divendres, 22 de novembre del 2013

Apareix "Eco i distorsió" en edició en paper!!!

Aquest blog ha patit els darrers mesos una nova hibernació, encara que fos durant l'estiu. El cert és que el maig i juny vaig concentrar els esforços en el meu altre blog, ja que era prioritari per promoure la campanya de micromecenatge que hi anava lligada. I després, no vaig acabar de trovar el moment de tornar-m'hi a posar. No ha estat per falta de temes motivants: els concerts de Billy Bragg i Elvis Costello, el viatge a l'Índia, la Via Catalana, el misteri de la participació de l'alemany Leo al Concert per la Llibertat... Tots ells temes que mereixien una entrada al blog, però que de moment no l'han tingut i probablement ja no l'arribaran a tenir... El tema que ha estat més a prop d'aconseguir-ho (vaig compremetre-m'hi al facebook i fins i tot vaig començar a redactar l'entrada) va ser arran de la publicació, per part de la revista Enderrock, d'una llista de "Les 25 cançons més castelleres", acompanyada d'un CD amb 19 d'aquestes cançons... Terrible!!!

Però el que finalment ha provocat la resurrecció del blog, i té alguna cosa de justícia poètica, és el que tal i com us he explicat va provocar el seu inicial abandonament: és a dir, que per fi apareix en paper el meu llibre "Eco i distorsió". O sigui que faig aquesta entrada encara que sigui per deixar-ne constància, no sigui que algun despistat em segueixi per aquí i no pel blog temàtic o per facebook. 

Passo també les dades i dates de les presentacions, per si algú s'hi vol acostar:

- Barcelona, 28 de novembre, a les 20:00 al Vinil Bar (carrer Matilde 2, al costat de la plaça de la Vila de Gràcia). Amb presència del director general de Cultura Popular de la Generalitat, Lluís Puig, i diàleg amb dos dels músics entrevistats al llibre: Jordi Batiste (Els Tres Tambors / Maquina!) i Josep Vercher (Los Cheyenes)

- Tarragona, 3 de desembre, a les 20:00 a la Capsa de Música (Espai Tabacalera, avinguda Vidal i Barraquer s/n, M1 planta baixa). Amb presència del president de l’aMt, Miguel Alberto Cruz, i diàleg amb Joan Reig (Els Pets ). 


I, ja posats, a veure si tenim sort i aquesta resurrecció té una mica més de continuïtat i recuperem una certa dinàmica de blog. Amen!

dimecres, 17 d’abril del 2013

Thatcher, vista per Costello

La mort de l'exprimera ministra britànica Margaret Thatcher ha provocat la lògica revisió de la seva figura i llegat. De la importància històrica que va tenir la Thatcher en la definició de les polítiques neoliberals que han acabat convertint-se en hegemòniques a Occident no en dubta ningú, i encara menys els seus principals adversaris polítics. I és evident que la trajectòria de la "Dama de Ferro" conté diversos episodis, si més no, discutibles: el furor bèl·lic amb què va encara la crisi de les Malvines; el seu suport a règims com l'apartheid sud-africà o el Xile de Pinochet... Però sens dubte allò que la va convertir en un personatge especialment odiat (i també estimat per altres) va ser la seva política interna en el camp sòcio-econòmic: la guerra contra els miners, el desballestament de l'estat del benestar...

Precisament per això, Thatcher es va convertir en un dels polítics fonamentals de la història del rock: pocs governants han inspirat tantes cançons, tan bones, i tan plenes de rebuig. Sovint es diu que després del punk el rock va perdre la càrrega política que havia tingut durant els 60 i 70, però el cert és que a mitjans dels 80 els músics britànics estaven polititzats com en cap altra època: Billy Bragg, The Specials, els Style Council de Paul Weller o fins i tot grups comercials com Communards van escriure cançons d'oposició frontal a les polítiques dels tories.

Però segurament la cançó més dura escrita explícitament contra Thatcher -i que molts han recordat aquests dies- és "Tramp the dirt down", d'Elvis Costello, inclosa al seu àlbum Spike (1989), i amb una tornada demolidora: "Espero no morir massa aviat / Prego al Senyor que salvi la meva ànima / Seré un bon noi, treballo fort per comportar-me / Perquè hi ha una cosa que sé que vull viure prou per assaborir / Serà quan finalment et posin a terra / Em plantaré davant la teva tomba i m'hi passejaré per sobre" (val a dir que no acabo de saber com traduir exactament aquesta darrera frase, que és la que dóna títol a la cançó, però suposo que el sentit general ja es capta, no?). Per si no n'hi hagués prou, Costello també ens alliçona que "quan la Gran Bretanya era la puta del món, Margaret era la seva madam". Déu n'hi do!

Al clip de sota podeu escoltar una entrevista a Costello del mateix any en què va aparèixer la cançó en què explica que el va portar a composar-la, i la defineix com una "resposta honesta" a la realitat del seu país, i també destaca que no és la resposte d'un jove irat sinó d'un home adult.



Un altre element interessant en la seva explicació és com, tot i que quan la va escriure era una cançó per ser interpretada de forma agressiva, va optar per una arranjament suau (com una cançó folk irlandesa) per tal que el missatge es concentrés en la lletra. Us enllaço també la versió del disc perquè ho comproveu.



Costello ja havia escrit abans una cançó (en part) contra la guerra de les Malvines, "Shipbuilding", però tampoc ha estat mai un cantant polític com Billy Bragg. Que arribés a dedicar-li una cançó tan tremenda com aquesta a la Thatcher és, per mi, una de les millor proves de com va arribar a polaritzar els britànics la "Dama de Ferro". I què pensa ara, amb la Thatcher enterrada, Elvis Costello? No he trobat per la xarxa que s'hagi recollit la seva opinió aquests dies, però sí que va interpretar la cançó sovint al llarg del 2012, la qual cosa indica que segurament la considera ben vigent...Com, aparentment, molta gent a la Gran Bretanya i arreu del món.

dimecres, 27 de març del 2013

The Impressions, un plaer

Un dels problemes de ser aficionat a la música de fa unes dècades és que és molt difícil veure en directe als seus protagonistes, i a més fer-ho en condicions: hi ha el perill de veure artistes fora de forma o bé que et venguin gat per llebre (aquell grup en el què pràcticament ja no queda cap membre original). Per això, en saber que The Impressions actuaven al Black Music Festival de Salt, se'm va generar un dubte: d'una banda, l'atractiu d'un dels noms fonamentals del soul dels 60; de l'altra, l'evidència que no hi seria el seu líder, Curtis Mayfield (cantant principal, guitarrista i compositor), que va deixar el grup a principis dels 70 i va morir ja fa uns anys. Em va decidir saber que, malgrat això, hi serien Fred Cash i Sam Gooden, els companys de Mayfield en la formació clàssica de The Impressions, i el recordar que una de les característiques d'aquest grup era que sovint jugaven amb tres veus solistes dins una mateixa cançó.

En tot cas, els dubtes es van esvair de cop divendres a la nit en el moment en què The Impressions van sortir a l'escenari de la Sala Mirona a ritme de "It's alright". I a partir d'aquí, temasso rere temasso: no per res tenen un dels repertoris més complets del gènere. Amb Cash i Gooden als costats, el centre quedava reservat per Reggie Torian -component des de mitjans dels 70-, que "feia" de Curtis Mayfield, amb una veu molt similar, el que permetia reproduir a la perfecció els arranjaments vocals originals.

Cançons d'amor i també polítiques, com en la seqüència interpretativa que va enllaçar "We're a winner", "Choice of colours" i "This is my country", emocionant. Cançons polítiques a l'estil Mayfield, és a dir, suaus en la forma i contundents en el fons, crides a l'acció en positiu per resoldre els problemes i les injustícies. Cançons que van ser fonamentals en la lluita pels drets civils dels afroamericans als 60 i que encara sonen actuals. A més, un parell d'incursions al repertori de Curtis Mayfield en solitari, amb "Superfly" i "Move on up", que de fet va tancar l'actuació.


Un altre dels punts d'interès del concert era que el trio vocal actuava acompanyat dels locals Pepper Pots (dirigits, això sí, pel fill de Fred Cash al baix), que van complir a la perfecció. La cara del bateria al llarg de tot el concet expressava a la perfecció la felicitat que sentia la banda i bona part del públic...perquè sempre hi ha els pesats que es passen el concert xerrant en veu alta, d'esquena a l'escenari, i que quan sona "People get ready" criden: "Aquesta la conec!". A banda d'això, l'únic punt negatiu és que el concert tot just va durar una hora. Comprensible amb intèrprets que superen de llarg els 70 anys. En tot cas, un plaer, senyors Impressions. Encantat d'haver-los conegut personalment.

diumenge, 3 de març del 2013

Thunders, Lynott i Mariott

És curiós com un va omplint les moltes llacunes té en els seus àmbits d'interès, com pugui ser la música pop-rock. Ara ja fa uns anyets que vaig "descobrir" el New York Dolls, però tot just aquest 2013 m'he posat a investigar en la trajectòria posterior del seu component més emblemàtic, el guitarrista Johnny Thunders, començant pel disc d'estudi amb The Heartbreakers (77) i So alone (78), el primer LP en solitari (i pràcticament l'únic concebut com a tal, ja que la seva discografia posterior es composa sobretot de directes, projectes abortats i sessions casolanes. Thunders va comptar amb la participació d'excompanys seus als Heartbreakers i components dels Sex Pistols, però el més sorprenent és veure com qui s'ocupa del baix en diverses cançons és Phil Lynott. I encara més com en una de les cançons ("Daddy Rollin' Stone") tots dos compareixen protagonisme vocal amb Steve Marriott. No comptava trobar-me dos personatges que em resulten força simpàtics dins aquest disc...

Al cap i a la fi, Thunders (1952) era, via la seva pertinença als New York Dolls i als Heartbreakers, una mena de versió punk i extrema de Keith Richards; Lynott (1949), líder de Thin Lizzy, havia fet evolucionar el blues-rock de Cream cap una mena de rock dur no exempt d'alè romàntic i propi del carrer; i Steve Marriott (1947) havia estat un dels màxims exponents del moviment mod dels 60 amb Small Faces, i després havia derivat cap a una mena de blues-boogie "pesat" amb Humble Pie. Un novaiorquès, un dublinès (mulato, per complicar més les coses) i un londinenc que a primera vista hauríem encasellat dins compartiments diferents de la música popular, però cantant plegats un clàssic d'Otis Blackwell (autor de temes tan populars com "All shook up" o "Great balls of fire". Un homenatge a les arrels comunes, una demostració palpable que com els vasos comunicants entre els artistes veritables són molt més sòlids del que a vegades ens entestem a entendre.

És clar que aquest "Daddy Rollin' Stone" també admet una lectura més cínica, en quant Thunders, Lynott i Mariott també compartien un costat fosc, ple de problemes de personalitat i adiccions a l'alcohol i les drogues que els portarien a la mort massa joves. Primer va ser Lynott, a qui la seva mare va trobar en estat d'absolut col·lapse el dia de Nadal de 1985 i que moriria uns dies després. Mariott i Tunders van morir només amb dies de diferència. Mariott, begut, pressumptament es va quedar adormit amb una cigarreta a la mà que va acabar provocant un incendi al llit i va morir ofegat pel fum el 20 d'abril de 1991. A Thunders el va trobar mort (en principi com a efecte del consum de drogues) en una habitació del seu motel de Nova Orleans Willy DeVille -un altre que va jugar amb el costat fosc però que va sobreviure uns quants anys més-, el dia de Sant Jordi del mateix any.



dijous, 7 de febrer del 2013

Glòria incerta... i incomplerta

En els últims anys s'ha convertit en un tòpic -si més no, entre els opinadors de La Vanguardia- referir-se a Incerta glòria, de Joan Sales, com "la millor novel·la sobre la Guerra Civil Espanyola", fins a l'extrem que tenia certa curiositat per comprovar-ho personalment. El fet que aquest any se celebrés el centenari de l'escriptor barceloní i que, sense que sapigués ben bé d'on havia sortit, a casa meva hi hagués un exemplar, em van acabar de decidir.

Realment ha valgut la pena. No entraré en si és o no la millor novel·lar sobre el conflicte del 1936-39 -no tinc criteri-, però certament és una aproximació molt, molt interessant, que té a més la virtut de traspuar la veritat de qui ha viscut el que explica. Així, la narració transcorre entre el front d'Aragó (llargues temporades d'inactivitat trencades per esclats violents) i la Barcelona de la reraguarda (vida quotidiana, racionament i bombardejos). Especialment interessant -perquè potser no és habitual- és el retrat humà dels combatents, figures gens heroiques però dignes.

 Joan Sales (1912-1983), com els seus personatges, va lluitar a l'exèrcit republicà.

Ideològicament també és molt interessant, reflectint el punt de vista del seu autor. Els protagonistes (com Sales) estan adscrits clarament al bàndol republicà -o, per dir-ho més exactament, al bàndol perdedor-, però se'ns en dóna una visió força matisada i no gaire complaent. Hi ha també una complexitat contradictòria en molts personatges: la filla de l'anarquista de pedra picada decideix batejar-se en la clandestinitat, mentre que el seminarista lluita com a sanitari a l'exèrcit popular. Fins i tot trobem una certa ambivalència que queda reflectida en dues frases de Juli Soleràs, l'únic dels protagonistes que en cap moment és narrador directe, dues bromes carregades de raó. Primer, quan diu que hi ha tanta gent passant-se d'un bàndol a l'altre que si la guerra dura molt al final tothom haurà canviat de bàndol. I la segona, encara més aguda, quan diu que probablement el millor fora que els dos fronts s'unissin contra les dues reraguardes.

Tot i això, la meva sensació en acabar va ser que no havia captat, ni de llarg, tot el significat del llibre, especialment pel que fa a la seva part, diguem-ne "filosòfica". Ja que Incerta glòria no és només una novel·la sobre la guerra, sinó més aviat una novel·la sobre la condició humana. M'estava plantejant fins i tot si no valdria la pena fer una segona lectura quan, buscant informació per la xarxa, llegeixo que la versió definitiva de la novel·la (sense censura) té quatre parts. L'edició que he llegit només en té tres. Sembla, doncs, que la segona lectura serà obligada.

dijous, 24 de gener del 2013

300 números de "Ruta 66"

Va ser a l'època de l'institut que vaig començar a comprar-me revistes de música, encara que fos de tant en tant. Recordo que el primer exemplar de Ruta 66 que vaig comprar portava Chuck Berry a la portada, i el primer Rock de Luxe, Chris Isaak. Durant anys vaig comprar fidelment aquestes dues revistes editades a Barcelona (com també ho era el Popular 1, de la qual, però, només vaig comprar algun exemplar) fins a acumular una col·lecció considerable de la qual no fa gaire em vaig haver de desfer finalment. Un dia vaig decidir deixar de comprar el Rock de Luxe, perquè vaig arribar a la conclusió que hi havia massa pedanteria per massa poca substància (sobretot perquè no resistia la comparació amb les revistes britàniques com Mojo i Uncut). Amb el Ruta, he estat més fidel i tot i que ja no el compro religiosament, sí que ho faig amb freqüència.

Ruta 66 manté un punt entranyable, fins i tot després de la remodelació de fa uns anys -introduint el color!!!- que a mí, a diferència de molts lectors entranyables, em va semblar un encert. Val a dir que també he pogut escriure-hi algun cop: després de la meva estada a Nova Orleans, pel primer Mardi Gras post-Katrina, em van publicar un reportatge de vuit pàgines que és una de les feines periodístiques de les quals estic més orgullós. Els anys següents vaig ser un col·laborador molt ocasional: una entrevista a Allen Toussaint (telefònica), un reportatge sobre els grups de la Barcelona dels 60 (arran de la recerca que n'estava fent) i un grapat de ressenyes de discos i llibres diversos. Balanç discret, i més ara que fa força temps que no els proposo res.


Tot això ho explico perquè Ruta 66 ha publicat aquest mes de gener el seu número 300, una efemèride gens menyspreable per a una publicació especialitzada en paper, en els temps que corren, i que per una vegada han volgut celebrar -ells, que són tan poc donats a aquesta mena d'autobombos- amb un exemplar amb continguts ben especials. Per exemple, una llista de les cançons imprescindibles del power pop, entrevistes a Bobby Womack i Steve Van Zandt o un repàs al London calling de The Clash. I el millor autohomenatge: la recuperació de les crítiques als 300 "discos del mes" publicats per la revista. Per tant, ja ho sabeu: si us afanyeu encara el trobareu al quiosc.

dimecres, 2 de gener del 2013

2012: un bon any

Fa cosa dir-ho en veu alta, donats els temps que corren, però el 2012 ha estat un bon any per mi. És clar que la base per a poder afirmar-ho és que la crisi econòmica de moment no m'ha afectat gaire -almenys directament-, i avui en dia ja sabem que en aquest terreny, més que mai, resistir és véncer. Tampoc no hi ha hagut problemes greus en altres terrenys "sensibles", com ara el personal, el familiar o la salut. De manera que puc concentrar el meu balanç de l'any en qüestions més frívoles, que al cap i a la fi són les que habitualment respira aquest bloc. (Val a dir que de les poques coses que van bé en aquest país nostre són els castells: el 2012 ha estat la millor temporada de la història, de manera que al cap i a la fi és coherent que per a mi hagi estat un bon any.)

Sens dubte, un dels hits de l'any ha estat les vacances que la Marta i jo vam passar a Gana, i que haurien merescut, sens dubte, una entrada en aquest bloc per elles mateixes. L'oportunitat de viatjar-hi se'ns va presentar pel fet que la meva cosina Raquel hi havia anat a viure al març amb el seu futur marit, que és d'aquest país africà. Això ens va proporcionar una "base d'operacions" a la capital, Accra, i introducció de primera mà a alguns dels aspectes de la vida ganesa. Van ser una vintena de dies genials, absolutament desconnectats de la nostra vida quotidiana, i només per això ja van valer la pena. No us penseu, però, que ens vam dedicar únicament a la "dolce farniente", tot i que hi havia llocs ben adequats per a fer-ho. Vam viatjar a diversos indrets del país, fins i tot amb un vol anterior: al nord, cap al parc natural de Mole, on vam veure de ben a prop elefants, antílops, búfals i micos diversos; cap l'oest per la costa, visitant els antics castells esclavistes de Cape Coast i Elmina...

"Donde fueres, haz lo que vieres..."

Experiències ben diverses i -espero- un bon tast de la complexitat real del país: des dels viatges incòmodes en "tro-tro" a la visita a la urbanització més selecta del país; degustació de plats locals no massa recomanables com el fu-fú; l'assistència a un partit de futbol de la selecció nacional (per només dos euros al canvi); un festival de la cultura Asafo; un concert de música highlife; les pelis infumables que ens vam xupar en els viatges en bus; i fins i tot la troballa d'avions abandonats dels quals, potser, en sentireu a parlar... Resumint: un viatge molt recomanable i un país interessant en el qual potser ara hi ha més oportunitats que a casa nostra (i no ho dic en broma).

En el camp lúdico-musical, el 2012 ha estat un any més aviat aturadet. El projecte de ressuscitar el meu primer grup, Els Txupes, coincidint amb el vintè aniversari, finalment no va quallar després d'uns assajos-temptativa, però si més no va servir per fer-nos uns riures i reprendre un contacte que espero que no tornem a perdre de la mateixa manera... El darrer tram de l'any he pogut col·laborar amb el Graciano, que ha colat un tema al darrer CD de l'aMt, tant a l'estudi com en el concert de presentació del disc. Un plaer, és clar. I ja que parlem d'aMt, al juny vam inaugurar la Capsa de Música i sembla que aquest 2013 sí que pot entrar realment en funcionament... No serà perquè els de l'aMt no ens hi estem trencant les banyes...

Els Txupes 2012. Caldrà esperar al 25è aniversari?

També en el darrer trimestre s'ha fet realitat un altre projecte personal que venia de lluny: la publicació dels resultats de la meva recerca sobre els grups de música pop de la Barcelona dels anys 60. S'ha fet realitat, tot i que no del tot: les retallades han fet que el llibre, publicat per la Generalitat, aparegués només en versió digital. Treure'n una edició en paper són deures pendents per al 2013. Si no ho heu fet encara, visiteu el bloc temàtic d'Eco i Distorsió.

El 2012 també ha estat l'any que he pogut sentir en directe Bruce Springsteen, Mavis Staples, The Dream Syndicate i Josh Rouse, entre d'altres. I, enllaunada, una quantitat de música que ara mateix em veig incapaç de resumir... També ha estat l'any de veure en pantalla gran "Moonrise kingdom", "Drive" i "The Avengers". De llegir compulsivamente la nissaga "Canción de fuego y hielo" i "El día del Watusi" de Casavella. I de xalar amb el cinc de nou descarregat de la Jove. Perquè, com ja us he dit, el 2012 ha estat el millor any de la història castellera. Veieu com no tot ha anat malament?