dilluns, 13 de febrer del 2017

Periodisme (de ficció) més enllà de l'exclusiva

La Marta i jo ens hem devorat en un parell de setmanes The Newsroom (2012-14), la sèrie d'Aaron Sorkin sobre l'equip d'un informatiu nocturn de TV. La sèrie va suposar el retorn de Sorkin a la televisió i fins el moment la seva darrera experiència en aquest mitjà, ja que els resultats no van acabar de ser del tot reeixits, com ho prova que tan sols tingués tres temporades (amb un número d'episodis menor cadascuna). Això, juntament amb alguna crítica que m'havia arribat, havien rebaixat les meves expectatives, però el cert és que al final he disfrutat molt la sèrie.

En aquest sentit, són perfectament reconeixibles alguns dels trets característics de The West Wing (El Ala Oeste de la Casa Blanca): el protagonisme coral lligat a la idea que el treball en equip és el que aporta les solucions; els diàlegs ràpids i brillants que mantenen tots els personatges, al límit de la repelència; i una visió idealista de la realitat que mostra, passada pel tamís progre made in USA, amb clara voluntat moralitzant per part de Sorkin. Potser hi ha un major èmfasi en les relacions personals dels protagonistes, la qual cosa justament no juga en favor de la sèrie (la història d'amor de Jim i Carrie es fa carregosa episodi a episodi).

Sembla que moltes de les crítiques a la sèrie es basaven sobretot en la visió idealitzada de la professió periodística. De la mateixa manera que la Casa Blanca de Josiah Bartlet era un compendi de totes les virtuts de la democràcia nord-americana, la redacció del fictici News Night d'ACN és on tot periodista voldria treballar (tot i que no sembla que els redactors i productors de base cobrin massa). Ara bé, com algú ha assenyalat, tota sèrie de ficció "laboral" (advocats, policies, cirurgians plàstics, etc.) acostuma a ser una visió molt idealitzada de la realitat. A més, The Newsroom en cap moment nega que el plantejament dels seus protagonistes és excepcionalment idealista: és a dir, que la manera com funciona l'informatiu que retrata no es correspon a com funcionen la majoria d'informatius en la realitat, sinó la manera que Sorkin creu que haurien de funcionar.

Per tant, sí, Sorkin ens sermoneja, i hi haurà alguns a qui això els molesti. Però en el seu sermó l'encerta detectant molts dels mals que avui afecten el periodisme i en concret els informatius televisius: l'obsessió per ser els primers, per davant del contrast i la contextualització; la banalització de la informació, apostant pels temes "populars"; l'esclavitud de les dades de l'audiència; la neutralitat (quan hi és) entesa com presentar dues opinions contraposades, encara que una d'elles sigui senzillament falsa; l'enganyifa del "periodisme ciutadà" i la submissió a les xarxes socials... Davant tot això, el plantejament dels protagonistes és molt senzill: fer un informatiu en què el principal criteri és el de servei públic per una societat que ha de funcionar democràticament. Idealistes? Sí, clar, la seva referència és Don Quixot.

Jeff Daniels va guanyar un merescut Emmy pel seu paper de Will McAvoy, l'anchorman de l'informatiu de la sèrie.

Hi ha un aspecte que m'ha interessat especialment de la reivindicació del bon periodisme que fa Sorkin. Generalment quan pensem en històries de "gran periodisme" pensem sobretot en reporters capaços d'aconseguir una gran història amagada, a vegades fins i tot en contra del seu mitjà. És el model de Woodward i Bernstein o de l'equip Spotlight de la peli del mateix nom. El gran triomf del periodisme, doncs, és l'exclusiva, el desenmascarament d'una veritat oculta. The Newsroom, però, no va per aquí. En les tres temporades amb prou feines els veiem emetre una gran exclusiva, i finalment resulta errònia (no podia ser d'altra manera: una de les gràcies de la sèrie és que, a diferència de The West Wing, mira d'adaptar-se al màxim al món "real" que els espectadors han viscut, de manera que es cobreixen esdeveniments com la mort de Bin Laden, l'atemptat de la marató de Boston o la campanya presidencial de 2012).

Per tant, quin és el mèrit d'aquests periodistes si no aconsegueixen gaires exclusives (i quan les aconsegueixen són un fiasco)? El primer mèrit es refereix a la funció coneguda com gatekeeper: seleccionar aquelles informacions que realment són importants per a l'espectador, en aquest cas no atenent als seus gustos sinó a les seves necessitats. Dit així pot sonar snob, però avui en dia, amb l'allau d'informació a què estem tots sotmesos, em sembla més vital que mai. El segon mèrit està en la manera de presentar la informació seleccionada, mirant d'aportar la màxima claredat i context. Moltes "històries" les recullen tots els informatius o mitjans: la manera d'explicar-les és el que marca la diferència. Tot plegat és menys cridaner que aconseguir una exclusiva, però potser més difícil i tot.

En definitiva, en aquests temps en què teòricament tenim tot el coneixement possible a un parell de clicks, The Newsroom reivindica el periodisme clàssic i, en concret, el "producte" periodístic, sigui -en aquest cas- un informatiu de nit, com ho podria ser un diari de paper: un producte que mira d'oferir al consumidor allò més rellevant que s'ha produit des de l'edició anterior del mateix. Reivindica el periodisme, reivindica el producte periodístic, reivindica -per sobre de l'exclusiva- l'edició periodística, i reivindica -per sobre del periodista individual- la "redacció". No per res el veritable heroi de la història, com es posa de manifest en el darrer capítol, no és el presentador carismàtic, ni l'editora-productora revolucionària, ni cap redactor o reporter, sinó el cap d'informatius de la cadena que decideix que encara és possible fer bé un noticiari televisiu.

I, donat que la sèrie va acabar fa anys, un es queda amb ganes de saber com hauria reaccionat Will McAvoy -votant republicà i alhora assot del Tea Party- davant l'huracà Trump.