dimarts, 27 de desembre del 2016

Roma, veure i viure

Cada cop tinc més clar que hi ha dues maneres bàsiques de viatjar. La primera està dominada pel "veure" i posa l'èmfasi en visitar aquells highlights irrenunciables per fer-s'hi la foto i tenir constància, per tant, que un hi ha estat. La segona forma de viatjar és la del "viure", i aquí no és tan important quins o quants monuments i espais singulars s'ha visitat, com les experiències viscudes. Que un viatge posi més èmfasi en el "viure" o en el "veure" depén de la destinació, en primer lloc, però també de qüestions com la durada, el format del viatge, si un coneix "nadius", etc. Així, les vacances d'aquest estiu al Marroc -quinze dies- van ser clarament un viatge de "viure". Fins i tot la meva estada d'una setmana fa dos anys a Nova York va poder mantenir un cert equilibri entre el "veure" i el "viure".

El darrer pont de la Constitució vam fer una escapada, llargament planejada a Roma, ciutat a la què jo encara no hi havia estat mai. Amb un programa força apretat, si fa no fa vam complir amb totes les visites obligatòries: el Coliseu, el Fòrum, el Trastevere, el Vaticà, esglésies i places diverses (l'únic element fora del programa més massiu va ser una visita als estudis de cinema de Cinecittà, força interessant)... Si hi afegim una presència massiva de turistes catalans i/o espanyols i la gran pressió exercida sobre els mateixos per guies, venedors ambulants i cantamanyanes en general la sensació de "fer el guiri" va ser gairebé total. Segurament tampoc va ajudar l'època de l'any, que potser no sigui la millor per visitar una ciutat mediterrània.

El Fòrum de Cinecittà és de cartró pedra, però al de veritat hi ha tants turistes que un potser encara té més sensació de parc temàtic.

Tot plegat em va deixar amb una sensació ambivalent. Em va agradar Roma? Sí, és clar. A qui no li podria agradar? Però em va faltar alguna cosa... Un amic provocador deia que era perquè Roma no té ànima, però estic convençut que és justament el contrari, que té molta ànima però no vaig saber trobar-la. Cosa més frustrant en un país amb una cultura i una llengua accessibles per a nosaltres (no és com estar "lost in translation" al Japó). En aquest sentit, potser el capítol "experiencial" que va quedar més satisfet va ser el gastronòmic, gràcies a diversos locals que li havien recomanat a la Marta, on vam deglutir amb fruïció excel·lent pasta (bucatini alla gricia), alguna carn singular (saltimboca alla romana) i curiosos entrants (olive ascolane, suppli di riso o fiori di zucca). I uns meravellosos cannoli menjats al carrer a prop de piazza Spagna.

Per tant, podríem dir que he vist Roma, però em queda pendent de "viure-la". Amb sort, en el futur...

divendres, 2 de desembre del 2016

Curiositats marroquines (I): els "herculanos" de Tànger

El viatge d'aquest estiu al Marroc va servir per confirmar que el futbol probablement sigui el més semblant a un llenguatge universal masculí. Al Marroc -o almenys al nord del país, per on ens vam moure- la sensació és que "La Liga" se segueix pràcticament tant com el futbol local, i són moltíssims els cafès o altres establiments decorats amb l'escut dels Barça o el Madrid, o de tots dos. Però també vam mantenir un petit contacte amb el futbol local.

Va ser dins la medina de Tànger que ens vam topar amb un graffiti prou espectacular que deia "Curva loca. Herculanos", amb un escut i les inicials IRT al centre que feien tota la pinta de ser el d'un equip de futbol. El mateix dia, però tornats a Assilah, on dormíem, un altre graffiti, també a la medina, amb el mateix escut i la llegenda "Herculanos d'Assilah". Però qui eren aquests "herculanos", escrit així, en castellà? Perquè d'"herculanos" al món del futbol jo només en coneixia els seguidors de l'Hércules d'Alacant.

Pintada a la medina de Tànger. 

Buscant per internet vaig trobar que l'IRT era l'Ittihad Riadi Tanger (literalment, Unió Esportiva de Tànger), club creat el 1983 a partir de la fusió de diversos clubs locals. I els "herculanos", els seus ultres. La referència a Hèrcules (o Heracles) té la seva lògica donat que suposadament el semidéu grec va ser qui va separar Àfrica i la península ibèrica per l'estret de Gibraltar. I ben a prop de Tànger hi ha la cova d'Hèrcules, on se suposa que va dormir abans de robar les pomes del Jardí de les Espèrides. Sembla que de fet ja hi va haver un Hércules de Tànger que va jugar a la lliga espanyola durant els anys del Protectorat.

Com que, estant a Assilah, vam tenir la sort de poder relacionar-nos amb una família local, això ens va donar informació de primera mà, ja que un dels fills era ell mateix un "herculano". El Hosni ens va explicar que ocupaven una de les corbes de l'estadi (l'anomenada "Curva loca") i destacaven per l'animació i els càntics que aportaven als partits, especialment el "derbi del Nord" contra el Tetuan. I ràpidament ens va ensenyar a youtube un dels himnes que coregen als partits, una curiosa combinació d'àrab amb incrustacions d'un castellà que a voltes sembla italià:



Com haureu vist / sentit, la lletra, si més no la part en castellà, no té desperdici, referències al tiqui-taca incloses. Però si us sembla que sona inofensiva, espereu a veure com rugeix l'estadi en aquest altre clip:



La veritat és que és interessant l'ús del castellà per part d'aquests "herculanos". De fet, en general, la sensació era que el castellà tenia força presència en tot l'antic Protectorat espanyol: al cap i a la fi, els més grans van anar a l'escola en castellà. Més enllà de l'herència del passat colonial, la pervivència del castellà al nord del Marroc segurament avui en dia té més a veure amb els fluxes a banda i banda de l'estret (turisme i immigració) i la mateixa proximitat geogràfica (que garanteix la recepció de les televisions espanyoles). Però, a més, en un país que -com tots- té les seves rivalitats i divisions internes, el cas dels "herculanos" també apunta curiosament a un valor del castellà com a element diferencial d'identitat del nord respecte del sud.

dilluns, 21 de novembre del 2016

Donald Trump, Randy Newman i els 'rednecks'

El triomf de Donald Trump a les eleccions presidencials nord-americanes ha sacsejat periodistes, politòlegs, tertulians i, aquest cop sí, al simple ciutadà. Tothom es fa la mateixa pregunta: com és possible? Com és possible que un individu ric, hortera, masclista, racista, mentider i mal pentinat hagi aconseguit prou vots com per guanyar l'elecció? Després de les primeres reaccions d'incredulitat, a mida que passen els dies han anat apareixent aportacions interessants que ajudin a respondre la pregunta. Evidentment, no hi ha una sola resposta, perquè és una qüestió complexa. La vida és complexa.

Si mirem d'extrapolar la victòria de Trump al nostre entorn més immediat, això donaria lloc a diverses lectures. En primer lloc, hi ha en el vot a Trump molta por a allò que ha de venir (sobretot de fora), a un futur desconegut, al canvi social, i aquí el paralel·lisme és amb el vot al PP (paral·lelisme clar si prenem com a referència qüestions com l'edat, nivell d'educació, o entorn rural vs urbà). Però al mateix temps, hi ha també un vot Trump que és antiestablishment, que és un cop de puny damunt la taula, i que vol criticar les elits (per molt que el propi Trump en formi part) i la classe política en general. En aquest cas, vindria a dir un "no nos representan" que l'emparentaria amb Podemos. I finalment hi ha també un vot a Trump té a veure amb un moviment també global de recuperació del poder a nivells locals i que, fins a cert punt, podríem emparentar amb el procés català. I no estic dient, de cap manera, que Rajoy, Iglesias o Puigdemont siguin Trump. Complicat, tot plegat? Sí, clar.

La cosa encara es complica més per a nosaltres, els europeus, que sempre ens mirem els nord-americans amb una cert sentiment de superioritat. Ja se sap que els gringos són superficials, infantils i cridaners. Res a veure amb la nostra sofisticació. Aquesta sensació de superioritat (i per tant, dificultat per entendre) té molt a veure també amb que tendim a privilegiar, en el retrat que fem dels EUA, les visions d'aquells pocs nord-americans que considerem "nostres", de Noam Chomsky a Woody Allen, arribant com a molt a Bruce Springsteen. I és aquí on penso que la meva humil aportació a la trumpologia pot ser vàlida, perquè proposa escoltar menys a Chomsky i més a Randy Newman. És a dir, qui vulgui entendre per què ha guanyat Trump (o per què ha perdut Hillary), farà d'escoltar amb atenció la cançó "Rednecks". Patapam!

Randy Newman ha guanyat sis Grammys, tres Emmys i dos Òscars, però potser les seves dues cançons més recordades avui en dia siguin "You can leave your hat on" (sí, la de l'striptease de Kim Basinger) i "You've got a friend in me" (l'himne a l'amistat de "Toy Story"). Dues cançons que no permeten fer-se la idea de la profunditat del catàleg de Newman, i que tampoc no llueixen gaire una de les característiques principals del Newman lletrista: la seva mordacitat.

Randy Newman en l'època que va editar "Good Old Boys"

El 1974, Newman va editar el seu cinquè àlbum, titulat Good Old Boys, i que venia a ser la seva crítica / homenatge al Sud dels EUA. Crítica perquè Newman, nascut a Los Angeles i d'origen jueu, era òbviament crític amb la realitat d'aquesta part del seu país. Però alhora homenatge perquè havia passat bona part de la seva infantesa a Nova Orleans, i sentia simpatia -o si més no empatitzava- amb aquesta part del país, sovint oblidada, sovint marginada. Aquesta dualitat quedava clara ja des de la cançó que obria el disc, "Rednecks". "Rednecks" (literalment, "colls vermells") és una de denominacions, més aviat despectives, per referir-se als "paletos", als blancs de classe baixa, rurals, dels EUA.

Doncs bé, "Rednecks" (aquí en teniu tota la lletra) és, aparentment, un himne en primera persona que exalta aquesta realitat. "Som rednecks, som rednecks", canta orgullosament Newman en la tornada de la cançó, que, atenció, tot seguit especifica: "no sabem distingir el nostre cul d'un forat al terra". I conclou: "Som rednecks i mantenim als negres sota." De fet, fa servir niggers, terme tabú i denigrant. No cal, doncs, ser gaire espavilat per adonar-se que en realitat Newman està criticant aquesta realitat. De fet, la cançó recull alguns dels tòpics sobre els rednecks: des de l'accent peculiar, al fet de passar la vida "emborratxant-se cada cap de setmana a la barbacoa" o el fet que ni tan sols passar per la universitat els canvia ("hi van entrar tontos, i en van sortir també tontos").

Però la cosa canvia després en la segona part de la cançó: "Aquí sota som massa ignorants per adonar-nos / que el Nord ha alliberat el nigger." I a partir d'aquí, va esmentant alguns dels guetos de les grans ciutats on el negre "és lliure perquè el posin en una gàbia". La conclusió: "Els estan aplegant de molts quilòmetres a la rodona / mantenint els negres sota." És a dir, que la situació real dels negres al Nord liberal no és gaire diferent a la del Sud racista. Que els ianquis (i ho podem fer extensiu als liberals, en terminologia americana, o els progres, en la nostra), en definitiva, són hipòcrites. Que per ells és més fàcil criticar els (evidents) defectes dels altres, que solucionar de veritat els problemes.



De fet la introducció a la cançó descriu literalment l'incident que va provocar que Randy Newman l'escrivís: el governador de Georgia, Lester Maddox -personatge sinistre i racista- havia estat convidat per ser entrevistat en un talk show televisiu, però a l'hora de la veritat el presentador i la resta de convidats simplement van dedicar-se a burlar-se'n, sense ni tan sols donar-li opció de rèplica. A Randy Newman -per molt que odiés el que representava Maddox- no li va fer gràcia que el tractessin així en públic. Al cap i a la fi, milions de persones l'havien escollit governador. I a ells també se'ls estava insultant.

Tot i que han passat més de 40 anys des que Newman va escriure i enregistrar la cançó, la imatge mainstream dels rednecks com uns intolerants ignorants continua ben present. No puc estendre'm sobre aquesta qüestió, però sí us recomano aquest interessantíssim article d'Antoni Trobat sobre la dreta nord-americana -publicat abans de la victòria de Trump però, d'alguna mena, avançant-la- que, entre d'altres, aborda aquesta qüestió. I inclou una cita contundent d'un "periodista espanyol" que, malauradament, no identifica: "En un país on l'escarni i l'insult a les minories ètniques és immediatament censurat, fer-ho amb els 'rednecks' és quasi benvist." I encara un altre article de Sarah Smarsh en què denuncia com els mitjans "liberals" (és a dir, progres) s'han quedat en el tòpic de descriure els potencials votants de Trump com white trash (Tots dos articles em van arribar via Roger Vilalta i immediatament em van remetre a Randy Newman).

És clar: continuen vigents els prejudicis i també la sensació -per part de qui els pateix- que molts progres en tenen prou amb la sensació de superioritat que els proporcionen els mateixos prejudicis, de manera que, a l'hora de la veritat, fan ben poc per corregir allò que suposadament critiquen (la desigualtat, la pobresa o el mateix racisme). Saber que hi ha uns altres que són uns veritables fatxes sempre és tranquilitzador per les nostres consciències.

Un dels milions de memes apareguts els darrers mesos enfotent-se dels votants de Trump... abans que guanyés les eleccions. 

De fet, molt possiblement Hillary va perdre les eleccions el dia que va dir la meitat dels seguidors de Trump se'ls havia de posar "a la cistella dels deplorables". És cert que després va afegir que l'altra meitat venien a ser bona gent prou que se sentia prou desesperada com per aferrar-se a un discurs demagògic, però en definitiva no deixava d'acusar-los igualment de ser uns pobres ignorants. És probable que, en sentir això, més d'un d'aquests rednecks, potencial votant de Trump, es demanés si en el fons el que pensava Hillary era que tots ells -els pobres blancs del sud- eren "deplorables". I molt probablement això el devia fer decidir el seu suport actiu a Trump.

Potser Hillary i l'star system liberal haurien d'haver escoltat "Rednecks" de Randy Newman a l'hora d'enfocar la seva campanya contra Trump. Perquè el compositor i cantant també la va encertar a l'hora d'entendre que les crítiques, i més encara les burles, no sempre destrueixen aquesta mena de personatges sinó que, al contrari, els poden reforçar. Segur que, sentint des de Robert de Niro a Lady Gaga criticar Trump, més d'un redneck ha pensat el mateix que diu el protagonista de la cançó de Newman davant les burles a Lester Maddox: "Bé, potser és un imbècil, però és el nostre imbècil. / I si es pensen que són millors que ell, estan equivocats."

divendres, 9 de setembre del 2016

La vida de Rod l'afortunat

La lògica romàntica indica que, quan un viatja, hauria de llegir llibres relacionats amb les terres que visita, per fusionar els dos plaers. A l'hora de la veritat, però, no sempre és així. Per exemple, en el meu periple pel nord del Marroc d'aquest estiu, que vaig explicar en el darrer post, vaig estar llegint un llibre a priori tan poc adequat com l'autobiografia de Rod Stewart.

Defensar l'interès d'una lectura com aquesta a la gent de la meva generació -no diguem als més joves- segurament seria difícil. Al cap i a la fi, jo mateix vaig conèixer Rod als anys 80 a través de cançons horribles com "Every beat of my heart" (power ballad amb gaites escocesses) i el veia com el típic veterà que mirava de mantenir-se adaptat als nous temps amb resultats sovint vergonyants (com el seu amic Elton John). Per això, quan vaig llegir per primer cop la famosa definició que en va fer Greil Marcus ("Poques vegades un cantant ha tingut un talent tant ple i únic com Rod Stewart; poques vegades algú ha traït el seu talent tant completament") el que vam sorprendre era sentir que, de fet, hagués tingut mai talent.

I, efectivament, Rod Stewart va ser un dels grans. Tothom coincideix que ho va ser durant la primera meitat dels 70, quan de fet gaudia d'una doble carrera. D'una banda, era el cantant dels Faces, els germans petits -però infinitament més autèntics, gamberros i adorables- dels Rolling Stones. De l'altra, els seus discos en solitari per Mercury eren una estranya fusió de rock, soul i folk. En aquella època, Rod era un excel·lent intèrpret de repertoris aliens i un ocasional però molt efectiu compositor. Una mostra en el següent vídeo, interpretant al "Top of the Pops" un dels seus primers èxits en solitari, però amb els altres Faces de banda d'acompanyament (i repassant la lletra en un full imprès).



També hi ha cert consens que la cosa va canviar quan Rod -reconegut garrepa- va decidir instal·lar-se als Estats Units per estalviar-se impostos. I és cert que a partir d'Atlantic Crossing (75) Rod encara editava algunes grans cançons, però el seu so havia perdut la rusticitat que el feia tan atractiu. La confirmació de la traició va arribar amb el superèxit "Da ya think I'm sexy". Val a dir que, tot i que puc entendre la reacció que va suscitar llavors, amb la distància del temps em sembla un temasso, i una de les millors mostres del subgènere disco-rock, en el que hi va caure pràcticament tothom (els Stones, els Beach Boys... fins i tot Grateful Dead!). En tot cas, durant els 80s Rod va mantenir un nivell important d'èxit comercial si bé artísticament era intranscendent, i durant els 90s pràcticament va desaparèixer. El nou mil·leni la cosa va ser encara pitjor, ja que va aconseguir les seves màximes vendes amb una sèrie de discos dedicats al cançoner nord-americà clàssic (Gershwin, Porter...) francament odiosos. El punt més baix va ser editar un disc de nadales. En els darrers anys, però, Rod s'ha redimit una mica amb l'edició d'un inesperat disc de temes propis (Time) que representava un cert retorn a les arrels.

Rod i la seva autobiografia, titulada, precisament, "Rod. The Authobiography". 

Va ser justament en aquest moment àlgid -quan Rod per fi va poder combinar l'èxit comercial, una recuperació del respect crític i estabilitat en allò personal-, que va publicar la seva autobiografia. Com és lògic, repassa els moments més importants de la seva carrera, tot i que en aquest sentit no hi ha grans revelacions. Fent honor al personatge, es tracta d'un text amable, en el què hi ha nombroses mostres d'agraïment als qui li van donar les primeres oportunitats (Long John Baldry), d'estimació cap als col·legues més pròxims (Ronnie Wood) i pràcticament cap retret o voluntat de polemitzar, i sí elogis, cap a aquells amb qui en algun moment va topar (Jeff Beck o Ronnie Lane -que mereix alguna entrada en aquest blog). És clar que ser, en definitiva, el triomfador de la història permet ser generós.

No tot és música en la seva autobiografia. Rod dedica capítols a les seves passions -els cotxes, el futbol o les maquetes de trens-, al seu cabell i, per suposat, a la seva intesa i complicada vida amorosa. De fet, a mida que avança el llibre, el relat adopta un to de culebrot glamurós, amb la successió de diferents dones / mullers, totes models, rosses i cada cop amb més diferència d'edat respecte el protagonista, que, immadur, sempre acaba enganyant amb la següent candidata. Tot, en un entorn de luxe i despesa absurda. Que, malgrat això, acabem el llibre sense odiar l'autor ni considerar-lo un imbècil total es deu, crec jo, a dos factors: que Rod -o el seu negre- adopta en molts moments un to autoparòdic que el fa més pròxim -gairebé convencent-nos que malgrat les models, els cotxes esportius i les mansions a LA continua sent "un de nosaltres"-, i que a més no té cap problema en admetre que, al marge del seu talent, ha estat, sobretot, una persona absolutament afortunada.

dimarts, 6 de setembre del 2016

Dues setmanes pel nord del Marroc

Contràriament al què és habitual, aquest any la Marta i servidor hem tingut clara la destinació de les vacances des de mesos abans: el Marroc, país on la Marta no hi havia estat mai i que jo només n'havia fet dos tastets que m'havien deixat amb ganes de més. Val a dir que el mèrit d'aquesta planificació avançada no és nostre, sinó del fet que es va plantejar la possibilitat de viatjar -finalment només van ser els primers dies- amb dues amigues de la Marta, i això ens va impedir optar pel nostre clàssic viatge "last minute".

Finalment van ser dues setmanes llargues -disset dies- pel nord del país. Vam volar a Tànger i des d'allà directes a Asilah, una bonica població costanera de la que ja m'havia enamorat en una brevíssima visita, fa anys, amb el "Quarts de Nou" i els Xicots de Vilafranca. Aquí ens hi vam estar cinc dies en una casa de la medina amb vistes al mar, combinant dies de platja amb excursions a Larache (especialment bonic el barri de l'Alcassaba dins la medina) i Tànger (que em va semblar força millorat respecte la visita anterior). A més, també vam compartir algunes estones amb la família política de l'Ariadna, cosa que va ser especialment interessant perquè no sempre és fàcil relacionar-te amb els locals sense que hi hagi interessos (lògics) pel mig.

A Chaouen, amb el gorro rifeny que malauradament, vaig deixar-me uns dies després en un hotel. 

Passats aquests primers cinc dies en format de quartet, la Marta i jo començàvem la nostra ruta en solitari (bé, en duet... bé, en parella), movent-nos sense excessius problemes amb transport públic -autobusos i taxis compartits- i aplicant, aquí sí, un punt d'improvisació quant a la ruta a seguir. Primer ens vam desplaçar a Tetuan, que per mi va acabar sent una de les ciutats més interessants, en bona mesura per la contraposició entre la seva medina -Patrimoni de la Humanitat i de les més "autèntiques" que vam veure- i la ciutat "espanyola", amb edificis dels anys 30-50, força ben conservats. I, a més, pràcticament sense turistes. Des d'allà també vam fer una escapada a la platja, a Ued Lau, petit poble pescador que segons la guia "està a punt d'esclatar" i que vam poder comprovar com en el temps transcorregut des de la redacció de la mateixa ja s'havia transformat en una mena de Salou sense gràcia.

El següent punt de la ruta va ser l'inevitable Chaouen: la seva plaça principal és com una Rambla de motxil·lers, però realment és un indret molt maco i val la pena anar-hi. Vam travessar la cordillera del Riff en un viatge que semblava inacabable en bus per arribar a Alhucemas (o Al Hozaima). Aquesta ciutat nova -fundada als anys 20 pels espanyols- no té cap mena de gràcia en ella mateixa, i segurament per té més sentit anar-hi quan es disposa de transport propi, més temps i/o millors condicions físiques que les nostres, per tal de passar uns dies pel Parc Natural adjacent, explorant la costa. Nosaltres ens vam haver de conformar amb l'excel·lent platja Sfiha, que semblava interminable i a més comptava amb l'atractiu singular de tenir, a pocs metres dins el mar, el penyal de sobirania espanyola. A més, vam gaudir d'un concert de pop bereber. I jo em vaig fotre un plat de pasta frutti di mare versió marroquina que va ser del millor del viatge, culinàriament.

Una nova tirada llarga de bus -agreujada pel fet que va sortir amb una hora i mitja de retard- ens va portar a Meknès, la menys coneguda de les quatre ciutats imperials marroquines, però la que té una porta més gran, Bab-el Mansour, i davant una plaça que se suposa que és la versió petita de Jmaa El Fnaa de Marraqueix. Des d'allà vam fer una excursió a les runes rumanes de Volúbilis -va bé un canvi "cultural" després de tanta medina- i al poble-mausoleu de Mulai Idris.

La medina de Fez

La darrera etapa del viatge ens va portar a Fez, des d'on teníem el vol de tornada, i potser ens va agafar un pèl cansats i saturats, justament en el punt del viatge on segurament hi havia més "pressió al turista". Entre d'altres, en un dia vam viure el contrast entre contractar un guia professional i ser acompanyat -vulguis o no- per un "estudiant" que poc més o menys ens va acabar declarant la guerra santa.

En tot cas, el balanç final no pot ser sinó excel·lent. Sobretot penso que va ser un encert poder ser un pèl més "intensiu" i no limitar-se als punts més turístics. Un viatge més d'observar la gent, potser, que de veure "monuments", moments memorables, preus generalment raonables, gastronomia interessant -tot i que un pèl repetitiva i amb alguns perills amagats- i, encara que no ens cregui ningú, menys calor que a casa.

Hi tornarem.

dijous, 18 d’agost del 2016

Fortaleses, pors i mala consciència

En parlàvem un parell de dies abans, i no ens ho volíem ni imaginar. Dimecres, en acabar la diada de Firagost a Valls, uns quants periodistes dels que seguíem l’actualitat castellera vam anar a sopar i algú va comentar-ho: diuen que pinta malament, molt malament. I si...? Què faríem? Com ho explicaríem? Com –en el fons- ho justificaríem? Dos dies més tard, divendres, cap al migdia, allò que no volíem ni imaginar-nos esdevenia una realitat: Mariona Galindo, la nena dels Capgrossos de Mataró que havia patit un traumatisme craneoncefàlic a les darreres Santes, era morta.

Ara ens tocava de respondre de manera immediata les preguntes que no ens havíem volgut fer. En el meu cas, com a sotsdirector del “Quarts de Nou” de TVC, tocava determinar què explicaríem al programa i com ho faríem. El primer que vam comentar amb el Xavier Capdevila va ser que, en aquestes circumstàncies, difícilment tenia sentit emetre continguts previstos que esdevindrien frívols, com ara una entrevista al doctor Estivill. A partir d’aquí, els esdeveniments ens van dictar en bona mesura què explicaria i què no el programa. Primer, el mateix divendres a la tarda, es va optar per suspendre les diades del cap de setmana. Dissabte al migdia, la Coordinadora –després d’un debat intern intens, però resolt amb encert- donava la cara amb una roda de premsa. Dissabte a la tarda, el funeral, profundament emotiu, amb la presència –oficial o extraoficial- de moltes colles i moltes cares conegudes. A això s’hi va afegir la valenta i sincera entrevista que l’endemà el Pol Marsà (tot un crack) li va fer al Xevi Castellví, el cap de colla mataroní. Finalment, el “Quarts de Nou” que es va emetre aquell diumenge al vespre era pràcticament un programa monogràfic (la crònica de la Firagost era l’únic contingut que no s’hi referia). L’audiència –una de les més altes del programa- i els comentaris rebuts posteriorment de part de la comunitat castellera, i especialment des dels mateixos Capgrossos, van certificar que realment era necessari explicar què havia passat, i era necessari explicar-ho de la millor manera possible.

Però, més enllà d’espais especialitzats com el nostre, penso sincerament que el tractament dels mitjans generalistes va ser força correcte. O, si més no, contràriament al que molts esperaven, no hi va haver editorials abraonats, ni campanyes sensacionalistes... Fora del món casteller es va entendre perfectament que allò havia estat un accident excepcional, que per tant no havia de posar en qüestió l’activitat ni la participació de menors. Ho he dit algun cop, la societat catalana va demostrar ser més madura en la percepció del risc casteller del que ho era bona part del propi món casteller. Una setmana més tard, la temporada es reprenia amb certa normalitat. I les pors del món casteller? Aquestes pors, que jo compartia en part, penso que tenien molt a veure amb una certa mala consciència interna. Perquè en el fons sabíem les coses no es feien sempre bé.

Precisament una d’aquestes qüestions –la protecció cranial a la canalla- estava camí de solucionar-se gràcies al casc casteller. Un casc que, abans de la mort de la Mariona, havia estat molt qüestionat per bona part del món casteller perquè es considerava innecessari, perquè era contrari a la tradició o fins i tot –quina frivolitat!- per raons estètiques. En unes setmanes tot havia canviat: el cap de colla que al juny deia que la seva agrupació no participaria en les proves del casc perquè tenien objectius molt ambiciosos i no podien perdre el temps, a l’agost en tenia prou amb un sol assaig per estrenar-lo a plaça. En casos com aquest, però, benvinguts els conversos.

Hi va haver altres factors i fins i tot persones concretes que penso sincerament que van ser decisives per tal que el món casteller i la societat en general encaixessin el cop de la millor manera possible, per tal que el món casteller descobrís, a la fi, que era més fort del que es pensava: a risc de ser profundament injust, esmento com a exemples al Jaume Rosset o l’Antoni Baron en els seus papers respectius. Però sens dubte el factor clau va estar en l’entorn més immediat de la Mariona. Primer en la seva família, en els pares. I després en una colla, els Capgrossos de Mataró, que van tenir un comportament exemplar els dies i les setmanes següents (també, però no només, de cara als mitjans). A la colla sempre han dit que va ser la fortalesa dels pares la que els va empènyer a continuar. Jo penso que la fortalesa i la serenor, malgrat el dolor, dels Capgrossos també es va encomanar a la resta del món casteller. I –és la meva interpretació- la seva fortalesa també tenia a veure amb el fet que la colla tenia una trajectòria exemplar a l’hora d’evitar les caigudes. I si fas les coses de la millor manera possible, no tens mala consciència.
Deu anys després, el casc és una realitat inqüestionable que pràcticament ha eradicat les lesions craneoencefàliques al pom de dalt, i hem avançat moltíssim en tot el que està relacionat amb la prevenció, començant per la consciència del col·lectiu. Però encara ens queda feina per fer, aspectes per millorar, defectes que corregir. I la lliçó que, si més no, jo n’extrec, de l’experiència de fa una dècada, és que aquests temes cal afrontar-los de cara, sense reserves, fent tot el possible per millorar. El món casteller ha de deixar definitivament de tenir mala consciència. I per això ha de ser impecable en tot allò que té a veure amb la prevenció de lesions. 

(Article publicat originàriament a la revista "Castells" el 3 d'agost) 

dissabte, 30 de juliol del 2016

Duet de festivals estiuencs

La primera quinzena de juliol va ser d'alta intensitat musical, amb assistència consecutiva a dos festivals, cosa que va estar a punt d'acabar amb la meva salut (definitivament, ja no estem per aquests "trotes"). Dos festivals de proximitat, agradables, amb cartells atractius. Com a nota negativa comuna, la (moltíssima) gent que se situa tant a prop de l'escenari com li és possible per després passar-se tot el concert xerrant o, més aviat, cridant (perquè, és clar, prop de l'escenari la música està forta, per definició). Una veritable plaga que em va fer posar dels nervis en més d'una ocasió i que, directament, va espatllar-me totalment l'actuació de Kiko Veneno, per exemple.

En tot cas, feia temps que tenia ganes d'anar al Vida de Vilanova i la Geltrú, donat el bon regust que m'havia quedat de la meva única assistència al seu antecessor, el Faraday. Quan vaig saber que el cap de cartell eren Wilco, no m'ho vaig pensar més. Val a dir que, finalment, els de Chicago van ser el principal atractiu del festival. Amb un directe que no pot decebre, malgrat que el seu darrer disc és potser el més prescindible de la seva trajectòria, el concert va anar creixent a mida que anaven recuperant temes més clàssics, per arribar al clímax amb el solo de guitarra de "Impossible Germany". A més de Wilco, artistes que feia temps que volia veure en directe com The New Raemon o l'esmentat Kiko Veneno, o altres de nous per mi com Balthazar, Unknown Mortal Orchestra o Los Bengala. Tot plegat en un entorn natural molt agradable, ambient familiar (molts infants i fins i tot nadons) i, això sí, altíssima concentració de hipsters per metre quadrat.

The New Raemon al Vida, l'única foto potable de cinc jornades de concerts.

El Cruïlla, al Fòrum, va acabar tenint més "xixa". És cert que té un cartell tan eclèctic que a vegades no li acabes de trobar el punt, però aquest any jo en vaig sortir molt satisfet. Com en el Vida, per mi hi havia un cap de cartell indiscutible, en aquest cas Robert Plant. Ja vaig poser de manifest en aquest blog el per què de la meva admiració per Plant: el paio prefereix fer la seva abans que guanyar molts més diners reunint Led Zeppelin. El concert, excel·lent, em va reafirmar que, definitivament, no s'equivoca. Acompanyat d'una banda magnífica -els Sensational Space Shifters- comandada pel guitarrista Justin Adams, Plant va combinar clàssics zeppelians, alguns temes nous i també covers de blues, tot plegat amenitzat amb apunts de sons africans i fins i tot d'electrònica. La sensació és que Plant té clares quines són les arrels de la seva música -per això va versionar Bukka White- i que a partir d'aquí és capaç de moure's en múltiples direccions sense ser incoherent. 

I si el cap de cartell va estar a l'alçada, la resta del menú va deixar també plats deliciosos. Em va agradar molt també Bunbury, a qui no havia vist mai en directe: una rock&roll star que s'ho creu, cosa força estranya en el panorama espanyol actual. Penso que és més interessant quan s'acosta a sonoritats llatines, però el format actual és de rock clàssic (tan clàssic que un dels guitarristes és una imitació perfecte de Keith Richards: el look, els moviments...). També molt interessant va ser poder escoltar els retornats 091 -tot i que érem quatre, perquè coincidien amb uns Alabama Shakes que, l'estona que els vaig sentir, em van semblar un pèl pesadets-. Rudimental i Seed van ser els descobriments del festival, mentre que la gran estafa, al meu entendre, van ser els Crystal Fighters: després de mitja hora de concert encara no acabava de veure clar quina n'era la gràcia (val a dir que potser van tenir el pitjor so del festival). 

Diumenge, Calexico tancaven el festival amb un altre d'aquests directes bastant infalibles, aquest cop ben adaptat a l'audiència festivalera. Ben bé podria dir-se que els Calexico són una mica un resum de la filosofia del Cruïlla: una mica d'americana, una mica de ritmes llatins, una mica d'indie, una mica de cançó d'autor, una mica de música ballable... 

dijous, 26 de maig del 2016

Dues converses d'Spiderman

Sembla clar que la gent de Panini Comics té ganes d'acabar amb l'economia dels fans marvelites. Per si no eren suficients les reedicions en format de tapa dura que ens estaven oferint, aquest 2016 hi han afegit una nova línia, Marvel Saga, que recupera materials força recents, de principis d'aquest segle. Amb dos volums publicats cada mes, de moment alterna tres col·leccions a cadascuna més interessant: Alias, o com ha estat rebatejada, Jessica Jones -moltes ganes de poder veure la sèrie de televisió que l'adapta i que, segons sembla, està aconseguint èxit més enllà del públic estrictament superheroic-; Marvel Knights: Daredevil; i l'Amazing Spider-Man, a partir de l'arribada del guionista Michael Straczynski l'any 2001.

Ja he expressat altres cops en aquest blog la meva devoció per Spiderman. Doncs bé, si l'hagués de justificar, un dels principals arguments els trobaria en els 70 números aproximadament de la sèrie principal que va guionitzar Straczynski, i que són una de les etapes més interessants del pujaparets (hauríem de traduir així "trepamuros"?). El guionista, procedent de la televisió, va aterrar a Amazing Spider-Man després d'uns anys d'històries força fluixes i sense rumb i va marcar diferències des d'un primer moment. Recolzat en un John Romita Jr en estat de gràcia com a dibuixant, Straczynski plantejava una revisió del mite en determinats aspectes -cosa que sempre aixeca les queixes dels fonamentalistes- però crec que l'encertava plenament en allò més important: que el protagonista real d'Spiderman és Peter Parker, la identitat civil, i no el superheroi emmascarat.

Espectacular doble pàgina de Romita Jr.

Al final de la seva primera saga, Straczinsky trencava un tabú quan feia que la tieta May descobrís, finalment, que el seu nebot era Spiderman. Val a dir que les identitats secretes és un dels tòpics del gènere superheroic que potser han envellit pitjor: només cal pensar en la incapacitat dels companys de Clark Kent per adonar-se que és Superman simplement perquè es posa ulleres i es fa el ximplet. En el cas d'Spiderman, durant anys i anys una de les majors obsessions de Peter Parker havia estat evitar que la fràgil tieta May descobrís la seva identitat secreta, convençut que un ensurt d'aquestes característiques li provocaria un atac de cor. Aquest plantejament simplista potser tenia sentit el 1965, però no 35 anys després.

La tieta May descobreix que el noi que ha criat com un fill és Spiderman.

Doncs bé, Straczinsky fa que la tieta May descobreixi la identitat secreta de Peter, i que reaccioni com segurament ho faria una persona real: res d'atacs de cor, i en canvi, tristor, ràbia, i moltes preguntes pendents. Preguntes que es resolen en l'episodi titulat "La conversa" (Amazing Spider-Man vol 2, #38) que, efectivament, està plenament dedicat a la conversa entre May i Peter. "Què et pensaves que passaria si ho descobria? Que em desplomaria i em moriria?", li retreu May al seu nebot, dolguda sobretot pels anys de mentida i ocultació, quan aquest li diu que ho feia per protegir-la. I de sobte May deixa de ser la velleta més aviat insuportable que ha estat durant bona part dels còmics d'Spiderman per convertir-se en una persona de carn i ossos.

Straczinsky també seria, uns números endavant, capaç de dotar d'un sentit i una coherència a la relació entre Peter i Mary Jane, la seva muller: mai, potser, s'havia reflectit tan bé l'amor entre els dos i al mateix temps la manera com l'ombra d'Spiderman s'hi interposava.

Doncs bé, és curiós que només uns mesos abans un altre guionista havia fet que un altre Peter Parker tingués una altra conversa en què confessava la seva identitat secreta. L'"Univers Ultimate" va ser una jugada de Marvel per rellançar els seus personatges principals, començant des de zero i "actualitzats" per al públic modern (el que ara se'n diu un reboot). La punta de llança del projecte va ser, és clar, Ultimate Spider-Man, col·lecció encarregada un altre guionista amb poca experiència prèvia a l'editorial -tot i que se'n convertiria en un dels artífexs principals els anys següents-: Brian Michael Bendis. Així, mentre el Peter Parker d'Straczinsky era la versió més adulta que probablement mai hàgim tingut, el de Bendis era, altre cop, el Peter adolescent que va a l'institut.

Però Bendis també va tancar la seva primera saga -la del naixement d'Spiderman-, amb un episodi totalment dedicat a una conversa (Ultimate Spider-Man #13). En aquest cas, és Peter directament qui li explica a Mary Jane que s'ha transformat en Spiderman. I és que tan improbable com que al llarg dels anys May no ho hagués descobert era que un adolescent que de sobte adquireix poders aràcnids no ho expliqués a ningú, ni tan sols a la seva millor amiga.

 Els silencis i les mirades poden ser tan expressius com els propis diàlegs.

Dues versions de Peter Parker / Spiderman. Dos guionistes. Dues converses. L'Spiderman d'Straczinsky i l'Ultimate Spiderman de Bendis (i de Romita Jr i Mark Bagley, respectivament) són probablement dos dels principals llocs d'entrada si algú vol descobrir perquè, per alguns, Peter Parker / Spiderman és el superheroi per excel·lència.

[Si algú vol fer cas a la recomanació, cal que s'afanyi perquè ja s'han publicat dos volums de la reedició d'Straczinsky. L'Ultimate de Bendis ja es va recopilar fa uns anys en volums de tapa dura, però segurament encara es pot aconseguir.]

dijous, 31 de març del 2016

La peli que (no) va acabar amb el "western"

Bona part de la meva (poca) educació cinèfila la van fixar, als anys d'institut, les pelis que feien a la nit a La 2 i la col·lecció de vídeos de la Biblioteca Pública de Tarragona. Va ser gràcies a aquesta que vaig veure, diria que almenys un parell de vegades, Heaven's Gate (1980), la pel·lícula de Michael Cimino que va comportar la desaparició de United Artists -la productora responsable- i, van dir alguns, del western com a gènere comercial. La peli em va quedar gravada a la memòria com una d'aquelles "imprescindibles", tot i que vaig passar molt de temps sense poder veure-la.

Finalment, fa uns anys vaig trobar-ne una còpia en DVD. La vaig comprar, la vaig veure i... no era la mateixa película. Literalment: hi faltaven, aquí i allà, detalls, petites seqüències. Fins i tot una que per mi donava bona part del sentit profundament amarg a la peli: després de la batalla final, la desesperació extrema d'una de les immigrants... (si heu vist o veieu le peli ja sabreu a què em refereixo). Efectivament, es tractava d'una versió de 149 minuts (només dues hores i mitja), mentre la què jo havia vist en VHS, que era la que es va passar als cinemes en el seu moment, era de 219. Res, una hora i escaig més...


Afortunadament, fa uns mesos s'ha tornat a reeditar en DVD i Blue Ray, primer en una edició més luxosa i després més senzilla. A banda d'interessants extres, l'important és que es tracta de la "versió del director", molt semblant a la d'estrena (216 minuts), i que a més ha passat per una remasterització que suposa un canvi en la qualitat de la imatge espectacular. De veritat, val molt la pena passar per caixa.

I és que no és ben bé veritat que Heaven's Gate suposés la fi del western -tot i que els 80 sí van ser potser els seus pitjors anys-, però si ho hagués estat, com diuen els ianquis, what a way to go! Un western diferent ja des de l'inici, amb una festa de graduació a Harvard, i que planteja un tipus d'història gens habitual en el gènere, basada en fets reals: la decisió dels potentats ganaders de contractar una banda de pistolers per eliminar els immigrants que els fan nosa. Que aquests immigrants vinguin sobretot d'Europa de l'Est, no per casualitat, facilita connexions en imatge amb el cinema socialista rus. I, vista avui, té interessants ressonàncies, ja que al cap i a la fi parla de l'enfrontament entre rics i pobres, entre els "nadius" i els nouvinguts. No per res, el crític Quim Casas la va definir fa temps com un western "de classe i amb classe".

És evident que Cimino, endiosat, va embogir durant la realització del film (la seva primera versió era de més de cinc hores), i que fins i tot aquesta "versió del director" no és perfecta, però Heaven's Gate està plena de grans moments i seqüències que justifiquen la seva llarga durada (de la pròpia seqüència i de la peli en general), com ara la del ball.



En tot cas, que Cimino no va aconseguir matar el western ho demostra que en la darrera edició dels Oscar hi competien dues películes adscrites al gènere (The Revenant i The Hateful Eight), curiosament també les dues dirigides per directors "artistes" (Iñárritu i Tarantino) i amb una durada llarga. Això sí, tot i que cap d'elles supera a Cimino en durada, trobo que els hi sobra força més metratge que a la del 1980. A més, les dues noves són més explícitament violentes que la clàssica, però és una violència buida, que no colpeja emocionalment com si ho feia -hi torno- el final de la batalla entre pistolers i immigrants a Heaven's Gate.

Així les coses, per mi el duel Iñárritu-Tarantino l'ha guanyat el debutant S. Craig Zahler amb Bone Tomahawk, un altre western contemporani, molt més modest quant a pretensions, però potser per això una agradable sorpresa per a l'amant del gènere. Tot i que la seva pel·lícula se l'ha definida com un híbrid de western i horror, el cert és que és un millor homenatge a la peli "de l'Oest" de tota la vida que les altres dues. I tot i que, altre cop, llueix una violència extrema -ratllant el gore en algun moment-, és una violència seca, no ginyolesca com la de les altres. Però la diferència principal entre Bone Tomahawk i les rivals oscaritzades és que és l'única de les tres que té personatges que es facin humans i que, per tant, et preocupi què els passarà. 

dijous, 11 de febrer del 2016

Els 200 millors àlbums de la història... segons "Uncut"

La revista Uncut, que de fa uns anys és la meva  favorita en això de la música, ha publicat en el seu darrer número una llista dels "200 millors àlbums de tots els temps" (podeu consultar-la aquí). És evident que el valor real que tenen aquestes llistes és molt relatiu, ja que els que hi voten se suposa que han de combinar una sèrie de criteris, com ara el gust personal, l'impacte que va tenir el disc en el seu moment o el llegat que ha deixat amb el pas del temps, cap dels quals és verificable de forma empírica. De fet, des de la pròpia revista han encarat la tasca amb certa prevenció, però plantejant-ho com un exercici per definir quin és el cànon que actualment conformen els seus crítics i col·laboradors. Al cap i a la fi, els rànquings tenen molt de joc.

Així, el resultats final és que Pet Sounds, dels Beach Boys, és el millor àlbum de tots els temps. Sí, el disc que Brian Wilson interpretarà en directe al pròxim Primavera Sound. Potser de mica en mica en aquest país s'anirà entenent que, efectivament, els Beach Boys són una de les grans, grans bandes de la història de la música popular. La transcendència de Pet Sounds hauria d'estar fora de dubte (a més d'incloure cançons meravelloses com "God Only Knows" o "Caroline No"), tot i que el meu disc favorit dels californians és justament l'únic altre que entra a la classificació, Surf's Up (135). Tot i això, a algú el pot sorprendre que els BB se situïn per davant de Beatles, Dylan o altres. L'explicació és justament que en el seu cas l'"obra mestra" està molt clara, mentre que en els altres artistes el vot s'ha dividit entre diversos discos.


La veritat és que als d'Uncut els ha quedat un rànquing força canònic: així, el top ten el completen dos discos dels Beatles (2 i 5), dos de Dylan (7 i 9), l'Astral Weeks de Van Morrison (3), el debut de la Velvet (4) i, potser els més discutibles, el Forever Changes de Love (6), The Queen is dead (8) dels Smiths i Marquee Moon (10) de Television, tot i que el primer suposa una alegria per mi. Segueixen dos Bowies (el que dèiem del vot dividit) i cal arribar fins al tretze, això sí, per trobar el primer exemple de música negra, el What's going on de Marvin Gaye (que acostuma a puntuar més alt, però en tot cas sí que hi ha certa unanimitat a considerar-lo la cimera del seu gènere).

La revista no ho especifica, però dono per fet que són els millors àlbums de rock. Així s'entén que el jazz quedi reduït a Miles Davis (14), John Coltrane i Charlie Mingus; el country a Johnny Cash i Gillian Welch; i el blues (no blues-rock) simplement no existeixi. La decisió de no incloure recopilatoris pràcticament condemnava a no aparèixer als fundadors del gènere, però tot i això resulta sorprenent comprovar que Elvis Presley no apareix per enlloc. Si no m'equivoco, Bjork, Can, Kraftwerk i Serge Gainsbourg són els únics artistes no anglosaxons. Pitjor encara: no n'apareix cap de fora del que en diríem primer món. Ni tan sols Bob Marley.

Malgrat totes aquestes limitacions i altres decisions discutibles (com que Springsteen no aparegui fins el 96!!!) que segurament tenen a veure amb un biaix britànic que malgrat tot està força controlat, com deia, em sembla un llistat força canònic i, per tant, poc donat a la frivolitat. Li aplico la meva particular prova del cotó -que durant anys vaig fer servir també per mesurar la profunditat del catàleg d'una botiga de discos-, que és mesurar-la a partir de la presència Byrds: la llista inclou tres àlbums de la banda (al 68, 78 i 128), i tres més d'excomponents (Gene Clark al 192; David Crosby al 64 i els Burritos al 95). Sis discos no està gens malament. A més, la tria és encertada i l'ordre també  correcte (Notorious per davant de Younger; Gilded Palace of Sin abans que Sweetheart of the Rodeo).


La llista -si ens la creiem mínimament és força reveladora quant a allò que els grans anys del rock han quedat enrere. El 43 dels discos són dels 70, i el 23,5% dels 60, mentre que el segle XXI només aporta vuit discos... I potser els 70 s'imposen en quantitat, però en qualitat la cosa està clara: vuit dels deu primers discos són del 65-68, els anys daurats del rock...

Queda només comprovar com de canònic sóc jo. Faig una repassada ràpida i conto que en tinc uns 105-110 i podríem dir que uns 40-45 més els "tinc" parcialment via recopilatoris. No està gens malament. Però encara me'n falten 50. I tots els que no estan a la llista... Don't stop!

PD: Fa uns dies un amic la identitat del qual no revelaré discutia, arran la mort de Glenn Frey, si els Eagles eren més "importants" que David Bowie. Pels d'Uncut la resposta és clara: Bowie és de fet l'artista amb més discos a la llista (7); dels Eagles no n'hi ha cap. Tot i que la pregunta clau continua sent què és important i qui ho defineix.