dilluns, 23 d’abril de 2018

La biblioteca del "tema"

L'anomenat "procés" i, molt especialment, la seva darrera fase aguda, la del "xoc de trens", està protagonitzant tota una sèrie de novetats editorial que es mouen entre l'anàlisi, el testimoni i la proposta de solucions. N'he anat llegint alguns, que ressenyo a continuació.

El primer d'aquests llibres, i segurament el primer clàssic d'urgència dedicat al procès, és La confabulació dels irresponsables, de l'historiador i filòleg Jordi Amat, editat ja al novembre. Dic que n'és el primer clàssic perquè ja ha esdevingut una referència d'articulistes i tertulians, que el citen sovint, potser perquè el seu títol provocador ja conté la tesi de fons. "Tot va començar malament. I va acabar pitjor. Tots els actors, gairebé tots, actuaren de manera irresponsable perquè, enlloc d'ordenar una situació nova, van disseminar les llavors del caos." Aquesta cita de la pàgina 35 es refereix en realitat a la negociació i tramitació del nou Estatut, però es podria extrapolar segurament a la idea que Amat té de tot el procés. De fet, el seu text, que ell mateix descriu sense problemes des de la primera frase com a "pamflet", mira d'establir l'arrel del problema força abans de la retallada de l'Estatut per part del Tribunal Constitucional el 2010, i planteja que les irresponsabilitats (d'uns i altres) vénen de força enrere. Tot i això, no treu importància a la decisió del TC com a element determinant: "Ha estat la més gran irresponsabilitat política d'aquest cicle." (60) Necessàriament incomplert i insuficient (només són 100 pàgines de petit tamany), el relat d'Amat, molt ben escrit, malgrat tot esmenta bona part de les claus i s'accelera (i al mateix temps es personalitza) en referir-se al setembre i l'octubre de 2017, per tancar amb un funest: "No importen les raons. Només, abans que res i per sobre de tot, importa la victòria. És el fracàs de la política. El fracàs és colossal."


També ha tingut un notable ressó mediàtic D'herois i traïdors, cosa lògica donat que el seu autor, l'exconseller Santi Vila, ha estat testimoni i protagonista destacat del procés. El títol també deixa clara de què va la cosa: Vila ha estat assenyalat per bona part de l'independentisme com el traïdor oficial -ell mateix recorda amargament en diverses ocasions que la seva fiança no va sortir de cap caixa de resistència-, però no és menys cert que, des d'altres sectors, se l'ha venut sovint, i no de forma innocent, com l'heroi del moderantisme i el seny. No amagaré que a mi em cau simpàtic, però justament per això no m'ha acabat d'agradar el to excessivament victimista que en alguns moments té el llibre. Tot i que l'autor mira d'afegir anàlisi i plantejaments propositius de futur al relat, realment el més interessant és la part testimonial i el que s'hi intueix de la dimensió humana dels protagonistes. Si anem directament al morbo, és molt crític amb Junqueras i fins i tot cruel amb Marta Rovira, mentre elogia Carles Mundó i és molt respectuós amb Carles Puigdemont. I, no cal dir-ho, com a gairebé darrer representant de la CDC de tota la vida, marca distàncies amb la CUP sempre que pot. Però, en tot cas, ell té clar què l'ha convertit en traïdor: "Que el rei va despullat ho sap tothom. El que és inadmissible és confessar-ho" (p. 20). I, efectivament, penso que aquest va ser el seu gran pecat: ser el primer a dir que les coses s'havien fet malament, fos per honestedat o per un cínic error de càlcul en les seves ambicions. O per totes dues coses.

En canvi, un llibre que ha passat força desapercebut és "Tumulto". Meditacions sobre l'octubre català, signat a sis mans pels historiadors Arnau Gonzàlez Vilalta i Enric Ucelay-Da Cal i el periodista Plàcid Garcia-Planas. Té la virtut que conté anotacions fetes sobre la marxa, és a dir, mentre els esdeveniments s'anaven produïnt, bàsicament al llarg del mes d'octubre. El pes del llibre el porta Gonzàlez Vilalta (historiador amb grenyes tertulià ocasional al Més 3/24), des d'una posició clarament independentista però alhora allunyat del nacionalisme romàntic. Renan, insisteix un i altre cop: "Per al nacionalisme d'Estat espanyol, no hi ha possibilitat de ser espanyol per voluntat pròpia. No hi ha llocs per pensadors com el francès Ernest Renan. El que Renan va dir en els anys 80 del segle XIX: 'hi ha arrels històriques, lingüístiques i culturals que conformen una comunitat nacional'. Però encara hi ha un altre factor bàsic, axiomàtic, que no és altre que la voluntat individual de cada un d'ells per formar part d'aquesta comunitat nacional." (268) Totalment d'acord. A més, Gonzàlez Vilalta convida altres historiadors, tant espanyols com catalans, a pronunciar-se sobre la qüestió i també apunta interessants reflexions sobre la dificultat de fer història del present.

Ucelay-da Cal, amb una visió que en bona mesura és forana (va crèixer als Estats Units), és molt contundent i implacable en les seves crítiques tant a l'independentisme com a la reacció de l'Estat. Parla d'uns i altres gairebé en termes de rebequeries infantils. I en aquest sentit apunta un concepte ("to blandiblú preescolar") que ell associa especialment a una part de l'independentisme i que, d'alguna manera, podria ser l'altra cara de la moneda de la "revolució dels somriures": "El to blandiblú preescolar m'enerva (...). Hi ha una tonadeta preescolar, amb llenguatge infantil, que obvia les moltes crueltats normatives de l'existència i les converteix en grotesca mentida. Avui, 'La Caputxeta Vermella' acaba amb l'àvia, el caçador i el llop, a més de la nena, tots al voltant de la taula." (112) Finalment, les intervencions de Garcia-Planas, excorresponsal de guerra de La Vanguardia i director del Memorial Democràtic, són més escases, però inquietants pel rerefons de la seva experiència balcànica. 


Els tres llibres esmentats comparteixen una perspectiva catalana del conflicte, la qual cosa fa encara més interessant La confusión nacional. La democracia española ante la crisis catalana, d'Ignacio Sánchez Cuenca, el llibre que -tan de bo!- s'hauria de llegir a Madrid. La tesi del professor de Polítiques de la Carlos III de Madrid és que Espanya ha sabut construir un sistema raonablement democràtic, excepte davant una crisi territorial / nacional. Així, davant la crisi catalana s'ha donat una fallida sistèmica de la democràcia, ja que han fallat el Govern espanyol, l'Estat de Dret -atorga una gran importància a la "guerra bruta" contra l'independentisme desenvolupada des del ministeri d'Interior-, el sistema judicial, la monarquia, els grans grups mediàtics i els mateixos basaments de la democràcia. Poca broma.

Lògicament, dels quatre llibres és el de to més acadèmic i també el que, en alguns moments, es distancia més de les circumstàncies concretes del cas català per buscar una reflexió més global. Així, s'enfronta a la qüestió de fons que, com ell mateix reconeix, ha estat poc treballada des dels teòrics de la democràcia liberal: "Qué hacer en una democracia cuando un grupo no se reconoce como parte del demos y quiere construir una comunidad política en torno a un demos alternativo. Si ese demos alternativo está territorialmente concentrado y tiene viabilidad estatal, ¿sobre qué base se puede negar su pretensión?" (94). Les regles democràtiques habituals no serveixen en aquest cas, perquè el que s'està posant en qüestió és justament el demos. "La única forma de avanzar en esta cuestión es a tientas, tratando de inspirarse en valores democráticos de tolerancia y autogobierno, justo lo que, en mi opinión, no se ha hecho en España." (96) No s'ha fet, en bona mesura, per la incapacitat de la democràcia espanyola de reconèixer que hi ha un nacionalisme d'Estat, un nacionalisme espanyol, i per un excès de "legalisme" que és característic de la democràcia espanyola.

La solució que proposa Sánchez Cuenca és, en el fons, força semblant a la que plantegen Iceta i el PSC: una reforma de l'status quo espanyol en el sentit federalitzant i plurinacional, una consulta sobre aquesta reforma a nivell de tot l'Estat i, en cas que la reforma fos rebutjada totalment i/o a Catalunya, ara sí, una consulta directament sobre la independència. L'autor apunta que només la seguretat d'aquesta segona consulta específica -i, per tant, la possibilitat d'una independència catalana- arrossegaria el PP i C's a acceptar una reforma en el sentit apuntat. Tot i això, considera que el més probable és que s'imposi la intransigència, i que aquesta tingui èxit en desactivar, almenys temporalment, l'independentisme: "La recuperación de la normalidad se logrará a costa de un empobrecimiento de la democracia. Para el nacionalismo español, no obstante, ese parece ser un coste asumible" (197). La conclusió no és més optimista que la d'Amat.

dimarts, 16 de gener de 2018

I després del vot de la por?


[Article publicat originàriament al FET a Tarragona]

Les eleccions del passat 21D, celebrades en circumstàncies del tot extraordinàries, han deixat com a resultat una aparent divisió radical de la societat catalana en dos blocs confrontats de mida força semblant. Això ha fet que ja hi ha qui parli de “fractura social” i de posicions “irreconciliables”, donant per bona la malastruga profecia de José María Aznar que abans es trencaria Catalunya que Espanya, una perspectiva que hauria de preocupar a tots els que vivim en aquest país. Sense negar en cap moment la gravetat de la situació, la meva sensació és que aquesta suposada confrontació és, encara, menor o, si es vol, més matisada del que els resultats electorals apunten. I això és perquè en aquestes eleccions tan estranyes la majoria han votat des de la por. 
Des de l’independentisme ha estat una crítica habitual, i en bona mesura justa, que al seu projecte de constitució d’una república catalana només s’hi contraposava, des de posicions favorables a la continuïtat de Catalunya dins Espanya, una llarga llista de mals que acompanyarien a la independència: l’anomenat discurs de la por. La diferència el 21D és que, en aquest cas, la por (o, si es vol, el vot en termes estrictament defensius) ha estat bàsica en la mobilització de tots dos electorats. La novetat, per tant, és que l’independentisme ha abandonat en bona mesura la part propositiva del seu discurs (en dos anys hem passat de fulls de ruta detallats fins i tot en la seva durada a ambigües apel·lacions a “construir República”) per centrar-se en el vot com a forma de protesta (que ja estava present anteriorment) i, sobretot, de defensa contra un hipotètic canvi en cas de victòria dels “altres”. “Si guanyen, ens arrasen”, ha estat l’argument amb què molts han fonamentat el seu vot independentista. Argument de prou força com per justificar l’ajornament o reducció al mínim de l’autocrítica sobre les més que discutibles (tant en la forma com en els resultats) accions empreses des de l’independentisme els darrers dos anys.
Val a dir que el votant no és imbècil, i que en aquest cas tots dos blocs, des de la seva pròpia lògica, tenien motius justificats per tenir por per la victòria dels “altres”. En el cas dels contraris a la independència, la inestabilitat dels darrers mesos o el fet que, malgrat que finalment resultés fake, hi va haver una declaració unilateral d’independència, justificava plenament la por. En el cas de l’independentisme, després de les garrotades de l’1O i en un context amb líders polítics i cívics empresonats, n’hi ha prou amb recordar que el candidat a la Generalitat per part del partit que governa a Espanya va arrencar la campanya al crit troglodita d’”A por ellos” per entendre la por.
En aquest context, és lògic que una part dels votants prescindís d’altres elements percebuts com a secundaris en aquesta situació “d’emergència” (començant per l’eix esquerra – dreta), abandonant les opcions electorals més matisades i concentrant-se en aquelles que tenien un discurs més clar i contundent: el “legitimisme” de Puigdemont –per davant d’una ERC que insinuava la necessitat de rectificar- i l’anticatalanisme de C’s. I, d’alguna manera, tots aquests votants l’han encertat, perquè el resultat –amb una participació rècord que ja no deixa marge a continuar apel·lant a “majories silencioses” que no existeixen-, efectivament, no avala cap de les dues posicions extremes que feien por al bloc contrari: el desbasllestament de l’autogovern català, per uns; la continuïtat de la via unilateral independentista, als altres. Paradoxalment, el resultat final s’acosta a un “ni DUI ni 155”, que era el missatge de campanya dels Comuns i que, en el context de por, gairebé ningú va comprar.
Però, a banda de l’empat electoral, hem de considerar que realment Catalunya està dividida radicalment entre els partidaris de la DUI i el 155? Crec –i vull creure- que no. Crec que la por ha eliminat dels resultats electorals els matisos que, en canvi, a la societat encara hi són. En aquest sentit, trobo que han tingut molt poc ressò  els resultats del Baròmetre Semestral de l’ajuntament de Barcelona corresponents al desembre. En aquesta enquesta, el suport a la convocatòria de les eleccions autonòmiques gairebé arriba al 60%, mentre que hi ha un rebuig clar tant a la DUI (62%) com especialment a l’aplicació de l’article 155 (75%) i l’empresonament preventiu de líders de l’independentisme (80%). Si donem per bones aquestes dades, i tenint en compte que els resultats a la ciutat de Barcelona són força similars als del global del país, el retrat dels dos blocs enfrontats i irreconciliables es matisa. Resulta que un de cada tres votants independentistes està en contra de la DUI. I que prop de la meitat dels votants constitucionalistes estan en contra de l’aplicació del 155. O fins i tot que una part significativa dels votants de C’s i PP no estan contents veient a Junqueras i companyia a la presó.
És possible que els resultats d’aquesta enquesta municipal barcelonina estiguin esbiaixats, o que simplement no siguin representatius. Però crec que ja enteneu el que vull dir: que el vot de la por o defensiu ens ha donat uns resultats molt més extrems que la realitat del que pensen, senten i volen els ciutadans. La qual cosa, insisteixo, no vol dir que la situació no sigui greu, entre d’altres coses perquè sempre és susceptible d’empitjorar (i, en aquest sentit, l’ànim de revenja que sembla inspirar les resolucions judicials contra l’independentisme no ajuda gens). En aquest sentit, els partits, i sobretot els més votats, haurien de fer un exercici de responsabilitat i llegir bé el resultat no tant com un aval als seus (inexistents) programes o objectius de màxims com fruit d’una situació crítica que ara cal destensionar. Però, sobretot, penso que hem de ser els ciutadans els que ens comencem a moure ja per trencar la perversa dinàmica de blocs irreconciliables per tal que mai es faci realitat la profecia d’Aznar amb la que molts, fora de Catalunya (i potser també alguns dins), tenen somnis humits. I això no implica renunciar a res, sinó aplicar-hi, tots plegats, més intel·ligència, més empatia, més generositat i menys sectarisme.

dimecres, 3 de gener de 2018

De l'1O al 21D: emocions, democràcia i política

1 d'octubre. No oblidarem l'1 d'octubre. Per molts -independentistes o no- va ser el dia políticament més significatiu de les nostres vides. I no, el més important, el més impressionant, no van ser les càrregues policials, al cap i a la fi la mostra definitiva de la impotència dels qui havien dit que no hi hauria referèndum. El més important, el més impactant, va ser el compromís de la gent: els qui van ocupar les escoles des de divendres a la tarda; els qui van amgar urnes a casa seva; els qui es van aixecar a les cinc del matí per anar als col·legis electorals; els qui van fer hores de cua tot i la por; els qui, malgrat aquesta espera, obrien passadís perquè els més grans fossin els primers a votar... I, és clar, els qui van rebre. No oblidarem la lliçó de l'1 d'octubre: que la gent pot humiliar l'Estat. Em temo, però, que tampoc oblidarem una altra lliçó de l'1 d'octubre: que humiliar l'Estat no surt gratis, especialment si no s'ha previst com gestionar l'endemà.

Això sí, per uns dies, de l'1 al 3 d'octubre, va semblar que sí, que era possible. Que estàvem construïnt un nou país. Una nova Catalunya i potser, per què no, una nova Espanya. Que, de veritat, érem un sol poble (si més no, contra els "piolins"). Crec que això es va esguerrar el mateix dia 3 a la nit, amb el discurs granític del Rei, diferenciant entre els "bons" catalans -aquella falsa majoria silenciosa que no havia sortit al carrer- i els "dolents", que érem tota la resta, independentistes o no. I, a partir d'aquí, el lideratge independentista no va saber gestionar els suports al referèndum i el rebuig a l'acció policial -tant a nivell intern com extern-, que en cap cas no avalaven una DUI.

I, malgrat tot, no oblidarem l'1 d'octubre. I no hi haurà solució "espanyola" per Catalunya que no passi per una assumpció de responsabilitats i un desgreuge per l'1 d'octubre.

26 d'octubre. Ja ho he explicat en aquest blog: a mí la seqüència del 26 i 27 d'octubre em va enganxar fora -a Londres-, seguint els esdeveniments des del mòbil. Potser per això encara no m'ho explico. No he sabut trobar una sola raó convincent, des de la perspectiva de país, per la qual fos preferible una DUI fake que se sabia d'antuvi que no s'aplicaria a la convocatòria d'eleccions per part del president de la Generalitat. Fins i tot assumint que no arribessin garanties des de Madrid de la no aplicació del 155. Ho sento, però la meva interpretació és que en aquell moment els qui havien de prendre la decisió van pensar més en el seu paper per la Història que en el que li convenia realment a Catalunya (si voleu, en un llenguatge que no m'agrada gaire, no van ser gens patriotes). Algú dirà que era l'única opció per no desmobilitzar l'independentisme, tesi avalada pels resultats del 21D. Tot i això -i assumint que no desmobilitzar l'independentisme fos el que li convenia al país-, també podem interpretar que la DUI igualment va mobilitzar com mai el vot contra la independència i, a més, el va concentrar en el partit més anticatalanista de l'espectre. Sense DUI, C's hauria aconseguit el mateix resultat el 21D?

Però, en tot cas, el problema de fons era que el suposat mandat de l'1O en cap cas habilitava la DUI. Al llarg del procés, l'independentisme ha estat molt hàbil a l'hora de vincular el seu objectiu a la democràcia. "Això ara ja no va d'independència, sinó de democràcia", se'ns ha dit sovint... mentre l'objectiu, legítim i lògic, d'altra banda, continuava sent la independència. El problema és que, malgrat que això suposadament anava de democràcia, s'ha volgut tirar endavant unilateralment sense tenir darrera una majoria ben acreditada a les urnes de com a mínim el 50% [i això, suposant que un 50+1 fos realment suficient]. Aquesta majoria no va quedar acreditada el 27S ("el vot de la teva vida") i tampoc l'1O, en el primer cas per les dificultats inherents a la interpretació d'unes plebiscitàries, i en el segon, en bona mesura, per la pròpia acció de l'Estat. Però en cap dels dos casos s'havia acreditat una majoria clara que justifiqués una DUI... Com tampoc no n'hi ha amb els resultats del 21D, tot i que almenys aquest cop sembla que tothom ho té clar. Desafortunadament, hem après la lliçó després d'empresonaments injustos.

21 de desembre. L'endemà de les eleccions em vaig sorprendre a mi mateix fent una valoració dels resultats -que no eren els que hauria volgut- força positiva. Al meu entendre, el resultat deixava clar que els catalans no avalàvem el 155 i esmicolava, espero que definitivament, el mite de la "majoria silenciosa". Però, al mateix temps, el vot independentista, altre cop i malgrat el relat de repressió, no arribava al 50%. Aquesta situació d'empat i enrocament, que molts han llegit en termes negatius, per mi ha de suposar el final d'una dinàmica que no dóna la victòria a ningú. És evident: si es vol arribar a un resultat diferent, caldrà començar a fer coses diferents. Caldrà començar a fer política, que, paradoxalment, ha estat la gran absent del procès.

Que des del govern espanyol hi ha hagut manca de política és evident: primer, ignorant i menystenint el problema; després, convertint-lo només en un problema judicial i d'ordre públic. Però també per part de l'independentisme hi ha hagut manca de política. Perquè la política no consisteix a guanyar per un sol vot i imposar el teu criteri "majoritari". Política és crear consensos el més amplis possibles, i això vol temps, paciència i treball. Política no és el "tenim pressa", l'"ara o mai", el "referèndum o referèndum" o fiar-ho tot al pensament màgic (algú ha dit, amb encert, que bona part de l'independentisme s'ha mogut en base a una lògica pròpia de Paulo Coelho: "com que tinc raó i és just, el món conspirarà perquè la meva aspiració es faci realitat"). Política és, a voltes, parlar més de realitat que de dignitat (què voleu que us digui, a mi això em recorda aquella cosa tan espanyola del "más vale honra sin barcos"). Política no és astúcia, sinó inteligència. Política és assumir que els catalans no ens podem permetre que es faci realitat la profecia d'Aznar. Política és que les entitats socials no manin més que el Parlament. Política és treballar a partir del mínim comú. La política no implica renunciar a res en abstracte, però en concret, avui i aquí, suposa una renúncia constant als interessos propis per sumar interessos comuns. Política és no pensar únicament en blocs, perquè els blocs ara no solucionen res. I, per suposat i perquè ningú en tingui cap dubte, política no és empresonar els teus rivals en base a uns relats de falsa violència.

Política és convèncer, no vèncer.