Solomon Burke, de l'Apollo a l'Apolo

Anar a concerts de músics veterans té el risc que, a vegades, un en surt pensant que l'únic de bo és que ja pots tatxar-lo de la llista de deures pendents: pèrdua de facultats, pèrdua de criteri, grups d'acompanyament infames... són alguns dels perills d'anar a escoltar a un músic "llegendari". Res d'això afecta Solomon Burke. Sí, mereix la categoria de "llegendari": contemporani i col·lega de tots els clàssics del soul, artista emblemàtic d'Atlantic Records, i posseïdor d'un estil propi molt lligat a la seva condició de predicador des de ben jovenet. Però, a més, Burke -i això ja és menys habitual entre els seus col·legues supervivents- manté una carrera discogràfica més enllà del revival, amb llençaments regulars i, en alguns casos, veritables perles com Don't give up on me (2002) o Nashville (2005).

Per això, dijous em vaig acostar a la Sala Apolo confiat en què no en sortiria decebut. Tot i això, Burke va superar de llarg les meves expectatives, amb un concert fantàstic, que vaig disfrutar del primer al darrer instant. Ratllant els 70, l'edat no perdona i l'anomenat "rei del Rock'n Soul" es va passar tot el concert instal·lat en una trona. Però l'edat no ha afectat ni el seu carisma ni la veu... Quina veu! I si no n'hi hagués prou, una banda amplíssima (bateria, baix, guitarra, piano, orgue, tres metalls, dues violinistes i dues coristes que a més actuaven d'assistents de l'avi: eren netes seves!), amb una sonorització impecable.

Altre cop, foto de mòbil, què hi farem.

Exemple d'una època i un estil en el què els artistes eren, sobretot, entertainers, Burke proposa un concert sense fisures, en què unes cançons enllacen amb les altres i tot flueix sense errors. Com si no n'hi hagués prou amb el seu repertori propi de clàssics ("Cry to me", "Got to get you off my mind", el celebèrrim "Everybody needs somebody to love"), Burke fa seu bona part del llegat musical afroamericà del segle XX (hi va haver cites musicals a Sam Cooke, l'oncle Ray Charles, Ben E. King, Otis Redding, Wilson Pickett, Fats Domino, Little Richard i fins i tot Louis Armstrong). I, per allò que deia abans de no limitar-se a la nostàlgia, un bon nombre de cançons dels discos que ha gravat en aquesta darrera dècada. A més, Burke va repartir roses entre les assistents, va lloar la gastronomia hispana, va animar al públic a pujar a l'escenari amb "Proud Mary" i ens va sermonejar de la millor manera possible amb "A change is gonna come" i "None of us are free".

Durant una hora i mitja, l'Apolo del Paral·lel barceloní es va convertir en l'Apollo del Harlem novaiorquès. Soul, r&b, gospel i tocs country; de l'eufòria a la melangia; del ritme trepidant a la cadència suau infectada d'orgue d'esglèsia. Tot en la veu de Solomon Burke, sacerdot -literal- d'una religió que em té com a seguidor.