diumenge, 3 de març de 2013

Thunders, Lynott i Mariott

És curiós com un va omplint les moltes llacunes té en els seus àmbits d'interès, com pugui ser la música pop-rock. Ara ja fa uns anyets que vaig "descobrir" el New York Dolls, però tot just aquest 2013 m'he posat a investigar en la trajectòria posterior del seu component més emblemàtic, el guitarrista Johnny Thunders, començant pel disc d'estudi amb The Heartbreakers (77) i So alone (78), el primer LP en solitari (i pràcticament l'únic concebut com a tal, ja que la seva discografia posterior es composa sobretot de directes, projectes abortats i sessions casolanes. Thunders va comptar amb la participació d'excompanys seus als Heartbreakers i components dels Sex Pistols, però el més sorprenent és veure com qui s'ocupa del baix en diverses cançons és Phil Lynott. I encara més com en una de les cançons ("Daddy Rollin' Stone") tots dos compareixen protagonisme vocal amb Steve Marriott. No comptava trobar-me dos personatges que em resulten força simpàtics dins aquest disc...

Al cap i a la fi, Thunders (1952) era, via la seva pertinença als New York Dolls i als Heartbreakers, una mena de versió punk i extrema de Keith Richards; Lynott (1949), líder de Thin Lizzy, havia fet evolucionar el blues-rock de Cream cap una mena de rock dur no exempt d'alè romàntic i propi del carrer; i Steve Marriott (1947) havia estat un dels màxims exponents del moviment mod dels 60 amb Small Faces, i després havia derivat cap a una mena de blues-boogie "pesat" amb Humble Pie. Un novaiorquès, un dublinès (mulato, per complicar més les coses) i un londinenc que a primera vista hauríem encasellat dins compartiments diferents de la música popular, però cantant plegats un clàssic d'Otis Blackwell (autor de temes tan populars com "All shook up" o "Great balls of fire". Un homenatge a les arrels comunes, una demostració palpable que com els vasos comunicants entre els artistes veritables són molt més sòlids del que a vegades ens entestem a entendre.

És clar que aquest "Daddy Rollin' Stone" també admet una lectura més cínica, en quant Thunders, Lynott i Mariott també compartien un costat fosc, ple de problemes de personalitat i adiccions a l'alcohol i les drogues que els portarien a la mort massa joves. Primer va ser Lynott, a qui la seva mare va trobar en estat d'absolut col·lapse el dia de Nadal de 1985 i que moriria uns dies després. Mariott i Tunders van morir només amb dies de diferència. Mariott, begut, pressumptament es va quedar adormit amb una cigarreta a la mà que va acabar provocant un incendi al llit i va morir ofegat pel fum el 20 d'abril de 1991. A Thunders el va trobar mort (en principi com a efecte del consum de drogues) en una habitació del seu motel de Nova Orleans Willy DeVille -un altre que va jugar amb el costat fosc però que va sobreviure uns quants anys més-, el dia de Sant Jordi del mateix any.