dijous, 25 de juliol de 2019

Rèquiem pel "Quarts de nou"

El passat 13 de juliol es va estrenar a TV3 el nou programa “Obrint plaça”, que suposa un canvi d’orientació respecte la programació de temàtica castellera de la televisió nacional els darrers anys. Un canvi que, lògicament no agradarà tothom. Jo, personalment, el valoro de forma positiva. En tot cas, el naixement d’”Obrint plaça” ha certificat la defunció de “Quarts de nou”, l’espai casteller de Televisió de Catalunya durant catorze temporades. No fa la sensació que aquesta defunció hagi estat gaire plorada, prova de que el Qd9, per diversos motius, havia deixat de ser un referent en l’entorn casteller, fins a l’extrem que un col•lega i amic l’altre dia em va preguntar: “Ah, però l’any passat encara el feien?”.

I, malgrat tot, penso que el “Quarts de nou” mereix un enterrament digne i, potser, un petit homenatge per la seva contribució durant tot aquest temps a la difusió del fet casteller. “Quarts de nou” ha tingut una vida relativament llarga, amb fórmules canviants i més o menys reeixides. Per posar un exemple, jo era molt fan de les tertúlies que durant un parell de temporades va moderar Biel Duran, ara feliçment recuperat per l’”Obrint plaça”. Tot i això, espero que compreneu i disculpeu que em centri en l’etapa que conec millor –les quatre primeres temporades- perquè vaig tenir la sort de viure-la en primera persona després d’acceptar l’oferta que el Xavier Capdevila em va fer a la plaça del Pi de Barcelona d’ajudar-lo a fer realitat el programa que ell ja tenia ben dissenyat al seu cap des de feia temps.

L’aparició del “Quarts de nou” va coincidir també amb la de “Tres rondes”, l’informatiu casteller de Catalunya Ràdio encara en antena, el que va generar una sensació global de renovació castellera als mitjans públics nacionals. En el cas televisiu, veníem d’una llarga etapa en què la informació castellera es limitava als resums de les principals diades. “Quarts de nou”, per tant, plantejava un salt endavant amb la pretensió d’adquirir una periodicitat setmanal no depenent dels capricis del calendari; la voluntat d’ampliar l’espectre i aportar informació d’un número d’actuacions (i colles) molt superior; i mostrar un món casteller que anava més enllà de les diades. Tot plegat en un espai curt (25 minuts que sempre acabàvem allargant) i dinàmic, generalment amb almenys cinc peces principals.


Gravant a Altafulla, el 2006. 

Com passa amb els canvis, el nou format no va agradar a tothom. De sobte ja no s’ensenyaven els castells sencers, ni tan sols tots els castells d’una diada. Vam mirar de fer veritables cròniques audiovisuals, en què s’aplicaven criteris periodístics per explicar allò més important. Però, com deia, no tot s’acabava a plaça: reportatges sobre aspectes socials, sobre tècnica o sobre història castellera (per exemple, sobre els castells durant el franquisme). També un èmfasi en els aspectes de ciència i salut, mirant també de ser rigorosos (però alhora transparents) en una qüestió tan delicada com les lesions castelleres. Una de les millors audiències d’aquells quatre anys va ser la del programa posterior a la malaurada mort de Mariona Galindo, que vam dedicar de manera pràcticament íntegra a aquesta qüestió i al significat que tenia per al món casteller.

Amb el “Capde” també teníem clar que havíem de mirar de sortir del “gueto”, que era important que de castells en parlessin no només els castellers, i que era interessant mostrar com personalitats conegudes i reconegudes en altres àmbits també podien ser aficionats castellers. Potser vam acabar abusant del recurs a l’entrevista del “famós” (com tots els recursos, quan esdevé rutina perd efectivitat), però jo recordo testimonis molt interessants com els de Bigas Luna, Lluís Gavaldà o Joan Barril, entre d’altres. I, tot i que segurament ningú se’n recorda ja, vam fer un parell de directes molt potents per Sant Fèlix de 2007 (íntegre) i el Concurs de 2008 (a partir de les 12 del migdia).

La televisió és una feina d’equip, i el mèrit –si n’hi ha- sempre s’ha de repartir. Entre d’altres, va ser clau el paper del Toni Bargalló, realitzador de la primera temporada, que va marcar un nivell d’exigència alt. El va substituir Xavier Vela, amb qui era un plaer treballar: versàtil, creatiu i còmplice. Com va ser un luxe tenir de presentador els dos primers anys a Pol Marsà, un altre exemple de què no calia “mili” castellera per entendre perfectament aquest món. El tercer any, l’elecció de l’Elisabet Carnicé va ser una decisió molt conscient d’aportar un granet de sorra a “desmasculinitzar” el món casteller. Molts altres companys i companyes van contribuir al “Quarts de nou” com a redactors, productors, càmeres... La majoria pràcticament no havien vist castells abans, però van experimentar-ne el cuquet. Ovació de gala per al Josep Serra, càmera que va entrar al programa a les poques setmanes per una breu substitució i que finalment es va convertir en pràcticament l’única presència constant durant els seus catorze anys!

 Bona part de l'equip del 2008.

No vull ofendre ningú si dic que, amb el pas dels anys, el programa va anar perdent pistonada, sovint per motius aliens als professionals que hi treballaven. Algunes tenien a veure amb els canvis en l’entorn: l’aparició de la TDT (amb la multiplicació de canals, que va reduir a mínims l’audiència del 33); la creixent aposta de les televisions locals pel fet casteller, que feia el Qd9 cada cop més superflu i redundant; la mateixa dificultat de ser a tot arreu en un món casteller en expansió, en què cada cap de setmana produïa notícies a més diades; etc. En la meva època l’horari (les 20:30 dels diumenges) era un problema greu perquè ens obligava a treballar al límit, i jo vaig insistir molt per veure si era possible retardar-lo una mica o passar-lo a dilluns. Quan finalment, anys després, van arribar els canvis a la graella, el “Quarts de nou” va passejar-se per tota mena d’horaris inhòspits, culminant en una temporada en què s’emetia coincidint amb els assajos dels divendres. Tot un despropòsit.

Siguem clars: la sensació és que TVC no s’acabava de creure els castells o com a mínim no acabava de saber què fer-ne. Penso honestament que Lavinia, la productora responsable de Qd9 des dels inicis, tampoc no hi va saber apostar com mereixia. I altre cop, potser, el remei va ser pitjor que la malaltia: cedir la producció del programa a un operador que feia una aposta forta per productes castellers propis tenia tot el sentit des del punt de vista econòmic i d’amortitzar recursos públics, però condemnava definitivament el Qd9 a ser un producte de segona.

A més, durant tota la seva trajectòria, “Quarts de Nou” va haver de fer front a la necessitat de fer dues feines simultànies i sovint contraposades: acontentar la parròquia castellera i arribar a un públic més ampli. No era fàcil. Menys encara per la falsa idea que els castells són difícils d’entendre (quan en realitat no ho són gens), el que obliga a fer uns exercicis de pedagogia que gairebé mai són reeixits.

Amb “Obrint plaça”, finalment, TVC resol aquesta dicotomia per la via radical: prescindeix de l’actualitat en un programa que, aquest cop sí, està específicament pensat per un públic ampli, per al públic del primer canal de la televisió nacional. A mi no em sembla malament com estratègia. Penso que TVC fa temps que ens “devia” al món casteller una aposta com aquesta. I, en tot cas, si una televisió pot i ha de fer un programa com aquest, diferent, en un moment en què vivim una bombolla audiovisual castellera –de la qual, en tot cas, ja en parlarem un altre dia- és Televisió de Catalunya. Ara falta que el col•loquin en “prime time”.

[Article publicat originalment a la revista "Castells"]

dilluns, 17 de juny de 2019

De cap al Brexit (XIV): "Present, passat i futur"

L’aventura s’acaba. En menys d’una setmana haurem creuat el canal de la Mànega i tornarem a ser a casa. Nosaltres haurem marxat i la Gran Bretanya continuarà, encara, de moment, dins la Unió Europea. Haurem de llençar els pots de llenties i els rotllos de paper higiènic que vam acumular al pis quan la possibilitat d’un Brexit sense acord semblava plausible i era descrita per la premsa –sempre en base a informes governamentals degudament filtrats- com un escenari apocalíptic postnuclear. Anarchy in the UK. El desastre encara és possible: si Theresa May va fer bo David Cameron, Boris Johnson –ara per ara, favorit a succeir-la com a primer ministre- pot assolir nivells de rècord. De moment ha promès que el Brexit serà efectiu el 31 d’octubre amb acord o sense. Però, en tot cas, jo ja no hi seré per explicar-los-hi. Com les rates, abandono el vaixell abans que s’enfonsi. Les dones, els infants i els que tenim passaport de la UE, primers.

El comiat s’està fent llarg. Com si realment ens volgués fer fora, la Gran Bretanya ens està obsequiant amb un mes de juny de pluja constant i temperatures màximes per sota els 15 o fins i tot els 10 graus. Intolerable. Ambient propici a la nostàlgia, i potser per això l’altre dia vaig agafar el cotxe i em vaig acostar a Loughborough, ciutat mitjana de les Midlands adossada a una universitat de la mateixa mida i gairebé població.

Aquí hi vaig fer un Erasmus la tardor del 1995, fa –poca broma!- 24 anys. Jo llavors estudiava Periodisme a l’Autònoma de Barcelona i aprenia l’ofici –que no es pot estudiar, sinó que cal aprendre’l- els caps de setmana al Nou Diari. L’estada a Loughborough va ser reveladora: hi vaig descobrir, entre d’altres, internet –tot just arribar a la universitat em van donar el meu primer compte de correu electrònic-, el Brit Pop –eren els dies de Blur vs Oasis- i que la pizza mai, mai pot portar pinya. Això ho vaig aprendre d’un parell de napolitans que trobaven un plaer pervers en insistir a les cambreres que no, no volien cap ingredient extra i que sí, simplement volien una margarita.

Una passejada pel centre de Loughborough i pel campus universitari em van proporcionar la impressió que no havia canviat gaire cosa. Curiosament, l’Anglaterra que jo vaig conèixer el 1995 també tenia un govern conservador en temps de descompte i dividit entorn la Unió Europea: el primer ministre, John Major, va arribar a referir-se com a “bastards” els euroescèptics del seu partit (en canvi, és difícil d’imaginar dos líders de l’oposició més contraposats que el llavors jove Tony Blair i l’actual Jeremy Corbyn). Recordo que em van impactar per surrealistes unes declaracions d’un d’aquests euroescèptics, el ministre de Defensa, Michael Portillo –d’origen espanyol, curiosament-, dient alguna cosa com ara que no permetria que “els soldats britànics morissin per Brussel•les”.

Com a estudiant Erasmus que vivia com una oportunitat excitant la possibilitat de relacionar-se amb gent d’altres països, però, em sobtava sobretot una actitud generalitzada d’indiferència quotidiana dels britànics cap a la resta d’europeus, designats com a “continentals”, un concepte que no havia sentit ni m’havia imaginat mai abans, carregat de significació. Per exemple, em vaig trobar molts –fins i tot professors- que es manifestaven incapaços de dir el meu nom sencer (“Guillermo”), fins a l’extrem que vaig pensar que era impronunciable per un angloparlant... Fins que, anys més tard, vaig comprovar que ni els nord-americans ni els irlandesos tenien aquest problema, que definitivament no era de llengua, sinó de sensibilitat.

Val a dir que aquest cop ha estat diferent. Si considerem la capacitat de pronunciar el meu nom com un indicador anecdòtic però vàlid, la conclusió és que l’Anglaterra de 2019 és un país més obert i plural culturalment. I aquesta ha estat, efectivament, la impressió general que n’he tingut. Segurament hi ha ajudat que Birmingham és una de les ciutats més diverses del país, on els white british són amb prou feines un 53% dels residents. Que una Gran Bretanya més cosmopolita sigui la que hagi votat finalment sortir de la Unió Europea és una altra de les paradoxes –o lliçons- del Brexit.

Deixem Birmingham amb molts deures pendents: en unes setmanes obre una gran exposició dedicada a Black Sabbath i els 50 anys de la creació, en aquesta ciutat –o almenys així ho reivindiquen ells-, del heavy metal, així com un festival de cinema hindú; a l’agost, l’Aston Villa comença temporada retornat a la Premier... I trobarem a faltar l’especialitat local de curry, el “balti”. I els abundants espais verds dins la ciutat en què un s’hi pot perdre. Hi tornarem algun dia, segur. Només espero que no ens calgui fer-ho amb un visat. No per nosaltres, que al capdavall serem turistes. Pels britànics, que no es mereixen el Brexit que ells mateixos han escollit.

dilluns, 3 de juny de 2019

De cap al Brexit (XIII): Sense May ni pla B

Fa dos mesos que, sobre el paper, el Regne Unit hauria d’haver deixat la Unió Europea. El nou horitzó és d’aquí a quatre mesos més, el 31 d’octubre, però ara per ara no hi ha cap certesa de com es produirà aquesta sortida. Ni tan sols està clar que acabi passant. Un terç de la pròrroga pactada amb la UE s’ha consumit sense que s’hagin donat passes fermes en cap direcció concreta. Bé, en tot cas, la pròrroga ha servit de moment perquè el Regne Unit celebrés unes eleccions europees en les què ja no havia de participar i per certificar la defunció política de la primera ministra, Theresa May. Tots dos elements no ajuden a clarificar la situació; més aviat al contrari, augmenten la incertesa.

Anem a pams. Les europees. El titular, i prou ben merescut, ha estat que el partit més votat i que ha obtingut més europarlamentaris ha estat el Brexit Party, creat per Nigel Farage fa només unes poques setmanes. Partit monotemàtic i plataforma pràcticament personal d’aquesta versió anglesa de Donald Trump –un pèl menys barroer, cal dir-ho; això és la Gran Bretanya, malgrat tot- que deu ser el polític que qui més gent se’n riu al país però on es refugia el vot protesta que vol un Brexit ja, sigui al preu que sigui. Ara bé, si analitzem el vot per blocs, l’acumulat pels partits clarament partidaris de la sortida (Brexit Party i UKIP) quedaria en realitat per sota de la suma dels remainers explícits: els Libdem –que van quedar segons, ressuscitant amb el seu explícit “Bollocks to Brexit”-, els Verds, Change UK i els nacionalistes escocesos i gal•lesos.

És difícil acabar de llegir els resultats en clau referèndum per la dificultat d’assignar els vots dels dos grans partits, dividits per la qüestió, i que en tot cas i justament per això es van endur una patacada: considerable en el cas dels laboristes; sense pal•liatius per als conservadors, que van quedar cinquens. La sensació, en tot cas, és que, com fa tres anys, el Regne Unit continua extremadament dividit entorn la qüestió europea, sense una majoria reals clara.

Les eleccions també han confirmat les diferències territorials en aquest tema: el gran Londres, Escòcia i Irlanda del Nord majoritàriament en contra del Brexit; la resta d’Anglaterra majoritàriament en contra; i Gal•les, mig-mig. [Una de les paradoxes més delicioses del Brexit és que és un problema anglès més que no pas britànic.] A tot això, el percentatge de participació amb prou feines va arribar al 37% (catorze punts per sota la mitjana continental), de manera que en realitat el partit vencedor seria el de l’apatia, la indiferència o senzillament l’esgotament.

May ni tan sols va esperar a que es fessin públics els resultats per presentar la seva renúncia tant a primera ministra com líder dels tories. Malgrat ser una política amb fama de freda i sense capacitats comunicatives, en el seu anunci va acabar amb la veu trencada d’emoció. Pocs, però, ploren la marxa de May, ni tan sols al seu partit. Per als brexiters, ha fracassat en la missió per la qual va ser escollida i sempre sospitaran que, en el fons, no hi creia. O no hi creia prou, que això del Brexit cada cop és mes una qüestió de fe, més que de política.

Per la resta, May ha acabat víctima dels seus propis pecats. Va apostar en un primer moment per la línia dura, dient que “el no acord és millor que un acord dolent” i fixant unes condicions que la UE no podia acceptar. Quan finalment va adoptar una posició més pragmàtica, lluitava contra unes expectatives que ella mateixa havia contribuït a crear. Igualment, enlloc de treballar una possible sortida amb tot l’arc parlamentari, com correspondria a un govern en minoria i una qüestió d’aquesta importància, va buscar un acord que satisfés només el seu propi partit. El resultat és que el Parlament la va negar fins a tres vegades. La seva frase “si et creus un ciutadà del món, ets un ciutadà d’enlloc” probablement l’acompanyarà com a part del seu trist llegat.

Potser May era part del problema, però està per veure si la seva renúncia és part de la solució. Més aviat sembla el contrari. Els tories han d’escollir un nou líder i, per tant, un nou primer ministre que no haurà passat per les urnes. Amb el partit dessagnat a les darreres eleccions, ningú no s’arriscarà a convocar unes generals. I amb la pressió de Nigel Farage emportant-se el seu electorat més tradicional, la majoria de pretendents al tron ja han promès dur el país fora de la UE a qualsevol preu. El favorit, Boris Johnson, exalcalde de Londres i exministre d’Exteriors, és un cínic que s’imagina ser la reencarnació de Winston Churchill i que en els seus anys de periodista com a corresponsal a Brusel•les va dedicar-se a les fake news quan el concepte encara no existia. Molt probablement pot passar com a Espanya, on Casado i Álvarez de Toledo estan elevant Rajoy i Sáenz de Santamaría a enyorats titans de la política. I no, no ho van ser mai. Però tot pot empitjorar.

dilluns, 13 de maig de 2019

De cap al Brexit (XII): Amb un parell

Sovint s’acusa al món polític d’abusar d’eufemismes, fer servir un llenguatge massa tècnic i de no expressar mai de forma clara quines són les veritables intencions. Els Demòcrates Liberals britànics (coneguts com Lib Dems) han decidit que davant situacions extraordinàries el que cal és ser tan explícit com sigui possible: el seu eslògan per les pròximes eleccions europees és “Bollocks to Brexit”, que es podria traduir lliurement com “a la merda el Brexit”. Bollocks es fa servir habitualment per referir-se a alguna cosa que no té sentit, que és dolenta o falsa. Ara bé, com molts lectors ja sabran, els bollocks literalment són els testicles i per tant equivaldrien als “collons” nostrats. És per tant, una paraula malsonant, considerada ofensiva. Se suposa, per exemple, que no s’hauria d’escoltar a la televisió fins la nit.

De fet, l’eslògan Bollocks to Brexit ja fa temps que es fa servir en els entorns contraris a la sortida del Regne Unit de la UE. Va ser una de les consignes que vaig sentir a Londres a la massiva manifestació en favor d’un segon referèndum de fa un parell de mesos. Al meu entorn, els qui la corejaven amb més força era un grup de nens que semblaven entusiasmats davant la possibilitat de poder cridar bollocks en públic, la qual cosa indicaria que, avui en dia, fer-ho potser és més semblant a una entremaliadura infantil que a una veritable voluntat ofensiva com ho era quan els Sex Pistols van titular el seu LP Never mind the bollocks. Ara bé, no és el mateix que es converteixi en eslògan oficial, escrit amb totes les lletres en la portada d’un programa electoral. I encara és més sorprenent quan això ho fa un partit seriós.

Els Lib Dems sovint han estat una mica els pupes de la política britànica. Sorgits a principis dels 80 de la fusió del Partit Liberal de tota la vida i una escissió dels laboristes, representen el centre ideològic en un país que acostuma a considerar-se moderat. Tot i això, el sistema majoritari que regeix les eleccions al Regne Unit, pensat per l’alternança de dos grans partits, fa que els escons que obtenen sempre quedin molt per sota dels vots. El seu gran moment va ser el 2010, sota el lideratge de Nick Clegg, quan van aconseguir una força notable i van formar el govern de coalició amb els conservadors de David Cameron. Cinc anys d’austeritat més tard el partit gairebé va quedar esborrat, i el prometedor Clegg ha acabat fitxat per Zuckerberg per mirar de netejar els escàndols de Facebook.


Ara, els Lib Dems veuen les eleccions europees que la Gran Bretanya no volia celebrar com una oportunitat per recuperar-se, en la línia dels excel•lents resultats que ja van apuntar els comicis locals de fa una setmana. En aquests, els conservadors van patir les majors pèrdues en vint anys. Els qui en principi haurien d’haver-ho capitalitzat, els laboristes, també van empitjorar resultats. El seu líder, Jeremy Corbyn, manté una posició ambigua sobre el Brexit i sembla que pretengui passar la campanya de les europees parlant el mínim sobre el tema. En unes eleccions europees! Davant això, els Lib Dems volen presentar-se com aquells que tenen una posició més clara i aglutinar al màxim el vot remainer, tot i que hauran de competir en aquest àmbit amb els Verds (l’altre partit que va créixer a les locals) i amb Change UK, la nova oferta centrista formada per escindits tant dels tories com dels laboristes.

Ara bé, han anat massa lluny els Lib Dems amb els seus bollocks? El Daily Express, un dels diaris amb una posició més radicalment favorable al Brexit, parlava dijous de “vergonya”: “L’ús d’un terme sexual ofensiu com a missatge polític aparentment clau ha deixat els votants britànics horroritzats davant una nova mostra de fins a quin extrem els polítics de la nació estan fora de contacte amb la gent decent.” D’altres, però, han aplaudit l’atreviment. El líder Lib Dem, sir Vince Cable, un respectable economista de 76 anys a qui en principi un no s’imaginaria fent servir aquesta mena de llenguatge, ho ha defensat: “No som ambigus, argumentem que hem d’aturar el Brexit, no ens disculpem per això. A alguna gent no li agradarà, però penso que d’altres admiren l’honestedat i claredat de la nostra posició.” Cable també ha dit que ara mateix el país necessita més sentit de l’humor.

A l’altra banda de l’espectre, Nigel Farage buscarà a les europees els vots dels qui volen un Brexit sense excuses ni més dilacions, i hi ha qui creu que podria ser fins i tot el guanyador de les eleccions davant l’ensorrament tory. El seu nou partit l’ha anomenat directament Partit del Brexit. El nivell de subtilitat no està gaire per sobre dels bollocks demòcrata-liberals. De fet, el discurs brexiter mai ha estat subtil, més aviat el contrari. Potser per això va triomfar mentre els remainers, en canvi, s’enredaven amb un llenguatge tecnòcrata i desapassionat. Fins ara. Fins que han arribat els Lib Dems a reivindicar l’europeïsme sense complexos. Amb un parell.

dilluns, 29 d’abril de 2019

De cap al Brexit (XI): L'emoció d'allò fosc

Què tenen en comú la cada cop més freqüent oferta de cementiris com atracció turística, amb tours guiats centrats en les causes de mort dels enterrats; la cançó “Crossroads blues” de Robert Johnson; la celebració del “Día de Muertos” a Yucatán; el ritual, estès per mig món, de la “Maria Sagnant”; el Valle de los Caídos o Auschwitz? Tots són, o poden ser considerats, expressions del “patrimoni fosc”, una branca del patrimoni relacionada amb la fascinació per la por –sigui fruit de la fantasia o de les realitats més horribles- que està adquirint cada cop més rellevància com a element de consum cultural –especialment via turisme- i també a nivell acadèmic. Una bona mostra n’ha estat el congrés “Thrill of the Dark”, celebrat aquesta setmana a Birmingham i del que en surten tots els exemples anteriors. Amb la treva entorn el Brexit encara vigent –segurament a punt d’acabar, ja que s’acosten les eleccions europees que teòricament la Gran Bretanya no havia de celebrar-, podem dedicar-nos a altres qüestions.

Així, servidor de vostès ha tingut ocasió de fer la seva aportació al congrés explicant el funcionament dels versots dels Ball de Diables com a element de crítica social, fent servir els tarragonins com a exemple. Tot i que en general la meva presentació va ser ben rebuda –especialment interessades hi van estar un grup de participants d’estètica gòtica i dues encantadores folkloristes argentines que, tot i això, no es van estar de recriminar-me que Messi “s’ha venut als diners catalans” -, també em va servir per constatar, i no és el primer cop, que no tothom està preparat o predisposat a entendre el joc que, en el fons, són els versots. Especialment amb públics anglosaxons, diria, no sempre és fàcil superar la cruesa d’uns textos que, certament, són qualsevol cosa menys políticament correctes. Lost in translation.

En tot cas, els britànics estan obsessionats amb el patrimoni, i també amb aquestes qüestions fosques. Només cal entrar en qualsevol llibreria i buscar la generosa secció de true crime. Una de les sessions del congrés va consistir en tres ponències molt crítiques sobre l’explotació “patrimonial” del llegat de Jack l’Esbudellador, que fins i tot té ara el seu propi museu a Londres. Aquest equipament havia d’estar dedicat, inicialment, a la història de les dones de l’East End, però després d’haver aconseguit els permisos pertinents, els promotors van decidir un “petit” canvi d’orientació, justificant-se en què se centrarien en les víctimes de l’assassí. El cert, però, és que el museu, com la immensa majoria de rutes guiades, exposicions o llibres sobre el tema, se centra sobretot en l’enigma de “qui ho va fer?”. Ah, i a la botiga hi pots comprar un Jack en versió os de peluix.

El congrés també va incloure sortides de camp a una fàbrica de taüts i a l’anomenat “Lock Up”, un edifici del 1891 que fins fa tres anys funcionava com a calabossos d els jutjats de Birmingham i que ara acull, de forma encara embrionària, el museu de la policia local. Per les prop de 70 cel•les, ens expliquen, hi van passar els veritables “Peaky Blinders”, una de les bandes de delinqüents de la ciutat als anys 20 que ha esdevingut famosa internacionalment gràcies a una sèrie de la BBC (atenció: la cinquena temporada arriba aviat!).

La visita a la presó –una altra variant de patrimoni i turisme “fosc” creixent- es complementa amb una xerrada in situ de l’historiador local Kay Hunter sobre la darrera execució pública al centre de Birmingham. Va ser el 1806, quan es va penjar un home de 30 anys que presumptament havia ferit un vigilant, tot i que ell assegurava que era innocent. Anunciada amb repic de campanes, unes 40.000 persones es van aplegar per assistir a l’execució: moltes empreses i comerços van donar un dia de festa. Tot i que es calcula que, un cop penjat, es trigava uns deu minuts a morir, sembla que en aquest cas el condemnat va encarar-ho amb estoïcisme britànic, ja que no hi ha registrats incidents entre l’audiència. Lògicament, l’excitació col•lectiva –i el risc de disturbis- era superior en la mesura que el convicte es resistia a acceptar la seva fi.

Si, com servidor, pensen que és una història horrible però no han pogut resistir-s’hi i els ha generat la necessitat de saber-ne més detalls, ja saben què és l’emoció d’allò fosc. Aquesta és la primera paradoxa: voler més d’allò que ens fa por o ens provoca repulsió. La segona paradoxa és des del punt de vista patrimonial: amb l’excusa d’aprendre, el risc d’explotació o banalització del patiment aliè. La tercera paradoxa és que un congrés sobre allò fosc es refugiés sobretot en la fantasia i en el passat, com si no disposéssim de prous exemples de foscor en el nostre món contemporani. I la quarta, un pèl postmoderna, és que vostès llegiran aquest text –que cau en les tres paradoxes anteriors- en el mateix diari que informarà d’uns resultats electorals que, segons com hagin anat i en funció de les seves idees, els poden semblar molt més foscos que res del que jo els he explicat.

dilluns, 22 d’abril de 2019

De cap al Brexit (X): La passió anglesa

Serà per la Setmana Santa o per l’extensió de sis mesos aprovada per la Unió Europea, però fa la sensació que la Gran Bretanya s’ha pres unes petites vacances de Brexit. Després de la trepidant successió d’esdeveniments del darrer mes –esdeveniments que, en tot cas, no han dut enlloc i no han introduït cap novetat significativa respecte el possible resultat final-, tothom necessitava un descans per evitar la saturació. El Parlament s’ha agafat vacances, els informatius obren amb les protestes contra el canvi climàtic i l’atenció europea s’ha dirigit cap a França amb l’incendi de Notre Dame. Bé, Nigel Farage ha presentat el seu partit, anomenat originalment el Partit del Brexit, i podria ser que guanyés les eleccions europees que teòricament no vol que se celebrin. Si finalment algun dia el Regne Unit deixa la UE, Farage haurà de buscar-se feina per primer cop en molt de temps.

El Divendres Sant a Birmingham coincideix amb un dels primers dies veritablement primaverals, superant els 20 graus. Això ajuda a que el centre s’ompli de gent amb ganes de comprar. Al carrer em trobo, successivament, un imitador de Michael Jackson força dolent, un jove amb túnica carregant una creu a l’espatlla mentre crida per megafonia que Jesús ens estima i el clàssic combo de música andina, amb flautes tradicionals sobre una base programada. Poc a veure amb l’ambient que, a aquesta hora, hi deu haver a Tarragona, amb els misteris concentrant-se a la plaça del Rei. Després de comprar un llibre –avançant feina per un Sant Jordi que també serà diferent-, agafo el bus a la plaça de la Catedral, però aquí l’ambient tampoc és gaire solemne: els brummies aprofiten per prendre el sol i improvisen pícnics a la gespa al voltant de St. Phillips. No sembla Divendres Sant. De fet, tampoc sembla Anglaterra, almenys la que he viscut (patit) els darrers mesos. Curiosament, no sé per què, el Divendres Sant a Tarragona sempre me l’imagino amb pluja.

A Anglaterra el calendari de Setmana Santa és, diguem-ne, a la catalana, és a dir, que els festius oficials (bank holidays) són Divendres Sant i Dilluns de Pàsqua, de la mateixa manera que també coincidim a fer festa l’endemà de Nadal. Tres festius, això sí, que els anglesos dediquen en bona mesura a una de les coses que per ells és més sagrada: anar al futbol. Tant avui divendres com dilluns són jornades oficials de Lliga de Segona en avall, i pel Boxing Day (el seu Sant Esteve) s’hi afegeix la Premier. De manera que avui l’Aston Villa ha guanyat per 0-2 els Boston Wanderers, consolidant-se en posicions de play-off a manca de només tres partits pel final de la temporada regular.


L’Aston Villa és un dels dos grans clubs locals, juntament amb el Birmingham City, tot i que l’Albion, de la veïna West Bromwich, també té força seguidors aquí. Curiosament tots tres estan ara mateix a Segona. El Villa hi porta tres temporades consecutives, massa temps per un dels clubs més antics del país, fundat el 1874, i guanyador de la Copa d’Europa el 1982 i de set lligues angleses. En una temporada irregular, els “lleons” l’estan acabant amb una sèrie espectacular de victòries consecutives i amb una sensació creixent que aquest cop sí poden tornar a la Premier.

Ho vaig poder viure en directe el cap de setmana passat en un Villa Park que va esgotar entrades en la visita del Bristol City, rival directe per l’ascens: més de 40.000 espectadors, inclòs servidor, convenientment abillat amb una bufanda amb els colors de l’equip. Ambient de les grans ocasions i impecable selecció musical per escalfar abans de l’inici: Dexy’s Midnight Runners, Black Sabbath (uns altres herois locals), Jeff Beck... Tot i això, sembla que hem anat a parar a un sector força tribunero: només un noi jove, dos seients més enllà, es passa la major part del partit esgargamellant-se amb els càntics. En canvi, el senyor gran de darrera deixa anar un “bloody hell”, entre resignat i frustrat, a cada bona ocasió perduda, perquè el Villa domina però no marca.

Arribem a la mitja part amb 0-0 i els aficionats aprofiten per comprar cervesa (sorprèn veure ampolles de vidre), tot i que la parella de l’esquerra opta per una xocolata desfeta. En el segon temps el domini del Villa és encara més clar i ara sí es concreta. Primer, Tammy Abraham transforma un penal. L’estadi ho celebra amb una tonada dedicada al pitxitxi de l’equip: “Ta-Ta-Tammy!”. Quan Connor Hourihane marca el segon sembla que la victòria està assegurada, però a quinze minuts del final Diedhiou escurça diferències amb una espectacular xilena. A patir. Tornen els “bloody hell” del veí del darrera. El Villa té més ocasions però no sentencia, i la intranquil•litat no s’esvaeix fins el xiulet final. Tot l’estadi canta “Don’t look back in anger” d’Oasis, els tres punts es queden a casa i l’equip suma vuit victòries consecutives, cosa que no aconseguia des del 1975.

Avui, Divendres Sant, han ampliat la ratxa a nou. Feia ni més ni menys 109 anys que l’equip no guanyava tants partits oficials seguits. Sí, fa olor d’ascens.

dilluns, 15 d’abril de 2019

De cap al Brexit (IX): Crisi a la 'High Street'

No poden dir que no els vaig avisar: tindrem encara Brexit per estona. Ni el 29 de març, ni el 12 d’abril, ni –molt probablement- el 22 de maig, per molt que la primera ministra Theresa May encara cregui possible aprovar l’acord de sortida del Regne Unit de la UE abans de les eleccions europees. Deu ser l’única en tot el país –en tota Europa- que ho creu possible. En tot cas, la UE ha aprovat una extensió de gairebé sis mesos; menys, això sí, del que volia Donald Tusk, l’home amb més paciència del continent. El 31 d’octubre es converteix en la nova data fetitxe, amb la curiositat addicional que coincidirà amb la nit de Halloween, tradició ja força incorporada pels britànics, que faran bé de decidir d’una vegada si volen truc o tracte.

Però, com ha he explicat algun altre cop, sobre el terreny la vida continua al marge de les notícies sobre el Brexit, rebudes amb una mescla de resignació i indiferència. L’endemà de la cimera europea, la gran notícia a Birmingham és l’obertura a la ciutat de la botiga Primark més gran del món. Per aquells que, com servidor, es tapen enlloc de vestir-se –en l’afortunada expressió del mític Flanagan, creat per Andreu Martín i Jaume Ribera-, aclariré que Primark és una cadena d’outlets de roba a preus econòmics d’origen irlandès amb prop de 370 botigues arreu del planeta, Tarragona inclosa. Doncs bé, la que dijous va obrir a Birmingham, a tocar del Bullring, el gran centre comercial local, és, com deia, la més gran de totes i és lògic que sigui la notícia del dia a la ciutat. I no faig broma: suposa gairebé un miler de llocs de treball, dels quals més de la meitat són nous.

Pel que sembla, al matí hi ha hagut cues per ser els primers a entrar-hi. Quan jo hi arribo a la tarda –mogut exclusivament per la curiositat antropològica i la voluntat d’oferir-los a vostès, estimats lectors, informació de primera mà- la botiga està plena. A aquesta hora els adolescents ja han sortit de classe i són, potser, el grup predominant, tot i que certament la mescla de clients i simples curiosos reflecteix la diversitat de la ciutat: del hijab als tatuatges, per entendre’ns. L’establiment té cinc plantes i també inclou cafeteries –una d’elles, tematitzada de Disney- i altres serveis com perruqueria. Al costat de les escales mecàniques, un DJ “amenitza” l’experiència amb música a tot drap. Hi ha també una zona que fa pinta de chill out i una mena de photocall.

L’aposta expansiva de Primark és notícia també a nivell nacional perquè contradiu una altra de les obsessions britàniques: la crisi del comerç als centres de les ciutats. Segons un estudi recent del diari The Guardian, una de cada dotze botigues a les high streets (així, en genèric, equival al centre de la ciutat) d’Anglaterra i Gal•les ha tancat en els darrers cinc anys, amb especial incidència entre les dedicades a la moda. I no pensin que estem parlant de la botiga de barri, sinó de veritables monstres com Marks & Spencer o House of Fraser, que regularment són notícia per tancar establiments aquí i allà.


I això que aquesta mena de cadenes i franquícies dominen les zones comercials de totes les poblacions, on pràcticament no hi ha establiments independents. Birmingham, Nottingham, Leicester, Coventry, Wolverhampton... Es pot viatjar per les Midlands de ciutat en ciutat amb la seguretat que en cadascuna hi trobarà les mateixes marques i els mateixos aparadors, tant si vol comprar roba esportiva com menjar ràpid o el diari. El panorama el completen les botigues de segona mà, sovint vinculades a alguna ONG amb finalitat caritativa. I els darrers anys han proliferat les cases d’apostes, especialment als barris amb menys ingressos. Aix.

Quines són la causa de la crisi de la high street tradicional? Sembla que els clients prefereixen els grans centres comercials on es pot trobar tot sota un mateix sostre. A més, els salaris mitjans són més baixos que fa deu anys i la pobresa creix. I cada cop són més els que prefereixen comprar per internet. En sectors com la música, això està sent especialment letal per la botiga “física”. HMV, la darrera de les cadenes dedicades a aquest sector, va tancar una cinquena part dels seus establiments amb l’arribada del nou any, inclòs el seu estendard, la botiga d’Oxford Street de Londres. Un drama per als iaios que encara volem remenar i veure quina sorpresa ens trobem.

Curiosament, Primark planta cara a internet ignorant-la: és una de les poques cadenes que no té botiga on line. Si vols comprar-hi alguna cosa, hi has d’anar. I la teoria, aparentment correcta, és que un cop allà t’enduràs més productes dels que pensaves. En el meu cas, però, sóc força immune als encants de l’outlet: em miro unes sabatilles de quatre lliures, però finalment surto sense res. Al carrer, cent metres més enllà, hi ha un Marks & Spencer que avui està especialment buit. I a la porta, un individu disfressat de porc gegant de color rosa mira de cridar l’atenció dels que passegen sense gaire èxit. Com si un porc gegant pogués compensar la novetat de la competència.

(Publicat originalment al Diari de Tarragona)