dimarts, 16 de gener de 2018

I després del vot de la por?


[Article publicat originàriament al FET a Tarragona]

Les eleccions del passat 21D, celebrades en circumstàncies del tot extraordinàries, han deixat com a resultat una aparent divisió radical de la societat catalana en dos blocs confrontats de mida força semblant. Això ha fet que ja hi ha qui parli de “fractura social” i de posicions “irreconciliables”, donant per bona la malastruga profecia de José María Aznar que abans es trencaria Catalunya que Espanya, una perspectiva que hauria de preocupar a tots els que vivim en aquest país. Sense negar en cap moment la gravetat de la situació, la meva sensació és que aquesta suposada confrontació és, encara, menor o, si es vol, més matisada del que els resultats electorals apunten. I això és perquè en aquestes eleccions tan estranyes la majoria han votat des de la por. 
Des de l’independentisme ha estat una crítica habitual, i en bona mesura justa, que al seu projecte de constitució d’una república catalana només s’hi contraposava, des de posicions favorables a la continuïtat de Catalunya dins Espanya, una llarga llista de mals que acompanyarien a la independència: l’anomenat discurs de la por. La diferència el 21D és que, en aquest cas, la por (o, si es vol, el vot en termes estrictament defensius) ha estat bàsica en la mobilització de tots dos electorats. La novetat, per tant, és que l’independentisme ha abandonat en bona mesura la part propositiva del seu discurs (en dos anys hem passat de fulls de ruta detallats fins i tot en la seva durada a ambigües apel·lacions a “construir República”) per centrar-se en el vot com a forma de protesta (que ja estava present anteriorment) i, sobretot, de defensa contra un hipotètic canvi en cas de victòria dels “altres”. “Si guanyen, ens arrasen”, ha estat l’argument amb què molts han fonamentat el seu vot independentista. Argument de prou força com per justificar l’ajornament o reducció al mínim de l’autocrítica sobre les més que discutibles (tant en la forma com en els resultats) accions empreses des de l’independentisme els darrers dos anys.
Val a dir que el votant no és imbècil, i que en aquest cas tots dos blocs, des de la seva pròpia lògica, tenien motius justificats per tenir por per la victòria dels “altres”. En el cas dels contraris a la independència, la inestabilitat dels darrers mesos o el fet que, malgrat que finalment resultés fake, hi va haver una declaració unilateral d’independència, justificava plenament la por. En el cas de l’independentisme, després de les garrotades de l’1O i en un context amb líders polítics i cívics empresonats, n’hi ha prou amb recordar que el candidat a la Generalitat per part del partit que governa a Espanya va arrencar la campanya al crit troglodita d’”A por ellos” per entendre la por.
En aquest context, és lògic que una part dels votants prescindís d’altres elements percebuts com a secundaris en aquesta situació “d’emergència” (començant per l’eix esquerra – dreta), abandonant les opcions electorals més matisades i concentrant-se en aquelles que tenien un discurs més clar i contundent: el “legitimisme” de Puigdemont –per davant d’una ERC que insinuava la necessitat de rectificar- i l’anticatalanisme de C’s. I, d’alguna manera, tots aquests votants l’han encertat, perquè el resultat –amb una participació rècord que ja no deixa marge a continuar apel·lant a “majories silencioses” que no existeixen-, efectivament, no avala cap de les dues posicions extremes que feien por al bloc contrari: el desbasllestament de l’autogovern català, per uns; la continuïtat de la via unilateral independentista, als altres. Paradoxalment, el resultat final s’acosta a un “ni DUI ni 155”, que era el missatge de campanya dels Comuns i que, en el context de por, gairebé ningú va comprar.
Però, a banda de l’empat electoral, hem de considerar que realment Catalunya està dividida radicalment entre els partidaris de la DUI i el 155? Crec –i vull creure- que no. Crec que la por ha eliminat dels resultats electorals els matisos que, en canvi, a la societat encara hi són. En aquest sentit, trobo que han tingut molt poc ressò  els resultats del Baròmetre Semestral de l’ajuntament de Barcelona corresponents al desembre. En aquesta enquesta, el suport a la convocatòria de les eleccions autonòmiques gairebé arriba al 60%, mentre que hi ha un rebuig clar tant a la DUI (62%) com especialment a l’aplicació de l’article 155 (75%) i l’empresonament preventiu de líders de l’independentisme (80%). Si donem per bones aquestes dades, i tenint en compte que els resultats a la ciutat de Barcelona són força similars als del global del país, el retrat dels dos blocs enfrontats i irreconciliables es matisa. Resulta que un de cada tres votants independentistes està en contra de la DUI. I que prop de la meitat dels votants constitucionalistes estan en contra de l’aplicació del 155. O fins i tot que una part significativa dels votants de C’s i PP no estan contents veient a Junqueras i companyia a la presó.
És possible que els resultats d’aquesta enquesta municipal barcelonina estiguin esbiaixats, o que simplement no siguin representatius. Però crec que ja enteneu el que vull dir: que el vot de la por o defensiu ens ha donat uns resultats molt més extrems que la realitat del que pensen, senten i volen els ciutadans. La qual cosa, insisteixo, no vol dir que la situació no sigui greu, entre d’altres coses perquè sempre és susceptible d’empitjorar (i, en aquest sentit, l’ànim de revenja que sembla inspirar les resolucions judicials contra l’independentisme no ajuda gens). En aquest sentit, els partits, i sobretot els més votats, haurien de fer un exercici de responsabilitat i llegir bé el resultat no tant com un aval als seus (inexistents) programes o objectius de màxims com fruit d’una situació crítica que ara cal destensionar. Però, sobretot, penso que hem de ser els ciutadans els que ens comencem a moure ja per trencar la perversa dinàmica de blocs irreconciliables per tal que mai es faci realitat la profecia d’Aznar amb la que molts, fora de Catalunya (i potser també alguns dins), tenen somnis humits. I això no implica renunciar a res, sinó aplicar-hi, tots plegats, més intel·ligència, més empatia, més generositat i menys sectarisme.

dimecres, 3 de gener de 2018

De l'1O al 21D: emocions, democràcia i política

1 d'octubre. No oblidarem l'1 d'octubre. Per molts -independentistes o no- va ser el dia políticament més significatiu de les nostres vides. I no, el més important, el més impressionant, no van ser les càrregues policials, al cap i a la fi la mostra definitiva de la impotència dels qui havien dit que no hi hauria referèndum. El més important, el més impactant, va ser el compromís de la gent: els qui van ocupar les escoles des de divendres a la tarda; els qui van amgar urnes a casa seva; els qui es van aixecar a les cinc del matí per anar als col·legis electorals; els qui van fer hores de cua tot i la por; els qui, malgrat aquesta espera, obrien passadís perquè els més grans fossin els primers a votar... I, és clar, els qui van rebre. No oblidarem la lliçó de l'1 d'octubre: que la gent pot humiliar l'Estat. Em temo, però, que tampoc oblidarem una altra lliçó de l'1 d'octubre: que humiliar l'Estat no surt gratis, especialment si no s'ha previst com gestionar l'endemà.

Això sí, per uns dies, de l'1 al 3 d'octubre, va semblar que sí, que era possible. Que estàvem construïnt un nou país. Una nova Catalunya i potser, per què no, una nova Espanya. Que, de veritat, érem un sol poble (si més no, contra els "piolins"). Crec que això es va esguerrar el mateix dia 3 a la nit, amb el discurs granític del Rei, diferenciant entre els "bons" catalans -aquella falsa majoria silenciosa que no havia sortit al carrer- i els "dolents", que érem tota la resta, independentistes o no. I, a partir d'aquí, el lideratge independentista no va saber gestionar els suports al referèndum i el rebuig a l'acció policial -tant a nivell intern com extern-, que en cap cas no avalaven una DUI.

I, malgrat tot, no oblidarem l'1 d'octubre. I no hi haurà solució "espanyola" per Catalunya que no passi per una assumpció de responsabilitats i un desgreuge per l'1 d'octubre.

26 d'octubre. Ja ho he explicat en aquest blog: a mí la seqüència del 26 i 27 d'octubre em va enganxar fora -a Londres-, seguint els esdeveniments des del mòbil. Potser per això encara no m'ho explico. No he sabut trobar una sola raó convincent, des de la perspectiva de país, per la qual fos preferible una DUI fake que se sabia d'antuvi que no s'aplicaria a la convocatòria d'eleccions per part del president de la Generalitat. Fins i tot assumint que no arribessin garanties des de Madrid de la no aplicació del 155. Ho sento, però la meva interpretació és que en aquell moment els qui havien de prendre la decisió van pensar més en el seu paper per la Història que en el que li convenia realment a Catalunya (si voleu, en un llenguatge que no m'agrada gaire, no van ser gens patriotes). Algú dirà que era l'única opció per no desmobilitzar l'independentisme, tesi avalada pels resultats del 21D. Tot i això -i assumint que no desmobilitzar l'independentisme fos el que li convenia al país-, també podem interpretar que la DUI igualment va mobilitzar com mai el vot contra la independència i, a més, el va concentrar en el partit més anticatalanista de l'espectre. Sense DUI, C's hauria aconseguit el mateix resultat el 21D?

Però, en tot cas, el problema de fons era que el suposat mandat de l'1O en cap cas habilitava la DUI. Al llarg del procés, l'independentisme ha estat molt hàbil a l'hora de vincular el seu objectiu a la democràcia. "Això ara ja no va d'independència, sinó de democràcia", se'ns ha dit sovint... mentre l'objectiu, legítim i lògic, d'altra banda, continuava sent la independència. El problema és que, malgrat que això suposadament anava de democràcia, s'ha volgut tirar endavant unilateralment sense tenir darrera una majoria ben acreditada a les urnes de com a mínim el 50% [i això, suposant que un 50+1 fos realment suficient]. Aquesta majoria no va quedar acreditada el 27S ("el vot de la teva vida") i tampoc l'1O, en el primer cas per les dificultats inherents a la interpretació d'unes plebiscitàries, i en el segon, en bona mesura, per la pròpia acció de l'Estat. Però en cap dels dos casos s'havia acreditat una majoria clara que justifiqués una DUI... Com tampoc no n'hi ha amb els resultats del 21D, tot i que almenys aquest cop sembla que tothom ho té clar. Desafortunadament, hem après la lliçó després d'empresonaments injustos.

21 de desembre. L'endemà de les eleccions em vaig sorprendre a mi mateix fent una valoració dels resultats -que no eren els que hauria volgut- força positiva. Al meu entendre, el resultat deixava clar que els catalans no avalàvem el 155 i esmicolava, espero que definitivament, el mite de la "majoria silenciosa". Però, al mateix temps, el vot independentista, altre cop i malgrat el relat de repressió, no arribava al 50%. Aquesta situació d'empat i enrocament, que molts han llegit en termes negatius, per mi ha de suposar el final d'una dinàmica que no dóna la victòria a ningú. És evident: si es vol arribar a un resultat diferent, caldrà començar a fer coses diferents. Caldrà començar a fer política, que, paradoxalment, ha estat la gran absent del procès.

Que des del govern espanyol hi ha hagut manca de política és evident: primer, ignorant i menystenint el problema; després, convertint-lo només en un problema judicial i d'ordre públic. Però també per part de l'independentisme hi ha hagut manca de política. Perquè la política no consisteix a guanyar per un sol vot i imposar el teu criteri "majoritari". Política és crear consensos el més amplis possibles, i això vol temps, paciència i treball. Política no és el "tenim pressa", l'"ara o mai", el "referèndum o referèndum" o fiar-ho tot al pensament màgic (algú ha dit, amb encert, que bona part de l'independentisme s'ha mogut en base a una lògica pròpia de Paulo Coelho: "com que tinc raó i és just, el món conspirarà perquè la meva aspiració es faci realitat"). Política és, a voltes, parlar més de realitat que de dignitat (què voleu que us digui, a mi això em recorda aquella cosa tan espanyola del "más vale honra sin barcos"). Política no és astúcia, sinó inteligència. Política és assumir que els catalans no ens podem permetre que es faci realitat la profecia d'Aznar. Política és que les entitats socials no manin més que el Parlament. Política és treballar a partir del mínim comú. La política no implica renunciar a res en abstracte, però en concret, avui i aquí, suposa una renúncia constant als interessos propis per sumar interessos comuns. Política és no pensar únicament en blocs, perquè els blocs ara no solucionen res. I, per suposat i perquè ningú en tingui cap dubte, política no és empresonar els teus rivals en base a uns relats de falsa violència.

Política és convèncer, no vèncer.

dilluns, 4 de desembre de 2017

The Byrds: los últimos diez años

[Nota: el hecho que esta entrada del blog esté redactada en castellano no tiene nada que ver con la infausta aplicación del artículo 155 de la Constitución: simplemente me ha parecido más lógico mantener la lengua original del libro del que esta entrada pretende ser una breve secuela digital.]

Hace unos días me di cuenta que se habían cumplido diez años de la publicación de The Byrds. Pájaros de doce cuerdas. Historia y saga, probablemente el bestseller de mi bibliografía -poca broma: más de 500 ejemplares vendidos- y que, por cierto, todavía podéis adquirir si es que no lo tenéis ya: aquí. En su momento, el principal mérito del libro fue que era la primera bibliografía del grupo publicada en castellano, ya que, lógicamente, no se basaba en fuentes originales. Sin embargo, y por aquello de no hacer un simple refrito de lo ya publicado en inglés, intenté algunas aportaciones para que el volumen fuera interesante: en primer lugar, no se limitaba a la trayectoria oficial del grupo sino que se ampliaba a la carrera posterior de sus componentes (de ahí la "saga" del subtítulo); añadí una tercera parte, titulada "byrdconexiones", en la que recopilaba toda clase de artistas que, de una manera u otra, hubieran estado relacionados con los Byrds y sus spin offs; y finalmente cada capítulo acababa con una "Guía de compra" en la que sugería la que pensaba que era la mejor manera de hacerse con lo más imprescindible.


Así, me parece interesante hacer una breve actualización del libro con esta entrada en el blog, intentando recuperar lo más importante acontecido en el universo Byrd desde 2007. De hecho, el epílogo original del libro lo cerraba con una reflexión en torno al hecho que los Byrds no hubiesen sucumbido a la moda de las giras de reunión. Que la reflexión sea válida diez años más tarde, cuando cualquier banda de tercera se reagrupa -si es necesario, con más miembros nuevos que originales- al poco tiempo de separarse, es casi un milagro. Más si tenemos en cuenta que con tres de los cinco fundadores vivos, la reunión sería mucho más legítima de lo que hoy en día ya es habitual, y que creativamente la unión de McGuinn, Hillman y Crosby podría dar frutos interesantes.

Que no haya habido ninguna reunión de los Byrds en el siglo XXI seguramente es una decisión básica de Roger McGuinn, que los otros han respetado, ya que al fin y al cabo nadie duda que él es, de alguna manera, el dipositario del legado de la banda. Y ya hace muchos años que McGuinn parece conformarse con un segundo plano, concentrado en sus conciertos en solitario y su proyecto de cancionero folk que continúa creciendo en internet, accesible a todo el mundo. Aparentmente, en 2011 publicó un CD titulado CCD, que tiene toda la pinta de ser una recopilación de las canciones de temática marinera de The Folk Den. Aparte de eso, alguna aparición puntual, como su participación en la banda sonora de I'm Not There (2007), interpretando una vez más a Dylan, con Calexico como banda de acompañamiento, pero cada vez parece más difícil que nos llegue un nuevo disco de Roger McGuinn.

En principio también estaba semiretirado Chris Hillman, que había sido el byrds más activo discográfricamente en los 80s y 90s. The other side (2005), en principio, había de ser su último disco de estudio, promesa que no rompía la publicación del directo acústico At Edwards Barn (2010), firmado con su inseparable Herb Pedersen, y en el que repasaba temas de toda su carrera. Pero hace un par de meses apareció Bidin' my time (2017), y además con una clara voluntad de recoger cierta atención: no en vano su productor era Tom Petty, en la que a la postre sería su último trabajo profesional. Seguramente el disco más elaborado de Hillman en mucho tiempo, aunque sin abandonar sonido próxima al bluegrass que ha sido marca de la casa desde el final de la Desert Rose Band, combina temas nuevos, revisitaciones del repertorio Byrd y alguna versión. Cuenta con el atractivo adicional que en él canta David Crosby, toca la guitarra Roger McGuinn -aunque no coincidan en el mismo tema- y hay una composición de Gene Clark. Lo más parecido, pues, a la reunión Byrds que no hemos tenido y seguramente no tendremos.


Así, el disco del otrora discreto bajista del quinteto original podría ser un digno epitafio para los Byrds, si no fuera porque el enfant terrible de la banda parece estar viviendo una segunda juventud: David Crosby ha editado tantos discos en solitario en los últimos cuatro años como a lo largo de toda su carrera anterior. Lo cual ha sido sumamente inesperado, ya que en principio parecía que tenía suficiente con las giras exitosas de Crosby, Stills & Nash, sin material nuevo. En 2010 un proyecto de disco de versiones producido por Rick Rubin acabó abortado, y en 2012 editaron CSN 2012, enésimo directo. Pero entonces Crosby hizo unos comentarios desafortunados en twitter sobre Daryl Hannah, la nueva compañera sentimental de Neil Young, provocando el enfado de éste y después de Graham Nash, que llegaría a declarar que no volverían a cantar juntos. Poca broma porque para Crosby el británico era lo más parecido a un hermano. Eso sí, separado de sus compinches habituales, el californiano de repente se ha visto poseído de una productividad discográfica sin precedentes. Croz (2014), Lighthouse (2016) y Sky trails (2017) han aparecido en rápida sucesión, todos ellos de muy buen nivel, en la línea del Crosby de más calidad. Su hijo James Raymond -con el que ya había colaborado en CPR- es su compinche principal en el primero y el tercero, mientras que para el segundo se alió con Michael League. Queda claro que si hay un byrd que se niega a decir la última palabra es David Crosby. Por algo siempre fue el más bocazas de la banda.

En cambio, prácticamente no ha habido noticias musicales de los otros dos Byrds oficiales que continúan vivos, John York y Gene Parsons. Bueno, York se coló en el disco de duetos Have harmony, will travel (2013) de Carla Olson, cantando con ella un par de temas.

En cuanto a reediciones o recopilaciones de especial interés, tampoco ha habido muchas novedades en los últimos diez años. En cuanto al grupo madre, en 2007 ya se había reeditado toda su discografía con temas extra -agrupados en 2012 en The Complete Columbia Album Collection- y hasta un par de box sets. No parece que quede nada demasiado significativo pendiente. Quizás una reedición Deluxe del álbum de reunión de 1973 con temas extra, si es que existen. Respecto a los spin offs, en 2007 The Capitol Collection recogía los tres álbumes de McGuinn, Hillman (& Clark), junto con algunos temas extra, en lo que sería su edición definitiva. Todavía queda pendiente alguna buena recopilación de la carrera de Chris Hillman.

Finalmente, en el apartado de inéditos recuperados, hay que ir con cuidado ante la proliferación de grabaciones de dudosa calidad y -a menudo- origen, especialmente referidos los miembros más "malditos" de la saga, como Gram Parsons o Gene Clark. Aquí sólo me referiré a algunos de los discos que han aparecido de forma oficial.  De los Byrds propiamente, en 2008 Sundazed editó Live at Royal Albert Hall 1971, que permite comprobar la solidez en directo de la última alineación de la banda. Otro directo interesante es Authorized Bootleg: Fillmore East, New York, N.Y. - Late Show, November 7, 1970 (2011), de unos Flying Burrito Brothers ya sin Gram Parsons pero -quizás precisamente por eso- mucho más compactos. Finalmente, CSNY 1974 (2014) sirvió para celebrar los 40 años de la mítica gira de Crosby, Stills, Nash & Young, comprimida por Graham Nash en un CD sencillo o triple.  



En cuanto a grabaciones de estudio, un par de aportaciones de interés. Pieces (2009) recoge outtakes de Manassas procedentes de la grabación de sus dos álbumes, con un Hillman quizás más visible que en los lanzamientos oficiales. The lost studio sessions (2016) es una cuidadísima selección de material inédito de Gene Clark editada con mucho mimo por Sierra Records, centrada en el período 1964-72 (es decir, canela fina), pero que también incluye unas demos de 1982 de Nyteflyte, proyecto que juntó a Clark con Hillman, Michael Clarke, Herb Pedersen y Al Perkins y que, desgraciadamente, no llegó a cuajar. 

Finalmente, un par de recomendaciones en cuanto a lecturas byrdsianas. La primera es la Ultimate Music Guide que la revista británica Uncut dedicó en 2016 a The Byrds: se trata de suplementos monográficos dedicados a un artista, con repaso a todos sus discos y artículos contemporáneos a su trayectoria. En este caso también hay repasos a las trayectorias posteriores de los miembros, reedición de artículos de la propia Uncut repasando las carreras de Clark, Parson y White y una lista comentada de las 20 mejores canciones del grupo. Como curiosidad, la foto escogida para la portada es la misma que en mi libro, pero al revés (no sé cuál de las dos es la correcta). Por otra parte, Johnny Rogan acaba de publicar Requiem for the timeless. Volume 2 que, como su título indica, es la segunda parte de su monumental libre dedicado a los Byrds -fuente bibliográfica principal del mío-. En este caso, en realidad son seis biografías dedicadas a los miembros oficiales del grupo ya traspasados: Gene Clark, Michael Clarke, Kevin Kelley, Gram Parsons, Clarence White y Skip Battin. No lo he podido leer, pero seguro que lo acabo haciendo.

dimecres, 15 de novembre de 2017

Dues cançons a Londres

"On érets el dia que (no) es va proclamar la República Catalana?", em pregunteu. I jo us responc: doncs estava a Londres. Una escapada que podia haver estat de desconnexió però que no ho va ser tant perquè amb la desaparició del roaming un ja pot consultar compulsivament premsa i rebre comentaris de watsapp mentre passeja per Russell Square... La distància, si de cas, afegeix surrealisme i, en alguns moments, un punt d'angoixa.

"Oh, where have you been, my blue eyed son?" arrenca -i repeteix insistentment- "A hard rain's a-gonna fall", una de les cançons incloses al segon disc de Bob Dylan. És també una de les cançons versionades per Willie Nile a Positively Bob, el seu darrer disc i dedicat íntegrament a versions dylanianes, i una de les cançons que Nile interpreta, precisament la nit del 27 d'octubre, al concert a què assisteixo a The Borderline, al Soho. L'interpreta apassionadament, i amb la participació entusiasta del públic. El significat exacte de la cançó no està clar, però és evident que te un to ominós, d'amenaça latent. I jo no puc evitar pensar que la forta pluja que ens caurà a sobre és el 155, i experimento emocions contradictòries i dures.

Willie Nile (a l'esquerra).

Per qui no el conegui, Willie Nile és un rocker novaiorquès que va treure un parell d'àlbums el 80-81, va desparèixer durant la resta de la dècada i a partir dels 90 ha retornat amb un cert prestigi de músic de culte. Rock clàssic amb un punt del punk escola CBGB. A Londres actua en un curiós acústic, acompanyat només del seu baixista (una màquina!), però això no li treu un mínim d'energia. A més, en el tram final pugen a l'escenari un bateria i un guitarrista que han conduït des d'Edinburgh per tocar unes poques cançons, com havien fet allà. Màgic! El format, això sí, facilita llargues parrafades entre cançó i cançó, entre d'altres per justificar per què publicar ara un disc de versions de Bob Dylan i per què, a més, escollir-ne algunes de les composicions més conegudes. I sí, no nega que són cançons versionades mil i un cops, però argumenta que "avui en dia no sonen per la ràdio". I com a prova de la validesa del seu plantejament explica que ara les coneixen els seus nets. A mi, però, després del meu moment transcendent amb "A hard rain's a-gonna fall", no cal que em convenci de la vigència d'aquestes composicions.

El concert de Willie Nile ja el tenia previst, però ja a Londres m'animo per anar-hi a un segon: Fairport Convention al Nell's Jazz & Blues, diumenge 29, en el concert que tanca la gira de celebració dels 50 anys del grup, tota una institució del folk-rock britànic. Poca broma. Evidentment que ja no són la banda mutant dels cinc primers discos, que és la que sobretot m'interessa, però encara hi ha un dels fundadors, el guitarrista Simon Nicol, i un que gairebé ho és, el baixista Dave Pegg (els altres tres membres de la formació actual hi porten almenys vint anys). Coherents amb el tarannà de celebració de la gira, interpreten cançons de totes les èpoques, inclós un bon nombre de composicions de Richard Thompson ("Genesis Hall", "Crazy Man Michael", "Farewell, Farewell", "Now Be Thankful") i fins i tot s'atreveixen amb una de Sandy Denny ("Fotheringay").

Fairport Convention

A la mitja part (el concert dura més de mitja hora), m'acosto a la paradeta, compro el CD commemoratiu i Dave Pegg me'l signa. Llàstima que el dedica a un tal "Didier" en lloc de "Guille". Què hi farem. Acaba el concert i el grup torna a l'escenari per un únic bis. No podia ser una altra, "Meet On The Ledge", l'himne oficiós de la banda i que ja estava al seu segon disc -llavors amb les veus combinades d'Ian Matthews i Sandy Denny; l'heu d'escoltar!-. Altre cop una cançó amb un significat obert a interpretacions, però allà on "Hard Rain" era apocalíptica, "Meet On The Ledge" té un aire d'esperança, un cant al retrobament. I cantant la tornada amb tot el públic em sento una mica més reconfortat. Ho necessitava.

divendres, 29 de setembre de 2017

Manifest unitari i unipersonal davant el referèndum de l'1-O

Les darreres setmanes hem assistit a la publicació de manifestos i contramanifestos entorn el referèndum de l'1-O. Com que no m'han demanat la signatura per cap -com diu el Sergi Pàmies, no dec ser ni prou intel·lectual ni prou d'esquerres-, com que tampoc cap d'ells era capaç de reflectir la meva complexa posició i sobretot per veure si jo mateix era capaç d'ordenar idees i definir el meu posicionament, he redactat el meu propi manifest, que només reflecteix el pensament del seu únic signant, que sóc jo.

1. Els catalans són una comunitat esdevinguda subjecte de sobirania nacional. És a dir, que els correspon a ells com a comunitat d’escollir el seu futur. I això no per Guifré el Pilós, ni pel 1714… Per una cosa tan senzilla com que els catalans, de forma molt majoritària, tenen consciència de ser comunitat i voluntat de decidir el seu futur. És aquesta consciència i voluntat les que determinen l’existència de nació política i no a l’inrevés. 

2.  El problema no és Espanya, sinó l’Estat Espanyol, és a dir, la seva configuració política. Espanya no pot continuar així. Crec que no cal insistir massa sobre el tema. Sí diré que, al meu entendre i en contra del que sovint es diu, no crec que el problema sigui la Constitució sinó la interpretació restrictiva que se n’ha fet els darrers anys. 

3. A mi no m’excita instintivament la idea d’una Catalunya independent, però encara menys em fa por. Estic convençut que en un termini raonable viuríem en un país millorat, tant des del punt de vista econòmic com democràtic (la mateixa pluralitat de la societat catalana n’és la principal garantia). Aquest èxit, però, està condicionat a la manera com s’arribés a la independència. I no parlo només dels factors “externs” (l’oposició lògica de l’Estat) sinó sobretot dels interns: no es pot pretendre construir un nou estat sense la complicitat de mig país. 

4. En aquest sentit, al meu entendre, patim un excés d’independentisme màgic que ho vol tot i ho vol ja, i això fa que la il·lusió (“ho tenim a tocar”) es converteixi ràpidament en agonia (“ara o mai”). I pel camí s’ha empetitit una majoria (aquesta sí, claríssima) favorable al canvi de l’statu quo. 

5. Com va dir Josep Lluís Carod-Rovira en una xerrada el passat 12 de setembre a Tarragona, això no va d’identitat sinó de sobirania. Jo no vull seleccions catalanes. Jo vull que les decisions sobre la gestió del Prat o sobre la política lingüística les prenguem aquí, nosaltres. 

6. Això va de democràcia, però també d’independència (i viceversa). L’independentisme ha aconseguit un èxit notable en ajuntar les dues causes, però també de tant en tant se li ha notat que la democràcia, en el fons, no era tan important com la independència. A vegades li ha fet una miqueta de nosa.
 
7. Crec que el resultat de les eleccions del 27-S (“el vot de la teva vida”, recordeu?) obligaven a un replantejament de l’estratègia de l’independentisme. El principal objectiu hauria d’haver estat ampliar-ne la base social per aconseguir una majoria clara. Enlloc d’això, s’ha imposat el “tenim pressa”, apostant –conscientment o no- per ampliar bases només per la via de portar-nos a la confrontació d’extrems, i s’ha optat per llençar una moneda a l’aire, sense saber quin seria el resultat i, aparentment, sense valorar-ne les possibles conseqüències. Consideracions legals i legalistes al marge, a mi l’aposta del Govern em sembla una mica irresponsable.
 
8. Sóc crític, no equidistant (i, d’altra banda, des de quan ser equidistant és un insult?). Aplicant el teorema de Peter (Parker), queda clar que qui té més poder té més responsabilitat, i per tant el màxim responsable que haguem arribat fins aquí (i per tant el màxim irresponsable) és el govern de Mariano Rajoy. A la irresponsabilitat amb què ha actuat durant anys s’hi suma ara la irresponsabilitat amb què ha actuat els darrers dies. Una actuació simplement impresentable, barroera, insultant i, en bona mesura, al marge de les pròpies lleis. Una actuació que no puc validar. Per això no he participat en cap de les manifestacions-performance de l’Onze de Setembre però el passat dia 20 sí que vaig sortir al carrer. 

9. Davant el referèndum, qualsevol de les possibles opcions que jo adopti (votar “sí”, votar “no”, votar en blanc o no votar) no serà capaç de reflectir la meva posició i, segurament, serà manipulada per dir que he dit una cosa que no volia dir. Altre cop cal optar pel mal menor. L’opció de no votar (o no intentar-ho) és l’única que puc descartar clarament perquè seria donar als que parlen de “sedició”. Crec que cal anar a votar per llençar un missatge clar de rebuig a les tesis i les accions dels principals responsables d’aquest atzucac, per blindar l’autogovern i les institucions del país (fins i tot malgrat la irresponsabilitat dels seus dirigents actuals) i perquè el que ningú no ha de dubtar és que el poble català és qui ha de decidir el seu futur. 

10. El referèndum de diumenge, passi el que passi, tindrà un impacte polític notable, però no tanca el problema perquè no pot ser vinculant. Fins i tot abans de la intervenció del govern espanyol dubto que tingués les condicions per convertir-se en una expressió real i validable de la voluntat definitiva dels catalans. Això anava de democràcia, no? Per tant, després de l’1-O, no val plantejar-se dreceres ni solucions màgiques. Política i democràcia. I per mi les dues són sinònims de compromís.
 

dimarts, 29 d’agost de 2017

Cadàvers a la portada

L'endemà de l'atemptat de les Rambles de Barcelona em va sobtar comprovar com molts comentaris a les xarxes socials se centraven a criticar les portades de determinats diaris, acusades de sensacionalistes i insensibles fins i tot per molts periodistes i persones vinculades al món de la comunicació. Es va fer viral una foto d'un establiment que s'havia negat a vendre aquell matí els diaris amb portades amb imatges explícites i fins i tot alguns ajuntaments van anunciar ràpidament que cancel·laven les seves subscripcions a aquestes capçaleres. També molts van recuperar una frase de Kapucinsky amb la què, aparentment, es donava a entendre que aquells que havien fet aquelles fotos o havien decidit posar-les a portada no eren ni bones persones ni bons periodistes.

No em va sorprendre tant el debat -que és recurrent i, segurament, pertinent- com la virulència de les crítiques. Ràpidament vaig comprovar que les crítiques se centraven especialment en El Periódico de Catalunya i El País, i en menor mesura en La Vanguardia, la qual cosa no deixava de ser curiosa tenint en compte que eren majoria absoluta els diaris -arreu del món!- amb portada suposadament sensacionalista i que, fins i tot, coincidien a haver triat exactament la mateixa imatge que aquestes tres capçalers. No siguem, per tant, ingenus: la crítica a les portades anava lligada -i sovint de forma explícita- al rebuig a d'altres continguts de la cobertura informativa dels atemptats (la notícia -efectivament fantasmagòrica- de l'avís de la CIA a El Periódico; l'article de Lluís Bassets a El País) o un rebuig més general vinculat, com tantes coses, a la situació política que viu el nostre país i el posicionament dels diaris qüestionats. (Per cert, si teniu curiositat, recupereu les portades d'El País de l'11-M o l'atemptat a la sala Bataclan de París, molt més dures.)

Tot i això, ja he dit abans que el debat sobre aquesta mena d'imatges és recurrent i, segurament, pertinent, i des d'aquest punt de vista val la pena reflexionar sobre el tema. En aquest cas, entenc que cal fer-ho a partir precisament de la fotografia que ocupava les portades dels diaris esmentats, qualificada d'obscena, sensacionalista o explícita (per cert, val la pena llegir aquest article d'Emilio Pérez de Rozas sobre la història de la fotografia, al marge del que òbviament té de defensiu). Certament, no és una fotografia agradable, amb diversos cossos estirats al terra que poden ser morts o ferits, algunes persones (civils) atenent-los i policies corrent amunt i avall. Tot això en un pla general gràcies al qual, com em va fer notar l'altre dia l'amic Xavier Brotons, l'espai de l'atemptat és perfectament reconeixible, però al mateix temps se'ns apareix clarament alterat respecte la seva imatge icònica. En aquest sentit, penso que és una virtut de la foto que les Rambles apareguin elles mateixes com a víctima de l'atemptat.


Els que són crítics amb aquesta mena d'imatges addueixen, en primer lloc, el respecte a les víctimes. Aquest és un argument que, sens dubte, ha de ser tingut en compte, però que no considero que sigui en absolut definitiu. La història del fotoperiodisme està plena d'imatges violentes que no respectaven la intimitat de les víctimes: de les primeres fotos de cadàvers als camps de batalla de la Guerra Civil nord-americana a la de l'execució d'un presoner del Vietcong, passant per la mort d'un milicià de Robert Capa o l'assassinat de Lee Harvey Oswald a càrrec de Jack Ruby... Imatges que han esdevingut icòniques, fins i tot considerades obres mestres. Així que, on arriba el nostre respecte a la intimitat de les víctimes? El reservem només per les "de casa"? Quotidianament veiem als telenotícies, i també a les portades dels diaris, imatges de víctimes molt més dures, tot i que potser no ens ho semblen perquè són més lluny. Respectem la intimitat en funció de qui sigui la víctima? O és que hem de tenir en compte també la transcendència informativa de la imatge en qüestió? I, si és així, com podem explicar un atemptat sense cap imatge de les víctimes?

Des d'aquest punt de vista, em sembla que el valor periodístic de la fotografia qüestionada és innegable. Però és que, a més, no crec que sigui especialment irrespectuosa: no podem distingir, per exemple, la cara de cap dels cossos estirats al terra. L'element més discutible -més obscè, diran alguns- és el cos d'un menor a la part esquerra de la fotografia, que en algunes portades va desaparèixer retallant la foto o bé es va difuminar. I a la foto no hi ha ni sang ni llàgrimes. Penso que retrata més el caos que no pas es recrea en el dolor.

En les crítiques també s'ha fet servir com a munició les lògiques demandes de Mossos i serveis d'emergència de no difondre imatges dels atemptats i les víctimes. Aquestes advertències es referien sobretot als minuts i hores immediatament posteriors a l'atemptat, i a vídeos infinitament més explícits i morbosos que, si fa no fa, tots hem vist o almenys hem rebut per watsapp, i que només podien servir per generar por i alarma (a banda d'interferir en l'operatiu policial i d'atenció a les víctimes). No crec que això sigui aplicable a les portades dels diaris que van arribar als quioscos més de 12 hores després, quan tothom ja estava totalment assabentat què és el que havia passat. (Com a element positiu, que estiguem discutint sobre les portades dels diaris de paper de l'endemà quan tothom qui volia tenia accès a material gore pràcticament a l'instant vol dir que, almenys en el nostre imaginari, la premsa escrita encara manté un element de prestigi.)

Finalment, he llegit també arguments en la línia que la difusió de les imatges de l'atemptat i especialment de les víctimes és, precisament, el que volen els terroristes. És evident que és propaganda gratis per als terroristes, però quina opció hi ha? Si donéssim per bo aquest argument, el millor seria, directament, no informar dels atemptats. Entenc que el que es demana, en el fons, és no contribuir encara més al terror amb la difusió d'imatges de gran impacte emocional. Però tornant al cas que ens ocupa, de veritat el problema són les portades dels diaris i la foto en qüestió, publicades l'endemà, després de l'impacte de la pròpia notícia, d'haver vist (o intuït) vídeos infinitament més explícits, de la sensació d'angoixa i incertesa, etc.?

Jo crec, sincerament, que no n'hi havia per tant, amb aquestes portades. No crec que els qui van fer la foto fossin males persones, ni tampoc aquells qui van decidir posar-les a les portades (decisió que segur que va ser molt meditada i discutida). I, sobretot, no crec que fossin mals periodistes. La portada de l'Ara, que molts van contraposar en positiu, em sembla que, en tot cas, respon a criteris extraperiodístics i, això sí, és coherent amb la línia habitual del diari, que a vegades tendeix cap al  manual d'autoajuda. Com també van ser coherents amb la seva línia els qui van apostar per una portada purament informativa, foto inclosa, o fins i tot els qui, potser, es van passar un pèl en el morbo (no descobrirem ara que El Periódico és el més tabloide dels nostres diaris). I tampoc és casual que l'únic diari de Madrid que apostés per una portada no informativa i sense foto fos La Razón.

Una darrera consideració: potser algú se n'haurà adonat que en el llistat d'imatges icòniques de violència explícita que he fet més amunt no n'hi ha cap de contemporània. No és casualitat: segurament avui en dia és més difícil que aquesta mena d'imatges tan explícites ocupin les nostres portades. I això, segurament, vol dir que tenim una sensibilitat diferent, més humana i respectuosa. La paradoxa és que això coincideix amb els interessos dels qui, des de la primera Guerra del Golf, han evitat a tot preu que es publiquin imatges dels morts, tant dels aliens com especialment dels propis. Justament perquè aquestes imatges són poderoses. Perquè ens confronten amb la realitat. A les rambles de Barcelona hi va haver morts i ferits. Respectar-los no necessàriament vol dir amagar-los.

divendres, 19 de maig de 2017

Completant la col·lecció de còmics indispensables de John Byrne

Panini Comics està tenint el bon gust d'anar reeditant una gran quantitat de material de Marvel dels 80, l'època en què jo em vaig aficionar als còmics de superherois, la qual cosa suposa un perill constant per la meva butxaca. I si hi ha algú que es pugui considerar un "autor total" d'aquells anys és John Byrne: dibuixant, guionista, revitalitzador de personatges clàssics i creador d'altres de nous. Sense ell, per exemple, segurament Wolverine no hagués sobreviscut per convertir-se en un dels personatges més populars del còmic de superherois. Amb l'esperada publicació, fa un parell de mesos, d'un generós volum amb tots els còmics de Byrne de She-Hulk, i l'anunci per al juliol d'una altra recopilació de la curta etapa a The Hulk, diria que la majoria de les grans obres de Byrne de la seva primera etapa a Marvel (1975-85) estan disponibles al mercat en excel·lents reedicions. Després, i precisament arran d'un conflicte mentre s'encarregava de Hulk, Byrne va deixar Marvel per DC, on va signar un rellançament de Superman, i la seva carrera continuaria tant a les dues grans editorials ianquis com en d'altres projectes independents. Però el Byrne infalible diria que és el de la primera època.

La Hulka de Byrne es caracteritza per ser conscient de ser un personatge de còmic i trencar la barrera per parlar sovint directament amb els lectors.

Repassem: tenim, per suposat, la seva etapa a The Uncanny X-Men, amb guions de Chris Claremont, i al llarg de la qual va anar adquirint cada cop més rellevància també com a responsable dels arguments. A aquests gloriosos còmics ja els vaig dedicar una entrada fa anys. Els fans no quedaran decebuts si adquireixen també la primera col·laboració de Claremont i Byrne, Iron Fist. En deixar els mutants, Byrne va arrencar una llarguíssima etapa com a autor total de The Fantastic Four (cinc anys, 65 números!) que fins i tot rivalitza amb la fundacional de Lee-Kirby com a referència de l'anomenada Primera Família. Tot això reeditat en luxosos volums de gran tamany i tapa dura. En format més modest també s'han reeditat títols byrnians més accessoris, com les seves etapes de dibuixant de The Avengers o Captain America. I, aviat, els seus West Coast Avengers, també com a autor total, que desconec i que, tot i ser ja de la seva segona etapa Marvel, fan bona pinta.

Penso que un dels elements en què Byrne va ser innovador (i en això coincidia amb Claremont) va ser en el tractament dels personatges femenins com a personatges amb entitat pròpia, que ja no eren un simple complement o interès romàntic dels herois masculins. No per res en la seva etapa als Quatre Fantàstics Susan Storm passa de ser la "Noia Invisible" a la "Dona Invisible", i se la retrata en molts moments com el veritable pal de paller del quartet, el personatge més fort. I també és interessant la variació de l'heroïna sexy que fa amb Hulka, que se'n riu -literalment- del seu propi personatge, dels lectors i de l'autor.

Tot i això, per mi la cimera Byrne són els 28 números que va escriure i dibuixar d'Alpha Flight, el grup de superherois canadencs que ell mateix va crear com antagonistes puntuals dels X-Men i que acabarien tenint, de la seva mà, col·lecció pròpia (tot aquest material, meravellosament aplegat aquí). Els Alpha Flight pertanyen a l'univers Marvel -i interactuen de tant en tant amb altres personatges de la casa-, però amb el simple detall de situar-los a l'altre costat de la frontera, Byrne -d'origen britànic, però que havia viscut part de la infantesa i adolescència al Canadà- aconsegueix crear un micro-univers diferenciat, més realista. Llegit ara, l'Alpha Flight apareix com un còmic innovador que es va avançar a la fórmula de les "temporades" més o menys anuals, tant habituals avui en dia o, fins i tot -compte, spoiler!- va ser capaç d'assassinar el pressumpte protagonista al final de la primera temporada molt abans que ho fés J.R.R. Martin.

Alpha Flight, mostra de diversitat canadenca: tres anglos, dos francòfons, un nadiu nord-americà, una semideessa i una alienígena.

Byrne també porta fins a l'extrem la premissa Marvel del superheroi imperfecte (oposat al model Superman): cadascun dels membres d'Alpha Flight amaga darrera el glamour dels seus poders la tragèdia o el potencial autodestructiu. Sasquatch és un brillant científic que poc a poc es va "bestialitzant". Au Nevada és una semideessa incapaç de sentir com un èsser humà. Shaman, dividit entre la ciència occidental i la màgia de la seva gent, no va poder salvar la seva dona de la mort. Puck és un nan a qui la deformitat del seu cos li provoca dolors constants. I els bessons Aurora i Estrella del Nord semblen qualsevol cosa menys germans: ella té doble personalitat, i ell és arrogant, insufrible i, de fet, acabaria sortint de l'armari com el primer personatge gai de Marvel. Alpha Flight són també disfuncionals com a supergrup, ja que només ocasionalment actuen tots junts. I, significativament, el cor del grup és altre cop una dona, Heather Hudson, que malgrat no ser-ne membre oficial i no tenir poders acaba sent la líder.