dimecres, 3 de gener de 2018

De l'1O al 21D: emocions, democràcia i política

1 d'octubre. No oblidarem l'1 d'octubre. Per molts -independentistes o no- va ser el dia políticament més significatiu de les nostres vides. I no, el més important, el més impressionant, no van ser les càrregues policials, al cap i a la fi la mostra definitiva de la impotència dels qui havien dit que no hi hauria referèndum. El més important, el més impactant, va ser el compromís de la gent: els qui van ocupar les escoles des de divendres a la tarda; els qui van amgar urnes a casa seva; els qui es van aixecar a les cinc del matí per anar als col·legis electorals; els qui van fer hores de cua tot i la por; els qui, malgrat aquesta espera, obrien passadís perquè els més grans fossin els primers a votar... I, és clar, els qui van rebre. No oblidarem la lliçó de l'1 d'octubre: que la gent pot humiliar l'Estat. Em temo, però, que tampoc oblidarem una altra lliçó de l'1 d'octubre: que humiliar l'Estat no surt gratis, especialment si no s'ha previst com gestionar l'endemà.

Això sí, per uns dies, de l'1 al 3 d'octubre, va semblar que sí, que era possible. Que estàvem construïnt un nou país. Una nova Catalunya i potser, per què no, una nova Espanya. Que, de veritat, érem un sol poble (si més no, contra els "piolins"). Crec que això es va esguerrar el mateix dia 3 a la nit, amb el discurs granític del Rei, diferenciant entre els "bons" catalans -aquella falsa majoria silenciosa que no havia sortit al carrer- i els "dolents", que érem tota la resta, independentistes o no. I, a partir d'aquí, el lideratge independentista no va saber gestionar els suports al referèndum i el rebuig a l'acció policial -tant a nivell intern com extern-, que en cap cas no avalaven una DUI.

I, malgrat tot, no oblidarem l'1 d'octubre. I no hi haurà solució "espanyola" per Catalunya que no passi per una assumpció de responsabilitats i un desgreuge per l'1 d'octubre.

26 d'octubre. Ja ho he explicat en aquest blog: a mí la seqüència del 26 i 27 d'octubre em va enganxar fora -a Londres-, seguint els esdeveniments des del mòbil. Potser per això encara no m'ho explico. No he sabut trobar una sola raó convincent, des de la perspectiva de país, per la qual fos preferible una DUI fake que se sabia d'antuvi que no s'aplicaria a la convocatòria d'eleccions per part del president de la Generalitat. Fins i tot assumint que no arribessin garanties des de Madrid de la no aplicació del 155. Ho sento, però la meva interpretació és que en aquell moment els qui havien de prendre la decisió van pensar més en el seu paper per la Història que en el que li convenia realment a Catalunya (si voleu, en un llenguatge que no m'agrada gaire, no van ser gens patriotes). Algú dirà que era l'única opció per no desmobilitzar l'independentisme, tesi avalada pels resultats del 21D. Tot i això -i assumint que no desmobilitzar l'independentisme fos el que li convenia al país-, també podem interpretar que la DUI igualment va mobilitzar com mai el vot contra la independència i, a més, el va concentrar en el partit més anticatalanista de l'espectre. Sense DUI, C's hauria aconseguit el mateix resultat el 21D?

Però, en tot cas, el problema de fons era que el suposat mandat de l'1O en cap cas habilitava la DUI. Al llarg del procés, l'independentisme ha estat molt hàbil a l'hora de vincular el seu objectiu a la democràcia. "Això ara ja no va d'independència, sinó de democràcia", se'ns ha dit sovint... mentre l'objectiu, legítim i lògic, d'altra banda, continuava sent la independència. El problema és que, malgrat que això suposadament anava de democràcia, s'ha volgut tirar endavant unilateralment sense tenir darrera una majoria ben acreditada a les urnes de com a mínim el 50% [i això, suposant que un 50+1 fos realment suficient]. Aquesta majoria no va quedar acreditada el 27S ("el vot de la teva vida") i tampoc l'1O, en el primer cas per les dificultats inherents a la interpretació d'unes plebiscitàries, i en el segon, en bona mesura, per la pròpia acció de l'Estat. Però en cap dels dos casos s'havia acreditat una majoria clara que justifiqués una DUI... Com tampoc no n'hi ha amb els resultats del 21D, tot i que almenys aquest cop sembla que tothom ho té clar. Desafortunadament, hem après la lliçó després d'empresonaments injustos.

21 de desembre. L'endemà de les eleccions em vaig sorprendre a mi mateix fent una valoració dels resultats -que no eren els que hauria volgut- força positiva. Al meu entendre, el resultat deixava clar que els catalans no avalàvem el 155 i esmicolava, espero que definitivament, el mite de la "majoria silenciosa". Però, al mateix temps, el vot independentista, altre cop i malgrat el relat de repressió, no arribava al 50%. Aquesta situació d'empat i enrocament, que molts han llegit en termes negatius, per mi ha de suposar el final d'una dinàmica que no dóna la victòria a ningú. És evident: si es vol arribar a un resultat diferent, caldrà començar a fer coses diferents. Caldrà començar a fer política, que, paradoxalment, ha estat la gran absent del procès.

Que des del govern espanyol hi ha hagut manca de política és evident: primer, ignorant i menystenint el problema; després, convertint-lo només en un problema judicial i d'ordre públic. Però també per part de l'independentisme hi ha hagut manca de política. Perquè la política no consisteix a guanyar per un sol vot i imposar el teu criteri "majoritari". Política és crear consensos el més amplis possibles, i això vol temps, paciència i treball. Política no és el "tenim pressa", l'"ara o mai", el "referèndum o referèndum" o fiar-ho tot al pensament màgic (algú ha dit, amb encert, que bona part de l'independentisme s'ha mogut en base a una lògica pròpia de Paulo Coelho: "com que tinc raó i és just, el món conspirarà perquè la meva aspiració es faci realitat"). Política és, a voltes, parlar més de realitat que de dignitat (què voleu que us digui, a mi això em recorda aquella cosa tan espanyola del "más vale honra sin barcos"). Política no és astúcia, sinó inteligència. Política és assumir que els catalans no ens podem permetre que es faci realitat la profecia d'Aznar. Política és que les entitats socials no manin més que el Parlament. Política és treballar a partir del mínim comú. La política no implica renunciar a res en abstracte, però en concret, avui i aquí, suposa una renúncia constant als interessos propis per sumar interessos comuns. Política és no pensar únicament en blocs, perquè els blocs ara no solucionen res. I, per suposat i perquè ningú en tingui cap dubte, política no és empresonar els teus rivals en base a uns relats de falsa violència.

Política és convèncer, no vèncer.