dissabte, 30 de juliol del 2016

Duet de festivals estiuencs

La primera quinzena de juliol va ser d'alta intensitat musical, amb assistència consecutiva a dos festivals, cosa que va estar a punt d'acabar amb la meva salut (definitivament, ja no estem per aquests "trotes"). Dos festivals de proximitat, agradables, amb cartells atractius. Com a nota negativa comuna, la (moltíssima) gent que se situa tant a prop de l'escenari com li és possible per després passar-se tot el concert xerrant o, més aviat, cridant (perquè, és clar, prop de l'escenari la música està forta, per definició). Una veritable plaga que em va fer posar dels nervis en més d'una ocasió i que, directament, va espatllar-me totalment l'actuació de Kiko Veneno, per exemple.

En tot cas, feia temps que tenia ganes d'anar al Vida de Vilanova i la Geltrú, donat el bon regust que m'havia quedat de la meva única assistència al seu antecessor, el Faraday. Quan vaig saber que el cap de cartell eren Wilco, no m'ho vaig pensar més. Val a dir que, finalment, els de Chicago van ser el principal atractiu del festival. Amb un directe que no pot decebre, malgrat que el seu darrer disc és potser el més prescindible de la seva trajectòria, el concert va anar creixent a mida que anaven recuperant temes més clàssics, per arribar al clímax amb el solo de guitarra de "Impossible Germany". A més de Wilco, artistes que feia temps que volia veure en directe com The New Raemon o l'esmentat Kiko Veneno, o altres de nous per mi com Balthazar, Unknown Mortal Orchestra o Los Bengala. Tot plegat en un entorn natural molt agradable, ambient familiar (molts infants i fins i tot nadons) i, això sí, altíssima concentració de hipsters per metre quadrat.

The New Raemon al Vida, l'única foto potable de cinc jornades de concerts.

El Cruïlla, al Fòrum, va acabar tenint més "xixa". És cert que té un cartell tan eclèctic que a vegades no li acabes de trobar el punt, però aquest any jo en vaig sortir molt satisfet. Com en el Vida, per mi hi havia un cap de cartell indiscutible, en aquest cas Robert Plant. Ja vaig poser de manifest en aquest blog el per què de la meva admiració per Plant: el paio prefereix fer la seva abans que guanyar molts més diners reunint Led Zeppelin. El concert, excel·lent, em va reafirmar que, definitivament, no s'equivoca. Acompanyat d'una banda magnífica -els Sensational Space Shifters- comandada pel guitarrista Justin Adams, Plant va combinar clàssics zeppelians, alguns temes nous i també covers de blues, tot plegat amenitzat amb apunts de sons africans i fins i tot d'electrònica. La sensació és que Plant té clares quines són les arrels de la seva música -per això va versionar Bukka White- i que a partir d'aquí és capaç de moure's en múltiples direccions sense ser incoherent. 

I si el cap de cartell va estar a l'alçada, la resta del menú va deixar també plats deliciosos. Em va agradar molt també Bunbury, a qui no havia vist mai en directe: una rock&roll star que s'ho creu, cosa força estranya en el panorama espanyol actual. Penso que és més interessant quan s'acosta a sonoritats llatines, però el format actual és de rock clàssic (tan clàssic que un dels guitarristes és una imitació perfecte de Keith Richards: el look, els moviments...). També molt interessant va ser poder escoltar els retornats 091 -tot i que érem quatre, perquè coincidien amb uns Alabama Shakes que, l'estona que els vaig sentir, em van semblar un pèl pesadets-. Rudimental i Seed van ser els descobriments del festival, mentre que la gran estafa, al meu entendre, van ser els Crystal Fighters: després de mitja hora de concert encara no acabava de veure clar quina n'era la gràcia (val a dir que potser van tenir el pitjor so del festival). 

Diumenge, Calexico tancaven el festival amb un altre d'aquests directes bastant infalibles, aquest cop ben adaptat a l'audiència festivalera. Ben bé podria dir-se que els Calexico són una mica un resum de la filosofia del Cruïlla: una mica d'americana, una mica de ritmes llatins, una mica d'indie, una mica de cançó d'autor, una mica de música ballable...