dimarts, 27 de desembre de 2016

Roma, veure i viure

Cada cop tinc més clar que hi ha dues maneres bàsiques de viatjar. La primera està dominada pel "veure" i posa l'èmfasi en visitar aquells highlights irrenunciables per fer-s'hi la foto i tenir constància, per tant, que un hi ha estat. La segona forma de viatjar és la del "viure", i aquí no és tan important quins o quants monuments i espais singulars s'ha visitat, com les experiències viscudes. Que un viatge posi més èmfasi en el "viure" o en el "veure" depén de la destinació, en primer lloc, però també de qüestions com la durada, el format del viatge, si un coneix "nadius", etc. Així, les vacances d'aquest estiu al Marroc -quinze dies- van ser clarament un viatge de "viure". Fins i tot la meva estada d'una setmana fa dos anys a Nova York va poder mantenir un cert equilibri entre el "veure" i el "viure".

El darrer pont de la Constitució vam fer una escapada, llargament planejada a Roma, ciutat a la què jo encara no hi havia estat mai. Amb un programa força apretat, si fa no fa vam complir amb totes les visites obligatòries: el Coliseu, el Fòrum, el Trastevere, el Vaticà, esglésies i places diverses (l'únic element fora del programa més massiu va ser una visita als estudis de cinema de Cinecittà, força interessant)... Si hi afegim una presència massiva de turistes catalans i/o espanyols i la gran pressió exercida sobre els mateixos per guies, venedors ambulants i cantamanyanes en general la sensació de "fer el guiri" va ser gairebé total. Segurament tampoc va ajudar l'època de l'any, que potser no sigui la millor per visitar una ciutat mediterrània.

El Fòrum de Cinecittà és de cartró pedra, però al de veritat hi ha tants turistes que un potser encara té més sensació de parc temàtic.

Tot plegat em va deixar amb una sensació ambivalent. Em va agradar Roma? Sí, és clar. A qui no li podria agradar? Però em va faltar alguna cosa... Un amic provocador deia que era perquè Roma no té ànima, però estic convençut que és justament el contrari, que té molta ànima però no vaig saber trobar-la. Cosa més frustrant en un país amb una cultura i una llengua accessibles per a nosaltres (no és com estar "lost in translation" al Japó). En aquest sentit, potser el capítol "experiencial" que va quedar més satisfet va ser el gastronòmic, gràcies a diversos locals que li havien recomanat a la Marta, on vam deglutir amb fruïció excel·lent pasta (bucatini alla gricia), alguna carn singular (saltimboca alla romana) i curiosos entrants (olive ascolane, suppli di riso o fiori di zucca). I uns meravellosos cannoli menjats al carrer a prop de piazza Spagna.

Per tant, podríem dir que he vist Roma, però em queda pendent de "viure-la". Amb sort, en el futur...