diumenge, 17 de març de 2019

De cap al Brexit (V): A les urnes, camarades!

Quan escric aquestes línies queden, teòricament, tretze dies perquè el Regne Unit deixi de pertànyer a la Unió Europea. O no. Perquè ara ja no està tan clar que el 29 de març sigui la data límit. Com segurament ja saben si han estat mínimament atents, aquesta setmana el Parlament britànic, en votacions successives de dimarts a dijous –vés per on, contraprogramant les sessions del judici del Suprem-, ha rebutjat tant l’acord “millorat” negociat per la primera ministra Theresa May com l’opció de deixar la UE sense cap acord i, finalment, ha aprovat de demanar una pròrroga de l’article 50, és a dir, més temps per prendre una decisió.

Tot això està molt bé i sona prou prudent, però, en el fons, no resol res. En primer lloc, perquè la pròrroga l’han d’aprovar també els altres 26 estats membres de la UE, on es detecta ja un esgotament i desconcert pel Brexit que supera el de la majoria de fans de la sèrie Lost a mitjans de la sisena temporada: que s’acabi ja, si us plau, encara que el final no tingui ni cap ni peus. Segon, perquè està molt bé demanar més temps, però no hi ha consens sobre quant hauria de durar aquesta extensió i, menys encara, per a què s’hauria de fer servir (noves negociacions? eleccions? un segon referèndum?). I, per molt que digui el Parlament britànic, la sortida sense acord –l’escenari apocalipsi- és la resolució per defecte si no se’n concreta cap altra abans del 29.

A tot això, expats hispans que no podrem tornar a casa pel 28 d’abril ens toca buscar-nos la manera de votar a les Generals des d’aquí. Una sol•licitud que cal fer personalment a l’ambaixada a Londres, no fos cas que tot això de la signatura digital servís per alguna cosa. Per als brummies com nosaltres això de baixar a la capital és tota una aventura. Per això ens hem apanyat per poder fer-hi nit a casa d’un reusenc (com ens hem de veure). La idea és poder presentar-nos així a primera hora del matí a l’ambaixada, però l’hospitalitat del Lluís i la seva companya inclou croissants per esmorzar, de manera que quan arribem al número 39 de Chesham Place ja són quarts d’onze i hi ha una cua d’una vintena de persones, totes força joves. (Després de mesos de ser el iaio del meu màster universitari, ara sóc el iaio de la cua per demanar vot. I aquesta estada al Regne Unit havia de ser una experiència rejovenidora!)


Finalment entrem a l’ambaixada –poc més o menys que per la porta de servei- i passem a una sala on una funcionària d’Avilés determina si som CERA o ERTA, ens dóna els papers i instruccions corresponents i fins i tot ja ens avisa de quins errors cometrem en omplir els formularis. Tota l’operació (cua més paperam) ha durat poc més d’una hora. Prou bé. Això sí, no ens deixen fer servir els lavabos de l’ambaixada. Em sento un ciutadà desposseït dels drets més elementals.

Teòricament ja només hem d’esperar que ens arribin les paperetes a casa. A veure com va: els mitjans i xarxes van plens de testimonis de gent que mai les va rebre o van arribar massa tard. El fet és que el vot des de l’estranger ha caigut espectacularment amb el nou sistema implementat el 2011. I si les paperetes arriben bé i a temps, queda el més difícil: decidir el vot. Servidor, que clarament té una visió de la política passada de moda on prima la responsabilitat, votaria el lehendakari Urkullu com a president del govern espanyol. Desafortunadament, no és una opció.

Però, és clar, jo sóc un paio estrany que també pensa que Donald Tusk seria ara mateix el millor primer ministre pel Regne Unit. Dijous el president del Consell Europeu va aportar un element de sensatesa suggerint que l’extensió de l’article 50 fos prou llarga com perquè els britànics tinguessin temps de pensar què volen ser de grans. Els leavers més radicals li tenen jurada al polític polonès des que va dir que esperava que hi hagués un lloc reservat a l’infern per aquells que van prometre el Brexit sense tenir ni idea de com executar-lo.

Urnes, també, a la Gran Bretanya? És evident que el govern actual és un zombie inoperant, però no tinc clar si unes eleccions generals resoldrien res, amb els laboristes igualment dividits i amb un lideratge ambigu sobre aquesta qüestió. Un segon referèndum? Hi ha qui diu que el poble ja va parlar clarament i qualsevol cosa que no sigui respectar la seva decisió és una estafa a la democràcia. Donald Tusk (intueixo) i jo pensem que hi ha prous elements per defensar el segon referèndum: l’ajustat resultat del primer; les evidències que la campanya del Leave va fer joc brut; la possibilitat d’oferir, ara, una elecció entre alternatives concretes que faci més fàcil entendre les conseqüències del vot als participants; la lògica que les decisions de més importància se sotmetin a un segon mecanisme de ratificació; o la incorporació, des del 2016, de noves generacions amb dret a vot que són majoritàriament favorables a quedar-se a la UE. I és que ja han passat gairebé tres anys des del referèndum, força més del que darrerament ens duren les legislatures a Catalunya i Espanya. A votar, doncs.

Queden... no sé quants dies queden pel Brexit.

(Publicat originàriament al Diari de Tarragona)

diumenge, 10 de març de 2019

De cap al Brexit (IV): A peu per Anglaterra

Quan escric aquestes línies queden, teòricament, 21 dies perquè el Regne Unit deixi de pertànyer a la Unió Europea. La setmana pròxima serà, en principi, decisiva per confirmar si és així i de quina manera, ja que el Parlament té previst l’enèssim meaningful vote de l’acord pactat per la primera ministra Theresa May amb la UE. Si el resultat torna a ser negatiu, les alternatives són un Brexit sense acord o bé l’extensió de l’article 50, és a dir, que s’allargui el període de negociació més enllà del 29 de març. Amb poques novetats entorn el Brexit, ha estat bona setmana per reflexionar sobre les qüestions de fons de la crisi britànica.

Dimarts, el periodista de The Guardian Mike Carter presentava a la Waterstones de Birmingham el seu llibre All together now?. Carter és especialista en viatges i ha publicat diversos llibres sobre aquesta temàtica, rutes en bicicleta o en moto. En aquest cas és un viatge a peu, però amb unes connotacions especials, tant a nivell personal com col•lectiu. El seu pare, Pete Carter, dirigent sindical i del Partit Comunista britànic, va ser un dels organitzadors, el 1981, de la “Marxa de la Gent”: 300 persones van caminar de Liverpool a Londres en protesta per les noves polítiques del govern Thatcher i el creixement de l’atur.

Mike, que llavors tenia disset anys, no hi va voler participar: la relació amb el pare, que havia abandonat la mare, va ser molt complicada fins la seva mort. Posteriroment, la primavera de 2016, se’n va adonar que es complien 35 anys exactes de la marxa, i va decidir reproduir-la etapa per etapa, sol, a peu, mirant així de reconciliar-se amb el pare i de pas entendre què li estava passant al seu país. Que el seu viatge coincidís amb la campanya del referèndum del Brexit va ser accidental, però determinant.

En la presentació, Carter va explicar com viatjar a peu –“a la velocitat per la que estem dissenyats”- permetia captar matisos que d’altra manera passen desapercebuts, com ara quan l’accent scouse de Liverpool deixa pas al de Manchester. Però també constatar les enormes diferències entre el nord i el sud d’Anglaterra (un nascut a Londres té ara mateix una expectativa de vida de deu anys més que un nascut a Blackpool). O la devastació de moltes comunitats antigament industrials per les quals no s’havia generat alternativa: sí, Liverpool, Manchester o Birmingham tenen avui en dia centres vibrants (en bona mesura, gràcies a inversions procedents de la UE), però sovint envoltats de zones de misèria i exclusió. I les ciutats mitjanes, ni tan sols això. Són “ciutats amb molta ira i molt sentiment d’haver estat traïdes”. Perquè després de Thatcher, l’herència de la qual va ser “un país molt menys compassiu”, el laborisme de la Tercera Via no havia rectificat aquesta decadència.

Curiosament, la visió de Carter té punts en comú amb el que planteja la que ha estat saludada com la primera novel•la de ficció sobre el Brexit: Midde England, de Jonathan Coe, publicada fa uns mesos. La novel•la és, de fet, la darrera part d’una trilogia que repassa les vides d’un grup d’amics companys d’institut a Birmingham, d’on és l’autor. Així, la primera, The Rotter’s Club (2001; publicada en castellà com El club de los canallas)- se situa en els anys 70, i finalitza significativament el dia de la victòria de Thatcher. La segona part, The closed circle (2004; també en castellà: El círculo cerrado), està ambientada en el canvi de mil•leni, els anys de la desil•lusió amb Tony Blair. Per Midde England, Coe ha recuperat uns personatges que en principi havia abandonat per explicar el període des dels Jocs Olímpics de 2012 fins el referèndum del Brexit i més enllà. Les tres són novel•les divertides, plenes de referències de cultura pop, però que també formen un fresc molt recomanable per entendre l’evolució del país, d’aquesta “Anglaterra mitjana” –concepte social, no necessàriament geogràfic- que té poc a veure amb Londres.

Els personatges de Coen, malgrat tot, són de classe mitjana, amb estudis universitaris, i la seva vida, almenys econòmicament, està prou ben resolta. La situació per molta de la gent amb la què Mike Carter va parlar durant la seva travessa a peu –alguns, participants originals a la marxa del 81 amb qui havia contactat; d’altres, simplement, fruit de trobades fortuïtes en ruta- era força més desesperada. La majoria li deien que votarien a favor del Brexit. “Saps què pensa molta gent?”, li van dir a Nuneaton. “Que no els importa si es col•lapsa l’economia. Per què no? A ningú a Londres l’importem una merda. Si l’economia se’n va pel vàter, almenys aquells bastards sabran com se sent ser nosaltres.”

En la presentació, Carter –criat a les Midlands però resident de fa anys a la capital- va explicar com en arribar a Londres al final del viatge cap dels seus amics imaginava que el resultat del referèndum no fos un rotund “no” a la sortida de la UE. Ell era l’únic que deia que, si més no, seria ajustat. “Jo penso que Europa va ser l’excusa, però en tot cas ningú a Londres era conscient d’aquesta ira i aquest sentiment de traïció. I, de fet, si el referèndum es tornés a fer demà, no sé si el resultat seria diferent. Perquè, realment, per aquestes ciutats i aquesta gent no ha canviat res. No s’està fent res per ells.”

Queden 21 dies.

(Publicat originàriament al Diari de Tarragona)

diumenge, 3 de març de 2019

De cap al Brexit (III): La navalla com a símptoma

Quan escric aquestes línies queden, teòricament, 29 dies perquè el Regne Unit deixi de pertànyer a la Unió Europea, i encara no se sap si ho farà en els termes negociats amb Brussel•les per la primera ministra Theresa May o bé la ruptura serà sense acord. Tot i això, la darrera setmana, a més de les ja habituals votacions estèrils al Parlament i el degoteig de dimissions dins el govern, hi ha hagut novetats que fan créixer les possibilitats d’una tercera opció: que el 29 de març, finalment, no passi (encara) res i l’agonia s’allargui unes setmanes o mesos.

Les divisions internes arran del Brexit que afecten conservadors i laboristes finalment han obligat tant May com el líder de l’oposició, Jeremy Corbyn, a moure fitxa. Per primer cop, l’obstinada May ha obert la porta a demanar una extensió de l’article 50 –que determina el temps per negociar un acord de sortida-, tot i que ella creu que la nova data límit no hauria d’anar més enllà del juny, ja que, al cap i a la fi, el Regne Unit no preveu celebrar eleccions al Parlament Europeu. Eppur si muove. El gest de Corbyn és, potencialment, més significatiu, ja que després de l’enèsima derrota parlamentària de la seva proposta de Brexit tou (mantenint la unió duanera amb la UE) s’ha compromès ara a que el seu partit treballi en favor d’un segon referèndum. Com es concretarà això? Encara és aviat per saber-ho.

Mentrestant, a Birmingham s’ha reobert la investigació sobre els atemptats amb bomba que l’IRA va fer en dos pubs de la ciutat el 21 de novembre del 1974, que van matar 21 persones i en van ferir més de 200. Sis homes irlandesos que bevien en un altre pub pròxim van ser condemnats pel crim, un dels pitjors atemptats terroristes viscuts a Anglaterra, però el 1991 se’ls va alliberar un cop demostrada la seva innocència. Gairebé 45 anys després, els familiars de les víctimes encara esperen respostes. La investigació s’ha reobert per la sospita que la policia va actuar de forma negligent tant en la prevenció com en la reacció posterior als atemptats. Malauradament, però, una altra mena de violència també és notícia a Birmingham, en aquest cas per la seva actualitat.

Dimarts a la tarda, cap a les 17:30, camino pel centre de la ciutat. De sobte, soroll de sirenes. Apareixen un parell de cotxes de policia i una ambulància que s’aturen un carrer més amunt. Tallen la circulació, aturant també el tramvia. Corredisses. Els curiosos s’hi acosten. Jo també (un periodista és, de fet, un curiós amb coartada, fins i tot quan no està “de servei”). Els policies estableixen amb una cinta un perímetre de seguretat entorn de la botiga de “Heart of England” -una mena de Càritas local- de Bull Street. Molts consultem el mòbil buscant respostes. De moment res. Passen uns minuts. Un home, al meu costat, li pregunta al policia més pròxim: “Què ha passat?” “No li puc dir”, respon. Finalment, els paramèdics treuen de la botiga un noi en llitera. Sembla que està conscient. L’ambulància se’n va, els policies es queden i els curiosos ens dissolem. Poc després arriba la confirmació via xarxes socials: la Policia de West Midlands informa que un noi de setze anys ha estat apunyalat a la cama i estan buscant-ne els sospitosos i l’arma.

 Des que vam arribar a Birmingham a la tardor, les notícies sobre un increment de “crims amb navalla” arreu del país, i especialment a Londres, han estat un rerefons constant al què no havia parat gaire atenció. Evidentment, no me n’havia topat amb cap fins ara. Encara menys t’esperes trobar-t’ho al centre de la ciutat, en plena zona comercial, per la que passo sovint i on mai he tingut cap sensació d’inseguretat.

Ara descobreixo que aquesta és una realitat tràgicament habitual en alguns barris de la ciutat. En els dos primers mesos de l’any la xifra total de ferits per navalla a Birmingham ha estat de 99. Pitjor encara, en els darrers quinze dies hi ha hagut tres morts per apunyalament. Tots eren nois adolescents, entre 16 i 17 anys. La majoria de casos sembla que són producte de les guerres de bandes. La policia parla d’”emergència nacional”, demana més inversió econòmica per combatre-la i anuncia que reforçarà les pràctiques d’”aturar i registrar” joves de forma indiscriminada. I discriminadora, em temo.

La darrera víctima mortal era nebot polític d’un destacat advocat i activista de la comunitat paquistanesa. A twitter, Nazir Afzal ha escrit: “Amb el Brexit, algú està pendent de les xifres de crims a Birmingham? La tragèdia de la meva família es repetirà arreu del país un i altre cop. Fins que encarem el problema. Fins que invertim en serveis d’infància i joventut. Fins que respectem totes i cadascuna de les vides.” Segurament, els “crims amb navalla” també tenen a veure amb qüestions com la manca d’oportunitats pels més joves, l’empobriment d’una part important de la població, el trencament de les comunitats i els debats entorn la identitat britànica contemporània. La mena de qüestions que també expliquen el resultat del referèndum del Brexit. Potser dir que la Gran Bretanya del Brexit es dessagna no és només una metàfora.

Queden 29 dies.

(Article publicat originàriament al Diari de Tarragona)

diumenge, 24 de febrer de 2019

De cap al Brexit (II): Sempre ens quedarà París

Quan escric aquestes línies queden, teòricament, 36 dies perquè el Regne Unit deixi de pertànyer a la Unió Europea. Si tenen una sensació de deja vu en llegir aquestes línies és perquè, efectivament, fa una setmana vaig començar la crònica amb la mateixa formulació. De fet, podria repetir-ne la resta i continuaria sent vigent. És a dir, que han passat set dies i no ha canviat res. La primera ministra Theresa May ha mantingut reunions diverses amb els responsables de la UE sense que això hagi produït cap canvi en les condicions per l’acord de sortida. Sense aquests canvis, la posició del Parlament britànic continua sent de no aprovar l’acord aconseguit per May. I si el Parlament no aprova cap acord per al 29 de març, l’alternativa és el col•lapse i l’hecatombe. O sigui que bàsicament hem perdut set dies més d’aquest compte enrere angoixant. Tic-tac, tic-tac. Cable vermell o cable blau?

Val a dir, però, que sí que hi ha hagut alguna (petita) novetat. Fa set dies ja els vaig apuntar que la situació era tan extrema que podia trencar tant el partit conservador al govern com l’oposició laborista. Modestament, la vaig clavar. Aquesta setmana s’ha anunciat la creació de l’anomenat Grup Independent, format per parlamentaris remainers rebotats d’ambdós partits. De moment són poquets (vuit laboristes, que van ser els qui van prendre la iniciativa, i tres tories), però les esquerdes podrien ampliar-se en les pròximes setmanes. I recordem que aquest és un país i un Parlament on la disciplina de vot no és una dictadura com la que vivim a casa.

Solucions per aquest bloqueig? El més sensat que he pogut llegir és la proposta que mouen alguns diputats i que consistiria en una moció mitjançant la qual el Parlament aprova l’acord de May amb la condició que, seguidament, hauria de ser ratificat en un nou referèndum. Si el resultat fos “no” a l’acord, el Regne Unit es quedaria a la UE. Aquest segon referèndum tindria una virtut clara respecte el primer: s’estaria votant sobre una proposta concreta i no sobre una aspiració. (Entre nosaltres, ja deuen intuir que quan un català reflexiona sobre el referèndum del Brexit, en el fons no pot evitar de pensar en el referèndum d’”allò nostre”, però d’això si de cas en parlarem un altre dia.)

Aquesta setmana tocava viatge d’estudis a París, agafant per primer cop a la vida l’Eurostar. L’estació de St. Pancras de Londres està plena d’infants britànics amb ulls plens d’il•lusió i orelles de ratolí al cap: hi ha trens que viatgen directament a Eurodisney. Per un moment penso que el meu deure cívic és dir-los que a) Mickey Mouse té un senyor normal a dins; i b) més val que aprofitin el viatge perquè d’aquí a poc igual ja no els resulta tan fàcil fer-lo. Però llavors recordo aquell company de classe insensible que em va dir que els Reis d’Orient no eren -com pensava jo- empleats municipals i decideixo que, en tot cas, hauran de ser els seus pares qui els expliquin aquestes veritats i els llevin la innocència per sempre. Al cap i a la fi, molts d’aquests pares devien votar Brexit.

L’Eurostar m’acaba decebent. Per suposat, el túnel sota el canal de la Mànega és una gran obra d’enginyeria, però viatjar-hi no té gaire gràcia. Estàs circulant pels camps d’Anglaterra, amb les seves ovelletes i tot, i de sobte, sense cap avís previ, el tren entra en un túnel aparentment com qualsevol altre i en surt vint minuts després ja a l’interior de França. Com qui no vol la cosa. Res d’allò tan romàntic de veure els penya-segats blancs de Dover i acomiadar-se de la pàtria. I absolutament incomparable a enfilar Dunkerke amb el teu iot esportiu per tal de rescatar uns quants tommies assetjats pels nazis. És potser aquesta manca d’èpica, aquesta banalització del viatge, que fa que no valorem suficientment què significa poder passar d’un país en un tres i no res i, sobretot, fer-ho lliurement.

Un català, una holandesa i una hongaresa, tots tres actualment residents a la Gran Bretanya, sopem en una pizzeria napolitana de París. Sembla l’inici d’un acudit dolent, però la conversa, és clar, deriva cap al Brexit. L’holandesa té previst de volar al seu país el mateix 29 de març, cosa que ara mateix es podria catalogar com a esport de risc. L’hongaresa treballa per una agència de la UE que canviarà la seu precisament de Londres a París, però encara no sap si ella també s’hi traslladarà. Al català (subespècie tarragonina), el Brexit, si més no, li ofereix el consol de comprovar que la frivolitat i la incompetència política no és exclusiva del seu país, i que afecta també democràcies molt més consolidades. El diagnòstic del Brexit de tots tres -amb l’alleujament que dóna saber que no en quedarem atrapats si van mal dades- coincideix en una conclusió rotunda, oportú homenatge al gal més popular de tots els temps: estan bojos, aquests britànics. Per Tutatis.

Queden 36 dies.

(Article publicat original al Diari de Tarragona)

diumenge, 17 de febrer de 2019

De cap al Brexit (I): Quan cal escollir: dolent, horrible i encara pitjor

Quan escric aquestes línies queden, teòricament, 43 dies perquè el Regne Unit deixi de pertànyer a la Unió Europea. Quan vaig arribar a Birmingham, a la tardor, la data límit encara era lluny i la Gran Bretanya celebrava amb un punt d’orgull el doble centenari de la fi de la I Guerra Mundial i del vot femení: els good old days en què podia considerar-se un imperi mundial victoriós i, alhora, una democràcia progressista. Ara la data s’acosta i, el que és pitjor, la possibilitat del “no acord” –que ningú no vol excepte un grup de diputats brexiters radicals, però és el resultat per defecte si el Parlament no és capaç de prendre una decisió- sembla cada cop més plausible.

Dijous Theresa May va tornar a perdre una altra votació en una moció que donava suport a la seva proposta d’acord. Per aquí ningú no recorda cap primer ministre que hagi perdut tantes votacions en temes clau. Un terç del seu partit s’ha aficionat a fer-li el llit sistemàticament. Però cada cop està més clar que l’únic pla que contempla May és guanyar temps. Guanyar temps (o, més aviat, perdre’l) i aconseguir que, en el darrer moment i davant l’abisme, el Parlament voti la seva proposta per evitar el “no acord”. Mentrestant, el seu govern i el seu partit es dessagnen i no es descarta que ambdós acabin trencant-se.

La situació no és gaire millor pel principal partit de l’oposició, els laboristes. El seu líder Jeremy Corbyn manté una ambigüitat que molts interpreten com que, en el fons, està a favor del Brexit, tot i que no gosa dir-ho, ja que la majoria dels diputats i membres del seu partit s’hi oposen. Dijous més de 40 diputats van trencar la disciplina de vot (i què exòtic ens sembla, a nosaltres, un Parlament on els seus membres tenen pensament i posicionaments propis al marge del que mani el partit). Tampoc ningú no descarta que la rebel•lió vagi a més i el Partit Laborista acabi trencant-se.

Amb aquest panorama polític, el reguitzell d’anuncis que dibuixen un escenari apocalíptic per les primeres setmanes després del “no acord” i la certesa que, sigui quina sigui la fórmula final de Brexit, l’economia se’n ressentirà greument, la sensació és que es tracta d’escollir entre dolent, horrible i encara pitjor. I servidor, que ja fa anys va fer un Erasmus (aquí, a les West Midlands) i encara es creu això d’Europa, no pot evitar de simpatitzar instintivament amb els que diuen que si la classe política és incapaç de solucionar un desgavell que, en bona mesura, han creat els mateixos, es retorni la paraula, altre cop, al poble. Tot i que tampoc no hi ha garanties que un segon referèndum doni un resultat significativament diferent o més clarificador. Podria significar, simplement, allargar l’agonia.

Catifes a Kidderminster 
 Cedric parla del teler que té al darrere amb un punt d’orgull, descrivint-ne el funcionament. “Ara quan l’engegui farà una mica de soroll”, adverteix, prudent, perquè en l’audiència hi ha alguns infants i no vol que s’espantin. I sí, quan la vella màquina del 1880 arrenca, el soroll és considerable, com si ella mateixa també volgués reivindicar-se. Però el teler, que durant dècades va funcionar 24 hores al dia set dies a la setmana (excepte els dissabtes a la tarda, quan els tècnics la revisaven), ara ja només s’engega de tant per alguna demostració a càrrec de jubilats voluntaris com Cedric davant un públic més aviat escàs. L’Stuart Vale Millo va ser una fàbrica de catifes des del 1855 fins que el 2007 va tancar, i ara el que queda de l’edifici acull un museu dedicat a aquesta indústria i, ja posats, un hipermercat Morrisons.

Kidderminster, una petita ciutat a 25 quilòmetres de Birmingham, es va especialitzar en la fabricació de catifes des del segle XVIII. A la dècada dels 50 del segle passat hi havia més de 25 fàbriques amb 15.000 empleats, en una ciutat d’uns 50.000 habitants. Ara hi ha, si fa no fa, la mateixa població, però el sector catifaire només dóna feina a 500 persones i no ha aparegut cap sector econòmic alternatiu rellevant. Facin números. L’atur és baix, però també ho són els salaris (per sota de la mitjana nacional), i molts han de treballar fora, desplaçant-se a Birmingham.

Desapareixen les fàbriques i en queda un museu. Desapareixen les formes de vida i mirem de conservar-ne alguna cosa en forma de patrimoni. Encara que ja no doni de menjar, ens aferrem al que donava sentit a la comunitat, perquè el problema no és només econòmic. Lògicament, el museu de Kidderminster es concentra en els anys d’auge de la indústria catifaire local i no n’explica gaire cosa de la decadència. Només alguna referència a la globalització i a països on els costos són més baixos. A Kidderminster, el “sí” al Brexit va ser rotund: deu punts per sobre del resultat global.

Pot ser resignació, pot ser cansament o pot ser la suposada flegma britànica, però si la gent està angoixada pel futur, la processó va per dins. Només els polítics i els mitjans semblen al límit de la histèria. Aquesta setmana Birmingham ha celebrat el Nou Any Xinés i Sant Valentí: la gran decepció ha estat que Barry the Pug (un d’aquests gossets amb el cap gros i les orelles cap avall), amb més de 60.000 seguidors a Instagram, finalment ha suspès la seva anunciada aparició al Bullring, el gran centre comercial, per celebrar el dia dels enamorats. Això és un drama i no el Brexit. (Consti que jo sóc molt fan dels pugs, però s’ha de reconèixer que tots fan la mateixa cara. Hauré de seguir a Barry a Instagram per saber què té d’especial.)

O potser és fe. L’altre dia al súper de sota de casa, fent cua per guanyar, un bon home amb aspecte força demacrat, la roba desgastada i que va pagar amb tot de monedes petites (feia tota la pinta de ser un dels molts homeless, educadíssims, d’aquesta ciutat), no va poder estar-se de dir-me, en veure que comprava el diari: “Ep, company, no pateixis, que això del Brexit es resoldrà d’una manera o altra.” I se’n van anar tot somrient. Potser sóc jo que pateixo per res.

Queden 43 dies.

(Article publicat originàriament al Diari de Tarragona. Sí, algunes frases estan reciclades de l'entrada anterior al blog.)

dijous, 7 de febrer de 2019

Brexit: compte enrere

Queden, teòricament, 52 dies per la sortida del Regne Unit de la Unió Europea. Quan vaig arribar a Birmingham, a la tardor, la data límit encara era lluny i la Gran Bretanya celebrava amb un punt d’orgull el doble centenari de la fi de la I Guerra Mundial i del vot femení: els good old days en què podia considerar-se un imperi mundial victoriós i, alhora, una democràcia progressista. Ara la data s’acosta i, el que és pitjor, l’escenari del “no acord” sembla cada cop més plausible. Els britànics es desperten cada matí amb els diaris anunciant un veritable apocalipsi en aquest cas: de la manca de subministres de verdures fresques les primeres setmanes (conseqüentment, increment de malalties coronàries) a les tones de brossa i residus que actualment s’envien a la resta d’Europa i que caldrà cremar quan comencin a podrir-se (conseqüentment, augment de la pol·lució). Un informe intern del departament de Governació fins i tot deia que l’exemple més pròxim d’un escenari similar a un Brexit sense acord seria el de l’emergència nacional que va viure Islàndia el 2010 arran dels núvols de cendra provocats per una erupció volcànica. El Brexit com a desastre natural.

Un catàleg aparentment infinit de desgràcies que els partidaris a ultrança del Brexit consideren un pur “discurs de la por” sense gaire fonaments. El cert és que encara fa més por la mescla de frivolitat i arrogància amb què alguns brexiters despatxen aquestes qüestions. Davant l’advertiment del director d’Airbus que l’empresa (14.000 llocs de treball directes al país) podia acabar marxant, el diputat tory Mark Francois va invocar la figura del seu pare, veterà del desembarcament de Normandia: “Jo tampoc no em deixaré intimidar per cap alemany.”

La confluència de New Street i High Street amb l’enorme centre comercial, el Bullring, forma una placeta sense nom que ben bé podria considerar-se el quilòmetre zero del Birmingham contemporani. Cap a dos quarts de set de la tarda m’hi trobo una concentració d’End Deportations, un col·lectiu aparegut a la ciutat a finals de l’any passat per rebutjar les polítiques d’expulsió de persones d’origen immigrant. L’ambient hauria de ser de celebració: aquest matí s’ha sabut que els anomenats “15 d’Stansted” -condemnats en amb càrrecs de terrorisme (!?) per una acció desenvolupada en aquest aeroport per denunciar un vol xàrter de deportació- finalment no aniran a presó. Però la notícia ha coincidit amb la sortida, també avui al matí, d’un altre d’aquests vols, aquest cop des de l’aeroport de Birmingham. Les activistes –una dotzena, la majoria són noies- despleguen una pancarta rosa que diu: “L’aeroport de Birmingham, còmplice en deportacions violentes i racistes."



Els vianants s’ho miren amb curiositat, però només alguns s’aturen. Als que pregunten, una de les activistes explica que el vol transportava unes 40 persones cap a Jamaica: “Alguns eren veïns de Birmingham, i havien viscut aquí durant dècades. Un fins i tot havia servit a l’exèrcit britànic.” El xàrter, a més, ha estat el primer cap a Jamaica des que a l’abril de l’any passat va esclatar l’”escandol Windrush”, quan es va descobrir que el Govern havia deportat erròniament ciutadans britànics d’origen caribeny. La ministra d’Interior, Amber Rudd, va haver de dimitir. Les activistes canten la consigna “No borders, no nations, stop deportations” i el nombre de curiosos augmenta. Alguns fan fotos amb els seus mòbils. N’hi ha un que em dóna el seu perquè el fotografiï darrera la pancarta. Les activistes aprofiten per repartir flyers amb les dades de les companyies que participen en aquests vols xàrter per tal que qui vulgui hi faci arribar la seva protesta.

Les armilles roses d’End Deportation no són les úniques aquest vespre a la placeta sense nom. Ben a prop, altres voluntaris, aquests amb armilles grogues, ofereixen una mica de sopar calent als sense sostre, que al centre de Birmingham són moltíssims (i que rarament pertanyen a cap de les minories ètniques). Entre els dos grups hi ha, com cada vespre, una paradeta informativa de “Muslims Love Jesus” amb una megafonia prou potent que emet pregàries en àrab. I una mica més enllà uns joves youtubers de raça negra estan enregistrant un vídeo per als seus followers. A l’entrada del Bullring, l’estàtua del brau que identifica el centre comercial té el cap cobert amb una màscara de drac: anuncia la celebració de l’Any Nou Xinés. El Brexit, en el fons, no és sobre la Unió Europea, aquest ens abstracte que la majoria de britànics identifiquen amb Brussel·les i no saben exactament què fa. És sobre immigració i identitat. És sobre qui som i qui volem ser.


Passades les set els vianants cada cop són menys i les activistes d’End Deportation decideixen plegar la pancarta. La temperatura és francament baixa i el millor que podem fer tots és anar cap a casa. O al pub. 

Queden 52 dies per la sortida del Regne Unit de la Unió Europea. 

dimecres, 23 de gener de 2019

Fish & chips i rock & roll: concerts a Birmingham

L'amic Pablo Giori va descriure la meva vida al Regne Unit com "fish & chips i rock & roll". El cert és que el fish & chips encara no l'he provat. Quant al rock & roll... segurament alguns penseu que el principal motiu per haver-me desplaçat a aquest país deixat de la mà de Déu (i aviat de la mà de Brussel·les) ha estat musical, cosa que no és totalment falsa. Com ja vaig dir en un post anterior, aquí el pop és una cosa sèria. Qualsevol banda amateur que toca en qualsevol garito té un nivell considerable. I no només els músics: encara no he assistit a cap concert que no sonés raonablement bé, encara que fos en un pub amb l'equip de so de la pròpia banda. En tot cas, amb un retard notable (vaig estar liat per Nadal, per si no ho sabeu, i després he hagut de lliurar treballs de màster), us faig un repàs dels concerts (els de "renom") del primer trimestre birminghamès.

Toots & The Maytals: Va servir per donar-li la benvinguda a la Marta, que tot just el dia abans havia aterrat a Brum. Toots va exhibir un look potser innecessàriament macarra però unes dosis d'energia i una veu notables. Ambient de festa a mida que anaven caient els clàssics que tots havíem vingut a escoltar "Monkey man", "Pressure Drop", "54-46 was my number"... Premi especial per les coristes i la seva impostada indiferència i per al cartell en una columna de la sala que prohibia el crowd surfing.


Kacey Musgraves: Un d'aquells concerts que difícilment es podrien veure a casa, on el country és encara bàsicament un estil ignorat (quan no vist amb prejudicis). Musgraves és un dels valors més sòlids del nou country (amb un pòsit femení important) amb quatre discos publicats, el darrer dels quals, Golden hour, és un primer intent de transcendir els límits del gènere. Públic entregat que se sabia totes les lletres, una banda de multiinstrumentistes excel·lent i versàtil -hi va haver també un intèrval acústic-, una escenografia senzilla però resultona, i la veu i les lletres de la Musgraves al centre. Gran espectacle. Premi especial pels teloners, Soccer Mommy, que són els únics artistes que he vist a Birmingham i que també seran a la pròxima edició del Primavera Sound i, per tant, em donen un mínim barnís de modernitat snob.

Gruff Rhys: El darrer disc de l'excantant dels Super Furry Animals, Babelsberg, es caracteritza pels arranjaments orquestrals, però en canvi en directe aposta (segurament a la força) per la proximitat dels clubs i un format de banda mínima, gairebé acústic. Rhys va començar repassant el disc sencer i  en l'ordre original, i després va oferir una selecció d'altres temes seus en solitari i alguns dels SFA (sense hits). Proximitat i dosis importants d'humor surrealista, amb el cantant adreçant-se a l'audiència via cartells tipus regidor televisiu. Premi especial per al clàssic "un, dos, tres, quatre" amb que el bateria arrencava les cançons, però dit en gaèlic.


The Manfreds & Georgie Fame: Feia temps que tenia ganes de veure Georgie Fame en directe. A priori, fer-ho en un context tan clarament nostàlgic i com segon cap de cartell no semblava la millor opció i per això vaig estar dubtant fins que es van esgotar les entrades. El dia abans del concert, però, vaig tornar a mirar el web del Birmingham Town Hall i n'hi havia unes poques a la venda (suposo que retornades). Una d'elles, a la primera fila: massa temptador. La vaig comprar i finalment va ser un encert. Fins i tot el format (amb Georgie Fame no fent ben bé de teloner, sinó de "convidat especial" per al qual els Manfreds feien de banda d'acompanyament) em va semblar molt enriquidor. I el "format nostàlgic" va garantir una pluja de grans èxits d'uns i altre, sense que anés en detriment de la qualitat i la classe. Per si algú s'ho demana, The Manfreds és la unió de diversos components de Manfred Mann (la banda), amb l'absència notable de Manfred Mann (la persona) i la peculiaritat de sumar els dos cantants que va tenir el grup durant els 60 (i que llavors novan coincidir): Paul Jones (excel·lent com a vocalista i també a l'harmònica) i Mike D'Abo (més cascadet). El premi especial va aquest cop per la interpretació de "Watermelon man" a càrrec dels Manfreds amb cameo, a mitja cançó, de Georgie Fame, que d'alguna manera simbolitzava la proposta.


Ocean Colour Scene: El concert que va tancar el primer trimestre del curs -poques hores abans d'agafar l'avió de tornada- em feia gràcia també per motius de nostàlgia, aquest cop íntima: els OCS els vaig veure en directe per primer cop la tardor del 1995, a la universitat de Loughborough on estava d'Erasmus, uns mesos abans que publiquessin Moseley Shoals, el disc que els va llençar. A més, els OCS són una banda local (Moseley, justament, és un dels barris / poble de Birmingham). El concert el van començar a tot drap ("The riverboat song" de segon tema), van allargar massa l'inevitable interludi de mitjos temps i van acabar altre cop dalt. Pel mig presentar algun tema nou (es veu que darrerament han publicat un EP), però res revolucionari: la seva aposta és molt clara, t'agradi o no. A mi m'agrada prou. A més, de teloners tenien ni més ni menys que Martha & the Vandellas, que ja justificaven per elles mateixes el preu de l'entrada. Tota una demostració d'espectacle old school ben portat. Premi especial per a Steve Craddock, geni i figura, que continua sent un dels guitarristes que és més entretingut mirar (a banda d'escoltar), ja que se sap tots els trucs de Pete Townsend i companyia. I, a més, es conserva molt més jove que el cantant, que havia estat el clàssic guaperas brit pop.