dilluns, 20 d’abril de 2020

El Concurs de Castells s'ha de celebrar (si es pot)

Com amb tota la resta d’activitat humana, la pandèmia de la Covid-19 ja ha tingut un impacte enorme sobre els castells, amb una temporada que a la pràctica no ha arribat a arrencar. Ni assajos ni molt menys actuacions des de fa ja un mes llarg, i per un temps futur llarg ara per ara molt difícil de calcular. En aquest context, no són pocs els qui, des del mateix món casteller, invoquen el realisme per donar ja la temporada 2020 per perduda i fins i tot hi ha qui ja reclama públicament que s’anul·li el Concurs de Castells de Tarragona per eliminar així la incertesa. Tenint en compte que l’agenda de l’estiu, almenys sobre el paper, està farcida de convocatòries massives –s’acaba d’anunciar un Sant Jordi el 23 de juliol–; el Primavera Sound està previst per finals d’agost–, sobta que l’urgent sigui anul·lar el Concurs de Castells… a la tardor.

És cert que, a priori, els castells són una de les activitats que pitjor encaixen amb el nou ordre de “distanciament social” que, ara per ara, és la principal eina que disposem contra la malaltia. Per contra, juga a favor del món casteller que es pot activar / desactivar amb rapidesa i que no necessita grans desplegaments logístics. Quant al cas específic del Concurs, la dada més objectiva és que encara falta gairebé mig any per la seva celebració, i que en aquest temps les coses poden canviar molt i en moltes direccions. Desconvocar el Concurs de Castells a l’abril sembla prematur.

D’altra banda, es tracta d’una discussió un punt estèril. En el fons, serà l’evolució de la malaltia i les mesures de normalització que s’estableixin els qui determinin si el Concurs o qualsevol altra gran cita de “cultura de carrer” es podran celebrar i de quina manera. Tot i això, al marge del que acabi passant, la discussió sobre si s’ha de celebrar el Concurs o no està vinculada a dos debats pertinents i –penso– d’una mica més de volada.

El primer és sobre el paper del Concurs dins el món casteller. No són pocs els que opinen que un Concurs de baix nivell s’ha d’evitar per no “devaluar el producte”. Aquesta visió ignora el que per mi és un fet cabdal: que el Concurs ha d’estar al servei del món casteller, i no a l’inrevés. De fet els concursos neixen als anys 30 com un intent de difusió i dignificació de l’activitat, i triomfen especialment als anys 60 perquè se’ls considera el remei per combatre la crisi que en aquells moments vivia el món casteller [que, com ha explicat Miquel Botella, no fos el tractament adequat no invalida l’argument]. En la darrera dècada, com a mínim, el Concurs ha combinat el fet de ser “l’espectacle casteller més gran del món” amb convertir-se també en “la gran festa dels castells”.

En una temporada que, en el millor dels casos, serà extremadament complicada, el Concurs –en cas que pugui celebrar-se– podria esdevenir un element d’estímul i reactivació fonamental, i seria absurd prescindir-ne perquè els castells que s’hi fessin fossin més o menys alts. En aquest cas, és evident que l’aspecte festiu i de celebració passaria per davant pel competitiu, i jo personalment tampoc no veuria problema, fins i tot, en què la convocatòria s’adaptés a aquestes circumstàncies. De fet, el Concurs –com els castells, com la cultura popular en general– és mutant.

El segon debat, de caire més general, és sobre el paper dels castells i de tota la cultura popular d’arrel tradicional en aquest nou escenari en què ens trobem: en quin moment podem tornar al carrer a celebrar? Cosa que té a veure amb el seu lloc en la nostra societat. Estem veient com altres sectors s’aferren a qualsevol possibilitat de celebrar festivals de música o competicions esportives els pròxims mesos. Direu, encertadament, que la diferència amb la cultura popular són les implicacions econòmiques (d’altra banda, perfectament legítimes). Però, en tot cas, això hauria de ser una fortalesa i no una debilitat de la cultura popular: una certa garantia que les posicions no es fonamenten en el càlcul econòmic.

Sobretot, no hauríem de caure en la trampa d’acceptar el dogma –que ja s’insinua– que com que no hi ha diners pel mig, les nostres activitats no són importants i, per tant, poden quedar ajornades sine die, passant directament al furgó de cua de la recuperació de la normalitat social. En les darreres dècades s’han multiplicat els estudis científics que vinculen directament la qualitat de vida i la salut, tant física com mental, al gaudi de la cultura en general. La cultura popular, a més, és més fàcilment accessible per al conjunt de la població, permet una participació més directa i genera comunitat i cohesió social, a més del valor simbòlic sempre inherent a una celebració: la celebració de la vida, la celebració del nosaltres mateixos. Celebrar (una festa major, per exemple) és terapèutic, i ara ho serà més.

Aquests elements també s’haurien de tenir en compte a l’hora d’anar definint la desescalada del confinament. Així com el fet (que els castellers coneixen perfectament) que el risc zero no existeix i, per tant, en la balança de cada decisió cal posar-hi els arguments a favor i en contra. I si, efectivament, cal mantenir restriccions durant mesos que impedeixen les nostres activitats, òbviament serà així. Però no en base a apriorismes sobre què és important i què no, que ja sabem que en aquest debat la cultura sempre hi surt perdent. I, dins l’àmbit cultural, la de carrer és sempre la Ventafocs.

És possible que el Concurs de Castells s’acabi anul·lant. És, fins i tot, probable. I alguns diuen ja ara que és inevitable. No descarto que sigui la posició més realista. Però crec que val la pena continuar aspirant a celebrar el Concurs (o la festa major del vostre barri) si les circumstàncies ho fan possible. No només per romanticisme o per ingenuïtat, sinó per responsabilitat. Perquè la cultura popular no és només esbarjo. És sanadora i és una part important de qui som.

[Article publicat originalment a la revista "Castells" el 16 d'abril]

Cap comentari: