diumenge, 30 de setembre de 2018

Welcome to Brum

Només feia unes hores que havia arribat a Birmingham. M'estava estirat a la gespa que envolta la catedral, deixant passar el temps fins que em confirmessin que ja podia anar a recollir les claus del pis. En aixecar-me, em vaig adonar que un colom se m'havia cagat a sobre. Seria aquesta benvinguda un presagi de la meva estança? Com que tendeixo a l'optimisme, he preferit centrar-me en el sol que lluïa i les bones temperatures que encara durarien uns dies. De fet, després de gairebé una setmana, encara no m'ha plogut a sobre. I tampoc ho va fer en les visites exploratòries prèvies. No crec que la sort m'acompanyi gaire més.

Birmingham? Durant molts anys ha tingut fama de ser la ciutat més lletja d'Anglaterra, sens dubte una exageració, però és possible que figuri dins el top 5. A més, un estudi recent sobre accents regionals va revelar que el de Birmingham era el que la majoria d'anglesos associaven més directament a la manca d'estudis del parlant. A sobre, ara mateix no té cap equip a la Premier. Contribucions a la cultura (a la cultura que importa, la cultura pop)? Black Sabbath, UB40 i Ocean Colour Scene; J.R. Tolkien; el Mini Cooper i el Supermarine Spitfire... És cert que la ciutat ha guanyat prestigi com a referència serièfila gràcies a Peaky Blinders, la recomanable sèrie de la BBC sobre una família de gangsters a la Birmingham dels anys 20... però que es filma a Londres.

Tampoc ajuda que Birmingham sigui una ciutat urbanísticament incomprensible, almenys per mi. A la ja habitual tendència anglosaxona a la ciutat extensa (en contra de la nostra, compactada), s'hi afegeix que en aquest cas el "centre" és molt desconcertant. No existeix ben bé un nucli "antic". Al cap i a la fi, Birmingham és una ciutat moderna, que va crèixer amb la Revolució Industrial, va patir fortament els bombardejos alemanys durant la Segona Guerra Mundial, es va reconstruir en bona mesura en un estil anomenat "brutalisme" -que amb el nom ho diu tot- i ara que sembla que viu un moment de renaixement, tot són centres comercials i edificis singulars. O centres comercials en edificis singulars. Total, que el centre està ple d'espais en construcció, i en un mateix carrer conviuen casetes baixes unifamiliars amb blocs de pisos horribles. Segurament, que la ciutat estigui travessad de canals tampoc ajuda a un urbanisme, diguem-ne, racional, però al mateix temps aquestes antigues vies de transport industrial recuperades inclouen alguns dels racons més bonics de la ciutat.

No, no és Venècia ni Amsterdam...

Birmingham, en tot cas i malgrat tot. Fa temps que dic a tothom que em vol sentir -i especialment a mi mateix- que no és el mateix un lloc bonic per visitar que un lloc interessant per viure-hi. Al cap i a la fi, Birmingham és ara mateix la segona ciutat d'Anglaterra, un espai multicultural i que ara està en projecció, entre d'altres motius, perquè és molt més econòmic viure-hi que no pas a Londres. Així que Birmingham està a l'alça. Encara que no tingui equip a la Premier.

També serà interessant viure en directe el Brexit, si finalment es produeix. Tot i que a la premsa també es parla d'altres qüestions vitals (com ara el gest atrevit de l'altre dia de la nova princesa Meghan en tancar ella mateixa la porta del cotxe), el Brexit és, òbviament, EL tema. Com a casa nostra també en tenim només un, de tema. Ahir vaig treure el cap a Nottingham -ciutat que havia visitat sovint durant el meu Erasmus a la propera Loughborough- i a la plaça de l'ajuntament els passejants podien expressar la seva opinió sobre diverses qüestions ("El Brexit sortirà bé? El Brexit millorarà la nostra vida?") enganxant gomets sota el yes o el no. Els gomets eren majoritàriament abrumadors en totes les caselles "no", excepte a la pregunta sobre si s'hauria de fer un segon referèndum. I en tornar a Birmingham em vaig trobar, també en un dels carrers principals, un altre grup de remainers que, sota el sofisticat títol de Bollocks to Brexit, feien una interessant performance satírico-musical amb la participació d'un doble de Boris Johnson, l'exministre d'Afers Exteriors tory i aspirant a líder del partit (la conferència anual del qual, precisament, comença aquí demà).

De tot plegat, si hi ha ganes (meves, bàsicament), aniré explicant cosetes aquí.

dilluns, 23 d’abril de 2018

La biblioteca del "tema"

L'anomenat "procés" i, molt especialment, la seva darrera fase aguda, la del "xoc de trens", està protagonitzant tota una sèrie de novetats editorial que es mouen entre l'anàlisi, el testimoni i la proposta de solucions. N'he anat llegint alguns, que ressenyo a continuació.

El primer d'aquests llibres, i segurament el primer clàssic d'urgència dedicat al procès, és La confabulació dels irresponsables, de l'historiador i filòleg Jordi Amat, editat ja al novembre. Dic que n'és el primer clàssic perquè ja ha esdevingut una referència d'articulistes i tertulians, que el citen sovint, potser perquè el seu títol provocador ja conté la tesi de fons. "Tot va començar malament. I va acabar pitjor. Tots els actors, gairebé tots, actuaren de manera irresponsable perquè, enlloc d'ordenar una situació nova, van disseminar les llavors del caos." Aquesta cita de la pàgina 35 es refereix en realitat a la negociació i tramitació del nou Estatut, però es podria extrapolar segurament a la idea que Amat té de tot el procés. De fet, el seu text, que ell mateix descriu sense problemes des de la primera frase com a "pamflet", mira d'establir l'arrel del problema força abans de la retallada de l'Estatut per part del Tribunal Constitucional el 2010, i planteja que les irresponsabilitats (d'uns i altres) vénen de força enrere. Tot i això, no treu importància a la decisió del TC com a element determinant: "Ha estat la més gran irresponsabilitat política d'aquest cicle." (60) Necessàriament incomplert i insuficient (només són 100 pàgines de petit tamany), el relat d'Amat, molt ben escrit, malgrat tot esmenta bona part de les claus i s'accelera (i al mateix temps es personalitza) en referir-se al setembre i l'octubre de 2017, per tancar amb un funest: "No importen les raons. Només, abans que res i per sobre de tot, importa la victòria. És el fracàs de la política. El fracàs és colossal."


També ha tingut un notable ressó mediàtic D'herois i traïdors, cosa lògica donat que el seu autor, l'exconseller Santi Vila, ha estat testimoni i protagonista destacat del procés. El títol també deixa clara de què va la cosa: Vila ha estat assenyalat per bona part de l'independentisme com el traïdor oficial -ell mateix recorda amargament en diverses ocasions que la seva fiança no va sortir de cap caixa de resistència-, però no és menys cert que, des d'altres sectors, se l'ha venut sovint, i no de forma innocent, com l'heroi del moderantisme i el seny. No amagaré que a mi em cau simpàtic, però justament per això no m'ha acabat d'agradar el to excessivament victimista que en alguns moments té el llibre. Tot i que l'autor mira d'afegir anàlisi i plantejaments propositius de futur al relat, realment el més interessant és la part testimonial i el que s'hi intueix de la dimensió humana dels protagonistes. Si anem directament al morbo, és molt crític amb Junqueras i fins i tot cruel amb Marta Rovira, mentre elogia Carles Mundó i és molt respectuós amb Carles Puigdemont. I, no cal dir-ho, com a gairebé darrer representant de la CDC de tota la vida, marca distàncies amb la CUP sempre que pot. Però, en tot cas, ell té clar què l'ha convertit en traïdor: "Que el rei va despullat ho sap tothom. El que és inadmissible és confessar-ho" (p. 20). I, efectivament, penso que aquest va ser el seu gran pecat: ser el primer a dir que les coses s'havien fet malament, fos per honestedat o per un cínic error de càlcul en les seves ambicions. O per totes dues coses.

En canvi, un llibre que ha passat força desapercebut és "Tumulto". Meditacions sobre l'octubre català, signat a sis mans pels historiadors Arnau Gonzàlez Vilalta i Enric Ucelay-Da Cal i el periodista Plàcid Garcia-Planas. Té la virtut que conté anotacions fetes sobre la marxa, és a dir, mentre els esdeveniments s'anaven produïnt, bàsicament al llarg del mes d'octubre. El pes del llibre el porta Gonzàlez Vilalta (historiador amb grenyes tertulià ocasional al Més 3/24), des d'una posició clarament independentista però alhora allunyat del nacionalisme romàntic. Renan, insisteix un i altre cop: "Per al nacionalisme d'Estat espanyol, no hi ha possibilitat de ser espanyol per voluntat pròpia. No hi ha llocs per pensadors com el francès Ernest Renan. El que Renan va dir en els anys 80 del segle XIX: 'hi ha arrels històriques, lingüístiques i culturals que conformen una comunitat nacional'. Però encara hi ha un altre factor bàsic, axiomàtic, que no és altre que la voluntat individual de cada un d'ells per formar part d'aquesta comunitat nacional." (268) Totalment d'acord. A més, Gonzàlez Vilalta convida altres historiadors, tant espanyols com catalans, a pronunciar-se sobre la qüestió i també apunta interessants reflexions sobre la dificultat de fer història del present.

Ucelay-da Cal, amb una visió que en bona mesura és forana (va crèixer als Estats Units), és molt contundent i implacable en les seves crítiques tant a l'independentisme com a la reacció de l'Estat. Parla d'uns i altres gairebé en termes de rebequeries infantils. I en aquest sentit apunta un concepte ("to blandiblú preescolar") que ell associa especialment a una part de l'independentisme i que, d'alguna manera, podria ser l'altra cara de la moneda de la "revolució dels somriures": "El to blandiblú preescolar m'enerva (...). Hi ha una tonadeta preescolar, amb llenguatge infantil, que obvia les moltes crueltats normatives de l'existència i les converteix en grotesca mentida. Avui, 'La Caputxeta Vermella' acaba amb l'àvia, el caçador i el llop, a més de la nena, tots al voltant de la taula." (112) Finalment, les intervencions de Garcia-Planas, excorresponsal de guerra de La Vanguardia i director del Memorial Democràtic, són més escases, però inquietants pel rerefons de la seva experiència balcànica. 


Els tres llibres esmentats comparteixen una perspectiva catalana del conflicte, la qual cosa fa encara més interessant La confusión nacional. La democracia española ante la crisis catalana, d'Ignacio Sánchez Cuenca, el llibre que -tan de bo!- s'hauria de llegir a Madrid. La tesi del professor de Polítiques de la Carlos III de Madrid és que Espanya ha sabut construir un sistema raonablement democràtic, excepte davant una crisi territorial / nacional. Així, davant la crisi catalana s'ha donat una fallida sistèmica de la democràcia, ja que han fallat el Govern espanyol, l'Estat de Dret -atorga una gran importància a la "guerra bruta" contra l'independentisme desenvolupada des del ministeri d'Interior-, el sistema judicial, la monarquia, els grans grups mediàtics i els mateixos basaments de la democràcia. Poca broma.

Lògicament, dels quatre llibres és el de to més acadèmic i també el que, en alguns moments, es distancia més de les circumstàncies concretes del cas català per buscar una reflexió més global. Així, s'enfronta a la qüestió de fons que, com ell mateix reconeix, ha estat poc treballada des dels teòrics de la democràcia liberal: "Qué hacer en una democracia cuando un grupo no se reconoce como parte del demos y quiere construir una comunidad política en torno a un demos alternativo. Si ese demos alternativo está territorialmente concentrado y tiene viabilidad estatal, ¿sobre qué base se puede negar su pretensión?" (94). Les regles democràtiques habituals no serveixen en aquest cas, perquè el que s'està posant en qüestió és justament el demos. "La única forma de avanzar en esta cuestión es a tientas, tratando de inspirarse en valores democráticos de tolerancia y autogobierno, justo lo que, en mi opinión, no se ha hecho en España." (96) No s'ha fet, en bona mesura, per la incapacitat de la democràcia espanyola de reconèixer que hi ha un nacionalisme d'Estat, un nacionalisme espanyol, i per un excès de "legalisme" que és característic de la democràcia espanyola.

La solució que proposa Sánchez Cuenca és, en el fons, força semblant a la que plantegen Iceta i el PSC: una reforma de l'status quo espanyol en el sentit federalitzant i plurinacional, una consulta sobre aquesta reforma a nivell de tot l'Estat i, en cas que la reforma fos rebutjada totalment i/o a Catalunya, ara sí, una consulta directament sobre la independència. L'autor apunta que només la seguretat d'aquesta segona consulta específica -i, per tant, la possibilitat d'una independència catalana- arrossegaria el PP i C's a acceptar una reforma en el sentit apuntat. Tot i això, considera que el més probable és que s'imposi la intransigència, i que aquesta tingui èxit en desactivar, almenys temporalment, l'independentisme: "La recuperación de la normalidad se logrará a costa de un empobrecimiento de la democracia. Para el nacionalismo español, no obstante, ese parece ser un coste asumible" (197). La conclusió no és més optimista que la d'Amat.

dimarts, 16 de gener de 2018

I després del vot de la por?


[Article publicat originàriament al FET a Tarragona]

Les eleccions del passat 21D, celebrades en circumstàncies del tot extraordinàries, han deixat com a resultat una aparent divisió radical de la societat catalana en dos blocs confrontats de mida força semblant. Això ha fet que ja hi ha qui parli de “fractura social” i de posicions “irreconciliables”, donant per bona la malastruga profecia de José María Aznar que abans es trencaria Catalunya que Espanya, una perspectiva que hauria de preocupar a tots els que vivim en aquest país. Sense negar en cap moment la gravetat de la situació, la meva sensació és que aquesta suposada confrontació és, encara, menor o, si es vol, més matisada del que els resultats electorals apunten. I això és perquè en aquestes eleccions tan estranyes la majoria han votat des de la por. 
Des de l’independentisme ha estat una crítica habitual, i en bona mesura justa, que al seu projecte de constitució d’una república catalana només s’hi contraposava, des de posicions favorables a la continuïtat de Catalunya dins Espanya, una llarga llista de mals que acompanyarien a la independència: l’anomenat discurs de la por. La diferència el 21D és que, en aquest cas, la por (o, si es vol, el vot en termes estrictament defensius) ha estat bàsica en la mobilització de tots dos electorats. La novetat, per tant, és que l’independentisme ha abandonat en bona mesura la part propositiva del seu discurs (en dos anys hem passat de fulls de ruta detallats fins i tot en la seva durada a ambigües apel·lacions a “construir República”) per centrar-se en el vot com a forma de protesta (que ja estava present anteriorment) i, sobretot, de defensa contra un hipotètic canvi en cas de victòria dels “altres”. “Si guanyen, ens arrasen”, ha estat l’argument amb què molts han fonamentat el seu vot independentista. Argument de prou força com per justificar l’ajornament o reducció al mínim de l’autocrítica sobre les més que discutibles (tant en la forma com en els resultats) accions empreses des de l’independentisme els darrers dos anys.
Val a dir que el votant no és imbècil, i que en aquest cas tots dos blocs, des de la seva pròpia lògica, tenien motius justificats per tenir por per la victòria dels “altres”. En el cas dels contraris a la independència, la inestabilitat dels darrers mesos o el fet que, malgrat que finalment resultés fake, hi va haver una declaració unilateral d’independència, justificava plenament la por. En el cas de l’independentisme, després de les garrotades de l’1O i en un context amb líders polítics i cívics empresonats, n’hi ha prou amb recordar que el candidat a la Generalitat per part del partit que governa a Espanya va arrencar la campanya al crit troglodita d’”A por ellos” per entendre la por.
En aquest context, és lògic que una part dels votants prescindís d’altres elements percebuts com a secundaris en aquesta situació “d’emergència” (començant per l’eix esquerra – dreta), abandonant les opcions electorals més matisades i concentrant-se en aquelles que tenien un discurs més clar i contundent: el “legitimisme” de Puigdemont –per davant d’una ERC que insinuava la necessitat de rectificar- i l’anticatalanisme de C’s. I, d’alguna manera, tots aquests votants l’han encertat, perquè el resultat –amb una participació rècord que ja no deixa marge a continuar apel·lant a “majories silencioses” que no existeixen-, efectivament, no avala cap de les dues posicions extremes que feien por al bloc contrari: el desbasllestament de l’autogovern català, per uns; la continuïtat de la via unilateral independentista, als altres. Paradoxalment, el resultat final s’acosta a un “ni DUI ni 155”, que era el missatge de campanya dels Comuns i que, en el context de por, gairebé ningú va comprar.
Però, a banda de l’empat electoral, hem de considerar que realment Catalunya està dividida radicalment entre els partidaris de la DUI i el 155? Crec –i vull creure- que no. Crec que la por ha eliminat dels resultats electorals els matisos que, en canvi, a la societat encara hi són. En aquest sentit, trobo que han tingut molt poc ressò  els resultats del Baròmetre Semestral de l’ajuntament de Barcelona corresponents al desembre. En aquesta enquesta, el suport a la convocatòria de les eleccions autonòmiques gairebé arriba al 60%, mentre que hi ha un rebuig clar tant a la DUI (62%) com especialment a l’aplicació de l’article 155 (75%) i l’empresonament preventiu de líders de l’independentisme (80%). Si donem per bones aquestes dades, i tenint en compte que els resultats a la ciutat de Barcelona són força similars als del global del país, el retrat dels dos blocs enfrontats i irreconciliables es matisa. Resulta que un de cada tres votants independentistes està en contra de la DUI. I que prop de la meitat dels votants constitucionalistes estan en contra de l’aplicació del 155. O fins i tot que una part significativa dels votants de C’s i PP no estan contents veient a Junqueras i companyia a la presó.
És possible que els resultats d’aquesta enquesta municipal barcelonina estiguin esbiaixats, o que simplement no siguin representatius. Però crec que ja enteneu el que vull dir: que el vot de la por o defensiu ens ha donat uns resultats molt més extrems que la realitat del que pensen, senten i volen els ciutadans. La qual cosa, insisteixo, no vol dir que la situació no sigui greu, entre d’altres coses perquè sempre és susceptible d’empitjorar (i, en aquest sentit, l’ànim de revenja que sembla inspirar les resolucions judicials contra l’independentisme no ajuda gens). En aquest sentit, els partits, i sobretot els més votats, haurien de fer un exercici de responsabilitat i llegir bé el resultat no tant com un aval als seus (inexistents) programes o objectius de màxims com fruit d’una situació crítica que ara cal destensionar. Però, sobretot, penso que hem de ser els ciutadans els que ens comencem a moure ja per trencar la perversa dinàmica de blocs irreconciliables per tal que mai es faci realitat la profecia d’Aznar amb la que molts, fora de Catalunya (i potser també alguns dins), tenen somnis humits. I això no implica renunciar a res, sinó aplicar-hi, tots plegats, més intel·ligència, més empatia, més generositat i menys sectarisme.

dimecres, 3 de gener de 2018

De l'1O al 21D: emocions, democràcia i política

1 d'octubre. No oblidarem l'1 d'octubre. Per molts -independentistes o no- va ser el dia políticament més significatiu de les nostres vides. I no, el més important, el més impressionant, no van ser les càrregues policials, al cap i a la fi la mostra definitiva de la impotència dels qui havien dit que no hi hauria referèndum. El més important, el més impactant, va ser el compromís de la gent: els qui van ocupar les escoles des de divendres a la tarda; els qui van amgar urnes a casa seva; els qui es van aixecar a les cinc del matí per anar als col·legis electorals; els qui van fer hores de cua tot i la por; els qui, malgrat aquesta espera, obrien passadís perquè els més grans fossin els primers a votar... I, és clar, els qui van rebre. No oblidarem la lliçó de l'1 d'octubre: que la gent pot humiliar l'Estat. Em temo, però, que tampoc oblidarem una altra lliçó de l'1 d'octubre: que humiliar l'Estat no surt gratis, especialment si no s'ha previst com gestionar l'endemà.

Això sí, per uns dies, de l'1 al 3 d'octubre, va semblar que sí, que era possible. Que estàvem construïnt un nou país. Una nova Catalunya i potser, per què no, una nova Espanya. Que, de veritat, érem un sol poble (si més no, contra els "piolins"). Crec que això es va esguerrar el mateix dia 3 a la nit, amb el discurs granític del Rei, diferenciant entre els "bons" catalans -aquella falsa majoria silenciosa que no havia sortit al carrer- i els "dolents", que érem tota la resta, independentistes o no. I, a partir d'aquí, el lideratge independentista no va saber gestionar els suports al referèndum i el rebuig a l'acció policial -tant a nivell intern com extern-, que en cap cas no avalaven una DUI.

I, malgrat tot, no oblidarem l'1 d'octubre. I no hi haurà solució "espanyola" per Catalunya que no passi per una assumpció de responsabilitats i un desgreuge per l'1 d'octubre.

26 d'octubre. Ja ho he explicat en aquest blog: a mí la seqüència del 26 i 27 d'octubre em va enganxar fora -a Londres-, seguint els esdeveniments des del mòbil. Potser per això encara no m'ho explico. No he sabut trobar una sola raó convincent, des de la perspectiva de país, per la qual fos preferible una DUI fake que se sabia d'antuvi que no s'aplicaria a la convocatòria d'eleccions per part del president de la Generalitat. Fins i tot assumint que no arribessin garanties des de Madrid de la no aplicació del 155. Ho sento, però la meva interpretació és que en aquell moment els qui havien de prendre la decisió van pensar més en el seu paper per la Història que en el que li convenia realment a Catalunya (si voleu, en un llenguatge que no m'agrada gaire, no van ser gens patriotes). Algú dirà que era l'única opció per no desmobilitzar l'independentisme, tesi avalada pels resultats del 21D. Tot i això -i assumint que no desmobilitzar l'independentisme fos el que li convenia al país-, també podem interpretar que la DUI igualment va mobilitzar com mai el vot contra la independència i, a més, el va concentrar en el partit més anticatalanista de l'espectre. Sense DUI, C's hauria aconseguit el mateix resultat el 21D?

Però, en tot cas, el problema de fons era que el suposat mandat de l'1O en cap cas habilitava la DUI. Al llarg del procés, l'independentisme ha estat molt hàbil a l'hora de vincular el seu objectiu a la democràcia. "Això ara ja no va d'independència, sinó de democràcia", se'ns ha dit sovint... mentre l'objectiu, legítim i lògic, d'altra banda, continuava sent la independència. El problema és que, malgrat que això suposadament anava de democràcia, s'ha volgut tirar endavant unilateralment sense tenir darrera una majoria ben acreditada a les urnes de com a mínim el 50% [i això, suposant que un 50+1 fos realment suficient]. Aquesta majoria no va quedar acreditada el 27S ("el vot de la teva vida") i tampoc l'1O, en el primer cas per les dificultats inherents a la interpretació d'unes plebiscitàries, i en el segon, en bona mesura, per la pròpia acció de l'Estat. Però en cap dels dos casos s'havia acreditat una majoria clara que justifiqués una DUI... Com tampoc no n'hi ha amb els resultats del 21D, tot i que almenys aquest cop sembla que tothom ho té clar. Desafortunadament, hem après la lliçó després d'empresonaments injustos.

21 de desembre. L'endemà de les eleccions em vaig sorprendre a mi mateix fent una valoració dels resultats -que no eren els que hauria volgut- força positiva. Al meu entendre, el resultat deixava clar que els catalans no avalàvem el 155 i esmicolava, espero que definitivament, el mite de la "majoria silenciosa". Però, al mateix temps, el vot independentista, altre cop i malgrat el relat de repressió, no arribava al 50%. Aquesta situació d'empat i enrocament, que molts han llegit en termes negatius, per mi ha de suposar el final d'una dinàmica que no dóna la victòria a ningú. És evident: si es vol arribar a un resultat diferent, caldrà començar a fer coses diferents. Caldrà començar a fer política, que, paradoxalment, ha estat la gran absent del procès.

Que des del govern espanyol hi ha hagut manca de política és evident: primer, ignorant i menystenint el problema; després, convertint-lo només en un problema judicial i d'ordre públic. Però també per part de l'independentisme hi ha hagut manca de política. Perquè la política no consisteix a guanyar per un sol vot i imposar el teu criteri "majoritari". Política és crear consensos el més amplis possibles, i això vol temps, paciència i treball. Política no és el "tenim pressa", l'"ara o mai", el "referèndum o referèndum" o fiar-ho tot al pensament màgic (algú ha dit, amb encert, que bona part de l'independentisme s'ha mogut en base a una lògica pròpia de Paulo Coelho: "com que tinc raó i és just, el món conspirarà perquè la meva aspiració es faci realitat"). Política és, a voltes, parlar més de realitat que de dignitat (què voleu que us digui, a mi això em recorda aquella cosa tan espanyola del "más vale honra sin barcos"). Política no és astúcia, sinó inteligència. Política és assumir que els catalans no ens podem permetre que es faci realitat la profecia d'Aznar. Política és que les entitats socials no manin més que el Parlament. Política és treballar a partir del mínim comú. La política no implica renunciar a res en abstracte, però en concret, avui i aquí, suposa una renúncia constant als interessos propis per sumar interessos comuns. Política és no pensar únicament en blocs, perquè els blocs ara no solucionen res. I, per suposat i perquè ningú en tingui cap dubte, política no és empresonar els teus rivals en base a uns relats de falsa violència.

Política és convèncer, no vèncer.

dilluns, 4 de desembre de 2017

The Byrds: los últimos diez años

[Nota: el hecho que esta entrada del blog esté redactada en castellano no tiene nada que ver con la infausta aplicación del artículo 155 de la Constitución: simplemente me ha parecido más lógico mantener la lengua original del libro del que esta entrada pretende ser una breve secuela digital.]

Hace unos días me di cuenta que se habían cumplido diez años de la publicación de The Byrds. Pájaros de doce cuerdas. Historia y saga, probablemente el bestseller de mi bibliografía -poca broma: más de 500 ejemplares vendidos- y que, por cierto, todavía podéis adquirir si es que no lo tenéis ya: aquí. En su momento, el principal mérito del libro fue que era la primera bibliografía del grupo publicada en castellano, ya que, lógicamente, no se basaba en fuentes originales. Sin embargo, y por aquello de no hacer un simple refrito de lo ya publicado en inglés, intenté algunas aportaciones para que el volumen fuera interesante: en primer lugar, no se limitaba a la trayectoria oficial del grupo sino que se ampliaba a la carrera posterior de sus componentes (de ahí la "saga" del subtítulo); añadí una tercera parte, titulada "byrdconexiones", en la que recopilaba toda clase de artistas que, de una manera u otra, hubieran estado relacionados con los Byrds y sus spin offs; y finalmente cada capítulo acababa con una "Guía de compra" en la que sugería la que pensaba que era la mejor manera de hacerse con lo más imprescindible.


Así, me parece interesante hacer una breve actualización del libro con esta entrada en el blog, intentando recuperar lo más importante acontecido en el universo Byrd desde 2007. De hecho, el epílogo original del libro lo cerraba con una reflexión en torno al hecho que los Byrds no hubiesen sucumbido a la moda de las giras de reunión. Que la reflexión sea válida diez años más tarde, cuando cualquier banda de tercera se reagrupa -si es necesario, con más miembros nuevos que originales- al poco tiempo de separarse, es casi un milagro. Más si tenemos en cuenta que con tres de los cinco fundadores vivos, la reunión sería mucho más legítima de lo que hoy en día ya es habitual, y que creativamente la unión de McGuinn, Hillman y Crosby podría dar frutos interesantes.

Que no haya habido ninguna reunión de los Byrds en el siglo XXI seguramente es una decisión básica de Roger McGuinn, que los otros han respetado, ya que al fin y al cabo nadie duda que él es, de alguna manera, el dipositario del legado de la banda. Y ya hace muchos años que McGuinn parece conformarse con un segundo plano, concentrado en sus conciertos en solitario y su proyecto de cancionero folk que continúa creciendo en internet, accesible a todo el mundo. Aparentmente, en 2011 publicó un CD titulado CCD, que tiene toda la pinta de ser una recopilación de las canciones de temática marinera de The Folk Den. Aparte de eso, alguna aparición puntual, como su participación en la banda sonora de I'm Not There (2007), interpretando una vez más a Dylan, con Calexico como banda de acompañamiento, pero cada vez parece más difícil que nos llegue un nuevo disco de Roger McGuinn.

En principio también estaba semiretirado Chris Hillman, que había sido el byrds más activo discográfricamente en los 80s y 90s. The other side (2005), en principio, había de ser su último disco de estudio, promesa que no rompía la publicación del directo acústico At Edwards Barn (2010), firmado con su inseparable Herb Pedersen, y en el que repasaba temas de toda su carrera. Pero hace un par de meses apareció Bidin' my time (2017), y además con una clara voluntad de recoger cierta atención: no en vano su productor era Tom Petty, en la que a la postre sería su último trabajo profesional. Seguramente el disco más elaborado de Hillman en mucho tiempo, aunque sin abandonar sonido próxima al bluegrass que ha sido marca de la casa desde el final de la Desert Rose Band, combina temas nuevos, revisitaciones del repertorio Byrd y alguna versión. Cuenta con el atractivo adicional que en él canta David Crosby, toca la guitarra Roger McGuinn -aunque no coincidan en el mismo tema- y hay una composición de Gene Clark. Lo más parecido, pues, a la reunión Byrds que no hemos tenido y seguramente no tendremos.


Así, el disco del otrora discreto bajista del quinteto original podría ser un digno epitafio para los Byrds, si no fuera porque el enfant terrible de la banda parece estar viviendo una segunda juventud: David Crosby ha editado tantos discos en solitario en los últimos cuatro años como a lo largo de toda su carrera anterior. Lo cual ha sido sumamente inesperado, ya que en principio parecía que tenía suficiente con las giras exitosas de Crosby, Stills & Nash, sin material nuevo. En 2010 un proyecto de disco de versiones producido por Rick Rubin acabó abortado, y en 2012 editaron CSN 2012, enésimo directo. Pero entonces Crosby hizo unos comentarios desafortunados en twitter sobre Daryl Hannah, la nueva compañera sentimental de Neil Young, provocando el enfado de éste y después de Graham Nash, que llegaría a declarar que no volverían a cantar juntos. Poca broma porque para Crosby el británico era lo más parecido a un hermano. Eso sí, separado de sus compinches habituales, el californiano de repente se ha visto poseído de una productividad discográfica sin precedentes. Croz (2014), Lighthouse (2016) y Sky trails (2017) han aparecido en rápida sucesión, todos ellos de muy buen nivel, en la línea del Crosby de más calidad. Su hijo James Raymond -con el que ya había colaborado en CPR- es su compinche principal en el primero y el tercero, mientras que para el segundo se alió con Michael League. Queda claro que si hay un byrd que se niega a decir la última palabra es David Crosby. Por algo siempre fue el más bocazas de la banda.

En cambio, prácticamente no ha habido noticias musicales de los otros dos Byrds oficiales que continúan vivos, John York y Gene Parsons. Bueno, York se coló en el disco de duetos Have harmony, will travel (2013) de Carla Olson, cantando con ella un par de temas.

En cuanto a reediciones o recopilaciones de especial interés, tampoco ha habido muchas novedades en los últimos diez años. En cuanto al grupo madre, en 2007 ya se había reeditado toda su discografía con temas extra -agrupados en 2012 en The Complete Columbia Album Collection- y hasta un par de box sets. No parece que quede nada demasiado significativo pendiente. Quizás una reedición Deluxe del álbum de reunión de 1973 con temas extra, si es que existen. Respecto a los spin offs, en 2007 The Capitol Collection recogía los tres álbumes de McGuinn, Hillman (& Clark), junto con algunos temas extra, en lo que sería su edición definitiva. Todavía queda pendiente alguna buena recopilación de la carrera de Chris Hillman.

Finalmente, en el apartado de inéditos recuperados, hay que ir con cuidado ante la proliferación de grabaciones de dudosa calidad y -a menudo- origen, especialmente referidos los miembros más "malditos" de la saga, como Gram Parsons o Gene Clark. Aquí sólo me referiré a algunos de los discos que han aparecido de forma oficial.  De los Byrds propiamente, en 2008 Sundazed editó Live at Royal Albert Hall 1971, que permite comprobar la solidez en directo de la última alineación de la banda. Otro directo interesante es Authorized Bootleg: Fillmore East, New York, N.Y. - Late Show, November 7, 1970 (2011), de unos Flying Burrito Brothers ya sin Gram Parsons pero -quizás precisamente por eso- mucho más compactos. Finalmente, CSNY 1974 (2014) sirvió para celebrar los 40 años de la mítica gira de Crosby, Stills, Nash & Young, comprimida por Graham Nash en un CD sencillo o triple.  



En cuanto a grabaciones de estudio, un par de aportaciones de interés. Pieces (2009) recoge outtakes de Manassas procedentes de la grabación de sus dos álbumes, con un Hillman quizás más visible que en los lanzamientos oficiales. The lost studio sessions (2016) es una cuidadísima selección de material inédito de Gene Clark editada con mucho mimo por Sierra Records, centrada en el período 1964-72 (es decir, canela fina), pero que también incluye unas demos de 1982 de Nyteflyte, proyecto que juntó a Clark con Hillman, Michael Clarke, Herb Pedersen y Al Perkins y que, desgraciadamente, no llegó a cuajar. 

Finalmente, un par de recomendaciones en cuanto a lecturas byrdsianas. La primera es la Ultimate Music Guide que la revista británica Uncut dedicó en 2016 a The Byrds: se trata de suplementos monográficos dedicados a un artista, con repaso a todos sus discos y artículos contemporáneos a su trayectoria. En este caso también hay repasos a las trayectorias posteriores de los miembros, reedición de artículos de la propia Uncut repasando las carreras de Clark, Parson y White y una lista comentada de las 20 mejores canciones del grupo. Como curiosidad, la foto escogida para la portada es la misma que en mi libro, pero al revés (no sé cuál de las dos es la correcta). Por otra parte, Johnny Rogan acaba de publicar Requiem for the timeless. Volume 2 que, como su título indica, es la segunda parte de su monumental libre dedicado a los Byrds -fuente bibliográfica principal del mío-. En este caso, en realidad son seis biografías dedicadas a los miembros oficiales del grupo ya traspasados: Gene Clark, Michael Clarke, Kevin Kelley, Gram Parsons, Clarence White y Skip Battin. No lo he podido leer, pero seguro que lo acabo haciendo.

dimecres, 15 de novembre de 2017

Dues cançons a Londres

"On érets el dia que (no) es va proclamar la República Catalana?", em pregunteu. I jo us responc: doncs estava a Londres. Una escapada que podia haver estat de desconnexió però que no ho va ser tant perquè amb la desaparició del roaming un ja pot consultar compulsivament premsa i rebre comentaris de watsapp mentre passeja per Russell Square... La distància, si de cas, afegeix surrealisme i, en alguns moments, un punt d'angoixa.

"Oh, where have you been, my blue eyed son?" arrenca -i repeteix insistentment- "A hard rain's a-gonna fall", una de les cançons incloses al segon disc de Bob Dylan. És també una de les cançons versionades per Willie Nile a Positively Bob, el seu darrer disc i dedicat íntegrament a versions dylanianes, i una de les cançons que Nile interpreta, precisament la nit del 27 d'octubre, al concert a què assisteixo a The Borderline, al Soho. L'interpreta apassionadament, i amb la participació entusiasta del públic. El significat exacte de la cançó no està clar, però és evident que te un to ominós, d'amenaça latent. I jo no puc evitar pensar que la forta pluja que ens caurà a sobre és el 155, i experimento emocions contradictòries i dures.

Willie Nile (a l'esquerra).

Per qui no el conegui, Willie Nile és un rocker novaiorquès que va treure un parell d'àlbums el 80-81, va desparèixer durant la resta de la dècada i a partir dels 90 ha retornat amb un cert prestigi de músic de culte. Rock clàssic amb un punt del punk escola CBGB. A Londres actua en un curiós acústic, acompanyat només del seu baixista (una màquina!), però això no li treu un mínim d'energia. A més, en el tram final pugen a l'escenari un bateria i un guitarrista que han conduït des d'Edinburgh per tocar unes poques cançons, com havien fet allà. Màgic! El format, això sí, facilita llargues parrafades entre cançó i cançó, entre d'altres per justificar per què publicar ara un disc de versions de Bob Dylan i per què, a més, escollir-ne algunes de les composicions més conegudes. I sí, no nega que són cançons versionades mil i un cops, però argumenta que "avui en dia no sonen per la ràdio". I com a prova de la validesa del seu plantejament explica que ara les coneixen els seus nets. A mi, però, després del meu moment transcendent amb "A hard rain's a-gonna fall", no cal que em convenci de la vigència d'aquestes composicions.

El concert de Willie Nile ja el tenia previst, però ja a Londres m'animo per anar-hi a un segon: Fairport Convention al Nell's Jazz & Blues, diumenge 29, en el concert que tanca la gira de celebració dels 50 anys del grup, tota una institució del folk-rock britànic. Poca broma. Evidentment que ja no són la banda mutant dels cinc primers discos, que és la que sobretot m'interessa, però encara hi ha un dels fundadors, el guitarrista Simon Nicol, i un que gairebé ho és, el baixista Dave Pegg (els altres tres membres de la formació actual hi porten almenys vint anys). Coherents amb el tarannà de celebració de la gira, interpreten cançons de totes les èpoques, inclós un bon nombre de composicions de Richard Thompson ("Genesis Hall", "Crazy Man Michael", "Farewell, Farewell", "Now Be Thankful") i fins i tot s'atreveixen amb una de Sandy Denny ("Fotheringay").

Fairport Convention

A la mitja part (el concert dura més de mitja hora), m'acosto a la paradeta, compro el CD commemoratiu i Dave Pegg me'l signa. Llàstima que el dedica a un tal "Didier" en lloc de "Guille". Què hi farem. Acaba el concert i el grup torna a l'escenari per un únic bis. No podia ser una altra, "Meet On The Ledge", l'himne oficiós de la banda i que ja estava al seu segon disc -llavors amb les veus combinades d'Ian Matthews i Sandy Denny; l'heu d'escoltar!-. Altre cop una cançó amb un significat obert a interpretacions, però allà on "Hard Rain" era apocalíptica, "Meet On The Ledge" té un aire d'esperança, un cant al retrobament. I cantant la tornada amb tot el públic em sento una mica més reconfortat. Ho necessitava.

divendres, 29 de setembre de 2017

Manifest unitari i unipersonal davant el referèndum de l'1-O

Les darreres setmanes hem assistit a la publicació de manifestos i contramanifestos entorn el referèndum de l'1-O. Com que no m'han demanat la signatura per cap -com diu el Sergi Pàmies, no dec ser ni prou intel·lectual ni prou d'esquerres-, com que tampoc cap d'ells era capaç de reflectir la meva complexa posició i sobretot per veure si jo mateix era capaç d'ordenar idees i definir el meu posicionament, he redactat el meu propi manifest, que només reflecteix el pensament del seu únic signant, que sóc jo.

1. Els catalans són una comunitat esdevinguda subjecte de sobirania nacional. És a dir, que els correspon a ells com a comunitat d’escollir el seu futur. I això no per Guifré el Pilós, ni pel 1714… Per una cosa tan senzilla com que els catalans, de forma molt majoritària, tenen consciència de ser comunitat i voluntat de decidir el seu futur. És aquesta consciència i voluntat les que determinen l’existència de nació política i no a l’inrevés. 

2.  El problema no és Espanya, sinó l’Estat Espanyol, és a dir, la seva configuració política. Espanya no pot continuar així. Crec que no cal insistir massa sobre el tema. Sí diré que, al meu entendre i en contra del que sovint es diu, no crec que el problema sigui la Constitució sinó la interpretació restrictiva que se n’ha fet els darrers anys. 

3. A mi no m’excita instintivament la idea d’una Catalunya independent, però encara menys em fa por. Estic convençut que en un termini raonable viuríem en un país millorat, tant des del punt de vista econòmic com democràtic (la mateixa pluralitat de la societat catalana n’és la principal garantia). Aquest èxit, però, està condicionat a la manera com s’arribés a la independència. I no parlo només dels factors “externs” (l’oposició lògica de l’Estat) sinó sobretot dels interns: no es pot pretendre construir un nou estat sense la complicitat de mig país. 

4. En aquest sentit, al meu entendre, patim un excés d’independentisme màgic que ho vol tot i ho vol ja, i això fa que la il·lusió (“ho tenim a tocar”) es converteixi ràpidament en agonia (“ara o mai”). I pel camí s’ha empetitit una majoria (aquesta sí, claríssima) favorable al canvi de l’statu quo. 

5. Com va dir Josep Lluís Carod-Rovira en una xerrada el passat 12 de setembre a Tarragona, això no va d’identitat sinó de sobirania. Jo no vull seleccions catalanes. Jo vull que les decisions sobre la gestió del Prat o sobre la política lingüística les prenguem aquí, nosaltres. 

6. Això va de democràcia, però també d’independència (i viceversa). L’independentisme ha aconseguit un èxit notable en ajuntar les dues causes, però també de tant en tant se li ha notat que la democràcia, en el fons, no era tan important com la independència. A vegades li ha fet una miqueta de nosa.
 
7. Crec que el resultat de les eleccions del 27-S (“el vot de la teva vida”, recordeu?) obligaven a un replantejament de l’estratègia de l’independentisme. El principal objectiu hauria d’haver estat ampliar-ne la base social per aconseguir una majoria clara. Enlloc d’això, s’ha imposat el “tenim pressa”, apostant –conscientment o no- per ampliar bases només per la via de portar-nos a la confrontació d’extrems, i s’ha optat per llençar una moneda a l’aire, sense saber quin seria el resultat i, aparentment, sense valorar-ne les possibles conseqüències. Consideracions legals i legalistes al marge, a mi l’aposta del Govern em sembla una mica irresponsable.
 
8. Sóc crític, no equidistant (i, d’altra banda, des de quan ser equidistant és un insult?). Aplicant el teorema de Peter (Parker), queda clar que qui té més poder té més responsabilitat, i per tant el màxim responsable que haguem arribat fins aquí (i per tant el màxim irresponsable) és el govern de Mariano Rajoy. A la irresponsabilitat amb què ha actuat durant anys s’hi suma ara la irresponsabilitat amb què ha actuat els darrers dies. Una actuació simplement impresentable, barroera, insultant i, en bona mesura, al marge de les pròpies lleis. Una actuació que no puc validar. Per això no he participat en cap de les manifestacions-performance de l’Onze de Setembre però el passat dia 20 sí que vaig sortir al carrer. 

9. Davant el referèndum, qualsevol de les possibles opcions que jo adopti (votar “sí”, votar “no”, votar en blanc o no votar) no serà capaç de reflectir la meva posició i, segurament, serà manipulada per dir que he dit una cosa que no volia dir. Altre cop cal optar pel mal menor. L’opció de no votar (o no intentar-ho) és l’única que puc descartar clarament perquè seria donar als que parlen de “sedició”. Crec que cal anar a votar per llençar un missatge clar de rebuig a les tesis i les accions dels principals responsables d’aquest atzucac, per blindar l’autogovern i les institucions del país (fins i tot malgrat la irresponsabilitat dels seus dirigents actuals) i perquè el que ningú no ha de dubtar és que el poble català és qui ha de decidir el seu futur. 

10. El referèndum de diumenge, passi el que passi, tindrà un impacte polític notable, però no tanca el problema perquè no pot ser vinculant. Fins i tot abans de la intervenció del govern espanyol dubto que tingués les condicions per convertir-se en una expressió real i validable de la voluntat definitiva dels catalans. Això anava de democràcia, no? Per tant, després de l’1-O, no val plantejar-se dreceres ni solucions màgiques. Política i democràcia. I per mi les dues són sinònims de compromís.