dimarts, 16 de gener de 2018

I després del vot de la por?


[Article publicat originàriament al FET a Tarragona]

Les eleccions del passat 21D, celebrades en circumstàncies del tot extraordinàries, han deixat com a resultat una aparent divisió radical de la societat catalana en dos blocs confrontats de mida força semblant. Això ha fet que ja hi ha qui parli de “fractura social” i de posicions “irreconciliables”, donant per bona la malastruga profecia de José María Aznar que abans es trencaria Catalunya que Espanya, una perspectiva que hauria de preocupar a tots els que vivim en aquest país. Sense negar en cap moment la gravetat de la situació, la meva sensació és que aquesta suposada confrontació és, encara, menor o, si es vol, més matisada del que els resultats electorals apunten. I això és perquè en aquestes eleccions tan estranyes la majoria han votat des de la por. 
Des de l’independentisme ha estat una crítica habitual, i en bona mesura justa, que al seu projecte de constitució d’una república catalana només s’hi contraposava, des de posicions favorables a la continuïtat de Catalunya dins Espanya, una llarga llista de mals que acompanyarien a la independència: l’anomenat discurs de la por. La diferència el 21D és que, en aquest cas, la por (o, si es vol, el vot en termes estrictament defensius) ha estat bàsica en la mobilització de tots dos electorats. La novetat, per tant, és que l’independentisme ha abandonat en bona mesura la part propositiva del seu discurs (en dos anys hem passat de fulls de ruta detallats fins i tot en la seva durada a ambigües apel·lacions a “construir República”) per centrar-se en el vot com a forma de protesta (que ja estava present anteriorment) i, sobretot, de defensa contra un hipotètic canvi en cas de victòria dels “altres”. “Si guanyen, ens arrasen”, ha estat l’argument amb què molts han fonamentat el seu vot independentista. Argument de prou força com per justificar l’ajornament o reducció al mínim de l’autocrítica sobre les més que discutibles (tant en la forma com en els resultats) accions empreses des de l’independentisme els darrers dos anys.
Val a dir que el votant no és imbècil, i que en aquest cas tots dos blocs, des de la seva pròpia lògica, tenien motius justificats per tenir por per la victòria dels “altres”. En el cas dels contraris a la independència, la inestabilitat dels darrers mesos o el fet que, malgrat que finalment resultés fake, hi va haver una declaració unilateral d’independència, justificava plenament la por. En el cas de l’independentisme, després de les garrotades de l’1O i en un context amb líders polítics i cívics empresonats, n’hi ha prou amb recordar que el candidat a la Generalitat per part del partit que governa a Espanya va arrencar la campanya al crit troglodita d’”A por ellos” per entendre la por.
En aquest context, és lògic que una part dels votants prescindís d’altres elements percebuts com a secundaris en aquesta situació “d’emergència” (començant per l’eix esquerra – dreta), abandonant les opcions electorals més matisades i concentrant-se en aquelles que tenien un discurs més clar i contundent: el “legitimisme” de Puigdemont –per davant d’una ERC que insinuava la necessitat de rectificar- i l’anticatalanisme de C’s. I, d’alguna manera, tots aquests votants l’han encertat, perquè el resultat –amb una participació rècord que ja no deixa marge a continuar apel·lant a “majories silencioses” que no existeixen-, efectivament, no avala cap de les dues posicions extremes que feien por al bloc contrari: el desbasllestament de l’autogovern català, per uns; la continuïtat de la via unilateral independentista, als altres. Paradoxalment, el resultat final s’acosta a un “ni DUI ni 155”, que era el missatge de campanya dels Comuns i que, en el context de por, gairebé ningú va comprar.
Però, a banda de l’empat electoral, hem de considerar que realment Catalunya està dividida radicalment entre els partidaris de la DUI i el 155? Crec –i vull creure- que no. Crec que la por ha eliminat dels resultats electorals els matisos que, en canvi, a la societat encara hi són. En aquest sentit, trobo que han tingut molt poc ressò  els resultats del Baròmetre Semestral de l’ajuntament de Barcelona corresponents al desembre. En aquesta enquesta, el suport a la convocatòria de les eleccions autonòmiques gairebé arriba al 60%, mentre que hi ha un rebuig clar tant a la DUI (62%) com especialment a l’aplicació de l’article 155 (75%) i l’empresonament preventiu de líders de l’independentisme (80%). Si donem per bones aquestes dades, i tenint en compte que els resultats a la ciutat de Barcelona són força similars als del global del país, el retrat dels dos blocs enfrontats i irreconciliables es matisa. Resulta que un de cada tres votants independentistes està en contra de la DUI. I que prop de la meitat dels votants constitucionalistes estan en contra de l’aplicació del 155. O fins i tot que una part significativa dels votants de C’s i PP no estan contents veient a Junqueras i companyia a la presó.
És possible que els resultats d’aquesta enquesta municipal barcelonina estiguin esbiaixats, o que simplement no siguin representatius. Però crec que ja enteneu el que vull dir: que el vot de la por o defensiu ens ha donat uns resultats molt més extrems que la realitat del que pensen, senten i volen els ciutadans. La qual cosa, insisteixo, no vol dir que la situació no sigui greu, entre d’altres coses perquè sempre és susceptible d’empitjorar (i, en aquest sentit, l’ànim de revenja que sembla inspirar les resolucions judicials contra l’independentisme no ajuda gens). En aquest sentit, els partits, i sobretot els més votats, haurien de fer un exercici de responsabilitat i llegir bé el resultat no tant com un aval als seus (inexistents) programes o objectius de màxims com fruit d’una situació crítica que ara cal destensionar. Però, sobretot, penso que hem de ser els ciutadans els que ens comencem a moure ja per trencar la perversa dinàmica de blocs irreconciliables per tal que mai es faci realitat la profecia d’Aznar amb la que molts, fora de Catalunya (i potser també alguns dins), tenen somnis humits. I això no implica renunciar a res, sinó aplicar-hi, tots plegats, més intel·ligència, més empatia, més generositat i menys sectarisme.