agrair els assistents que gastéssim diners en música en els temps que corren.

 Mavis, una gran veu en un cos petit.

La gran protagonista de la nit, però, era Mavis Staples, que es va posar la sala a la butxada a base de passió, energia positiva, talent i naturalitat: "Estem tant contents de tornar a ser a...", va dir, i es va notar clarament que no recordava ben bé on era. Escortada per un trio instrumental eficient i dos vocalistes, el repertori es va basar sobretot en You're not alone, el disc produït pel líder de Wilco i que és d'adquisició obligatòria. Els moments més esperats, però, van ser les recuperacions del repertori pretèrit, com ara "The weight" -dedicada a Levon Helm-, "Freedom Highway" -himne de la lluita pels drets civils composat pel seu pare, Pops Staples- o "I'll take you there", el super-èxit de l'etapa a Stax Records, que va tancar el passi regular. Com a bisos, un "We shall not be moved" emocionant -malgrat que els de la meva generació no podem evitar sentir-lo dins el cervell en versió "barco de chanquete"- i el "For what it's worth" de Buffalo Springfield.

L'única pega: el concert, una hora i vint minuts, se'ns va fer curt, i més encara quan pel mig ja ens havien colat deu minutets en què Mavis va deixar la banda que fes sola. Però no per res ja té 73 anys... Sigui com sigui, per una nit ens vam sentir més virtuosos que pecadors. Al·leluia!

dimarts, 30 d’octubre del 2012

Reivindicant The Bangles

Com ja he explicat més d'un cop, durant bona part de la meva adolescència el meu grup musical favorit van ser les Bangles, quartet femení de Los Angeles que, sens dubte, van exercir una influència molt positiva en la meva persona, almenys a nivell musical. Aquesta afirmació pot sorprendre aquells que només recordin les Bangles com unes noies amb cardats típicament 80s que cantaven allò de "Walk like an egyptian" (cançó divertida però insubstancial) i "Eternal flame" (balada excessiva). Haig de reconèixer que si em vaig comprar Different light (1986), el seu segon LP, va ser bàsicament perquè m'havia cridat l'atenció el vídeo dels egipcis... De fet, aquell va ser el primer disc que em vaig comprar. Bé, estrictament parlant, no, ja que me'l vaig comprar en casette.

El que passa és que darrera els hits enganxosos, els videoclips i les produccions dissenyades per l'èxit hi havia un grup de veritat, amb uns referents clars en la música de vint anys abans. Fins i tot un nano que tot just començava a tenir criteri musical propi (no tot el que punxen a Los 40 Principales és bo) ho podia intuïr. I encara de forma més clara quan, en una visita a Madrid, em vaig comprar -ara sí, en vinil- All over the place (1984), el primer LP. Aquí sí que no hi havia cap mena de dubte: un disc de guitarres que sonava molt diferent al que la meva ràdio emetia habitualment. Va ser a través de les Bangles que vaig sentir per primer cop noms com els de Big Star -versionaven "September gurls"- o The Byrds, i també elles em van incitar a revisar el concepte que tenia dels Beatles i els Beach Boys (fixeu-vos: no per casualitat, tots els noms comencen amb "B"). En termes més generals, The Bangles van ajudar a decantar el meu gust musical cap al pop-folk-rock de guitarres, les harmonies vocals, els sons californians i les bandes sense un líder únic... Molta de la música que després he consumit amb fruició s'intuïa a The Bangles.

Al cap i a la fi, les Bangles havien arrencat dins l'ambient underground de Los Angeles de principis dels 80, dins aquell moviment que pretenia recuperar la música dels 60 passada pel sedàs post-punk i, sobretot, plantejar una alternativa a la música sintètica que semblava que havia de protagonitzar la dècada. Eren col·legues de grups excel·lents que descubriria anys més tard com The Dream Syndicate o The Long Ryders. Sí, a partir del segon disc es van pujar al carro de la comercialitat -sense deixar, però, de fer discos dignes-, però si us escolteu un bon recopilatori del grup o l'esmentat All over the place potser us endueu una sorpresa. També és força recomanable Sweetheart of the sun, que han editat aquest mateix any, produit per Matthew Sweet, amb el que Susanna Hoffs -considerada de forma popular i errònia "la" cantant de The Bangles- ha enregistrat un parell de discos de versions força divertits.

I si rebusqueu per blogs diversos, potser també trobareu The Bangles (82), el primer EP de la banda, mai editat en CD. Jo me'l vaig comprar en el meu primer viatge a Londres, amb quinze anys, i mai més el vaig tornar a veure enlloc, excepte en una fira del disc, i a preu prohibitiu. Us deixo amb un clip del tema que l'obre "The real world", que és un dels meus -molts- favorits de The Bangles. I així teniu una bona idea de com era el grup abans dels èxits pels quals segurament el recordeu...


 

dissabte, 13 d’octubre del 2012

Concurs de Castells: competició, joc, festa i capitalitat


        (El passat 1 d'octubre l'organització del Concurs de Castells em va convidar a fer una xerrada a la fàbrica Damm de Barcelona. El desenvolupament i resultat d'aquesta primera edició doble del Concurs m'ha refermat en les idees que vaig apuntar al text. Per això, n'he recuperat les notes, amb alguna petita modificació i/o actualització -com els temps verbals del darrer paràgraf- i ho penjo aquí, com a contribució als debats de fons sobre el Concurs.)

       El Concurs de Castells és una actuació castellera única, especial, singular i fins i tot anòmala. Aquesta anomalia es fonamenta en una sèrie de factors que el diferencien de la resta d’actuacions: el seu desenvolupament està regulat per una normativa escrita; els dubtes res resolen pel veredicte d'un jurat; i els castells aconseguits equivalen a una puntuació, i la puntuació final determina un resultat en forma de classificació (primer, segon, tercer...). A més, l'ambientació també és diferent: recinte tancat, separació entre el públic i els castellers (relativa), es paga entrada, comportaments del públic pròxims a l’espectacle esportiu, etc. 

En general, allò que diferencia el concurs d’una actuació “normal” és la manera com s’articula la competició castellera. En una actuació qualsevol, la competició castellera és subtil, té un punt esotèric que només els “iniciats” saben interpretar. No n’hi ha prou amb saber qui ha fet el millor castell, cal tenir en compte què havien fet abans, quin era el programa de cada colla, el desenvolupament de la pròpia diada... La pregunta “però qui ha guanyat?” no sempre té una resposta evident, sovint perquè la pregunta és incorrecta: potser no hi ha cap guanyador, o guanyen tots, o ni tan sols hi havia competició. El Concurs simplifica aquesta competició, la fa entenedora per tothom i molt més atractiva.

En bona mesura per això, el Concurs es converteix en l’espectacle casteller que suscita més interès, que atreu més públic, però alhora també és el que atreu més castellers a les colles. I, conseqüentment, una oportunitat d’or per aconseguir els millors castells possibles. Al cap i a la fi es tracta d’això. Recordo que ja fa anys el Francesc Piñas, membre destacat de la Colla Vella, deia que ell inicialment no era gaire partidari del Concurs, però que amb el pas del temps havia arribat a la conclusió que, per exemple, sense Concurs la seva colla difícilment hauria fet el tres de deu. O, com va dir el cap de colla dels Bordegassos –més de 20 anys sense participar en el Concurs!- en acabar la jornada de dissabte: “Aquesta plaça ajuda a descarregar castells.”

 Eufòria bordegassa a Tarragona.

Donat que, com he dit, és una actuació anòmala, i que aquesta anomalia es fonamenta sobretot en la manera com es configura la competició castellera, el Concurs pot suscitar dues reaccions extremes i que, al meu entendre, són equivocades.

La primera consisteix a creure que totes les actuacions castellers són o haurien de ser com el Concurs. L’error és que no ens explica la realitat, començant pel fet que la immensa majoria d’actuacions castelleres no són competitives. No podem forçar la realitat perquè encaixi en un esquema preconcebut.  La versió més sofisticada de la “temptació concursil” consisteix a reconèixer que les diades no són com un Concurs, però que aquest és el problema, ja que el desitjable seria que sí ho fossin. És a dir, el que el món casteller necessita és més competició explícita. Deixant de banda que no és el que volen la majoria de castellers, un canvi com aquest s’ha de justificar per la seva necessitat, que ara mateix no veig per enlloc.  La meva sensació, a més, és que no funcionaria: si cada actuació fos com un Concurs, la pressió seria excessiva per unes colles que són amateurs. La gràcia és justament que la llibertat de les colles de modular el grau de competició que volen assumir és absoluta, fins a l’extrem que fins i tot són lliures de no anar al Concurs. I no passa res. 

La segona reacció extrema consisteix a pensar que com que el Concurs no funciona com les actuacions normals (simplifica en excés, dóna una imatge equivocada del que som), se’l considera poc més o menys que una aberració que no hauria d’existir. Portada a l’extrem, aquesta posició fins i tot arriba a negar la pròpia competició castellera (la qual cosa sí és una aberració!). 

És cert que el Concurs és una anomalia o una excepció. També ho és que transmet una imatge esbiaixada del fet casteller, que és molt més complex. Però és el que passa amb qualsevol simplificació. Hi hem de renunciar? Hem de renunciar a tot allò que de positiu ens aporta? Queda clar que la resposta és que no, que a la balança pesa molt més allò positiu que allò negatiu. I això no ho dic jo, sinó que ho diuen les colles castelleres. Ho van dir les 32 colles castelleres que van acceptar la invitació de l’organització (contra només una que la va rebutjar). 

El comportament del públic és un altre dels elements que diferencien el Concurs d'una actuació "normal".

Malgrat això, hi haurà qui pensarà que la majoria poden estar equivocats, que poden estar enlluernats per la potència mediàtica del Concurs i que, al cap i a la fi, es venen per un plat de llenties. És una concepció purista, sacralitzadora. Evidentment, respectable (excepte quan fa servir arguments falsos, com ara els dels famosos “intents suïcides”). El que jo proposo, però, és desdramatitzar la qüestió, treure-li transcendència.  

El primer és constatar que els concursos -o els rànquings- es donen en altres àrees de l’activitat humana sense que això suposi cap daltabaix moral. Concursos literaris, concursos musicals... posen en qüestió què és la literatura o la música? Fixem-nos que a més sovint són disciplines en què l’objectivació és infinitament més difícil que en els castells. Quan llegeixo una llista dels 100 millors discos de jazz, amb quin criteri s’ha fet? Al cap i a la fi, no és més objectiu, més contrastable, que els Castellers de Vilafranca són la millor colla que “My kind of blue” de Miles Davis el millor disc de jazz de la història? La llista representa fidelment la realitat del jazz? I, d’altra banda, l’existència d’aquesta llista suposa una corrupció de la música jazz, l’afecta negativament? O, pel contrari, n'ajuda a la difusió? No tinc la sensació que al món del jazz el gran debat de fons sigui si es poden fer llistes o premis... 

Segon, continuant amb aquesta línia de desdramatització, proposo que ens plantegem el Concurs com un joc, i en concret un joc de rol. Per un dia, cada dos anys, juguem segons unes normes i uns conceptes determinats que són diferents als habituals. Per dir-ho clarament: juguem a què passaria si els castells fossin un esport. Fem aquest joc, el disfrutem, mirem de treure-li el màxim rendiment, i després tornem a la normalitat. Perquè si el Concurs fos la norma i no l’excepció, segurament no funcionaria. 

Els antropòlegs i folkloristes expliquen que en realitat, la pròpia festa (i això és molt clar sobretot en el carnaval) és una mena de subversió de la realitat quotidiana, és un moment en què les normes  se subverteixen, sovint s’inverteixen, durant un període molt limitat de temps, per després tornar a la normalitat. Potser el Concurs també fa una mica aquesta funció...  Si acceptem l’analogia carnavalesca, podem dir que pel Concurs els castells es disfressen d’esport. I quan ens disfressem justament fem i disfrutem d’allò que no faríem en el dia a dia. Un exemple clar serien certes actituds del públic que es donen al Concurs i que de cap manera serien acceptades en una plaça “normal”. 

Ara el Concurs creix, i creix de la manera correcta. A vegades s’havia proposat que passés a celebrar-se cada any: no és casualitat que les colles reaccionessin amb fredor. Massa estrès competitiu. El creixement, en canvi, s’ha fet ampliant el nombre de colles participants. La forma no canvia: el concurs no s’assembla més a les actuacions normals, no abandona la puntuació, el reglament o la classificació. Però sí que canvia o es modula el discurs: aquest darrer any hem sentit a parlar sobretot de “la gran festa” dels castells. Passar de 12-14 colles a 32 no és innocu, dilueix una mica la lluita pel podi perquè augmenta els punts d’interès. És justament el contrari del que també s’havia proposat algun cop: reduir el Concurs a les cinc o sis colles que realment “competeixen”.

Parèntesi: felicitacions a les colles tarragonines per la proposta d’ampliació a dos dies, i especialment als Xiquets del Serrallo i els Castellers de Sant Pere i Sant Pau. És de justícia agrair-lis aquest gest. 

I això enllaça amb el darrer tema que volia tocar: què suposa el Concurs per a Tarragona. En primer lloc, és una peça imprescindible i fonamental del que seria la Tarragona castellera, jo m’atreveixo a dir que tant com Sant Magí, o Santa Tecla, o el pilar caminant. Ara mateix, podem dir que el Concurs de Castells forma part del patrimoni immaterial tarragoní, forma part de la identitat de la ciutat. Per tant, quan es plantegen debats com ara si s’ha de treure de la plaça de toros, i ja no diguem quan parlem de treure el concurs de Tarragona, s’ha de tenir en compte també aquesta dimensió patrimonial. Perquè a vegades veiem el Concurs com si fos una cosa artificiosa, però cal recordar que és més antic que la majoria d’actuacions castelleres de festa major que se celebren a Catalunya (i això agafant només el Concurs ininterromput des del 1980). Poca broma.

La plaça de toros de Tarragona, un espai difícilment millorable per un Concurs casteller.

A més el Concurs es important per Tarragona perquè lliga amb un dels principals problemes identitaris de la ciutat, que és la capitalitat. Tarragona es creu capital, i és cert que té una capitalitat històrica i té una capitalitat administrativa, però és una capitalitat una mica acomplexada i qüestionada. Potser perquè hi ha una consciència que el territori del que és capital són almenys dos territoris ben diferenciats. També perquè té al costat una ciutat que li pot competir cara a cara en molts àmbits. I jo crec que en general els tarragonins sabem que Tarragona no ha sabut exercir de veritable capital.

Un dels pocs àmbits en què sí que hi ha hagut una voluntat continuada d’exercir capitalitat és aquest, el casteller. Curiosament un àmbit que no té res a veure amb límits o designacions administratives. Un àmbit en què la capitalitat no et ve donada des de dalt, ni tampoc te la pots autoreclamar, sinó que te l’han de donar els altres. I això vol dir que són els altres que s’hi han de sentir acollits, s’hi han de sentir còmodes, com a casa, i per tant s’han de sentir identificats amb tu.

És una mica com el Concurs: ningú et pot obligar a participar-hi, tu has de tenir ganes. Per tot això, el més important de l’edició del 2012 no ha estat qui ha guanyat, ni quantes colles han fet castells de gamma extra, sinó que les colles que van participar dissabte –i molt especialment les que ho van fer per primer cop- sortissin de plaça dient: ens ha valgut la pena, ens ho hem passat molt bé, i d’aquí dos anys hem de repetir. 

divendres, 5 d’octubre del 2012

Molta feina feta, molta feina pendent

Les dues darreres edicions del Concurs de Castells de Tarragona la taula de puntuacions i el reglament de plaça han estat responsabilitat d’una comissió assessora formada per representants de les colles millor classificades dos anys enrere, les colles de Tarragona i diversos experts / periodistes. He tingut la sort de formar-ne part tot i que -com a delegat de la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya- sense vot, la qual cosa m’ha convertit en observador privilegiat i per això puc opinar que, sincerament, s’ha fet una bona feina, que el model funciona i que, contràriament al que algú podria pensar des de fora, donar veu a les colles –també a les que s’hi juguen el triomf- enriqueix el debat i ajuda a teixir consensos i complicitats. Aquest any, a més, s’ha guanyat en agilitat i operativitat. Tema tancat, doncs? Malgrat aquesta bona feina feta, tal i com jo ho veig per al 2014 caldria abordar dues qüestions de gran complexitat: d’una banda, una revisió general d’una taula de puntuació que ara mateix grinyola en excés pels pedaços que s’hi han anat posant en forma de nous castells; de l’altra, i relacionadament, un replantejament de la diferència entre castells descarregats i carregats (penalitzant encara més els segons). Aquest segon tema és especialment delicat ja que, en el fons, comporta un canvi cultural de fons: fins on estem disposats a acceptar que una actuació de castells inferiors descarregats superi a una de castells superiors carregats? Per tant, molta feina pendent (si hi ha ganes i consens per abordar-la), que no es pot plantejar a sis o nou mesos vista del Concurs.  Cal posar-s’hi, com aquell qui diu, l’endemà de la gran festa castellera a la plaça de toros.


(Article publicat a l'especial del Concurs de Castells 2012 del Diari de Tarragona) 

dimecres, 8 d’agost del 2012

La cançó de l'estiu

Llegeixo a l'edició en paper de La Vanguardia el clàssic reportatge sobre la "cançó de l'estiu". Interessant, ja que va més enllà del tòpic. Esteban Linés aconsegueix omplir una doble plana sense esmentar Georgie Dann i se centra en bona mesura en la faceta més industrial del tema. Segons sembla, bona part dels èxits del gènere predominant aquest any, l'electro-llatí -etiqueta sota la qual, sospito, s'amaga l'infumable reggaeton- són made in Catalunya. L'article inclou també un llistat de les 10 cançons aspirants a convertir-se en "la" cançó d'aquest estiu. Comprovo amb horror que no reconec cap pel títol i que, dels intèrprets, només sé qui són Carlos Baute, Paulina Rubio i Maroon 5 -i aquests darrers, amb prou feines-. A l'edició digital han penjat una enquesta que, curiosament, no coincideix al 100% respecte les cançons aspirants, però que va per la mateixa línia...

Esforç inútil on els hi hagi. La cançó de l'estiu, la de veritat, la de tots els estius fins la fi del món, la va composar Brian Wilson -quan només tenia 21 anys!- fa prop de mig segle. Una petita meravella titulada "The warmth of the sun", de només dos minuts i escaig. Evocadora, nostàlgica, dolça i amarga alhora, com ho és l'estiu.



dissabte, 4 d’agost del 2012

Gore Vidal, cronista de l'"Imperi"

Fa un parell de dies va morir el nord-americà Gore Vidal. No m'atreveixo a dir que fos un dels meus escriptors favorits, però sí un dels que més m'han interessat. Potser hi ha influit que el personatge fos tan interessant com l'obra: membre d'una nissaga d'animals polítics vinculats al Partit Demòcrata (l'exvicepresident Al Gore i ell eren parents); amb connexions al món del cinema; bisexual... Fins i tot actor ocasional en pel·lícules que valen la pena, com ara Ciutadà Bob Roberts (el fals documental polític de Tim Robbins) o Gattaca. Però, sobretot, Vidal ha estat el gran cronista del que ell mateix qualificava com a "Imperi" nord-americà, des dels seus orígens fins l'actualitat, tant mitjançant la ficció com l'assaig. Lectures molt recomanables -tot i que no sempre fàcils d'absorvir en tota la seva complexitat- si un vol entendre la mentalitat i funcionament dels Estats Units, que en bona mesura són la mentalitat i funcionament dels temps que ens ha tocat viure. Al marge dels textos de contingut històric, Vidal també va destacar pel seu vessant satíric en novel·les com Myra Breckindrige, que probablement sigui el llibre més sorprenent que mai he trobat a casa dels meus pares... Un escripor i personatge singulars, certament.

Si algú no l'ha llegit mai i vol animar-s'hi, la meva recomanació, però, és començar per una novel·la històrica que no està dedicada al seu país, sinó a l'antiga Roma. Juliano el Apóstata és la biografia del darrer emperador romà que va provar de retornar a la religió tradicional en detriment del cristianisme, que ja havia esdevingut religió oficial de l'Imperi, empresa que ens és presentada de forma simpàtica. Una visió, per tant, força allunyada de la que estem acostumats en obres com Quo Vadis o Ben Hur (curiosament, Vidal havia participat en el guió per a l'adaptació cinematogràfica protagonitzada per Charlton Heston). Va ser el primer llibre de Gore Vidal que vaig llegir i em va encantar. A veure si el puc revisar...

dissabte, 7 de juliol del 2012

Faraday: acollidor, còmode i amb bon gust

A finals dels 90 i principis dels 2000 hi va haver uns quants anys en què les meves úniques vacances d'estiu coinsistien, sistemàticament, a anar al Festival Internacional de Benicàssim, sol o acompanyat, toqués qui toqués. En part perquè el primer d'agost era l'únic cap de setmana "tonto" des del punt de vista casteller, i per tant me'l podia prendre lliure. Superada aquesta fase de monocultiu, els darrers anys he mirat de diversificar una mica més i això m'ha permés passar, de tant en tant per festivals diversos: un tast de Primavera Sound, un Pop Arb, un Azkena... Aquest any -el passat cap de setmana- m'he estrenat al Faraday de Vilanova i la Geltrú, un festival petit però que ja fa un temps que em cridava l'atenció: fa un parell d'anys van portar a Jeff Tweedy i Nick Lowe.

I és que, a voltes, és veritat que al pot petit hi ha la bona confitura. És en aquest sentit que el Faraday em va agradar molt: una ubicació molt bona, a tocar de la platja, un aforament limitat a 1.500 persones i les comoditats que això comporta, sense cues per entrar, ni a la barra, ni als lavabos, i la possibilitat de veure els concerts sempre de força a prop. Res a veure amb els darrers FIBs que hi vaig anar, a petar de guiris borratxos. Un festival, doncs, còmode i acollidor. Des del punt de vista organitzatiu només hi puc ficar el però: les llargues pauses entre concert i concert -tot i disposar d'un segon escenari infrautilitzat- que, a més, divendres van fer que cap a les deu de la nit ja s'hagués acumulat un retard de mitja hora que no es va recuperar.

A més de còmode i acollidor, queda clar que el Faraday és un festival amb bon gust pel que fa al cartell. Ni tant snob com el primavera, ni tan casolà com el Pop Arb, ofereix un menú molt ben condimentat. Per mi, el principal reclam per anar-hi aquest any -l'excusa, si voleu- era veure el nord-americà Josh Rouse, per mi infal·lible. És el tercer cop que el veig en directe i mai m'ha decebut. És cert que el format de trio actual -Josh Rouse & The Long Vacations- s'acosta pràcticament a l'unplugged -el bateria va tocar la guitarra acústica pràcticament en la meitat dels temes- i potser és més apropiat per una sala que per un gran escenari a l'aire lliure, però funciona igualment. Pop entre la melanconia i el somriure. De veritat, si no el coneixeu, ja trigueu a fer-ho: comenceu per "1972" i "Nashville", els seus millors discos.

Josh Rouse.

La resta del cartell també em va agradar força, tot i no ser-ne seguidor. De Herman Dune -els veritables caps de cartell- només en coneixia un parell de cançons, i la veritat és que el concert em va motivar a fixar-m'hi més. Love of Lesbian -que d'indies ja no tenen res de res- i La Casa Azul -que van emocionar el freak pop que porto dins amb una cançó que parla de Terry Melcher- són dos valors segurs i van oferir concerts sòlids i entretinguts fins i tot sense conèixer-ne el repertori. Pitjor impressió em van donar nous projectes d'altres veterans com La Estrella de David i Joaquín Pascual (tot i que Mercromina m'agradaven força).

 Senior i el Cor Brutal: oju a les pintes!

Interessants: Pegasvs (tecno kraut-rock), els ianquis Bowerbirds i sobretot Senior i el Cor Brutal (southern rock a la valenciana). Ainara Legardon sonava molt bé però en el seu cas les influències de PJ Harvey gairebé arribaven al plagi. Esperit!, ho sento, em va semblar més anecdòtic que altra cosa. I entranyable el concert de Juli Bustamante amb Fred i Son. Tot i això, la gran sorpresa van ser Ginferno, un combo madrileny que vindria a ser com si el grup de Dick Dale tingués a Tom Waits de cantant. Van ser els únics que van aconseguir que servidor, que ja comença a tenir una edat, arribés a fer uns passos de ball.

dimarts, 19 de juny del 2012

L'Espai aMt comença a ser realitat... i encara ens queda molt per fer


(Text publicat originalment al Butlletí de l'aMt corresponent al segon trimestre de 2012)

Benvolgut lector:

Si estàs llegint aquest text el dia 21 o 22 de juny, i ho estàs fent a la Capsa de Música, a la planta baixa del Magatzem número 1 de la Tabacalera, és probable que estiguis sentint una emoció especial. Si no la sents -bé perquè ets una persona insensible, o perquè no saps ben bé que hi fas aquí-, mira al teu voltant i sí que veuràs altres persones emocionades: fins i tot homes fets i drets, amb més pèl al pit o la barba que no pas al cap, que estan experimentant un moment de gran càrrega emotiva. Potser no ho demostren i la processó va per dins. Però ja et puc assegurar jo que n’hi ha uns quants que estan (estem) emocionats... si realment estàs llegint això el dia 21 o 22 de juny, i ho estàs fent dins la Capsa de Música. 

Perdona que faci servir tants condicionals, però és que no m’ho acabo de creure del tot. Com Sant Tomàs, hauré de tocar-ho amb les meves pròpies mans per a convèncer-me’n. No per res, sinó perquè fa molt de temps (massa) que esperem aquest moment. I perquè fins i tot ja se’ns havien dit altres dates. Tot i que sembla que aquest cop sí va de debò. Amb prou feines fa un mes es va inaugurar el Jardí Vertical que corre l’avinguda Vidal i Barraquer en paral·lel als magatzems de la Tabacalera, i un “escamot aMt” hi vam ser. La nostra mirada, però, s’escapava al que quedava darrera el mur verd i la pantalla gegant... 

Si estàs llegint aquest text el dia 21 o 22 de juny, i ho estàs fent a la Capsa de Música, vol dir que no hi ha hagut cap inconvenient de darrera hora, que les previsions s’han complert i que estàs assistint a l’estrena d’un nou espai musical i cultural de la ciutat de Tarragona. I la seu de l’Associació de Músics de Tarragona (aMt), l’entitat des de la qual fa més d’una dècada hem treballat perquè aquest espai fos realitat. I fixa’t que dic “treballat”, perquè així ha estat: l’aMt ha estat des d’un primer moment proactiva i ha contribuït amb les idees i l’experiència dels socis a conformar el projecte. Fins a tres plans d’usos presentats de forma oficial, plànols inclosos, innombrables reunions, i ja en la fase final, visites tècniques per aportar criteri per tal que l’equipament fos el millor possible i el màxim d’ajustat a la feina que ha de fer. Molta, molta feina feta. I ben feta. 

Avui, per tant, és un dia feliç. Toca pensar i agrair, sobretot, en tota la gent de l’aMt, els socis i sòcies que hi han treballat des del 2000, aportant el granet de sorra que els tocava. Toca també agrair a aquelles persones que, des de l’ajuntament i d’altres institucions, s’han cregut el projecte i l’han entès. Han entès que anava de debò, que no era una fantasmada i que al darrera hi havia un projecte per tota la ciutat. 

Però hem de pensar que encara queda molta feina per fer. Cal dotar de vida a aquesta sala, aconseguir que aculli una programació estable que tant serveixi per acostar als tarragonins a noves propostes musicals que ens arriben de fora com per donar l’oportunitat als de casa, a la pedrera. Cal posar en funcionament els equipaments de la primera planta: els bucs d’assaig, l’estudi de gravació... I cal articular tot plegat perquè acabi funcionant com un veritable pol de creativitat musical i d’irradiació cultural. Queda molta feina per fer, i des de l’aMt esperem continuar contant amb la complicitat de molts de vosaltres.

dilluns, 28 de maig del 2012

El meu primer Springsteen

Amb el pas dels anys, de mica en mica he tingut ocasió de veure en directe algunes d'aquelles patums "imprescindibles" de la música pop-rock: Neil Young, Bob Dylan, Brian Wilson, Lou Reed... Dins aquesta llista, de ben segur un dels forats més descarats era Bruce Springsteen. Més encara tenint en compte la freqüència amb què The Boss ha visitat el nostre país i el petit detall que, a mi, Springsteen m'agrada força. Si, malgrat això, mai no havia anat a un dels seus concerts és perquè a) em fan certa peresa els macroconcerts; b) especialment, no suporto la idea d'haver de comprar les entrades sis mesos abans i, a sobre, corrent abans que s'acabin; i c) sóc fan d'Springsteen, però no sóc gens fan dels fans de Bruce. Perquè ens entenguem, els fans de Bruce són els que no només pensen que és el millor artista rock de la història sinó que a més en parlen com si fossin amics. Bruce, li diuen, com qui diu Pau o Pere.

Tot i això, el passat divendres 18 de maig vaig anar a veure Springsteen a l'Estadi Olímpic. Un parell de dies abans, l'Òscar em va avisar que encara quedaven moltes entrades per al segon concert, i vaig pensar que aquesta no l'havia de deixar passar. Per tant, un cop pagada la "discreta" comissió del Servicaixa, ben acompanyat per la Marta i el mateix Òscar, allà m'hi vaig plantar.

Balanç? Desigual, la veritat. D'entrada, em va sobtar el so nefast amb què va arrencar el concert (sent el segon dia, a més!), que de mica en mica va millorar però que no va acabar de quallar en cap moment. Això va fer que em costés enganxar-me una mica al bolo, però les meves reticències es van ensorrar amb la quarta cançó, "Two hearts": Springsteen i Steve Van Zant canten plegats en un sol micro. Imatge icònica, representació de la camaraderia de la banda de rock que, de jovenets, vam somiar que algun dia tindríem. A més, gats vells, acaben la cançó amb una cita a "It takes two" de Marvin Gaye (podeu veure una interpretació pràcticament calcada aquí). Pell de gallina!

Va ser el primer dels moments en què, íntimament, em vaig esborronar. N'hi va haver uns quants més: tot "Born to run", és clar; l'harmònica de "The promised land"; allò de "summer is here and the time is right for racing in the street", o fins i tot "I had a brother in Khe Sahn fighting off the Viet Cong. They're still there, he's all gone"...

Però, d'altra banda, hi va haver estones que em vaig desconnectar força. Si allò hagués estat una assemblea dels indignats que el mateix Springsteen va lloar, potser en algun moment hagués mogut les mans fent la indicació de "següent". El problema va ser el repertori? Sí i no. Està clar que jo volia sentir clàssics i que hagués passat perfectament menys temes del darrer disc, "Wrecking ball". Però no seré jo qui el critiqui per no voler viure únicament de la nostàlgia: si el repertori l'hagués escollir jo, segurament s'hauria limitat al període 1975-82, però hauria estat un concert revival. I, d'altra banda, també ens va obsequiar amb "clàssics" tan discutibles com "Working on the highway"...

No, el problema no va ser tan de repertori com de format i so. Fins a disset músics dalt de l'escenari, amb àmplia secció de metalls, coristes, percussió, violinista... Bruce Springsteen & The E Street Band van ser durant molt de temps una síntesi perfecta de rock urbà amb tocs de soul i spectorians. Ara mateix, però, sembla que Springsteen se sent més a gust tirant cap a una mena de gospel-folk populista que, lògicament, tenyeix gairebé totes les cançons noves però també alguns dels clàssics. Glups!

Com en el repertori, tampoc no li puc retreure a Springsteen que reformuli el seu so, que busqui canvis que són pràcticament obligats entre d'altres coses perquè la E Street Band ja ha patit un parell de pèrdues sensibles. Si de cas, si algú està equivocat probablement sigui jo, que pago ara l'error de no haver anat a veure'ls fa uns anys, quan encara hi havia Clemmons i Federici i devien sonar com hagués volgut que sonessin l'altre dia. Mea culpa, doncs.

Ara, el que sí que no li perdonaré mai és per no haver trobat, en tres hores de concert, un foradet per "Thunder road". Com anar a veure el Barça i que aquella nit no jugui Messi...