dijous, 29 de juliol del 2010

El toro per les banyes

Només hi he anat un cop, als toros. Va ser el 2007, a la Monumental, en una corrida en la què, per cert, s'acomiadava de Barcelona Jesulín de Ubrique, si bé va ser el menys celebrat dels tres toreros que hi van participar. Hi vaig anar per feina, però alhora encuriosit. Vaig poder comprovar en directe que el patiment de l'animal no és discutible: marejat, amb ferides obertes per les que es va desagnant lentament, de manera que perdi forces i això possibiliti la faena, i, finalment, matat a espassa no sempre amb encert, la qual cosa pot fer que calguin diversos intents o, fins i tot, que se l'hagi de rematar d'un cop certer al cervell amb un petit punyal. El toro, literalment, estira la pota, fa uns darrers moviments autòmates -en realitat ja està mort- i raja sang. Molta sang.

Però també vaig poder experimentar el desenvolupament d'un ritual complex, atractiu en molts sentits, una coreografia en la què el torero flirteja amb el destí, amb tota una sèrie de moviments que són analitzats curosament pels aficionats entesos. Els toros (la fiesta) són cruels, però també són cultura. Aquesta dualitat probablement és la base de la fascinació que aquest espectacle ha exercit durant molt de temps, i el que fa que el debat sobre la seva prohibició hagi de ser -si realment volem tenir un debat ric- complex.


Jesulín a la Monumental; jo, de vermell, m'ho miro des de la barrera.

N'hi ha que ho tenen molt més clar: ni que siguin cultura, això no justifica el patiment a què se sotmet l'animal. Contraargument: els humans passem per la vida fent patir els animals, explotant-los en el nostre benefici sense cap mena de consideració i sense fer-nos gaires escarafalls. Imagino que la resposta seria que és precisament el caràcter d'espectacle dels toros, d'espectacle basat en el patiment de l'animal -tot i que penso que, més que la base, n'és un element inevitable; els danys colaterals, per dir-ho amb un cert cinisme-, el que els fa moralment inacceptables. És el fet que es gaudeixi d'aquest patiment el que provoca més rebuig, fins i tot més que el propi patiment que, ja ho he dit, és en bona mesura la norma de la nostra relació amb els animals.

Aquests dies he llegit sovint una frase atribuïda a diverses personalitats, entre elles Ghandi, que diu, més o menys, que el grau de civilització d'una cultura es mesura pel respecte que té als animals. Permeteu-me que ho dubti, si més no perquè he conegut força gent que estima els animals amb bojeria i es comporta com un/a fill/a de puta amb els seus congèneres. I l'actitud clarament fanàtica que sovint adopten els animalistes reforça aquesta impressió personal.

Val a dir, d'altra banda, que en la dicotomia civilització-barbàrie, la festa sempre estarà més a prop de la segona. La festa és, per definició, trencament de la norma, és perillosa, subversiva, i pot ser cruel. Molts dels que avui celebren la decisió del Parlament de Catalunya segurament no s'han parat a pensar que la lògica que hi ha darrera de la prohibició dels toros és -en part- la mateixa que inspira la normativa del foc de la Unió Europea que ha posat en perill els correfocs, per exemple.

Només hi he anat un cop, als toros. Sembla que no hi aniré mai més, si més no a casa. Uns senyors, obviant el fet que ja sóc grandet, ho han decidit per mí. Francament, hauria preferit poder decidir-ho jo mateix.

dissabte, 24 de juliol del 2010

"El seductor", atípica obra mestra del tàndem Siegel-Eastwood

Segurament els fans de Clint Eastwood recordaran que el director va dedicar la multioscaritzada Sin Perdón a Sergio Leone i Don Siegel, els dos directors que van popularitzar-lo a finals dels 60 i primers 70. Però Eastwood no només volia agrair que convertissin un actor de sèrie B en una estrella, sinó reconèixer la influència que havien tingut sobre ell també com a director. Això probablement sigui especialment cert respecte Siegel, habitualment considerat un artesà però, al mateix temps, director d'alguns títols fonamentals del cinema nord-americà com ara la versió original de la terrorífica La invasión de los ultracuerpos (55) o Harry el Sucio, ja amb Eastwood.

Fa unes setmanes vaig comprar un pack amb tres westerns de Siegel en DVD, una interessant manera d'acostar-se tant a la trajectòria del director com a l'evolució del gènere, del qual, com ja sabeu, en sóc força fanàtic. La primera pel·lícula, Duelo en Silver Creek (52) és una sèrie B sense gaire interès, més enllà de ser un dels primers films de Siegel: bons molt bons, dolents pèrfids i traïdors (inclosa femma fatale), sheriff veterà amb problemes per desenfundar i jove aprenent. Molt més coneguda i popular és Dos mulas y una mujer (70), ja amb Eastwood com a protagonista, juntament amb Shirley McLaine, que interpreta una pressumpta monja que simpatitza amb la causa juarista. La pel·lícula és interessant, a més, perquè no deixa de ser, en molts aspectes, una adaptació a l'americana dels spaguetti western -que, òbviament, eren la versió italiana de l'original americà-: dels films de Sergio Leone prén, a més del propi Eastwood, la banda sonora d'Ennio Morricone, l'ambientació a Mèxic, un cert to postmodern, etc.
Tot i això, la joia de la corona és, sens dubte, la tercera pel·lícula, la que em va decidir a comprar el pack: El seductor (71). De les col·laboracions entre Siegel i Eastwood, que inclou títols tan populars com l'esmentat Harry el Sucio o Fuga de Alcatraz, és una de les menys conegudes però de les més interessants, especialment perquè suposa una rara avis dins la filmografia de tots dos. De fet, del western en prén bàsicament l'ambientació (la Guerra Civil nord-americana), però igualment pot ser definida com un thriller o fins i tot, en alguns moments, com una pel·lícula de terror.

Eastwood és un soldat ianqui ferit que és acollit dins un col·legi privat per senyoretes del Sud dirigit per la mà fèrria de Geraldine Page. La irrupció d'un home atractiu i manipulador remou a fons les hormones d'aquest petit col·lectiu femení. L'ambigu personatge d'Eastwood, immobilitzat per la seva cama ferida, és presoner i alhora un perill per elles, amb una tensió (no només sexual) creixent. A més, la pel·lícula es resol amb un final encertat i absolutament coherent, sense concessions. Una pel·lícula excel·lent que val la pena revisar de tant en tant.

Us deixo el tràiler original:
http://www.youtube.com/watch?v=Fk2fCSkxHiw

dissabte, 17 de juliol del 2010

Solomon Burke, de l'Apollo a l'Apolo

Anar a concerts de músics veterans té el risc que, a vegades, un en surt pensant que l'únic de bo és que ja pots tatxar-lo de la llista de deures pendents: pèrdua de facultats, pèrdua de criteri, grups d'acompanyament infames... són alguns dels perills d'anar a escoltar a un músic "llegendari". Res d'això afecta Solomon Burke. Sí, mereix la categoria de "llegendari": contemporani i col·lega de tots els clàssics del soul, artista emblemàtic d'Atlantic Records, i posseïdor d'un estil propi molt lligat a la seva condició de predicador des de ben jovenet. Però, a més, Burke -i això ja és menys habitual entre els seus col·legues supervivents- manté una carrera discogràfica més enllà del revival, amb llençaments regulars i, en alguns casos, veritables perles com Don't give up on me (2002) o Nashville (2005).

Per això, dijous em vaig acostar a la Sala Apolo confiat en què no en sortiria decebut. Tot i això, Burke va superar de llarg les meves expectatives, amb un concert fantàstic, que vaig disfrutar del primer al darrer instant. Ratllant els 70, l'edat no perdona i l'anomenat "rei del Rock'n Soul" es va passar tot el concert instal·lat en una trona. Però l'edat no ha afectat ni el seu carisma ni la veu... Quina veu! I si no n'hi hagués prou, una banda amplíssima (bateria, baix, guitarra, piano, orgue, tres metalls, dues violinistes i dues coristes que a més actuaven d'assistents de l'avi: eren netes seves!), amb una sonorització impecable.


Altre cop, foto de mòbil, què hi farem.

Exemple d'una època i un estil en el què els artistes eren, sobretot, entertainers, Burke proposa un concert sense fisures, en què unes cançons enllacen amb les altres i tot flueix sense errors. Com si no n'hi hagués prou amb el seu repertori propi de clàssics ("Cry to me", "Got to get you off my mind", el celebèrrim "Everybody needs somebody to love"), Burke fa seu bona part del llegat musical afroamericà del segle XX (hi va haver cites musicals a Sam Cooke, l'oncle Ray Charles, Ben E. King, Otis Redding, Wilson Pickett, Fats Domino, Little Richard i fins i tot Louis Armstrong). I, per allò que deia abans de no limitar-se a la nostàlgia, un bon nombre de cançons dels discos que ha gravat en aquesta darrera dècada. A més, Burke va repartir roses entre les assistents, va lloar la gastronomia hispana, va animar al públic a pujar a l'escenari amb "Proud Mary" i ens va sermonejar de la millor manera possible amb "A change is gonna come" i "None of us are free".

Durant una hora i mitja, l'Apolo del Paral·lel barceloní es va convertir en l'Apollo del Harlem novaiorquès. Soul, r&b, gospel i tocs country; de l'eufòria a la melangia; del ritme trepidant a la cadència suau infectada d'orgue d'esglèsia. Tot en la veu de Solomon Burke, sacerdot -literal- d'una religió que em té com a seguidor.

dijous, 15 de juliol del 2010

El desequilibri imperfecte, Martina Klein i jo

Què tenim en comú Martina Klein i un servidor? Sí, d'acord, bellesa i inteligència, però aquest cop em referia a una altra cosa. El que Martina Klein -que ho va explicar dissabte en la seva columna de La Vanguardia- i jo mateix tenim en comú és que aquest darrer cap de setmana hem viscut i patit la bipolaritat que afecta aquest país: dissabte desitjàvem l'èxit de la manifestació contra la sentència de l'Estatut; l'endemà, el triomf de la selecció espanyola en la final del Mundial de Futbol. La meva impressió és que la Martina (és el tercer cop que l'esmento; em permetreu que ho faci ja només pel nom de pila) i jo no som els únics; m'atreviria a dir que en som uns quants, de bipolars. Podia haver titulat, fins i tot, "Mig país i jo, bipolars"... Però està clar que lo de la Martina era més cridaner...

Tenint en compte que la manifestació va ser tot un èxit (per molt que diguin Intereconomía i El Mundo) i que, efectivament, Espanya va guanyar el Mundial, algú podria pensar que estic eufòric. Pos va a ser que no (consti que a partir d'aquest moment ja només parlo per mi, no per la Klein). De la mateixa manera que no sempre 6 i 4 sumen el mateix que 5 i 5, alegria i alegria pot donar com a resultat combinat un cert estat de decepció.

Estic content perquè ha guanyat el millor equip i el que sento més pròxim; me n'alegro per un grup de jugadors als què aprecio (no només als del Barça); i m'ha emocionat el gol d'Iniesta i la seva dedicatòria a Dani Jarque. Penso, a més, que Catalunya podria celebrar aquesta victòria com a pròpia, per molts motius: no només la gran participació de jugadors catalans, sinó una manera de fer, de funcionar, que deixa enrere la fúria espanyola i que té molt a veure amb el model de país que vol projectar Catalunya. Res de res, però. La coincidència amb un moment de profunda decepció amb l'Espanya institucional, juntament amb la manipulació interessada que s'ha fet del suport a la selecció, m'han impedit de disfrutar-ho tranquilament. Diguem-ho clarament: a mi el Tribunal Constitucional m'ha amargat el Mundial.

Pel que fa a la manifestació, el seu resultat va superar les meves expectatives, i em van impactar fortament les imatges que en vaig veure l'endemà (un compromís previ em va impedir d'assistir-hi). Bé, molt bé. I, malgrat tot, també m'ha deixat un regust agredolç. En primer lloc, perquè la manifestació no era un fi, sinó un mitjà per aconseguir uns objectius. El primer, llençar un missatge contundent a la resta d'Espanya. I en això ha estat un fracàs: no se n'han enterat de res. Perquè no volien i perquè el Mundial els ha proporcionat l'excusa per no fer-ho. Hi ha, a més, el problema de l'endemà de la manifestació que, ja ho estem veient, està sent decebedor per tothom. Ara què?

Entorn meu he vist molta eufòria. Uns, perquè un equip de professionals ha guanyat sis partits, criden "Yo soy español", però no se n'adonen que cada cop n'hi ha més que ens en sentim desencantats, d'Espanya. Els altres celebren una manifestació com si hagués de portar, demà mateix, a la independència. Ho celebren no només amb ingenuïtat sinó sense tenir en compte que, si la independència mai arriba, serà mitjançant un procés dolorós per molts dels que, eventualment, hi podríem estar a favor.

Eufòria i banderes. Una mala combinació. I jo, francament preocupat.

(I ja em perdonareu: la meva intenció era que aquest blog fos més aviat frívol, que parlés de petits plaers... Però és que realment estic preocupat.)

dissabte, 10 de juliol del 2010

Miqui Puig homenatja la música de Barcelona

M'agraden els discos de versions. Acostumen a tenir una certa mala fama, ja que se suposa que responen a una aturada creativa dels seus artistes. És una de les poques herències malèvoles dels Beatles, que van implantar la idea que un grup ha de composar les seves cançons, tot i que ells mateixos -com tothom- havien començat com una cover band. Però vaja, a mi m'agraden els discos de versions. És interessant comprovar quin és el repertori escollit, de manera que artistes que t'agraden (o no) es despengen amb versions d'altres artistes que també t'agraden (o no). Si, a més, l'elecció de les cançons respon a alguna mena d'eix temàtic, el meu interès creix.


Aquest és el cas d'"Homenaje a Barcelona", un EP que acaben de publicar Miqui Puig y Su Conjunto Eléctrico amb sis versions de grups de la capital catalana. Sens dubte, Miqui Puig és un personatge ideal per aquesta mena de projectes, ja que és un melòman, un mitòman i una veritable enciclopèdia musical, com haureu pogut comprovar si heu assistit a alguna de les seves sessions de DJ. Deixant de banda les seves incursions en el món del reality i el talent show,  a mi em sembla un dels músics més interessants d'aquest país, des de l'època de Los Sencillos.

Així, l'EP aplega cançons -ordenades cronològicament- de Los Salvajes, Loquillo y los Trogloditas, El Último de la Fila, Los Negativos, BB Sin Sed i Mishima. La selecció em sembla impecable, combinant figures indiscutibles amb noms de culte, i viatjant des dels 60 fins al present. Evidentment, s'hi podrien afegir molts noms, però l'important és que no en sobra cap. Puig, a més, té el mèrit de remodelar les cançons, mantenint l'esperit inicial però oferint una nova visió (ja ho havia fet amb "Segundo premio" de Los Planetas al seu disc en directe).

La joia del disc probablement sigui "Insurrección", una grandíssima cançó d'un grup que es va acabar convertint en "cansino" -i què dir de Manolo García en solitari?-. I els deures pendents: investigar BB Sin Sed, grup del qual pràcticament només en conec la reputació.

dimecres, 7 de juliol del 2010

De banderes i tribunals

L'amiga Raquel Sans m'ha fet la putada de demanar-me si podia fer un bitllet d'opinió pel Diari de Tarragona referent a la proliferació de banderes espanyoles i samarretes de la selecció arran del Mundial. Tot i que el tema és delicat, no m'he pogut resistir a la temptació de tornar a "publicar" en paper (en el fons sóc un "plumilla"). Aquest és l'articlet, en castellà, of course, que per alguna cosa és el "Diari".


Banderas constitucionales
 Camisetas de “la Roja” (que no granas) paseando por la plaça de la Font. Y, aquí y allá, banderas rojigualdas colgadas de un balcón. La mayoría constitucionales, alguna preconstitucional y unas cuantas, simplemente, aconstitucionales: las del toro. Éstas últimas no hay que leerlas como “España”, sino como “¡España, coño!”, con voz entre Camacho y Torrente y mucho énfasis en la “ñ”, letra elevada a la categoría de símbolo. Como el propio toro.
Para gustos, colores. También en banderas, aunque en este caso no cambian los colores sino su disposición. A mi me gusta el fútbol, pero sobre banderas más bien pienso que, como decía la canción, “son todas para quemar”: no me verán ni besando a la una ni envuelto en la otra. No sé si por equidistancia o por esquizofrenia. No por indiferencia: me preocupa mi país, lo que pasa es que no sé cuál es. Lo que sí tengo claro es que esta decisión me corresponde a mí, y no a un tribunal envuelto, precisamente, en una bandera, por mucho que –uno y otra- sean constitucionales.

Lògicament, 1.000 caràcters no donen per gaires matisos. Com que al final no he pogut evitar d'anar-me'n cap a la sentència de l'Estatut, sobre la qual volia fer un post, aprofito, afegeixo algunes idees i mato dos ocells d'un tret.

1. Per qüestions òbvies d'edat, no vaig poder votar al referèndum de la Constitució. Sí vaig votar en el de l'Estatut. Ara resulta que una definició de model de país sobre la que no vaig poder opinar n'invalida una altra sobre la que sí ho he pogut fer. Els qui vam votar l'Estatut, i vam votar sí, som els que ens hem de sentir més dolguts amb tot plegat.

2. N'hi ha que, en el fons, celebren la sentència de l'Estatut perquè, diuen, demostra que no hi ha més camí que la independència. Jo no la celebro: ni estic d'acord amb el que diu, ni veig que, com a país, ens hagi d'aportar res de bo a curt termini. Però és cert que em sento més lluny d'Espanya que abans de la sentència. Els del TC són uns cracks que s'estan carregant el país que diuen que defensen...

3. A falta de llegir la sentència sencera (cosa que, òbviament, no faré; em refiaré del que n'expliqui La Vanguardia i el mestre Jordi Jaria), el més greu no és si tal o qual article queden anulats o matisats o corromputs... El més greu és que se certifica que el poble de Catalunya, com a subjecte de dret, no existeix. És a dir -i aquí lligo amb el meu articlet del "Diari"-, que no podem decidir per nosaltres mateixos què volem ser de grans. I per aquí no passo...

PD musical: La cançó a què em refereixo a l'article és "Piratas", de Loquillo y Trogloditas, que comença així: "He modelado una bandera / que, como todas, es para quemar / En colores negro y color sangre / Por el placer de crear". Llàstima que el seu autor, Sabino Méndez, va acabar a Ciutadans...