diumenge, 17 de febrer de 2019

Quan cal escollir: dolent, horrible i encara pitjor

Quan escric aquestes línies queden, teòricament, 43 dies perquè el Regne Unit deixi de pertànyer a la Unió Europea. Quan vaig arribar a Birmingham, a la tardor, la data límit encara era lluny i la Gran Bretanya celebrava amb un punt d’orgull el doble centenari de la fi de la I Guerra Mundial i del vot femení: els good old days en què podia considerar-se un imperi mundial victoriós i, alhora, una democràcia progressista. Ara la data s’acosta i, el que és pitjor, la possibilitat del “no acord” –que ningú no vol excepte un grup de diputats brexiters radicals, però és el resultat per defecte si el Parlament no és capaç de prendre una decisió- sembla cada cop més plausible.

Dijous Theresa May va tornar a perdre una altra votació en una moció que donava suport a la seva proposta d’acord. Per aquí ningú no recorda cap primer ministre que hagi perdut tantes votacions en temes clau. Un terç del seu partit s’ha aficionat a fer-li el llit sistemàticament. Però cada cop està més clar que l’únic pla que contempla May és guanyar temps. Guanyar temps (o, més aviat, perdre’l) i aconseguir que, en el darrer moment i davant l’abisme, el Parlament voti la seva proposta per evitar el “no acord”. Mentrestant, el seu govern i el seu partit es dessagnen i no es descarta que ambdós acabin trencant-se.

La situació no és gaire millor pel principal partit de l’oposició, els laboristes. El seu líder Jeremy Corbyn manté una ambigüitat que molts interpreten com que, en el fons, està a favor del Brexit, tot i que no gosa dir-ho, ja que la majoria dels diputats i membres del seu partit s’hi oposen. Dijous més de 40 diputats van trencar la disciplina de vot (i què exòtic ens sembla, a nosaltres, un Parlament on els seus membres tenen pensament i posicionaments propis al marge del que mani el partit). Tampoc ningú no descarta que la rebel•lió vagi a més i el Partit Laborista acabi trencant-se.

Amb aquest panorama polític, el reguitzell d’anuncis que dibuixen un escenari apocalíptic per les primeres setmanes després del “no acord” i la certesa que, sigui quina sigui la fórmula final de Brexit, l’economia se’n ressentirà greument, la sensació és que es tracta d’escollir entre dolent, horrible i encara pitjor. I servidor, que ja fa anys va fer un Erasmus (aquí, a les West Midlands) i encara es creu això d’Europa, no pot evitar de simpatitzar instintivament amb els que diuen que si la classe política és incapaç de solucionar un desgavell que, en bona mesura, han creat els mateixos, es retorni la paraula, altre cop, al poble. Tot i que tampoc no hi ha garanties que un segon referèndum doni un resultat significativament diferent o més clarificador. Podria significar, simplement, allargar l’agonia.

Catifes a Kidderminster 
 Cedric parla del teler que té al darrere amb un punt d’orgull, descrivint-ne el funcionament. “Ara quan l’engegui farà una mica de soroll”, adverteix, prudent, perquè en l’audiència hi ha alguns infants i no vol que s’espantin. I sí, quan la vella màquina del 1880 arrenca, el soroll és considerable, com si ella mateixa també volgués reivindicar-se. Però el teler, que durant dècades va funcionar 24 hores al dia set dies a la setmana (excepte els dissabtes a la tarda, quan els tècnics la revisaven), ara ja només s’engega de tant per alguna demostració a càrrec de jubilats voluntaris com Cedric davant un públic més aviat escàs. L’Stuart Vale Millo va ser una fàbrica de catifes des del 1855 fins que el 2007 va tancar, i ara el que queda de l’edifici acull un museu dedicat a aquesta indústria i, ja posats, un hipermercat Morrisons.

Kidderminster, una petita ciutat a 25 quilòmetres de Birmingham, es va especialitzar en la fabricació de catifes des del segle XVIII. A la dècada dels 50 del segle passat hi havia més de 25 fàbriques amb 15.000 empleats, en una ciutat d’uns 50.000 habitants. Ara hi ha, si fa no fa, la mateixa població, però el sector catifaire només dóna feina a 500 persones i no ha aparegut cap sector econòmic alternatiu rellevant. Facin números. L’atur és baix, però també ho són els salaris (per sota de la mitjana nacional), i molts han de treballar fora, desplaçant-se a Birmingham.

Desapareixen les fàbriques i en queda un museu. Desapareixen les formes de vida i mirem de conservar-ne alguna cosa en forma de patrimoni. Encara que ja no doni de menjar, ens aferrem al que donava sentit a la comunitat, perquè el problema no és només econòmic. Lògicament, el museu de Kidderminster es concentra en els anys d’auge de la indústria catifaire local i no n’explica gaire cosa de la decadència. Només alguna referència a la globalització i a països on els costos són més baixos. A Kidderminster, el “sí” al Brexit va ser rotund: deu punts per sobre del resultat global.

Pot ser resignació, pot ser cansament o pot ser la suposada flegma britànica, però si la gent està angoixada pel futur, la processó va per dins. Només els polítics i els mitjans semblen al límit de la histèria. Aquesta setmana Birmingham ha celebrat el Nou Any Xinés i Sant Valentí: la gran decepció ha estat que Barry the Pug (un d’aquests gossets amb el cap gros i les orelles cap avall), amb més de 60.000 seguidors a Instagram, finalment ha suspès la seva anunciada aparició al Bullring, el gran centre comercial, per celebrar el dia dels enamorats. Això és un drama i no el Brexit. (Consti que jo sóc molt fan dels pugs, però s’ha de reconèixer que tots fan la mateixa cara. Hauré de seguir a Barry a Instagram per saber què té d’especial.)

O potser és fe. L’altre dia al súper de sota de casa, fent cua per guanyar, un bon home amb aspecte força demacrat, la roba desgastada i que va pagar amb tot de monedes petites (feia tota la pinta de ser un dels molts homeless, educadíssims, d’aquesta ciutat), no va poder estar-se de dir-me, en veure que comprava el diari: “Ep, company, no pateixis, que això del Brexit es resoldrà d’una manera o altra.” I se’n van anar tot somrient. Potser sóc jo que pateixo per res.

Queden 43 dies.

(Article publicat originàriament al Diari de Tarragona. Sí, algunes frases estan reciclades de l'entrada anterior al blog.)

dijous, 7 de febrer de 2019

Brexit: compte enrere

Queden, teòricament, 52 dies per la sortida del Regne Unit de la Unió Europea. Quan vaig arribar a Birmingham, a la tardor, la data límit encara era lluny i la Gran Bretanya celebrava amb un punt d’orgull el doble centenari de la fi de la I Guerra Mundial i del vot femení: els good old days en què podia considerar-se un imperi mundial victoriós i, alhora, una democràcia progressista. Ara la data s’acosta i, el que és pitjor, l’escenari del “no acord” sembla cada cop més plausible. Els britànics es desperten cada matí amb els diaris anunciant un veritable apocalipsi en aquest cas: de la manca de subministres de verdures fresques les primeres setmanes (conseqüentment, increment de malalties coronàries) a les tones de brossa i residus que actualment s’envien a la resta d’Europa i que caldrà cremar quan comencin a podrir-se (conseqüentment, augment de la pol·lució). Un informe intern del departament de Governació fins i tot deia que l’exemple més pròxim d’un escenari similar a un Brexit sense acord seria el de l’emergència nacional que va viure Islàndia el 2010 arran dels núvols de cendra provocats per una erupció volcànica. El Brexit com a desastre natural.

Un catàleg aparentment infinit de desgràcies que els partidaris a ultrança del Brexit consideren un pur “discurs de la por” sense gaire fonaments. El cert és que encara fa més por la mescla de frivolitat i arrogància amb què alguns brexiters despatxen aquestes qüestions. Davant l’advertiment del director d’Airbus que l’empresa (14.000 llocs de treball directes al país) podia acabar marxant, el diputat tory Mark Francois va invocar la figura del seu pare, veterà del desembarcament de Normandia: “Jo tampoc no em deixaré intimidar per cap alemany.”

La confluència de New Street i High Street amb l’enorme centre comercial, el Bullring, forma una placeta sense nom que ben bé podria considerar-se el quilòmetre zero del Birmingham contemporani. Cap a dos quarts de set de la tarda m’hi trobo una concentració d’End Deportations, un col·lectiu aparegut a la ciutat a finals de l’any passat per rebutjar les polítiques d’expulsió de persones d’origen immigrant. L’ambient hauria de ser de celebració: aquest matí s’ha sabut que els anomenats “15 d’Stansted” -condemnats en amb càrrecs de terrorisme (!?) per una acció desenvolupada en aquest aeroport per denunciar un vol xàrter de deportació- finalment no aniran a presó. Però la notícia ha coincidit amb la sortida, també avui al matí, d’un altre d’aquests vols, aquest cop des de l’aeroport de Birmingham. Les activistes –una dotzena, la majoria són noies- despleguen una pancarta rosa que diu: “L’aeroport de Birmingham, còmplice en deportacions violentes i racistes."



Els vianants s’ho miren amb curiositat, però només alguns s’aturen. Als que pregunten, una de les activistes explica que el vol transportava unes 40 persones cap a Jamaica: “Alguns eren veïns de Birmingham, i havien viscut aquí durant dècades. Un fins i tot havia servit a l’exèrcit britànic.” El xàrter, a més, ha estat el primer cap a Jamaica des que a l’abril de l’any passat va esclatar l’”escandol Windrush”, quan es va descobrir que el Govern havia deportat erròniament ciutadans britànics d’origen caribeny. La ministra d’Interior, Amber Rudd, va haver de dimitir. Les activistes canten la consigna “No borders, no nations, stop deportations” i el nombre de curiosos augmenta. Alguns fan fotos amb els seus mòbils. N’hi ha un que em dóna el seu perquè el fotografiï darrera la pancarta. Les activistes aprofiten per repartir flyers amb les dades de les companyies que participen en aquests vols xàrter per tal que qui vulgui hi faci arribar la seva protesta.

Les armilles roses d’End Deportation no són les úniques aquest vespre a la placeta sense nom. Ben a prop, altres voluntaris, aquests amb armilles grogues, ofereixen una mica de sopar calent als sense sostre, que al centre de Birmingham són moltíssims (i que rarament pertanyen a cap de les minories ètniques). Entre els dos grups hi ha, com cada vespre, una paradeta informativa de “Muslims Love Jesus” amb una megafonia prou potent que emet pregàries en àrab. I una mica més enllà uns joves youtubers de raça negra estan enregistrant un vídeo per als seus followers. A l’entrada del Bullring, l’estàtua del brau que identifica el centre comercial té el cap cobert amb una màscara de drac: anuncia la celebració de l’Any Nou Xinés. El Brexit, en el fons, no és sobre la Unió Europea, aquest ens abstracte que la majoria de britànics identifiquen amb Brussel·les i no saben exactament què fa. És sobre immigració i identitat. És sobre qui som i qui volem ser.


Passades les set els vianants cada cop són menys i les activistes d’End Deportation decideixen plegar la pancarta. La temperatura és francament baixa i el millor que podem fer tots és anar cap a casa. O al pub. 

Queden 52 dies per la sortida del Regne Unit de la Unió Europea. 

dimecres, 23 de gener de 2019

Fish & chips i rock & roll: concerts a Birmingham

L'amic Pablo Giori va descriure la meva vida al Regne Unit com "fish & chips i rock & roll". El cert és que el fish & chips encara no l'he provat. Quant al rock & roll... segurament alguns penseu que el principal motiu per haver-me desplaçat a aquest país deixat de la mà de Déu (i aviat de la mà de Brussel·les) ha estat musical, cosa que no és totalment falsa. Com ja vaig dir en un post anterior, aquí el pop és una cosa sèria. Qualsevol banda amateur que toca en qualsevol garito té un nivell considerable. I no només els músics: encara no he assistit a cap concert que no sonés raonablement bé, encara que fos en un pub amb l'equip de so de la pròpia banda. En tot cas, amb un retard notable (vaig estar liat per Nadal, per si no ho sabeu, i després he hagut de lliurar treballs de màster), us faig un repàs dels concerts (els de "renom") del primer trimestre birminghamès.

Toots & The Maytals: Va servir per donar-li la benvinguda a la Marta, que tot just el dia abans havia aterrat a Brum. Toots va exhibir un look potser innecessàriament macarra però unes dosis d'energia i una veu notables. Ambient de festa a mida que anaven caient els clàssics que tots havíem vingut a escoltar "Monkey man", "Pressure Drop", "54-46 was my number"... Premi especial per les coristes i la seva impostada indiferència i per al cartell en una columna de la sala que prohibia el crowd surfing.


Kacey Musgraves: Un d'aquells concerts que difícilment es podrien veure a casa, on el country és encara bàsicament un estil ignorat (quan no vist amb prejudicis). Musgraves és un dels valors més sòlids del nou country (amb un pòsit femení important) amb quatre discos publicats, el darrer dels quals, Golden hour, és un primer intent de transcendir els límits del gènere. Públic entregat que se sabia totes les lletres, una banda de multiinstrumentistes excel·lent i versàtil -hi va haver també un intèrval acústic-, una escenografia senzilla però resultona, i la veu i les lletres de la Musgraves al centre. Gran espectacle. Premi especial pels teloners, Soccer Mommy, que són els únics artistes que he vist a Birmingham i que també seran a la pròxima edició del Primavera Sound i, per tant, em donen un mínim barnís de modernitat snob.

Gruff Rhys: El darrer disc de l'excantant dels Super Furry Animals, Babelsberg, es caracteritza pels arranjaments orquestrals, però en canvi en directe aposta (segurament a la força) per la proximitat dels clubs i un format de banda mínima, gairebé acústic. Rhys va començar repassant el disc sencer i  en l'ordre original, i després va oferir una selecció d'altres temes seus en solitari i alguns dels SFA (sense hits). Proximitat i dosis importants d'humor surrealista, amb el cantant adreçant-se a l'audiència via cartells tipus regidor televisiu. Premi especial per al clàssic "un, dos, tres, quatre" amb que el bateria arrencava les cançons, però dit en gaèlic.


The Manfreds & Georgie Fame: Feia temps que tenia ganes de veure Georgie Fame en directe. A priori, fer-ho en un context tan clarament nostàlgic i com segon cap de cartell no semblava la millor opció i per això vaig estar dubtant fins que es van esgotar les entrades. El dia abans del concert, però, vaig tornar a mirar el web del Birmingham Town Hall i n'hi havia unes poques a la venda (suposo que retornades). Una d'elles, a la primera fila: massa temptador. La vaig comprar i finalment va ser un encert. Fins i tot el format (amb Georgie Fame no fent ben bé de teloner, sinó de "convidat especial" per al qual els Manfreds feien de banda d'acompanyament) em va semblar molt enriquidor. I el "format nostàlgic" va garantir una pluja de grans èxits d'uns i altre, sense que anés en detriment de la qualitat i la classe. Per si algú s'ho demana, The Manfreds és la unió de diversos components de Manfred Mann (la banda), amb l'absència notable de Manfred Mann (la persona) i la peculiaritat de sumar els dos cantants que va tenir el grup durant els 60 (i que llavors novan coincidir): Paul Jones (excel·lent com a vocalista i també a l'harmònica) i Mike D'Abo (més cascadet). El premi especial va aquest cop per la interpretació de "Watermelon man" a càrrec dels Manfreds amb cameo, a mitja cançó, de Georgie Fame, que d'alguna manera simbolitzava la proposta.


Ocean Colour Scene: El concert que va tancar el primer trimestre del curs -poques hores abans d'agafar l'avió de tornada- em feia gràcia també per motius de nostàlgia, aquest cop íntima: els OCS els vaig veure en directe per primer cop la tardor del 1995, a la universitat de Loughborough on estava d'Erasmus, uns mesos abans que publiquessin Moseley Shoals, el disc que els va llençar. A més, els OCS són una banda local (Moseley, justament, és un dels barris / poble de Birmingham). El concert el van començar a tot drap ("The riverboat song" de segon tema), van allargar massa l'inevitable interludi de mitjos temps i van acabar altre cop dalt. Pel mig presentar algun tema nou (es veu que darrerament han publicat un EP), però res revolucionari: la seva aposta és molt clara, t'agradi o no. A mi m'agrada prou. A més, de teloners tenien ni més ni menys que Martha & the Vandellas, que ja justificaven per elles mateixes el preu de l'entrada. Tota una demostració d'espectacle old school ben portat. Premi especial per a Steve Craddock, geni i figura, que continua sent un dels guitarristes que és més entretingut mirar (a banda d'escoltar), ja que se sap tots els trucs de Pete Townsend i companyia. I, a més, es conserva molt més jove que el cantant, que havia estat el clàssic guaperas brit pop.

dijous, 13 de desembre de 2018

Banda sonora pel Nadal: el millor de la collita d'aquest any


Fa uns quants anys ja vaig fer un post dedicat a discos nadalencs. A priori, poques coses semblen més irritants que la música associada amb aquesta festa: col·leccions de nadales tradicionals i d’estàndards mil-i-un cop versionats, sovint a càrrec d’antigues estrelles amb una trajectòria francament declinant que, oportunistes, miren de remuntar a base de joia, neu i optimisme impostat. Però, precisament per això, val la pena mirar de trobar alternatives més suportables. Aquest Nadal hi ha una collita abundant de discos nadalencs, i alguns d’ells són prou recomanables. 

El més mediàtic segurament sigui Happy Xmas d’Eric Clapton. És, també, el que a priori més encaixa en la sospita que editar un disc de Nadal és símptoma de sequera creativa. A la pràctica, no es diferencia gaire dels altres discos que darrerament ha editat el guitarrista que un dia va ser Déu: no entusiasma, però tampoc ofèn massa. Per tant, pot ser un possible regal pel cunyat o sogre com alternativa més digna a Il Divo o Ray Coniff. Això sí, a Clapton cal reconèixer-li el detall de versionar “Everyday will be like a holliday”, del gran William Bell.



En aquesta línia de discos més mainstream hi ha també Hey! Merry Christmas, de The Mavericks. L’amic Raul Malo s’ho ha treballat una mica més, ja que la majoria de les cançons són originals. Ara bé, com m’ha passat amb els darrers discos de la banda, em sembla una mica insípid. I sí, és molt –massa- nadalenc, en el pitjor dels sentits.


El disc més bizarro del lot sens dubte és el que signa William Shatner. Sí, el capità Kirk d’Star Trek, que ja té una trajectòria musical prou llarga, tot i que més que cantar, recita amb la seva veu característica. Shatner Claus, a més, compta amb les col·laboracions de personatges tan diversos com Judy Collins, Iggy Pop, Rick Wakeman (Yes) o Billy Gibbons (ZZ Top). Combinat amb un repertori d’estàndards ultraconeguts (“Jingle bells”, “White Christmas” o el “Run Rudolph Run” de Chuck Berry), el disc té moments francament divertits. Tot i això, la broma no sé si dóna per gaires escoltes.

Anem, ara sí, cap als veritablement recomanables, els que es poden continuar escoltant un cop passin les vacances.  Que un grup tan comercial com The Monkees publiqui un disc de Nadal (Christmas Party) entra dins una certa lògica. La sort és que ho facin després de Good times, el seu notable disc de retorn de fa un parell d’anys, i aplicant si fa no fa la mateixa fórmula: producció d’Adam Schlesinger, que s’ha encarregat de trobar un grapat de cançons noves de músics afins (algunes excel·lents, com “House of gingerbreaks”) i versions de clàssics pop de temàtica nadalenca (Wizzard! McCartney!! Big Star!!!). Tot i això, potser el moment més genuïnament emocionant és sentir Peter Tork cantant en llatí “Gloria in excelsis Deo” acompanyat de banjo.

Els dos darrers discos són totalment de material original i ens porten més cap al terreny de la música d’arrels americana. Rodney Crowell, un dels millors compositors country, ha confessat que, malgrat publicar Christmas everywhere, en realitat el Nadal no li agrada, així que no és estrany que la cançó que l’obre se subtituli “Ens veiem al centre comercial” o que en altres proclami que “el Nadal m’entristeix” o proposi “saltem-nos el Nadal aquest any”. De manera que potser és tracta d’un disc anti-nadalenc que, tot i això, és bàsicament divertit i simpàtic. 

 
També és molt divertida la darrera proposta, a càrrec de JD McPherson, el més jove de tots els artistes ressenyats, tot i que la seva proposta és un clar revival dels sons dels 50: rock, jump blues, rockabilly... El títol del disc (Socks) pot sorprendre en un primer moment, fins que un se n’adona que es refereix al regal de Nadal més habitual i decebedor, tal i com es pot veure a la portada. És també una de les millors cançons del disc, que en tot cas és compacte i no abaixa el llistó en cap moment. A més els aires vintage de tot el projecte lliguen amb l’element inevitablement nostàlgic del Nadal, de manera que, comptat i debatut, potser és el millor disc per aquestes festes.

dimarts, 20 de novembre de 2018

Tornar a la uni, vint anys després

Títol impactant, però tècnicament inexacte: en realitat vaig acabar la llicenciatura d'Antropologia l'any 2000, de manera que serien "només" divuit anys. I després encara vaig flirtejar amb un fallit doctorat, o sigui que, si fos honest del tot, potser hauria de titular "quinze anys després". Però no ho faré, i no només per allò de no deixar que la realitat no t'espatlli un bon titular, sinó també perquè també és cert que si la referència no és quan vaig deixar la universitat, sinó quan vaig començar-la (1992), llavors serien 26 anys!!!! I si em fixo en l'altre cop que vaig estudiar a la universitat britànica (un trimestre d'Erasmus a Loughborough), llavors encara són 23 anys. Depriment? Segurament.

Situem-nos: quan vaig fer l'Erasmus la Gran Bretanya estava en plena guerra Oasis-Blur i l'euroescepticisme era, en bona mesura, folklòric (poca broma, ara, amb el Brexit!). La jove promesa del laborisme era un tal Tony Blair. I un cop a Loughborough em van assignar la meva primera adreça de correu electrònic i vaig descobrir que existia una cosa anomenada internet. Sí, sona a prehistòria... El segle passat.

Total, que vint anys després (arrodonim-ho així) torno a la universitat. Amb companys d'estudis als que doblo l'edat. Sóc el iaio de la classe. Clar que només som cinc, al màster. Però en l'assignatura que compartim amb un altre màster pugem fins a 30 alumnes, i continuo sent el iaio de la classe. No crec que hi hagi cap que superi els 25. No problem. M'agradaria dir que és rejovenidor, però tampoc no seria del tot cert. Ja he dit algun cop que, en general, els britànics no són els més sociables del món, i a més la convivència és limitada perquè hi ha poques hores de classe.

La teoria en aquest país (ja ho era quan vaig ser a Loughborough) és que més que omplir-te d'hores de lectures (atenció! és un false friend), ets tu qui t'has de buscar la vida, sobretot llegint, llegint molt. No és un mal concepte, ja que a més, dins una assignatura, pots concentrar-te en allò que més t'interessa. Per exemple, després d'anys de citar per fer-me l'erudit la "nació com a plebiscit permanent" de Renan o la "invenció de la tradició" de Hobsbawn, aquests dies finalment he llegit els textos originals. Aquesta és la diferència: els havia estudiat, però no els havia llegit (o potser sí, i ja no ho recordo).

Lògicament, algunes coses han canviat en 20 anys. Les mítiques cues a la copisteria per comprar el dossier de l'assignatura han desaparegut. Avui encara pots treure un llibre físic de la biblioteca, però el més fàcil és llegir-lo online o baixar-te el pdf. Legalment, eh? De fet, en tota la ciutat no hi ha cap lllibreria universitària, i molt poques llibreries (dues que mereixin el nom, i són franquícies). De la mateixa manera, tot i que és un màster presencial, en bona mesura ho és virtual: via la teva àrea privada tens accès als continguts de les classes, has de fer nombroses gestions i tests, etc. Per cert (i així ja m'avanço a les vostres brometes sobre màsters regalats), no sé si aquí saben qui és Pablo Casado, la Cifuentes o Pedro Sánchez , però estan obsessionats amb el plagi. Fins i tot amb l'autoplagi.

Això sí, hi ha coses que m'emprenyen profundament. Per exemple: aquí divideixen el curs en tres trimestres. Fins aquí bé. El problema és els noms que els hi posen. El primer (d'octubre a desembre) és l'autumn term. D'acord. Però el segon (de gener al març) li diuen spring term. Primavera sota zero? Però a qui coi pretenen enganyar? 

dimecres, 31 d’octubre de 2018

Balanç del primer mes britànic

Immersos com estàvem tots el cap de setmana passat en la reflexió pel primer any de la "declaració + 115", se'ns va passar (a mi el primer) un altre aniversari de gran importància: es complia el primer mes de l'aventura britànica del menda. Com que sé que alguns patiu en la distància i en silenci, miraré de fer un primer balanç per tal que sapigueu com em van les coses en aquesta illa que ja no és imperi i va camí de no ser ni tan sols Europa. I com que la cosa va amb retard i hi ha feina pendent, ho faré de forma telegràfica:

1) El temps: la veritat és que la mitjana de dies assolellats és prou digna, però les temperatures han baixat dramàticament. Dissabte passat va ploure aigua-neu. Mal presagi. "Ja t'abrigues?", esteu pensant. Avui m'he comprat guants perquè, optimista com sóc, vaig venir sense. La Marta s'indigna, amb raó, cada cop que veu algú pel carrer en màniga curta. O calça curta.

2) El menjar: doncs la veritat és que la cosa és força menys trista del que segurament molts penseu. Sí, la gastronomia britànica no existeix, però en canvi hi ha una gran selecció d'italians, paquistanesos i asiàtics. A més, a Birmingham tenen una especialitat pròpia de curry, el balti curry.  I tenim a prop un hipermercat bastant ben proveït en el què, per desgràcia, sembla que s'hagin oblidat d'apagar l'aire condicionat acabat l'estiu.

3) La integració: aquesta setmana hem començat a fer un té a mitja tarda, o sigui que anem avançant. Les relacions socials? Els britànics no són precisament la gent més oberta del món, paciència.

4) Les gestions: això potser ha estat, per mi, el més esgotador d'aquest primer mes. Donar-te d'alta dels diferents proveïdors i mirar de fer-ho sense trucar per telèfon (si haig de fer alguna gestió d'aquestes per telèfon em bloquejo i no entenc res del que em diuen). I, durant setmanes, sense internet a casa (veure punt següent).

 A la porta de casa, treient la bici.

5) Sense internet a casa: han trigat més de tres setmanes a donar d'alta el wifi. Incomprensible. Així que durant aquest temps hem passat més estona als locals de sota que al pis. De pas he comprovat com de dramàtica és la dependència a internet avui en dia. I no em refereixo només als vicis tipus xarxes socials, sinó que totes les gestions (veure punt anterior) estan pensades per fer-se per internet. O per telèfon, però a això m'hi nego (veure punt anterior). Ídem pel tema universitat, però d'això ja en parlarem.

6) El pis: d'això n'estic força satisfet, entre d'altres coses perquè quan llueix el sol (veure el primer punt) s'aprofita al màxim, ja que és un tercer pis i està ben orientat. Tenim força espai -ja hem acollit el primer visitant- i estem ben situats: a prop del centre, i a més en un tram de carrer amb borigues i serveis, cosa que en aquest país no sempre està garantit. I tenir cafeteries a prop és important si no tens wifi a casa (veure punt anterior). També tenim un pub a quatre passes, The Ivy Bush, que no és el pub més animat de la ciutat però almenys està a prop. I l'hipermercat Morrisons (veure el punt segon). Ah, a més el pis té dos sofàs.

7) La música: l'altre dia llegia una entrevista a Lluís Gavaldà d'Els Pets i explicava que una de les gràcies de viure a Londres és que el pop és la música tradicional d'aquest país, i que això es nota fins i tot quan entres al super. Doncs sí, aquí un grup toca versions de The Jam i The Who en un pub i la parròquia (amb independència de l'edat) embogeix. Són els seus clàssics. Com per nosaltres "Paquito el Chocolatero" o "Un beso y una flor". Vaja, que no és ben bé el mateix.

Resumint: que això tot just ha començat i ja fa massa fred.
Fin de la cita.

diumenge, 21 d’octubre de 2018

La norma d'un sol castell carregat: un primer balanç positiu

[Article publicat originalment a la revista "Castells" el 18 d'octubre]

L’any passat la comissió assessora del Concurs de Castells va aprovar una norma segons la qual en la competició bianual només puntuaria un castell carregat, obligant, per tant, a què almenys dos dels tres castells puntuats fossin descarregats. La norma va aixecar crítiques immediates, sovint mitjançant l’artifici de traslladar-la a actuacions que no es regien per aquests paràmetres. La contestació va ser prou forta perquè fins i tot la comissió assessora –recordem-ho, amb una notable majoria de representants de colles castelleres- s’obrís a la revisió de la seva decisió, i aquest any va tornar a votar la normativa, amb el mateix resultat. Un cop s’ha aplicat per primer cop en les tres jornades de la darrera edició del Concurs tenim més elements per valorar-la. I, en aquest sentit, considero la primera experiència com a força positiva.

Val a dir que, personalment, sempre he considerat que aquesta norma té sobretot un caràcter ideologicopedagògic, per dir-ho d’alguna manera. Ideològic perquè parteix de la consideració que el castell carregat és un fracàs (un fracàs parcial, si voleu, però fracàs) que cal anar erradicant. I que en el resultat global d’una actuació les estructures completades han de ser més que les que només es coronen (en el cas del Concurs, dos a una respectivament). I pedagògic perquè la finalitat de la normativa és justament transmetre i difondre aquest missatge, aprofitant la caixa de ressonància del Concurs, a castellers, colles i públic. Tal com jo veig aquesta norma, el més important és el missatge que vol transmetre, i no tant els resultats concrets i immediats que pugui tenir sobre el Concurs, que al cap i a la fi “només” acull 200 de les més de 12.000 construccions que s’aixequen cada any. I això l’any que n’hi ha, de Concurs. Per tant, quan diem que la norma juga en favor de la seguretat, pensem sobretot a reforçar el discurs en favor del castell carregat com a castell incomplet. Perquè per molt que sempre es digui que “totes les colles volen descarregar els seus castells”, penso que encara li donem massa valor al castell carregat (que no vol dir que no en tingui).

El meu suport a la normativa s’ha fonamentat sobretot en aquesta visió concreta, diguem-ne, a mitjà termini. Reconec, en canvi, que tenia més dubtes sobre quins serien els seus efectes concrets al Concurs, especialment en la primera edició en què s’apliqués la norma. En aquest sentit, els contraris a la norma havien apuntat tota una sèrie de possibles efectes contraproduents o negatius (a vegades contradictoris entre ells, cal dir-ho) i, efectivament, calia comprovar-ho sobre el terreny. És aquí on, al meu entendre, penso que ens hem trobat amb una agradable sorpresa, que cal celebrar amb la lògica prudència de què tot just és la primera edició i cal molta més perspectiva abans de fer valoracions definitives. Carles Esteve ja ha aportat en aquesta mateixa revista algunes dades rellevants, però jo em vull concentrar a comentar com s’han ajustat a la realitat algunes de les prediccions que es van fer sobre els efectes negatius de la norma.

Abans, però, val la pena apuntar que una crítica habitual ha estat sobre la suposada artificialitat de la norma (per què acceptem un castell carregat i no dos, o cap?) que, d’alguna manera, aniria en contra d’un suposat ordre “natural” casteller. Doncs sí, és innegable i evident que la norma és artificial o construïda. Com ho és, d’altra banda, tota normativa castellera. Per què a les actuacions es fan tres rondes? Per què acceptem que es pugui desmuntar un peu fins a un determinat nivell sense que ho considerem intent? Per què un castell carregat (fora del Concurs) no es pot repetir? Totes aquestes són normes artificials, que simplement s’han consolidat per consens. Que siguin “tradicionals” no vol dir que siguin eternes, ni que no canviïn al llarg del temps. Evidentment, el Concurs és el reialme de l’artificialitat, començant per la taula de puntuació: realment un castell X val 1630 punts? Recordem que no fa pas massa temps encara era “natural” que un castell carregat valgués més que l’immediatament inferior descarregat, una norma que segurament avui en dia ben pocs subscriurien (i, per cert, ja en aquells temps se’ns va dir als que vam promoure canviar-ho que traiem la memòria ancestral castellera). Per què, ara, acceptem un castell carregat i no dos, o cap? Senzillament perquè aquesta és la norma que els actors pertinents (en aquest cas, via un organisme formal, la comissió assessora) han aprovat. Si eventualment no encaixa amb el sentiment general del món casteller, tornarà a canviar (ep, en una direcció o en una altra!). Ara per ara, per dir-ho d’alguna manera, hem decidit que acceptem un sol error.

Anem ara a repassar les crítiques que apuntaven a possibles efectes negatius de la norma. La primera i més generalitzada apuntava a un impacte profund sobre la classificació final, amb colles que, en veure el seu segon castell carregat anul·lat, es veurien relegades a posicions molt inferiors a les que els correspondria sense la norma. Aquest fet, a més, es presentava com una injustícia evident. A l’hora de la veritat, només una colla s’ha vist perjudicada d’aquesta manera en el Concurs 2018: els Castellers de Sabadell, que han “saltat” d’una teòrica vuitena posició a la tretzena. Si això és una injustícia o no, dependrà del punt de vista de cadascú en relació amb la norma (són injustos tots els resultats que es van donar amb la puntuació que primava els castells carregats?), però en tot cas el que vull destacar és que tan sols ha afectat una colla de 42 participants.

Justament això és el que, al meu entendre, debilita altres crítiques que s’havien formulat i que penjaven d’aquesta primera. Així, es deia que la norma obligaria a moltes colles a provar un castell extra després de dues caigudes. Això podria comportar més caigudes encara i un augment en la durada del Concurs. En aquest 2018, ni una cosa ni una altra. Els Castellers de Sabadell van aconseguir un tercer castell puntuable gràcies a un quatre de vuit descarregat en ronda conjunta.
Això pel que fa als efectes més “tangibles” de la norma. Fins a quin punt va influir en determinades decisions dels equips tècnics només ho saben aquests, però sí que podem intuir que alguna cosa deu tenir a veure amb el fet que sigui el Concurs de Castells de Tarragona amb un menor percentatge de caigudes, segons dades de Pere Ferrando. Punt positiu per la norma.

També és cert que el descens de caigudes ha anat acompanyant d’un major nombre de peus i intents desmuntats. En aquest sentit, es pot argumentar que la norma ha contribuït a allargar el Concurs. És probable. Però -a banda que crec que tots ho donarem per bo si això ha estalviat alguna caiguda extra- també hauríem de tenir en compte si la norma ha influït a l’hora que algunes colles hagin decidit no provar castells que no veien clar poder descarregar i “conformar-se” amb el resultat ja assolit. En aquest cas hauríem estalviat temps (a banda de caigudes).

Segurament entorn aquests intents que –potser- hauríem vist sense la norma gira una altra crítica que d’alguna manera venia a dir que puntuant un sol castell carregat el Concurs es devaluava. Recordo sentir un periodista que va arribar a dir, directament, que “el Concurs ha mort”. I, malgrat això, no sembla que al final se n’hagi ressentit massa: més gamma extra que mai, més prèmium –i a càrrec de més colles- que mai, més colles fent castell de nou que mai… No és això el que volem? Algú pensarà que la collita encara hauria estat millor sense la norma, que potser –i poso exemples concrets- sense la maleïda norma la Joves de Valls no hauria desmuntat els intents de quatre de nou sense folre, la Jove de Tarragona hauria tirat el mateix castell en quarta ronda i Vilafranca s’hauria tret de la màniga algun intent de castell inèdit per mantenir la lluita fins al final. Amb norma o sense, si les colles van optar per no arriscar és perquè veien molt poques opcions que els castells no acabessin en caiguda. I, des del meu punt de vista, la decisió va ser encertada. Si la norma va ajudar-hi, perfecte. Si no la van tenir en compte, tampoc no els devia fer nosa.

De moment, ni una munió d'”injustícies”, ni més caigudes, ni un Concurs devaluat. Potser un Concurs més llarg. En tot cas, un Concurs amb menys caigudes. No em sembla un mal balanç provisional. I menys encara si pensem –i jo ho continuo pensant- que el més important és el missatge que llencem.