dijous, 23 de juliol del 2015

La vida de Brian (Wilson)

Els biopics musicals made in Hollywood ja fa temps que s'han convertit en una fòrmula absolutament previsible, que reprodueixen pràcticament sempre la mateixa estructura: una infància marcada per algun esdeveniment traumàtic; el descobriment de la música com a via d'expressió; l'adopció d'un so o un estil únic i innovador (sovint mostrada en seqüències risibles); l'ascens a la fama; el col·lapse emocional i personal del nostre protagonista, generalment per la incapacitat d'assumir aquest èxit; i, finalment, la redenció. Aquest esquema va ser portat a l'extrem amb els biopics dedicats fa uns anys a Ray Charles i Johnny Cash. Que Jaime Foxx rebés l'Òscar per la primera i Joaquin Phoenix fos nominat per la segona, a més, mostra que la fòrmula té rèdits en forma de prestigi a més de taquilla. Ara bé, és difícil enfrontar-se a una narració que segueix fil per randa aquest esquema després que la pel·lícula paròdica Walk Hard. The Dewey Cox Story, amb John C. Reilly de protagonista, el portés a l'absurd.

Per això cal agrair al director Bill Pohlad les variables que ha fet servir a Love & Mercy, el seu biopic dedicat a Brian Wilson, el líder dels Beach Boys, que potser encara podeu enganxar en algun cinema. El cert és que la vida de Brian ha tingut tots els elements -de les pallisses del pare a un procés de decadència extrem- per jugar amb l'estructura ja presentada, i la majoria són a la película, però el director aposta, almenys, per trencar la narració cronològica i concentrar-se en dos moments concrets que avancen en paral·lel: d'una banda, a mitjans dels 60, quan Wilson crea les seves obres mestres, Pet Sounds i Smile; de l'altra, vint anys més tard, quan el cantant i compositor era una titella en mans del seu psiquiatra, que controlava fins al mínim detall de la seva vida.



Resulta curiós, a més, com Wilson és interpretat en cada segment per un actor diferent: Paul Dano (que, senzillament, és Brian Wilson de jove!) i John Cusack, que tot i que en algun moment cau en el forrestgumpisme, se'n surt del repte dificilíssim de donar vida al Wilson adult i autòmata.

Per a l'aficionat musical, sens dubte, el segments corresponents als 60 són els més interessants, especialment quan veiem al jove Brian Wilson treballant a l'estudi, fent meravelles que ningú havia fet fins el moment. Aquí cal destacar un treball de producció artística, cuidadíssim, que és capaç de reproduir fins al mínim detall el que hem vist en fotografies, imatge documental o aparicions televisives. Podeu fer-vos-en una idea amb les fotos de sota.

Dalt, Paul Dano en una seqüència del film. Sota, el Brian Wilson real.

Love & Mercy, per tant, no és una obra mestra però sí és altament recomanable per als fans dels Beach Boys... que en un món civilitzat hauríem / hauríeu de ser tots. Oblideu-vos de les camises a ratlles i les taules de surf -que, malgrat tot, tenen el seu encant-: els Beach Boys són una de les grans-grandíssimes bandes de la història del pop-rock i Brian Wilson va ser, senzillament, un geni. Apa, ja està dit.

L'estrena de la película ha coincidit, més o menys, amb l'edició del darrer disc de Brian Wilson, No pier pressure, que ha rebut algunes crítiques que m'han semblat massa ferotges. A veure, tot i que Wilson, aparentment recuperat, ha tornat a actuar i enregistrar discos de forma regular en aquest segle XXI (jo el vaig veure a Benicàssim, diria que el 2004), és evident que ni la seva veu ni la seva capacitat creativa són les de fa 50 anys. I si tenim en compte que la majoria de llençaments discogràfics que ha protagonitzat els darrers anys han estat en base a reciclar el seu propi llegat (Smile) o el d'altres (homenatges a Gershwin i Disney), No pier pressure si més no ens ofereix un disc sencer de noves cançons.


A diferència que a Gettin' over my head (2004), el seu darrer disc d'aquestes característiques i que incorporava cameos d'il·lustres contemporanis com Paul McCartney, Eric Clapton i Elton John, en aquest cas les col·laboracions són amb músics joves (i en molts casos totalment desconeguts per mi). Pot semblar un intent patètic de posar-se al dia, però a mi els resultats, tot i que irregulars, em semblen menys previsibles i, sobretot, més divertits. No puc imaginar-me a qui no li pot agradar "On the Island", simpàtica bossa nova interpretada juntament amb She & Him, o "Guess you had to be there", amb la cantant country Kacey Musgraves. A mi fins i tot em fa gràcia "Runaway dancer", segurament el tema que més nassos ha fet arrufar, i que efectivament té un regust horterilla a italodisco 80's (però, és clar, a mi també m'agrada el remix disco de "Here comes the night" que els Beach Boys van editar a finals dels 70...). I Wilson també recupera en diversos temes el seu col·lega Al Jardine, la qual cosa ens recorda que, efectivament, Brian era el geni, però no l'únic amb talent i personalitat als Beach Boys, i que la màgia del grup també tenia a veure amb la suma.

divendres, 10 de juliol del 2015

No n'hi ha prou?

Quan jo era un adolescent i a casa predominaven els concerts de rock català, amb tota la seva litúrgia, sempre arribava un moment incòmode quan el grup es retirava de l'escenari i se suposava que el públic havia de demanar el bis. Incòmode perquè alguns espectadors no podien reprimir el crit de "ooootra, ooootra" (en castellà, Déu meu!) i d'altres, voluntariosos, miraven d'adaptar-lo al català en una versió ("unaaaaaaltra, unaaaaaltra") que no acabava de quadrar. Amb el temps això s'ha solucionat amb el crit "no-n'hiha-prou", amb tres cops de veu, que diria que és l'adaptació de l'anglosaxó "we-want-more". Però fixem-nos que tot i que bàsicament diuen el mateix i tenen el mateix objectiu, no és el mateix dir "volem més" que "no n'hi ha prou". Hi ha, en la fórmula catalana, un plus d'exigència i insatisfacció: no només en volem més, sinó que considerem que l'espectacle ofert fins el moment ha estat insuficient.

Potser no té més importància, però darrerament m'ha semblat que aquesta actitud "no n'hi ha prou" s'està donant, cada cop més, en el món casteller, justament quan aquest està arribant a nivells estratosfèrics. I no em refereixo a un "no n'hi ha prou" en el sentit de mantenir l'ambició, cosa positiva, sinó un "no n'hi ha prou" en no acabar de valorar allò que s'està vivint a cada moment. Per exemple, després que diumenge passat els Minyons de Terrassa fessin una actuació excepcional (especialment a primers de juliol!), es percebia en alguns comentaris un cert "no n'hi ha prou" perquè no havien portat a plaça el tres de deu. I aquell mateix dia, a la ràdio, vaig sentir com, aparentment no prou satisfets amb les fites assolides aquell cap de setmana a diverses places, es demanava si una colla provaria el seu castell sostre descarregat aquest pròxim diumenge, s'especulava si una altra estava treballant ja una construcció a priori molt lluny del seu abast (al cap de colla preguntat se li va escapar el riure) i fins i tot pràcticament s'exigia a una tercera agrupació que comencés a assajar ja un castell mai assolit. Perquè "no n'hi ha prou", suposo.

Ep, i que quedi clar que allò que sentim o llegim als mitjans penso jo que és més símptoma que causa, ja que a les xarxes socials i les converses no és estrany trobar-se castellers que adopten actituds similars, especialment cap a les altres colles, però també a vegades cap a la seva. Un amic em comentava que hi havia neguit a la seva colla perquè anaven molt retardats aquesta temporada... tot i que els números eren clars en què estaven fent el millor curs de la seva història! El problema era que altres colles corrien encara més. Per tant, si una colla perd pistonada respecte l'any passat o simplement està al mateix nivell, no n'hi ha prou. I si ha avançat feina però no tanta com d'altres, tampoc no n'hi ha prou. Si estem veient castells de nou i de gamma extra força abans del que era habitual, tampoc no n'hi ha prou perquè esperem veure'n encara de superiors...

Potser és que el (nefast) hashtag #tenimpressa també domina el món casteller.

En tot cas, relax. Disfrutem. Diada a diada. Que queda molta temporada per endavant i el 2016 n'ha de començar una altra.