dilluns, 17 de juny de 2019

De cap al Brexit (XIV): "Present, passat i futur"

L’aventura s’acaba. En menys d’una setmana haurem creuat el canal de la Mànega i tornarem a ser a casa. Nosaltres haurem marxat i la Gran Bretanya continuarà, encara, de moment, dins la Unió Europea. Haurem de llençar els pots de llenties i els rotllos de paper higiènic que vam acumular al pis quan la possibilitat d’un Brexit sense acord semblava plausible i era descrita per la premsa –sempre en base a informes governamentals degudament filtrats- com un escenari apocalíptic postnuclear. Anarchy in the UK. El desastre encara és possible: si Theresa May va fer bo David Cameron, Boris Johnson –ara per ara, favorit a succeir-la com a primer ministre- pot assolir nivells de rècord. De moment ha promès que el Brexit serà efectiu el 31 d’octubre amb acord o sense. Però, en tot cas, jo ja no hi seré per explicar-los-hi. Com les rates, abandono el vaixell abans que s’enfonsi. Les dones, els infants i els que tenim passaport de la UE, primers.

El comiat s’està fent llarg. Com si realment ens volgués fer fora, la Gran Bretanya ens està obsequiant amb un mes de juny de pluja constant i temperatures màximes per sota els 15 o fins i tot els 10 graus. Intolerable. Ambient propici a la nostàlgia, i potser per això l’altre dia vaig agafar el cotxe i em vaig acostar a Loughborough, ciutat mitjana de les Midlands adossada a una universitat de la mateixa mida i gairebé població.

Aquí hi vaig fer un Erasmus la tardor del 1995, fa –poca broma!- 24 anys. Jo llavors estudiava Periodisme a l’Autònoma de Barcelona i aprenia l’ofici –que no es pot estudiar, sinó que cal aprendre’l- els caps de setmana al Nou Diari. L’estada a Loughborough va ser reveladora: hi vaig descobrir, entre d’altres, internet –tot just arribar a la universitat em van donar el meu primer compte de correu electrònic-, el Brit Pop –eren els dies de Blur vs Oasis- i que la pizza mai, mai pot portar pinya. Això ho vaig aprendre d’un parell de napolitans que trobaven un plaer pervers en insistir a les cambreres que no, no volien cap ingredient extra i que sí, simplement volien una margarita.

Una passejada pel centre de Loughborough i pel campus universitari em van proporcionar la impressió que no havia canviat gaire cosa. Curiosament, l’Anglaterra que jo vaig conèixer el 1995 també tenia un govern conservador en temps de descompte i dividit entorn la Unió Europea: el primer ministre, John Major, va arribar a referir-se com a “bastards” els euroescèptics del seu partit (en canvi, és difícil d’imaginar dos líders de l’oposició més contraposats que el llavors jove Tony Blair i l’actual Jeremy Corbyn). Recordo que em van impactar per surrealistes unes declaracions d’un d’aquests euroescèptics, el ministre de Defensa, Michael Portillo –d’origen espanyol, curiosament-, dient alguna cosa com ara que no permetria que “els soldats britànics morissin per Brussel•les”.

Com a estudiant Erasmus que vivia com una oportunitat excitant la possibilitat de relacionar-se amb gent d’altres països, però, em sobtava sobretot una actitud generalitzada d’indiferència quotidiana dels britànics cap a la resta d’europeus, designats com a “continentals”, un concepte que no havia sentit ni m’havia imaginat mai abans, carregat de significació. Per exemple, em vaig trobar molts –fins i tot professors- que es manifestaven incapaços de dir el meu nom sencer (“Guillermo”), fins a l’extrem que vaig pensar que era impronunciable per un angloparlant... Fins que, anys més tard, vaig comprovar que ni els nord-americans ni els irlandesos tenien aquest problema, que definitivament no era de llengua, sinó de sensibilitat.

Val a dir que aquest cop ha estat diferent. Si considerem la capacitat de pronunciar el meu nom com un indicador anecdòtic però vàlid, la conclusió és que l’Anglaterra de 2019 és un país més obert i plural culturalment. I aquesta ha estat, efectivament, la impressió general que n’he tingut. Segurament hi ha ajudat que Birmingham és una de les ciutats més diverses del país, on els white british són amb prou feines un 53% dels residents. Que una Gran Bretanya més cosmopolita sigui la que hagi votat finalment sortir de la Unió Europea és una altra de les paradoxes –o lliçons- del Brexit.

Deixem Birmingham amb molts deures pendents: en unes setmanes obre una gran exposició dedicada a Black Sabbath i els 50 anys de la creació, en aquesta ciutat –o almenys així ho reivindiquen ells-, del heavy metal, així com un festival de cinema hindú; a l’agost, l’Aston Villa comença temporada retornat a la Premier... I trobarem a faltar l’especialitat local de curry, el “balti”. I els abundants espais verds dins la ciutat en què un s’hi pot perdre. Hi tornarem algun dia, segur. Només espero que no ens calgui fer-ho amb un visat. No per nosaltres, que al capdavall serem turistes. Pels britànics, que no es mereixen el Brexit que ells mateixos han escollit.

dilluns, 3 de juny de 2019

De cap al Brexit (XIII): Sense May ni pla B

Fa dos mesos que, sobre el paper, el Regne Unit hauria d’haver deixat la Unió Europea. El nou horitzó és d’aquí a quatre mesos més, el 31 d’octubre, però ara per ara no hi ha cap certesa de com es produirà aquesta sortida. Ni tan sols està clar que acabi passant. Un terç de la pròrroga pactada amb la UE s’ha consumit sense que s’hagin donat passes fermes en cap direcció concreta. Bé, en tot cas, la pròrroga ha servit de moment perquè el Regne Unit celebrés unes eleccions europees en les què ja no havia de participar i per certificar la defunció política de la primera ministra, Theresa May. Tots dos elements no ajuden a clarificar la situació; més aviat al contrari, augmenten la incertesa.

Anem a pams. Les europees. El titular, i prou ben merescut, ha estat que el partit més votat i que ha obtingut més europarlamentaris ha estat el Brexit Party, creat per Nigel Farage fa només unes poques setmanes. Partit monotemàtic i plataforma pràcticament personal d’aquesta versió anglesa de Donald Trump –un pèl menys barroer, cal dir-ho; això és la Gran Bretanya, malgrat tot- que deu ser el polític que qui més gent se’n riu al país però on es refugia el vot protesta que vol un Brexit ja, sigui al preu que sigui. Ara bé, si analitzem el vot per blocs, l’acumulat pels partits clarament partidaris de la sortida (Brexit Party i UKIP) quedaria en realitat per sota de la suma dels remainers explícits: els Libdem –que van quedar segons, ressuscitant amb el seu explícit “Bollocks to Brexit”-, els Verds, Change UK i els nacionalistes escocesos i gal•lesos.

És difícil acabar de llegir els resultats en clau referèndum per la dificultat d’assignar els vots dels dos grans partits, dividits per la qüestió, i que en tot cas i justament per això es van endur una patacada: considerable en el cas dels laboristes; sense pal•liatius per als conservadors, que van quedar cinquens. La sensació, en tot cas, és que, com fa tres anys, el Regne Unit continua extremadament dividit entorn la qüestió europea, sense una majoria reals clara.

Les eleccions també han confirmat les diferències territorials en aquest tema: el gran Londres, Escòcia i Irlanda del Nord majoritàriament en contra del Brexit; la resta d’Anglaterra majoritàriament en contra; i Gal•les, mig-mig. [Una de les paradoxes més delicioses del Brexit és que és un problema anglès més que no pas britànic.] A tot això, el percentatge de participació amb prou feines va arribar al 37% (catorze punts per sota la mitjana continental), de manera que en realitat el partit vencedor seria el de l’apatia, la indiferència o senzillament l’esgotament.

May ni tan sols va esperar a que es fessin públics els resultats per presentar la seva renúncia tant a primera ministra com líder dels tories. Malgrat ser una política amb fama de freda i sense capacitats comunicatives, en el seu anunci va acabar amb la veu trencada d’emoció. Pocs, però, ploren la marxa de May, ni tan sols al seu partit. Per als brexiters, ha fracassat en la missió per la qual va ser escollida i sempre sospitaran que, en el fons, no hi creia. O no hi creia prou, que això del Brexit cada cop és mes una qüestió de fe, més que de política.

Per la resta, May ha acabat víctima dels seus propis pecats. Va apostar en un primer moment per la línia dura, dient que “el no acord és millor que un acord dolent” i fixant unes condicions que la UE no podia acceptar. Quan finalment va adoptar una posició més pragmàtica, lluitava contra unes expectatives que ella mateixa havia contribuït a crear. Igualment, enlloc de treballar una possible sortida amb tot l’arc parlamentari, com correspondria a un govern en minoria i una qüestió d’aquesta importància, va buscar un acord que satisfés només el seu propi partit. El resultat és que el Parlament la va negar fins a tres vegades. La seva frase “si et creus un ciutadà del món, ets un ciutadà d’enlloc” probablement l’acompanyarà com a part del seu trist llegat.

Potser May era part del problema, però està per veure si la seva renúncia és part de la solució. Més aviat sembla el contrari. Els tories han d’escollir un nou líder i, per tant, un nou primer ministre que no haurà passat per les urnes. Amb el partit dessagnat a les darreres eleccions, ningú no s’arriscarà a convocar unes generals. I amb la pressió de Nigel Farage emportant-se el seu electorat més tradicional, la majoria de pretendents al tron ja han promès dur el país fora de la UE a qualsevol preu. El favorit, Boris Johnson, exalcalde de Londres i exministre d’Exteriors, és un cínic que s’imagina ser la reencarnació de Winston Churchill i que en els seus anys de periodista com a corresponsal a Brusel•les va dedicar-se a les fake news quan el concepte encara no existia. Molt probablement pot passar com a Espanya, on Casado i Álvarez de Toledo estan elevant Rajoy i Sáenz de Santamaría a enyorats titans de la política. I no, no ho van ser mai. Però tot pot empitjorar.

dilluns, 13 de maig de 2019

De cap al Brexit (XII): Amb un parell

Sovint s’acusa al món polític d’abusar d’eufemismes, fer servir un llenguatge massa tècnic i de no expressar mai de forma clara quines són les veritables intencions. Els Demòcrates Liberals britànics (coneguts com Lib Dems) han decidit que davant situacions extraordinàries el que cal és ser tan explícit com sigui possible: el seu eslògan per les pròximes eleccions europees és “Bollocks to Brexit”, que es podria traduir lliurement com “a la merda el Brexit”. Bollocks es fa servir habitualment per referir-se a alguna cosa que no té sentit, que és dolenta o falsa. Ara bé, com molts lectors ja sabran, els bollocks literalment són els testicles i per tant equivaldrien als “collons” nostrats. És per tant, una paraula malsonant, considerada ofensiva. Se suposa, per exemple, que no s’hauria d’escoltar a la televisió fins la nit.

De fet, l’eslògan Bollocks to Brexit ja fa temps que es fa servir en els entorns contraris a la sortida del Regne Unit de la UE. Va ser una de les consignes que vaig sentir a Londres a la massiva manifestació en favor d’un segon referèndum de fa un parell de mesos. Al meu entorn, els qui la corejaven amb més força era un grup de nens que semblaven entusiasmats davant la possibilitat de poder cridar bollocks en públic, la qual cosa indicaria que, avui en dia, fer-ho potser és més semblant a una entremaliadura infantil que a una veritable voluntat ofensiva com ho era quan els Sex Pistols van titular el seu LP Never mind the bollocks. Ara bé, no és el mateix que es converteixi en eslògan oficial, escrit amb totes les lletres en la portada d’un programa electoral. I encara és més sorprenent quan això ho fa un partit seriós.

Els Lib Dems sovint han estat una mica els pupes de la política britànica. Sorgits a principis dels 80 de la fusió del Partit Liberal de tota la vida i una escissió dels laboristes, representen el centre ideològic en un país que acostuma a considerar-se moderat. Tot i això, el sistema majoritari que regeix les eleccions al Regne Unit, pensat per l’alternança de dos grans partits, fa que els escons que obtenen sempre quedin molt per sota dels vots. El seu gran moment va ser el 2010, sota el lideratge de Nick Clegg, quan van aconseguir una força notable i van formar el govern de coalició amb els conservadors de David Cameron. Cinc anys d’austeritat més tard el partit gairebé va quedar esborrat, i el prometedor Clegg ha acabat fitxat per Zuckerberg per mirar de netejar els escàndols de Facebook.


Ara, els Lib Dems veuen les eleccions europees que la Gran Bretanya no volia celebrar com una oportunitat per recuperar-se, en la línia dels excel•lents resultats que ja van apuntar els comicis locals de fa una setmana. En aquests, els conservadors van patir les majors pèrdues en vint anys. Els qui en principi haurien d’haver-ho capitalitzat, els laboristes, també van empitjorar resultats. El seu líder, Jeremy Corbyn, manté una posició ambigua sobre el Brexit i sembla que pretengui passar la campanya de les europees parlant el mínim sobre el tema. En unes eleccions europees! Davant això, els Lib Dems volen presentar-se com aquells que tenen una posició més clara i aglutinar al màxim el vot remainer, tot i que hauran de competir en aquest àmbit amb els Verds (l’altre partit que va créixer a les locals) i amb Change UK, la nova oferta centrista formada per escindits tant dels tories com dels laboristes.

Ara bé, han anat massa lluny els Lib Dems amb els seus bollocks? El Daily Express, un dels diaris amb una posició més radicalment favorable al Brexit, parlava dijous de “vergonya”: “L’ús d’un terme sexual ofensiu com a missatge polític aparentment clau ha deixat els votants britànics horroritzats davant una nova mostra de fins a quin extrem els polítics de la nació estan fora de contacte amb la gent decent.” D’altres, però, han aplaudit l’atreviment. El líder Lib Dem, sir Vince Cable, un respectable economista de 76 anys a qui en principi un no s’imaginaria fent servir aquesta mena de llenguatge, ho ha defensat: “No som ambigus, argumentem que hem d’aturar el Brexit, no ens disculpem per això. A alguna gent no li agradarà, però penso que d’altres admiren l’honestedat i claredat de la nostra posició.” Cable també ha dit que ara mateix el país necessita més sentit de l’humor.

A l’altra banda de l’espectre, Nigel Farage buscarà a les europees els vots dels qui volen un Brexit sense excuses ni més dilacions, i hi ha qui creu que podria ser fins i tot el guanyador de les eleccions davant l’ensorrament tory. El seu nou partit l’ha anomenat directament Partit del Brexit. El nivell de subtilitat no està gaire per sobre dels bollocks demòcrata-liberals. De fet, el discurs brexiter mai ha estat subtil, més aviat el contrari. Potser per això va triomfar mentre els remainers, en canvi, s’enredaven amb un llenguatge tecnòcrata i desapassionat. Fins ara. Fins que han arribat els Lib Dems a reivindicar l’europeïsme sense complexos. Amb un parell.

dilluns, 29 d’abril de 2019

De cap al Brexit (XI): L'emoció d'allò fosc

Què tenen en comú la cada cop més freqüent oferta de cementiris com atracció turística, amb tours guiats centrats en les causes de mort dels enterrats; la cançó “Crossroads blues” de Robert Johnson; la celebració del “Día de Muertos” a Yucatán; el ritual, estès per mig món, de la “Maria Sagnant”; el Valle de los Caídos o Auschwitz? Tots són, o poden ser considerats, expressions del “patrimoni fosc”, una branca del patrimoni relacionada amb la fascinació per la por –sigui fruit de la fantasia o de les realitats més horribles- que està adquirint cada cop més rellevància com a element de consum cultural –especialment via turisme- i també a nivell acadèmic. Una bona mostra n’ha estat el congrés “Thrill of the Dark”, celebrat aquesta setmana a Birmingham i del que en surten tots els exemples anteriors. Amb la treva entorn el Brexit encara vigent –segurament a punt d’acabar, ja que s’acosten les eleccions europees que teòricament la Gran Bretanya no havia de celebrar-, podem dedicar-nos a altres qüestions.

Així, servidor de vostès ha tingut ocasió de fer la seva aportació al congrés explicant el funcionament dels versots dels Ball de Diables com a element de crítica social, fent servir els tarragonins com a exemple. Tot i que en general la meva presentació va ser ben rebuda –especialment interessades hi van estar un grup de participants d’estètica gòtica i dues encantadores folkloristes argentines que, tot i això, no es van estar de recriminar-me que Messi “s’ha venut als diners catalans” -, també em va servir per constatar, i no és el primer cop, que no tothom està preparat o predisposat a entendre el joc que, en el fons, són els versots. Especialment amb públics anglosaxons, diria, no sempre és fàcil superar la cruesa d’uns textos que, certament, són qualsevol cosa menys políticament correctes. Lost in translation.

En tot cas, els britànics estan obsessionats amb el patrimoni, i també amb aquestes qüestions fosques. Només cal entrar en qualsevol llibreria i buscar la generosa secció de true crime. Una de les sessions del congrés va consistir en tres ponències molt crítiques sobre l’explotació “patrimonial” del llegat de Jack l’Esbudellador, que fins i tot té ara el seu propi museu a Londres. Aquest equipament havia d’estar dedicat, inicialment, a la història de les dones de l’East End, però després d’haver aconseguit els permisos pertinents, els promotors van decidir un “petit” canvi d’orientació, justificant-se en què se centrarien en les víctimes de l’assassí. El cert, però, és que el museu, com la immensa majoria de rutes guiades, exposicions o llibres sobre el tema, se centra sobretot en l’enigma de “qui ho va fer?”. Ah, i a la botiga hi pots comprar un Jack en versió os de peluix.

El congrés també va incloure sortides de camp a una fàbrica de taüts i a l’anomenat “Lock Up”, un edifici del 1891 que fins fa tres anys funcionava com a calabossos d els jutjats de Birmingham i que ara acull, de forma encara embrionària, el museu de la policia local. Per les prop de 70 cel•les, ens expliquen, hi van passar els veritables “Peaky Blinders”, una de les bandes de delinqüents de la ciutat als anys 20 que ha esdevingut famosa internacionalment gràcies a una sèrie de la BBC (atenció: la cinquena temporada arriba aviat!).

La visita a la presó –una altra variant de patrimoni i turisme “fosc” creixent- es complementa amb una xerrada in situ de l’historiador local Kay Hunter sobre la darrera execució pública al centre de Birmingham. Va ser el 1806, quan es va penjar un home de 30 anys que presumptament havia ferit un vigilant, tot i que ell assegurava que era innocent. Anunciada amb repic de campanes, unes 40.000 persones es van aplegar per assistir a l’execució: moltes empreses i comerços van donar un dia de festa. Tot i que es calcula que, un cop penjat, es trigava uns deu minuts a morir, sembla que en aquest cas el condemnat va encarar-ho amb estoïcisme britànic, ja que no hi ha registrats incidents entre l’audiència. Lògicament, l’excitació col•lectiva –i el risc de disturbis- era superior en la mesura que el convicte es resistia a acceptar la seva fi.

Si, com servidor, pensen que és una història horrible però no han pogut resistir-s’hi i els ha generat la necessitat de saber-ne més detalls, ja saben què és l’emoció d’allò fosc. Aquesta és la primera paradoxa: voler més d’allò que ens fa por o ens provoca repulsió. La segona paradoxa és des del punt de vista patrimonial: amb l’excusa d’aprendre, el risc d’explotació o banalització del patiment aliè. La tercera paradoxa és que un congrés sobre allò fosc es refugiés sobretot en la fantasia i en el passat, com si no disposéssim de prous exemples de foscor en el nostre món contemporani. I la quarta, un pèl postmoderna, és que vostès llegiran aquest text –que cau en les tres paradoxes anteriors- en el mateix diari que informarà d’uns resultats electorals que, segons com hagin anat i en funció de les seves idees, els poden semblar molt més foscos que res del que jo els he explicat.

dilluns, 22 d’abril de 2019

De cap al Brexit (X): La passió anglesa

Serà per la Setmana Santa o per l’extensió de sis mesos aprovada per la Unió Europea, però fa la sensació que la Gran Bretanya s’ha pres unes petites vacances de Brexit. Després de la trepidant successió d’esdeveniments del darrer mes –esdeveniments que, en tot cas, no han dut enlloc i no han introduït cap novetat significativa respecte el possible resultat final-, tothom necessitava un descans per evitar la saturació. El Parlament s’ha agafat vacances, els informatius obren amb les protestes contra el canvi climàtic i l’atenció europea s’ha dirigit cap a França amb l’incendi de Notre Dame. Bé, Nigel Farage ha presentat el seu partit, anomenat originalment el Partit del Brexit, i podria ser que guanyés les eleccions europees que teòricament no vol que se celebrin. Si finalment algun dia el Regne Unit deixa la UE, Farage haurà de buscar-se feina per primer cop en molt de temps.

El Divendres Sant a Birmingham coincideix amb un dels primers dies veritablement primaverals, superant els 20 graus. Això ajuda a que el centre s’ompli de gent amb ganes de comprar. Al carrer em trobo, successivament, un imitador de Michael Jackson força dolent, un jove amb túnica carregant una creu a l’espatlla mentre crida per megafonia que Jesús ens estima i el clàssic combo de música andina, amb flautes tradicionals sobre una base programada. Poc a veure amb l’ambient que, a aquesta hora, hi deu haver a Tarragona, amb els misteris concentrant-se a la plaça del Rei. Després de comprar un llibre –avançant feina per un Sant Jordi que també serà diferent-, agafo el bus a la plaça de la Catedral, però aquí l’ambient tampoc és gaire solemne: els brummies aprofiten per prendre el sol i improvisen pícnics a la gespa al voltant de St. Phillips. No sembla Divendres Sant. De fet, tampoc sembla Anglaterra, almenys la que he viscut (patit) els darrers mesos. Curiosament, no sé per què, el Divendres Sant a Tarragona sempre me l’imagino amb pluja.

A Anglaterra el calendari de Setmana Santa és, diguem-ne, a la catalana, és a dir, que els festius oficials (bank holidays) són Divendres Sant i Dilluns de Pàsqua, de la mateixa manera que també coincidim a fer festa l’endemà de Nadal. Tres festius, això sí, que els anglesos dediquen en bona mesura a una de les coses que per ells és més sagrada: anar al futbol. Tant avui divendres com dilluns són jornades oficials de Lliga de Segona en avall, i pel Boxing Day (el seu Sant Esteve) s’hi afegeix la Premier. De manera que avui l’Aston Villa ha guanyat per 0-2 els Boston Wanderers, consolidant-se en posicions de play-off a manca de només tres partits pel final de la temporada regular.


L’Aston Villa és un dels dos grans clubs locals, juntament amb el Birmingham City, tot i que l’Albion, de la veïna West Bromwich, també té força seguidors aquí. Curiosament tots tres estan ara mateix a Segona. El Villa hi porta tres temporades consecutives, massa temps per un dels clubs més antics del país, fundat el 1874, i guanyador de la Copa d’Europa el 1982 i de set lligues angleses. En una temporada irregular, els “lleons” l’estan acabant amb una sèrie espectacular de victòries consecutives i amb una sensació creixent que aquest cop sí poden tornar a la Premier.

Ho vaig poder viure en directe el cap de setmana passat en un Villa Park que va esgotar entrades en la visita del Bristol City, rival directe per l’ascens: més de 40.000 espectadors, inclòs servidor, convenientment abillat amb una bufanda amb els colors de l’equip. Ambient de les grans ocasions i impecable selecció musical per escalfar abans de l’inici: Dexy’s Midnight Runners, Black Sabbath (uns altres herois locals), Jeff Beck... Tot i això, sembla que hem anat a parar a un sector força tribunero: només un noi jove, dos seients més enllà, es passa la major part del partit esgargamellant-se amb els càntics. En canvi, el senyor gran de darrera deixa anar un “bloody hell”, entre resignat i frustrat, a cada bona ocasió perduda, perquè el Villa domina però no marca.

Arribem a la mitja part amb 0-0 i els aficionats aprofiten per comprar cervesa (sorprèn veure ampolles de vidre), tot i que la parella de l’esquerra opta per una xocolata desfeta. En el segon temps el domini del Villa és encara més clar i ara sí es concreta. Primer, Tammy Abraham transforma un penal. L’estadi ho celebra amb una tonada dedicada al pitxitxi de l’equip: “Ta-Ta-Tammy!”. Quan Connor Hourihane marca el segon sembla que la victòria està assegurada, però a quinze minuts del final Diedhiou escurça diferències amb una espectacular xilena. A patir. Tornen els “bloody hell” del veí del darrera. El Villa té més ocasions però no sentencia, i la intranquil•litat no s’esvaeix fins el xiulet final. Tot l’estadi canta “Don’t look back in anger” d’Oasis, els tres punts es queden a casa i l’equip suma vuit victòries consecutives, cosa que no aconseguia des del 1975.

Avui, Divendres Sant, han ampliat la ratxa a nou. Feia ni més ni menys 109 anys que l’equip no guanyava tants partits oficials seguits. Sí, fa olor d’ascens.

dilluns, 15 d’abril de 2019

De cap al Brexit (IX): Crisi a la 'High Street'

No poden dir que no els vaig avisar: tindrem encara Brexit per estona. Ni el 29 de març, ni el 12 d’abril, ni –molt probablement- el 22 de maig, per molt que la primera ministra Theresa May encara cregui possible aprovar l’acord de sortida del Regne Unit de la UE abans de les eleccions europees. Deu ser l’única en tot el país –en tota Europa- que ho creu possible. En tot cas, la UE ha aprovat una extensió de gairebé sis mesos; menys, això sí, del que volia Donald Tusk, l’home amb més paciència del continent. El 31 d’octubre es converteix en la nova data fetitxe, amb la curiositat addicional que coincidirà amb la nit de Halloween, tradició ja força incorporada pels britànics, que faran bé de decidir d’una vegada si volen truc o tracte.

Però, com ha he explicat algun altre cop, sobre el terreny la vida continua al marge de les notícies sobre el Brexit, rebudes amb una mescla de resignació i indiferència. L’endemà de la cimera europea, la gran notícia a Birmingham és l’obertura a la ciutat de la botiga Primark més gran del món. Per aquells que, com servidor, es tapen enlloc de vestir-se –en l’afortunada expressió del mític Flanagan, creat per Andreu Martín i Jaume Ribera-, aclariré que Primark és una cadena d’outlets de roba a preus econòmics d’origen irlandès amb prop de 370 botigues arreu del planeta, Tarragona inclosa. Doncs bé, la que dijous va obrir a Birmingham, a tocar del Bullring, el gran centre comercial local, és, com deia, la més gran de totes i és lògic que sigui la notícia del dia a la ciutat. I no faig broma: suposa gairebé un miler de llocs de treball, dels quals més de la meitat són nous.

Pel que sembla, al matí hi ha hagut cues per ser els primers a entrar-hi. Quan jo hi arribo a la tarda –mogut exclusivament per la curiositat antropològica i la voluntat d’oferir-los a vostès, estimats lectors, informació de primera mà- la botiga està plena. A aquesta hora els adolescents ja han sortit de classe i són, potser, el grup predominant, tot i que certament la mescla de clients i simples curiosos reflecteix la diversitat de la ciutat: del hijab als tatuatges, per entendre’ns. L’establiment té cinc plantes i també inclou cafeteries –una d’elles, tematitzada de Disney- i altres serveis com perruqueria. Al costat de les escales mecàniques, un DJ “amenitza” l’experiència amb música a tot drap. Hi ha també una zona que fa pinta de chill out i una mena de photocall.

L’aposta expansiva de Primark és notícia també a nivell nacional perquè contradiu una altra de les obsessions britàniques: la crisi del comerç als centres de les ciutats. Segons un estudi recent del diari The Guardian, una de cada dotze botigues a les high streets (així, en genèric, equival al centre de la ciutat) d’Anglaterra i Gal•les ha tancat en els darrers cinc anys, amb especial incidència entre les dedicades a la moda. I no pensin que estem parlant de la botiga de barri, sinó de veritables monstres com Marks & Spencer o House of Fraser, que regularment són notícia per tancar establiments aquí i allà.


I això que aquesta mena de cadenes i franquícies dominen les zones comercials de totes les poblacions, on pràcticament no hi ha establiments independents. Birmingham, Nottingham, Leicester, Coventry, Wolverhampton... Es pot viatjar per les Midlands de ciutat en ciutat amb la seguretat que en cadascuna hi trobarà les mateixes marques i els mateixos aparadors, tant si vol comprar roba esportiva com menjar ràpid o el diari. El panorama el completen les botigues de segona mà, sovint vinculades a alguna ONG amb finalitat caritativa. I els darrers anys han proliferat les cases d’apostes, especialment als barris amb menys ingressos. Aix.

Quines són la causa de la crisi de la high street tradicional? Sembla que els clients prefereixen els grans centres comercials on es pot trobar tot sota un mateix sostre. A més, els salaris mitjans són més baixos que fa deu anys i la pobresa creix. I cada cop són més els que prefereixen comprar per internet. En sectors com la música, això està sent especialment letal per la botiga “física”. HMV, la darrera de les cadenes dedicades a aquest sector, va tancar una cinquena part dels seus establiments amb l’arribada del nou any, inclòs el seu estendard, la botiga d’Oxford Street de Londres. Un drama per als iaios que encara volem remenar i veure quina sorpresa ens trobem.

Curiosament, Primark planta cara a internet ignorant-la: és una de les poques cadenes que no té botiga on line. Si vols comprar-hi alguna cosa, hi has d’anar. I la teoria, aparentment correcta, és que un cop allà t’enduràs més productes dels que pensaves. En el meu cas, però, sóc força immune als encants de l’outlet: em miro unes sabatilles de quatre lliures, però finalment surto sense res. Al carrer, cent metres més enllà, hi ha un Marks & Spencer que avui està especialment buit. I a la porta, un individu disfressat de porc gegant de color rosa mira de cridar l’atenció dels que passegen sense gaire èxit. Com si un porc gegant pogués compensar la novetat de la competència.

(Publicat originalment al Diari de Tarragona)

diumenge, 7 d’abril de 2019

De cap al Brexit (VIII): De l'èpica als hòbbits

El mes d’abril arrenca amb molta expectació, ja que hi ha anunciats els capítols finals de tres sagues èpiques de llarga durada, d’aquelles que mantenen tothom amb l’ai al cor de saber com acabaran. Les incògnites estan a punt de resoldre’s: en ordre cronològic invers, el 25 d’abril s’estrena Avengers: Endgame, que culmina un cicle de 23 pel•lícules protagonitzades pels superherois de Marvel; el 14 arrenca la vuitena i darrera temporada de Joc de Trons; i el 12, si no hi ha solució de darrera hora, el Regne Unit abandonarà la Unió Europea, amb força números ara mateix de fer-ho sense acord. Les tres sagues comparteixen conflictes de dimensió còsmica, repartiments inabastables i arguments complexos i plens de girs de guió. Si et perds un sol lliurament ja no saps d’on ha sortit aquell nou personatge, qui ha traït qui o perquè es planteja aquella nova situació.

Ja sento els que es queixen que aquesta comparació és un recurs fàcil, indigna d’un cronista de la meva categoria. Potser sí, però després que la sessió parlamentària de dijous a Westminster s’hagués de suspendre per l’entrada d’aigua per unes goteres al sostre tindria a l’abast metàfores encara més òbvies que m’estic reprimint de fer servir. També és discutible si el Brexit és una saga èpica, un culebrot o un reality. El que, en tot cas, és evident és que s’està convertint en un producte mediàtic addictiu. BBC Parliament, el canal de televisió encarregat de retransmetre les sessions parlamentàries, ha tingut més de 3,5 milions d’espectadors cada mes des del gener. També han crescut notablement els que segueixen les sessions en directe per Youtube, i els assajos dedicats al tema omplen les llibreries. Però, a més, el Brexit està entrant amb força al món de la ficció: ja hi ha novel•les (fa unes setmanes els en vaig parlar d’una, Middle England de Jonathan Coe), obres de teatre i fins i tot una pel•lícula, protagonitzada, per cert, per Benedict Cumberbatch, que també fa de Dr. Strange a les pelis de Marvel.

Al maig hi ha prevista una altra estrena interessant, un biopic sobre la joventut de l’escriptor J.R. Tolkien (1892-1973) i la seva influència a l’hora d’imaginar la Terra Mitjana i l’univers d’El senyor dels anells, saga èpica per excel•lència. Es dóna la circumstància que Tolkien va viure dels quatre als dinou anys a Birmingham. Fins i tot, durant un temps ho va fer al barri on jo m’estic, Edgbaston. Al meu mateix carrer hi ha l’oratori catòlic on assistia a missa. Des de la finestra de la meva cuina puc veure, a uns 500 metres, un parell de torres (la popularment anomenada “bogeria de Perrott”, d’estètica gòtica, i la d’abastiment d’aigua de la zona) que es considera que podrien haver suggerit les “dues torres” de Gondor.


Més clar és que Tolkien es va inspirar en l’entorn del poble de Moseley –ara part de Birmingham, però llavors plenament rural- per crear la Comarca, la regió on viuen els hòbbits. I aquí és on la cosa es posa interessant: la comarca i els hòbbits són, segons tots els entesos, una evocació idealitzada que Tolkien fa de l’Anglaterra preindustrial. En aquest sentit, la Comarca es correspondria amb la Merrie England, el mite nostàlgic de l’Anglaterra feliç i pastoral, que vivia en pau i tranquil•litat, quan tothom es coneixia i no hi havia estranys que vinguessin de fora a alterar les formes de vida senzilles que ens eren pròpies. Evidentment, aquest mite va ser un dels motors ideològics i culturals que van posar en marxa el Brexit. No és casualitat que el vot favorable a la sortida de la UE fos majoritari en aquelles zones del país que més s’acosten a la il•lusió de la Merrie England. Del que podem deduir, en un pensament inquietant, que els hòbbits serien furibunds brexiters, potser amb l’excepció de Bilbo i Frodo Saquet, que no per res eren les ovelles negres de la Comarca i es van deixar entabanar per Gandalf, que no deixava de ser un foraster inquietant.

(Una altra connexió Brexit-Tolkien: a Youtube poden trobar encara un meravellós clip en què l’acord Andy Serkis interpreta a una Theresa May / Gollum que defineix el seu pla de sortida de la UE com el seu “preciós”: “El volem, el necessitem, el tindrem!”)

Però tornem a l’actualitat: hem arribat, doncs, al final del camí pel Brexit? Tothom sap que les franquícies s’allarguen tant com calgui mentre tinguin èxit. Per molt que la nova pel•lícula dels Venjadors es tituli “final del joc”, és evident que Marvel en llençarà més. Sembla que Joc de Trons sí s’acaba, però ja hi ha en marxa una preqüela. I pel que fa a les obres de Tolkien, si no n’havíem tingut prou amb les dues trilogies de Peter Jackson es prepara un nou Senyor dels anells en format sèrie televisiva. Per tant, hi ha moltes opcions perquè la UE aprovi una nova extensió per al Brexit –es parla fins i tot d’un any- que garanteixi noves emocions fortes. I fins i tot encara que no fos així, la saga del Brexit segur que continua, ja sigui en forma de nova temporada, de seqüela, d’spin-off o de remake.

diumenge, 31 de març de 2019

De cap al Brexit (VII): Lliçons sobre referèndums

Escric aquestes línies el mateix dia en què, teòricament, el Regne Unit havia de deixar de formar part de la Unió Europea. No serà així. Serà més endavant. O no serà. Sembla que la incògnita s’allargarà, com a mínim, dues setmanes més. Amb un govern desballestat i una Theresa May que ni tan sols oferint el seu cap com a cirereta ha aconseguit convèncer els més radicals del seu propi partit d’aprovar l’acord que ella ha negociat, el Parlament ha mirat de prendre el control de la situació (“take control back”, curiosament l’eslògan del Brexit), de moment sense resultats. Tot i això, les votacions orientatives de dimecres sí que van apuntar en la direcció d’una possible solució: sortida de la UE però no del mercat comú, amb la possibilitat que fos ratificada via un segon referèndum.

Com ja he apuntat algun altre cop, la mirada catalana sobre el Brexit sempre està contaminada pel “nostre” tema. Així, des d’una determinada òptica, el Brexit i l’independentisme comparteixen un suposat caràcter tribal i són, tots dos, moviments bàsicament reaccionaris. Personalment, aquesta equiparació –que, per exemple, ha fet sovint el ministre Josep Borrell- em sembla, com a mínim, poc afinada. Més interessant em sembla la teoria que el Brexit demostra com de perillosos són els referèndums, ja que són terreny abonat per als populismes i contribueixen a dividir la societat.

Sobre la primera qüestió, tot i que l’experiència ens demostra que, efectivament, els referèndums els carrega el diable, és un discurs que denota una desconfiança en la capacitat dels ciutadans de decidir sàviament que és poc compatible amb l’esperit democràtic. Si no estan preparats per votar en un referèndum, per què ho haurien d’estar en unes eleccions ordinàries? D’altra banda, que el referèndum sobre el Brexit ha crispat i dividit la societat britànica és evident. No són poques les persones que m’han reconegut que, arran del mateix, van estar setmanes o mesos sense parlar-se amb familiars que havien votat el contrari. Ara bé, part del problema en el cas britànic ha estat que, en realitat, no hi havia una forta demanda social per un referèndum com aquest. Podríem dir que el referèndum va crear, en bona mesura, la divisió. En canvi, la divisió entorn la relació Catalunya-Espanya és anterior, no la provoca la demanda de referèndum que, en tot cas, seria una possible fórmula per arbitrar aquesta divisió.

Ara bé, l’exemple britànic també, al meu entendre, posa en qüestió certes visions idealitzades del referèndum com una mena de solució màgica del tipus “votem i ja està, s’accepta el resultat”. Com estem veient, no és tan senzill, especialment si el que se sotmet a referèndum no és un text tancat sinó un desideratum. Fins i tot els partidaris del Brexit discuteixen encara avui què volien realment els que hi van votar a favor: Brexit tou? Brexit dur? Noruega Plus? La famosa “claredat” canadenca sembla imprescindible: qui vota, què es vota, què implica el “sí” i que implica el “no”. La cosa es complica encara més si hi entra en joc la demanda d’un segon referèndum. És legítima? Ho és perquè la campanya del “sí” va mentir descaradament? O perquè, tres anys després, el poble ara té més elements de judici? O, senzillament, no té dret la gent a canviar d’opinió, com canvia el vot als partits d’unes eleccions a unes altres? El mandat del poble queda fixat en pedra a les taules de la llei, o el mateix poble té dret a revisar-lo? I, d’altra banda, podem estar fent referèndums cada tres anys?

El caos i la divisió que el Brexit han portat al seu país no pot servir per desacreditar els referèndums en genèric, quan en bona mesura els problemes que ha provocat tenen causes específiques i lligades a una convocatòria oportunista i segurament irresponsable. Però si els catalans volem extreure alguna lliçó del Brexit (i a fe de Déu que ens convindria tenir algunes guies per sortir del nostre laberint) és que el referèndum no necessàriament és, per ell mateix, la solució. Un resultat ajustat com el britànic és un mal resultat fins i tot per als guanyadors. Un resultat amb significat ambigu no resol res. I un resultat que no hagi previst prèviament un procediment de revisió o ratificació acceptat per tothom també aboca a l’agonia.

Referèndum? Sí, però. Un referèndum no hauria de ser una moneda llençada a l’aire, a veure què surt. Però, sobretot, un referèndum no pot ser una abdicació de la feina que els correspon als diferents actors polítics, que no és altra que (atenció, sorpresa!) fer política. I per mi fer política consisteix en bona mesura en teixir els consensos el més amplis possibles. De cara a un referèndum, consensos en primer lloc sobre la necessitat del mateix i sobre el format. En segon lloc, consensos que facilitin un resultat clar, sigui en una direcció o en l’altra. I en tercer lloc, consensos que facilitin que la part perdedora acceptarà el resultat democràticament. D’exemples de bones pràctiques n’hi ha, aparentment. Aquí al Regne Unit alguns esmenten la gestió irlandesa del referèndum d’una qüestió tan sensible en aquell país com la despenalització de l’avortament. Que tots plegats n’aprenem.

dilluns, 25 de març de 2019

De cap al Brexit (VI): Pancartes, humor i música pop

El pròxim divendres és el dia en què, teòricament, el Regne Unit hauria de deixar la Unió Europea, però sembla que ja no és una data vàlida. En cas que el Parlament britànic aprovi aquesta setmana l’acord proposat per la primera ministra Theresa May, la sortida seria el 22 de maig, just abans de les eleccions europees. Si no s’aprova l’acord (que ja ha estat rebutjat de forma contundent en dues ocasions), llavors la UE ha donat un termini curt, fins al 12 d’abril, perquè el Regne Unit decideixi què vol ser de gran. Un parell de setmanes que deixen oberta la porta a una extensió més llarga però que s’hauria de fonamentar amb algun argument de pes. Com, per exemple, un segon referèndum. Aquest és l’escenari, el People’s Vote, que han reclamat aquest dissabte més d’un milió de persones manifestant-se pel centre de Londres. Contra els que diuen, començant per May, que el poble ja va parlar el 2016, l’argument és clar: si el Parlament té dret a votar una i altra vegada sobre el tema, perquè la gent no pot tenir l’oportunitat d’una segona votació?

He quedat amb Lluís, reusenc instal•lat a Londres, a Marble Arch. L’horari i previsible durada de la manifestació fan que l’assimilem a una diada castellera, de manera que el que toca és un esmorzar de forquilla per aguantar la jornada. Lògicament, correspondria un full English breakfast. Tot i això, en aquesta zona de Londres, on tot són restaurants internacionals i cafeteries de franquícia, no és fàcil fer un d’aquests esmorzars tradicionals hipercalòrics. La qual cosa, paradoxalment, es podria considerar un argument a favor del Brexit (no és conya: una de les professores del meu màster està investigant la relació entre el bacon i el nacionalisme anglès). Ens conformem, però, amb un entrepà i baixem per Park Lane, zona de concentració dels manifestants.

Hi ha molta gent. Força gent jove però també -en contra de la lectura del Brexit en clau de fractura generacional- molta gent gran. Hi ha punks amb cresta d’aquells que pensaves que s’havien extingit i noies gòtiques amb la cara pintada de blanc. Predominen les banderes de la UE, però també n’hi ha de britàniques, escoceses i moltes gal•leses (també una valenciana i una altra d’Astúries). I hi som, junts, un tio de Tarragona i un altre de Reus. Diversitat exemplar.


Donat que, per sort o per desgràcia, Catalunya s’ha convertit en potència mundial en manifestacions, tenim diversos elements de comparació. La “mani” britànica està clarament per sota en unanimitat cromàtica i uniformitat, però a mi això ja m’està bé. Tampoc no compleix els estàndards catalans d’interactivitat, coreografia i performance. I si, per mi, les manis catalanes es passen de frenada en aquest aspecte, la londinenca fa molt, molt curt. Pràcticament ni tan sols hi ha crits de guerra, cançons o slogans corejats. Es tracta, senzillament, de caminar (molt lentament) i més aviat en silenci. Certament, per la propera potser els val la pena contractar algun tècnic d’ANC o Òmnium per animar la cosa (amb l’avantatge evident que aquí sembla improbable que els promotors d’una protesta es passin més de 500 dies presó provisional injustificable i siguin jutjats en base a una violència inexistent).

Ara bé, on la mani-brit supera clarament la versió catalana és en el nivell de les pancartes personals (és a dir, no institucionals). Potser justament perquè caminen bàsicament en silenci, expressen els seus missatges per escrit i amb sentit de l’humor. Crítiques àcides a la classe política: rep especialment May i alguns dels brexiters més notables, com Boris Johnson i Nigel Farage; però també hi ha qui acusa Jeremy Corbyn de “traïdor”. Ús d’icones de la comèdia britànica, de l’Escurçó Negre (“Fins i tot Baldric tindria un pla”) als Monty Phyton, passant per Alan Partridge. I excel•lents jocs de paraules, aprofitant la flexibilitat fonètica de la llengua anglesa. Una variant que m’agrada especialment són les apropiacions de cançons per la via de substituir “you” per “EU” (es pronuncien igual): el catàleg inclou els Beatles (“Won’t EU please, please help me”), ABBA (“Knowing me, knowing EU”), Nilsson (“I can’t live if living is without EU”) o Rick Astley (“Never gonna give EU up”). Però la pancarta definitiva potser és el missatge d’una adolescent: “La meva vida ja és prou miserable sense aquesta merda”. Inapelable.

Després de més de tres hores caminant amb prou feines hem fet un parell de quilòmetres i no hem arribat ni a la meitat del recorregut oficial. Se suposa que els parlaments oficials davant el Parlament ja s’han acabat, de manera que també donem per finalitzada la nostra participació, raonablement satisfets. Tant de bo que la manifestació serveixi d’alguna cosa. No només pels britànics. També per la resta d’europeus que creiem que el projecte comú ho serà menys sense ells i que no pensem renunciar a totes les aportacions britàniques: del parlamentarisme a la música pop o l’humor.

Jo, personalment, tampoc renunciaré al full English breakfast.

(Publicat originalment al Diari de Tarragona)

diumenge, 17 de març de 2019

De cap al Brexit (V): A les urnes, camarades!

Quan escric aquestes línies queden, teòricament, tretze dies perquè el Regne Unit deixi de pertànyer a la Unió Europea. O no. Perquè ara ja no està tan clar que el 29 de març sigui la data límit. Com segurament ja saben si han estat mínimament atents, aquesta setmana el Parlament britànic, en votacions successives de dimarts a dijous –vés per on, contraprogramant les sessions del judici del Suprem-, ha rebutjat tant l’acord “millorat” negociat per la primera ministra Theresa May com l’opció de deixar la UE sense cap acord i, finalment, ha aprovat de demanar una pròrroga de l’article 50, és a dir, més temps per prendre una decisió.

Tot això està molt bé i sona prou prudent, però, en el fons, no resol res. En primer lloc, perquè la pròrroga l’han d’aprovar també els altres 26 estats membres de la UE, on es detecta ja un esgotament i desconcert pel Brexit que supera el de la majoria de fans de la sèrie Lost a mitjans de la sisena temporada: que s’acabi ja, si us plau, encara que el final no tingui ni cap ni peus. Segon, perquè està molt bé demanar més temps, però no hi ha consens sobre quant hauria de durar aquesta extensió i, menys encara, per a què s’hauria de fer servir (noves negociacions? eleccions? un segon referèndum?). I, per molt que digui el Parlament britànic, la sortida sense acord –l’escenari apocalipsi- és la resolució per defecte si no se’n concreta cap altra abans del 29.

A tot això, expats hispans que no podrem tornar a casa pel 28 d’abril ens toca buscar-nos la manera de votar a les Generals des d’aquí. Una sol•licitud que cal fer personalment a l’ambaixada a Londres, no fos cas que tot això de la signatura digital servís per alguna cosa. Per als brummies com nosaltres això de baixar a la capital és tota una aventura. Per això ens hem apanyat per poder fer-hi nit a casa d’un reusenc (com ens hem de veure). La idea és poder presentar-nos així a primera hora del matí a l’ambaixada, però l’hospitalitat del Lluís i la seva companya inclou croissants per esmorzar, de manera que quan arribem al número 39 de Chesham Place ja són quarts d’onze i hi ha una cua d’una vintena de persones, totes força joves. (Després de mesos de ser el iaio del meu màster universitari, ara sóc el iaio de la cua per demanar vot. I aquesta estada al Regne Unit havia de ser una experiència rejovenidora!)


Finalment entrem a l’ambaixada –poc més o menys que per la porta de servei- i passem a una sala on una funcionària d’Avilés determina si som CERA o ERTA, ens dóna els papers i instruccions corresponents i fins i tot ja ens avisa de quins errors cometrem en omplir els formularis. Tota l’operació (cua més paperam) ha durat poc més d’una hora. Prou bé. Això sí, no ens deixen fer servir els lavabos de l’ambaixada. Em sento un ciutadà desposseït dels drets més elementals.

Teòricament ja només hem d’esperar que ens arribin les paperetes a casa. A veure com va: els mitjans i xarxes van plens de testimonis de gent que mai les va rebre o van arribar massa tard. El fet és que el vot des de l’estranger ha caigut espectacularment amb el nou sistema implementat el 2011. I si les paperetes arriben bé i a temps, queda el més difícil: decidir el vot. Servidor, que clarament té una visió de la política passada de moda on prima la responsabilitat, votaria el lehendakari Urkullu com a president del govern espanyol. Desafortunadament, no és una opció.

Però, és clar, jo sóc un paio estrany que també pensa que Donald Tusk seria ara mateix el millor primer ministre pel Regne Unit. Dijous el president del Consell Europeu va aportar un element de sensatesa suggerint que l’extensió de l’article 50 fos prou llarga com perquè els britànics tinguessin temps de pensar què volen ser de grans. Els leavers més radicals li tenen jurada al polític polonès des que va dir que esperava que hi hagués un lloc reservat a l’infern per aquells que van prometre el Brexit sense tenir ni idea de com executar-lo.

Urnes, també, a la Gran Bretanya? És evident que el govern actual és un zombie inoperant, però no tinc clar si unes eleccions generals resoldrien res, amb els laboristes igualment dividits i amb un lideratge ambigu sobre aquesta qüestió. Un segon referèndum? Hi ha qui diu que el poble ja va parlar clarament i qualsevol cosa que no sigui respectar la seva decisió és una estafa a la democràcia. Donald Tusk (intueixo) i jo pensem que hi ha prous elements per defensar el segon referèndum: l’ajustat resultat del primer; les evidències que la campanya del Leave va fer joc brut; la possibilitat d’oferir, ara, una elecció entre alternatives concretes que faci més fàcil entendre les conseqüències del vot als participants; la lògica que les decisions de més importància se sotmetin a un segon mecanisme de ratificació; o la incorporació, des del 2016, de noves generacions amb dret a vot que són majoritàriament favorables a quedar-se a la UE. I és que ja han passat gairebé tres anys des del referèndum, força més del que darrerament ens duren les legislatures a Catalunya i Espanya. A votar, doncs.

Queden... no sé quants dies queden pel Brexit.

(Publicat originàriament al Diari de Tarragona)

diumenge, 10 de març de 2019

De cap al Brexit (IV): A peu per Anglaterra

Quan escric aquestes línies queden, teòricament, 21 dies perquè el Regne Unit deixi de pertànyer a la Unió Europea. La setmana pròxima serà, en principi, decisiva per confirmar si és així i de quina manera, ja que el Parlament té previst l’enèssim meaningful vote de l’acord pactat per la primera ministra Theresa May amb la UE. Si el resultat torna a ser negatiu, les alternatives són un Brexit sense acord o bé l’extensió de l’article 50, és a dir, que s’allargui el període de negociació més enllà del 29 de març. Amb poques novetats entorn el Brexit, ha estat bona setmana per reflexionar sobre les qüestions de fons de la crisi britànica.

Dimarts, el periodista de The Guardian Mike Carter presentava a la Waterstones de Birmingham el seu llibre All together now?. Carter és especialista en viatges i ha publicat diversos llibres sobre aquesta temàtica, rutes en bicicleta o en moto. En aquest cas és un viatge a peu, però amb unes connotacions especials, tant a nivell personal com col•lectiu. El seu pare, Pete Carter, dirigent sindical i del Partit Comunista britànic, va ser un dels organitzadors, el 1981, de la “Marxa de la Gent”: 300 persones van caminar de Liverpool a Londres en protesta per les noves polítiques del govern Thatcher i el creixement de l’atur.

Mike, que llavors tenia disset anys, no hi va voler participar: la relació amb el pare, que havia abandonat la mare, va ser molt complicada fins la seva mort. Posteriroment, la primavera de 2016, se’n va adonar que es complien 35 anys exactes de la marxa, i va decidir reproduir-la etapa per etapa, sol, a peu, mirant així de reconciliar-se amb el pare i de pas entendre què li estava passant al seu país. Que el seu viatge coincidís amb la campanya del referèndum del Brexit va ser accidental, però determinant.

En la presentació, Carter va explicar com viatjar a peu –“a la velocitat per la que estem dissenyats”- permetia captar matisos que d’altra manera passen desapercebuts, com ara quan l’accent scouse de Liverpool deixa pas al de Manchester. Però també constatar les enormes diferències entre el nord i el sud d’Anglaterra (un nascut a Londres té ara mateix una expectativa de vida de deu anys més que un nascut a Blackpool). O la devastació de moltes comunitats antigament industrials per les quals no s’havia generat alternativa: sí, Liverpool, Manchester o Birmingham tenen avui en dia centres vibrants (en bona mesura, gràcies a inversions procedents de la UE), però sovint envoltats de zones de misèria i exclusió. I les ciutats mitjanes, ni tan sols això. Són “ciutats amb molta ira i molt sentiment d’haver estat traïdes”. Perquè després de Thatcher, l’herència de la qual va ser “un país molt menys compassiu”, el laborisme de la Tercera Via no havia rectificat aquesta decadència.

Curiosament, la visió de Carter té punts en comú amb el que planteja la que ha estat saludada com la primera novel•la de ficció sobre el Brexit: Midde England, de Jonathan Coe, publicada fa uns mesos. La novel•la és, de fet, la darrera part d’una trilogia que repassa les vides d’un grup d’amics companys d’institut a Birmingham, d’on és l’autor. Així, la primera, The Rotter’s Club (2001; publicada en castellà com El club de los canallas)- se situa en els anys 70, i finalitza significativament el dia de la victòria de Thatcher. La segona part, The closed circle (2004; també en castellà: El círculo cerrado), està ambientada en el canvi de mil•leni, els anys de la desil•lusió amb Tony Blair. Per Midde England, Coe ha recuperat uns personatges que en principi havia abandonat per explicar el període des dels Jocs Olímpics de 2012 fins el referèndum del Brexit i més enllà. Les tres són novel•les divertides, plenes de referències de cultura pop, però que també formen un fresc molt recomanable per entendre l’evolució del país, d’aquesta “Anglaterra mitjana” –concepte social, no necessàriament geogràfic- que té poc a veure amb Londres.

Els personatges de Coen, malgrat tot, són de classe mitjana, amb estudis universitaris, i la seva vida, almenys econòmicament, està prou ben resolta. La situació per molta de la gent amb la què Mike Carter va parlar durant la seva travessa a peu –alguns, participants originals a la marxa del 81 amb qui havia contactat; d’altres, simplement, fruit de trobades fortuïtes en ruta- era força més desesperada. La majoria li deien que votarien a favor del Brexit. “Saps què pensa molta gent?”, li van dir a Nuneaton. “Que no els importa si es col•lapsa l’economia. Per què no? A ningú a Londres l’importem una merda. Si l’economia se’n va pel vàter, almenys aquells bastards sabran com se sent ser nosaltres.”

En la presentació, Carter –criat a les Midlands però resident de fa anys a la capital- va explicar com en arribar a Londres al final del viatge cap dels seus amics imaginava que el resultat del referèndum no fos un rotund “no” a la sortida de la UE. Ell era l’únic que deia que, si més no, seria ajustat. “Jo penso que Europa va ser l’excusa, però en tot cas ningú a Londres era conscient d’aquesta ira i aquest sentiment de traïció. I, de fet, si el referèndum es tornés a fer demà, no sé si el resultat seria diferent. Perquè, realment, per aquestes ciutats i aquesta gent no ha canviat res. No s’està fent res per ells.”

Queden 21 dies.

(Publicat originàriament al Diari de Tarragona)

diumenge, 3 de març de 2019

De cap al Brexit (III): La navalla com a símptoma

Quan escric aquestes línies queden, teòricament, 29 dies perquè el Regne Unit deixi de pertànyer a la Unió Europea, i encara no se sap si ho farà en els termes negociats amb Brussel•les per la primera ministra Theresa May o bé la ruptura serà sense acord. Tot i això, la darrera setmana, a més de les ja habituals votacions estèrils al Parlament i el degoteig de dimissions dins el govern, hi ha hagut novetats que fan créixer les possibilitats d’una tercera opció: que el 29 de març, finalment, no passi (encara) res i l’agonia s’allargui unes setmanes o mesos.

Les divisions internes arran del Brexit que afecten conservadors i laboristes finalment han obligat tant May com el líder de l’oposició, Jeremy Corbyn, a moure fitxa. Per primer cop, l’obstinada May ha obert la porta a demanar una extensió de l’article 50 –que determina el temps per negociar un acord de sortida-, tot i que ella creu que la nova data límit no hauria d’anar més enllà del juny, ja que, al cap i a la fi, el Regne Unit no preveu celebrar eleccions al Parlament Europeu. Eppur si muove. El gest de Corbyn és, potencialment, més significatiu, ja que després de l’enèsima derrota parlamentària de la seva proposta de Brexit tou (mantenint la unió duanera amb la UE) s’ha compromès ara a que el seu partit treballi en favor d’un segon referèndum. Com es concretarà això? Encara és aviat per saber-ho.

Mentrestant, a Birmingham s’ha reobert la investigació sobre els atemptats amb bomba que l’IRA va fer en dos pubs de la ciutat el 21 de novembre del 1974, que van matar 21 persones i en van ferir més de 200. Sis homes irlandesos que bevien en un altre pub pròxim van ser condemnats pel crim, un dels pitjors atemptats terroristes viscuts a Anglaterra, però el 1991 se’ls va alliberar un cop demostrada la seva innocència. Gairebé 45 anys després, els familiars de les víctimes encara esperen respostes. La investigació s’ha reobert per la sospita que la policia va actuar de forma negligent tant en la prevenció com en la reacció posterior als atemptats. Malauradament, però, una altra mena de violència també és notícia a Birmingham, en aquest cas per la seva actualitat.

Dimarts a la tarda, cap a les 17:30, camino pel centre de la ciutat. De sobte, soroll de sirenes. Apareixen un parell de cotxes de policia i una ambulància que s’aturen un carrer més amunt. Tallen la circulació, aturant també el tramvia. Corredisses. Els curiosos s’hi acosten. Jo també (un periodista és, de fet, un curiós amb coartada, fins i tot quan no està “de servei”). Els policies estableixen amb una cinta un perímetre de seguretat entorn de la botiga de “Heart of England” -una mena de Càritas local- de Bull Street. Molts consultem el mòbil buscant respostes. De moment res. Passen uns minuts. Un home, al meu costat, li pregunta al policia més pròxim: “Què ha passat?” “No li puc dir”, respon. Finalment, els paramèdics treuen de la botiga un noi en llitera. Sembla que està conscient. L’ambulància se’n va, els policies es queden i els curiosos ens dissolem. Poc després arriba la confirmació via xarxes socials: la Policia de West Midlands informa que un noi de setze anys ha estat apunyalat a la cama i estan buscant-ne els sospitosos i l’arma.

 Des que vam arribar a Birmingham a la tardor, les notícies sobre un increment de “crims amb navalla” arreu del país, i especialment a Londres, han estat un rerefons constant al què no havia parat gaire atenció. Evidentment, no me n’havia topat amb cap fins ara. Encara menys t’esperes trobar-t’ho al centre de la ciutat, en plena zona comercial, per la que passo sovint i on mai he tingut cap sensació d’inseguretat.

Ara descobreixo que aquesta és una realitat tràgicament habitual en alguns barris de la ciutat. En els dos primers mesos de l’any la xifra total de ferits per navalla a Birmingham ha estat de 99. Pitjor encara, en els darrers quinze dies hi ha hagut tres morts per apunyalament. Tots eren nois adolescents, entre 16 i 17 anys. La majoria de casos sembla que són producte de les guerres de bandes. La policia parla d’”emergència nacional”, demana més inversió econòmica per combatre-la i anuncia que reforçarà les pràctiques d’”aturar i registrar” joves de forma indiscriminada. I discriminadora, em temo.

La darrera víctima mortal era nebot polític d’un destacat advocat i activista de la comunitat paquistanesa. A twitter, Nazir Afzal ha escrit: “Amb el Brexit, algú està pendent de les xifres de crims a Birmingham? La tragèdia de la meva família es repetirà arreu del país un i altre cop. Fins que encarem el problema. Fins que invertim en serveis d’infància i joventut. Fins que respectem totes i cadascuna de les vides.” Segurament, els “crims amb navalla” també tenen a veure amb qüestions com la manca d’oportunitats pels més joves, l’empobriment d’una part important de la població, el trencament de les comunitats i els debats entorn la identitat britànica contemporània. La mena de qüestions que també expliquen el resultat del referèndum del Brexit. Potser dir que la Gran Bretanya del Brexit es dessagna no és només una metàfora.

Queden 29 dies.

(Article publicat originàriament al Diari de Tarragona)

diumenge, 24 de febrer de 2019

De cap al Brexit (II): Sempre ens quedarà París

Quan escric aquestes línies queden, teòricament, 36 dies perquè el Regne Unit deixi de pertànyer a la Unió Europea. Si tenen una sensació de deja vu en llegir aquestes línies és perquè, efectivament, fa una setmana vaig començar la crònica amb la mateixa formulació. De fet, podria repetir-ne la resta i continuaria sent vigent. És a dir, que han passat set dies i no ha canviat res. La primera ministra Theresa May ha mantingut reunions diverses amb els responsables de la UE sense que això hagi produït cap canvi en les condicions per l’acord de sortida. Sense aquests canvis, la posició del Parlament britànic continua sent de no aprovar l’acord aconseguit per May. I si el Parlament no aprova cap acord per al 29 de març, l’alternativa és el col•lapse i l’hecatombe. O sigui que bàsicament hem perdut set dies més d’aquest compte enrere angoixant. Tic-tac, tic-tac. Cable vermell o cable blau?

Val a dir, però, que sí que hi ha hagut alguna (petita) novetat. Fa set dies ja els vaig apuntar que la situació era tan extrema que podia trencar tant el partit conservador al govern com l’oposició laborista. Modestament, la vaig clavar. Aquesta setmana s’ha anunciat la creació de l’anomenat Grup Independent, format per parlamentaris remainers rebotats d’ambdós partits. De moment són poquets (vuit laboristes, que van ser els qui van prendre la iniciativa, i tres tories), però les esquerdes podrien ampliar-se en les pròximes setmanes. I recordem que aquest és un país i un Parlament on la disciplina de vot no és una dictadura com la que vivim a casa.

Solucions per aquest bloqueig? El més sensat que he pogut llegir és la proposta que mouen alguns diputats i que consistiria en una moció mitjançant la qual el Parlament aprova l’acord de May amb la condició que, seguidament, hauria de ser ratificat en un nou referèndum. Si el resultat fos “no” a l’acord, el Regne Unit es quedaria a la UE. Aquest segon referèndum tindria una virtut clara respecte el primer: s’estaria votant sobre una proposta concreta i no sobre una aspiració. (Entre nosaltres, ja deuen intuir que quan un català reflexiona sobre el referèndum del Brexit, en el fons no pot evitar de pensar en el referèndum d’”allò nostre”, però d’això si de cas en parlarem un altre dia.)

Aquesta setmana tocava viatge d’estudis a París, agafant per primer cop a la vida l’Eurostar. L’estació de St. Pancras de Londres està plena d’infants britànics amb ulls plens d’il•lusió i orelles de ratolí al cap: hi ha trens que viatgen directament a Eurodisney. Per un moment penso que el meu deure cívic és dir-los que a) Mickey Mouse té un senyor normal a dins; i b) més val que aprofitin el viatge perquè d’aquí a poc igual ja no els resulta tan fàcil fer-lo. Però llavors recordo aquell company de classe insensible que em va dir que els Reis d’Orient no eren -com pensava jo- empleats municipals i decideixo que, en tot cas, hauran de ser els seus pares qui els expliquin aquestes veritats i els llevin la innocència per sempre. Al cap i a la fi, molts d’aquests pares devien votar Brexit.

L’Eurostar m’acaba decebent. Per suposat, el túnel sota el canal de la Mànega és una gran obra d’enginyeria, però viatjar-hi no té gaire gràcia. Estàs circulant pels camps d’Anglaterra, amb les seves ovelletes i tot, i de sobte, sense cap avís previ, el tren entra en un túnel aparentment com qualsevol altre i en surt vint minuts després ja a l’interior de França. Com qui no vol la cosa. Res d’allò tan romàntic de veure els penya-segats blancs de Dover i acomiadar-se de la pàtria. I absolutament incomparable a enfilar Dunkerke amb el teu iot esportiu per tal de rescatar uns quants tommies assetjats pels nazis. És potser aquesta manca d’èpica, aquesta banalització del viatge, que fa que no valorem suficientment què significa poder passar d’un país en un tres i no res i, sobretot, fer-ho lliurement.

Un català, una holandesa i una hongaresa, tots tres actualment residents a la Gran Bretanya, sopem en una pizzeria napolitana de París. Sembla l’inici d’un acudit dolent, però la conversa, és clar, deriva cap al Brexit. L’holandesa té previst de volar al seu país el mateix 29 de març, cosa que ara mateix es podria catalogar com a esport de risc. L’hongaresa treballa per una agència de la UE que canviarà la seu precisament de Londres a París, però encara no sap si ella també s’hi traslladarà. Al català (subespècie tarragonina), el Brexit, si més no, li ofereix el consol de comprovar que la frivolitat i la incompetència política no és exclusiva del seu país, i que afecta també democràcies molt més consolidades. El diagnòstic del Brexit de tots tres -amb l’alleujament que dóna saber que no en quedarem atrapats si van mal dades- coincideix en una conclusió rotunda, oportú homenatge al gal més popular de tots els temps: estan bojos, aquests britànics. Per Tutatis.

Queden 36 dies.

(Article publicat original al Diari de Tarragona)

diumenge, 17 de febrer de 2019

De cap al Brexit (I): Quan cal escollir: dolent, horrible i encara pitjor

Quan escric aquestes línies queden, teòricament, 43 dies perquè el Regne Unit deixi de pertànyer a la Unió Europea. Quan vaig arribar a Birmingham, a la tardor, la data límit encara era lluny i la Gran Bretanya celebrava amb un punt d’orgull el doble centenari de la fi de la I Guerra Mundial i del vot femení: els good old days en què podia considerar-se un imperi mundial victoriós i, alhora, una democràcia progressista. Ara la data s’acosta i, el que és pitjor, la possibilitat del “no acord” –que ningú no vol excepte un grup de diputats brexiters radicals, però és el resultat per defecte si el Parlament no és capaç de prendre una decisió- sembla cada cop més plausible.

Dijous Theresa May va tornar a perdre una altra votació en una moció que donava suport a la seva proposta d’acord. Per aquí ningú no recorda cap primer ministre que hagi perdut tantes votacions en temes clau. Un terç del seu partit s’ha aficionat a fer-li el llit sistemàticament. Però cada cop està més clar que l’únic pla que contempla May és guanyar temps. Guanyar temps (o, més aviat, perdre’l) i aconseguir que, en el darrer moment i davant l’abisme, el Parlament voti la seva proposta per evitar el “no acord”. Mentrestant, el seu govern i el seu partit es dessagnen i no es descarta que ambdós acabin trencant-se.

La situació no és gaire millor pel principal partit de l’oposició, els laboristes. El seu líder Jeremy Corbyn manté una ambigüitat que molts interpreten com que, en el fons, està a favor del Brexit, tot i que no gosa dir-ho, ja que la majoria dels diputats i membres del seu partit s’hi oposen. Dijous més de 40 diputats van trencar la disciplina de vot (i què exòtic ens sembla, a nosaltres, un Parlament on els seus membres tenen pensament i posicionaments propis al marge del que mani el partit). Tampoc ningú no descarta que la rebel•lió vagi a més i el Partit Laborista acabi trencant-se.

Amb aquest panorama polític, el reguitzell d’anuncis que dibuixen un escenari apocalíptic per les primeres setmanes després del “no acord” i la certesa que, sigui quina sigui la fórmula final de Brexit, l’economia se’n ressentirà greument, la sensació és que es tracta d’escollir entre dolent, horrible i encara pitjor. I servidor, que ja fa anys va fer un Erasmus (aquí, a les West Midlands) i encara es creu això d’Europa, no pot evitar de simpatitzar instintivament amb els que diuen que si la classe política és incapaç de solucionar un desgavell que, en bona mesura, han creat els mateixos, es retorni la paraula, altre cop, al poble. Tot i que tampoc no hi ha garanties que un segon referèndum doni un resultat significativament diferent o més clarificador. Podria significar, simplement, allargar l’agonia.

Catifes a Kidderminster 
 Cedric parla del teler que té al darrere amb un punt d’orgull, descrivint-ne el funcionament. “Ara quan l’engegui farà una mica de soroll”, adverteix, prudent, perquè en l’audiència hi ha alguns infants i no vol que s’espantin. I sí, quan la vella màquina del 1880 arrenca, el soroll és considerable, com si ella mateixa també volgués reivindicar-se. Però el teler, que durant dècades va funcionar 24 hores al dia set dies a la setmana (excepte els dissabtes a la tarda, quan els tècnics la revisaven), ara ja només s’engega de tant per alguna demostració a càrrec de jubilats voluntaris com Cedric davant un públic més aviat escàs. L’Stuart Vale Millo va ser una fàbrica de catifes des del 1855 fins que el 2007 va tancar, i ara el que queda de l’edifici acull un museu dedicat a aquesta indústria i, ja posats, un hipermercat Morrisons.

Kidderminster, una petita ciutat a 25 quilòmetres de Birmingham, es va especialitzar en la fabricació de catifes des del segle XVIII. A la dècada dels 50 del segle passat hi havia més de 25 fàbriques amb 15.000 empleats, en una ciutat d’uns 50.000 habitants. Ara hi ha, si fa no fa, la mateixa població, però el sector catifaire només dóna feina a 500 persones i no ha aparegut cap sector econòmic alternatiu rellevant. Facin números. L’atur és baix, però també ho són els salaris (per sota de la mitjana nacional), i molts han de treballar fora, desplaçant-se a Birmingham.

Desapareixen les fàbriques i en queda un museu. Desapareixen les formes de vida i mirem de conservar-ne alguna cosa en forma de patrimoni. Encara que ja no doni de menjar, ens aferrem al que donava sentit a la comunitat, perquè el problema no és només econòmic. Lògicament, el museu de Kidderminster es concentra en els anys d’auge de la indústria catifaire local i no n’explica gaire cosa de la decadència. Només alguna referència a la globalització i a països on els costos són més baixos. A Kidderminster, el “sí” al Brexit va ser rotund: deu punts per sobre del resultat global.

Pot ser resignació, pot ser cansament o pot ser la suposada flegma britànica, però si la gent està angoixada pel futur, la processó va per dins. Només els polítics i els mitjans semblen al límit de la histèria. Aquesta setmana Birmingham ha celebrat el Nou Any Xinés i Sant Valentí: la gran decepció ha estat que Barry the Pug (un d’aquests gossets amb el cap gros i les orelles cap avall), amb més de 60.000 seguidors a Instagram, finalment ha suspès la seva anunciada aparició al Bullring, el gran centre comercial, per celebrar el dia dels enamorats. Això és un drama i no el Brexit. (Consti que jo sóc molt fan dels pugs, però s’ha de reconèixer que tots fan la mateixa cara. Hauré de seguir a Barry a Instagram per saber què té d’especial.)

O potser és fe. L’altre dia al súper de sota de casa, fent cua per guanyar, un bon home amb aspecte força demacrat, la roba desgastada i que va pagar amb tot de monedes petites (feia tota la pinta de ser un dels molts homeless, educadíssims, d’aquesta ciutat), no va poder estar-se de dir-me, en veure que comprava el diari: “Ep, company, no pateixis, que això del Brexit es resoldrà d’una manera o altra.” I se’n van anar tot somrient. Potser sóc jo que pateixo per res.

Queden 43 dies.

(Article publicat originàriament al Diari de Tarragona. Sí, algunes frases estan reciclades de l'entrada anterior al blog.)

dijous, 7 de febrer de 2019

Brexit: compte enrere

Queden, teòricament, 52 dies per la sortida del Regne Unit de la Unió Europea. Quan vaig arribar a Birmingham, a la tardor, la data límit encara era lluny i la Gran Bretanya celebrava amb un punt d’orgull el doble centenari de la fi de la I Guerra Mundial i del vot femení: els good old days en què podia considerar-se un imperi mundial victoriós i, alhora, una democràcia progressista. Ara la data s’acosta i, el que és pitjor, l’escenari del “no acord” sembla cada cop més plausible. Els britànics es desperten cada matí amb els diaris anunciant un veritable apocalipsi en aquest cas: de la manca de subministres de verdures fresques les primeres setmanes (conseqüentment, increment de malalties coronàries) a les tones de brossa i residus que actualment s’envien a la resta d’Europa i que caldrà cremar quan comencin a podrir-se (conseqüentment, augment de la pol·lució). Un informe intern del departament de Governació fins i tot deia que l’exemple més pròxim d’un escenari similar a un Brexit sense acord seria el de l’emergència nacional que va viure Islàndia el 2010 arran dels núvols de cendra provocats per una erupció volcànica. El Brexit com a desastre natural.

Un catàleg aparentment infinit de desgràcies que els partidaris a ultrança del Brexit consideren un pur “discurs de la por” sense gaire fonaments. El cert és que encara fa més por la mescla de frivolitat i arrogància amb què alguns brexiters despatxen aquestes qüestions. Davant l’advertiment del director d’Airbus que l’empresa (14.000 llocs de treball directes al país) podia acabar marxant, el diputat tory Mark Francois va invocar la figura del seu pare, veterà del desembarcament de Normandia: “Jo tampoc no em deixaré intimidar per cap alemany.”

La confluència de New Street i High Street amb l’enorme centre comercial, el Bullring, forma una placeta sense nom que ben bé podria considerar-se el quilòmetre zero del Birmingham contemporani. Cap a dos quarts de set de la tarda m’hi trobo una concentració d’End Deportations, un col·lectiu aparegut a la ciutat a finals de l’any passat per rebutjar les polítiques d’expulsió de persones d’origen immigrant. L’ambient hauria de ser de celebració: aquest matí s’ha sabut que els anomenats “15 d’Stansted” -condemnats en amb càrrecs de terrorisme (!?) per una acció desenvolupada en aquest aeroport per denunciar un vol xàrter de deportació- finalment no aniran a presó. Però la notícia ha coincidit amb la sortida, també avui al matí, d’un altre d’aquests vols, aquest cop des de l’aeroport de Birmingham. Les activistes –una dotzena, la majoria són noies- despleguen una pancarta rosa que diu: “L’aeroport de Birmingham, còmplice en deportacions violentes i racistes."



Els vianants s’ho miren amb curiositat, però només alguns s’aturen. Als que pregunten, una de les activistes explica que el vol transportava unes 40 persones cap a Jamaica: “Alguns eren veïns de Birmingham, i havien viscut aquí durant dècades. Un fins i tot havia servit a l’exèrcit britànic.” El xàrter, a més, ha estat el primer cap a Jamaica des que a l’abril de l’any passat va esclatar l’”escandol Windrush”, quan es va descobrir que el Govern havia deportat erròniament ciutadans britànics d’origen caribeny. La ministra d’Interior, Amber Rudd, va haver de dimitir. Les activistes canten la consigna “No borders, no nations, stop deportations” i el nombre de curiosos augmenta. Alguns fan fotos amb els seus mòbils. N’hi ha un que em dóna el seu perquè el fotografiï darrera la pancarta. Les activistes aprofiten per repartir flyers amb les dades de les companyies que participen en aquests vols xàrter per tal que qui vulgui hi faci arribar la seva protesta.

Les armilles roses d’End Deportation no són les úniques aquest vespre a la placeta sense nom. Ben a prop, altres voluntaris, aquests amb armilles grogues, ofereixen una mica de sopar calent als sense sostre, que al centre de Birmingham són moltíssims (i que rarament pertanyen a cap de les minories ètniques). Entre els dos grups hi ha, com cada vespre, una paradeta informativa de “Muslims Love Jesus” amb una megafonia prou potent que emet pregàries en àrab. I una mica més enllà uns joves youtubers de raça negra estan enregistrant un vídeo per als seus followers. A l’entrada del Bullring, l’estàtua del brau que identifica el centre comercial té el cap cobert amb una màscara de drac: anuncia la celebració de l’Any Nou Xinés. El Brexit, en el fons, no és sobre la Unió Europea, aquest ens abstracte que la majoria de britànics identifiquen amb Brussel·les i no saben exactament què fa. És sobre immigració i identitat. És sobre qui som i qui volem ser.


Passades les set els vianants cada cop són menys i les activistes d’End Deportation decideixen plegar la pancarta. La temperatura és francament baixa i el millor que podem fer tots és anar cap a casa. O al pub. 

Queden 52 dies per la sortida del Regne Unit de la Unió Europea. 

dimecres, 23 de gener de 2019

Fish & chips i rock & roll: concerts a Birmingham

L'amic Pablo Giori va descriure la meva vida al Regne Unit com "fish & chips i rock & roll". El cert és que el fish & chips encara no l'he provat. Quant al rock & roll... segurament alguns penseu que el principal motiu per haver-me desplaçat a aquest país deixat de la mà de Déu (i aviat de la mà de Brussel·les) ha estat musical, cosa que no és totalment falsa. Com ja vaig dir en un post anterior, aquí el pop és una cosa sèria. Qualsevol banda amateur que toca en qualsevol garito té un nivell considerable. I no només els músics: encara no he assistit a cap concert que no sonés raonablement bé, encara que fos en un pub amb l'equip de so de la pròpia banda. En tot cas, amb un retard notable (vaig estar liat per Nadal, per si no ho sabeu, i després he hagut de lliurar treballs de màster), us faig un repàs dels concerts (els de "renom") del primer trimestre birminghamès.

Toots & The Maytals: Va servir per donar-li la benvinguda a la Marta, que tot just el dia abans havia aterrat a Brum. Toots va exhibir un look potser innecessàriament macarra però unes dosis d'energia i una veu notables. Ambient de festa a mida que anaven caient els clàssics que tots havíem vingut a escoltar "Monkey man", "Pressure Drop", "54-46 was my number"... Premi especial per les coristes i la seva impostada indiferència i per al cartell en una columna de la sala que prohibia el crowd surfing.


Kacey Musgraves: Un d'aquells concerts que difícilment es podrien veure a casa, on el country és encara bàsicament un estil ignorat (quan no vist amb prejudicis). Musgraves és un dels valors més sòlids del nou country (amb un pòsit femení important) amb quatre discos publicats, el darrer dels quals, Golden hour, és un primer intent de transcendir els límits del gènere. Públic entregat que se sabia totes les lletres, una banda de multiinstrumentistes excel·lent i versàtil -hi va haver també un intèrval acústic-, una escenografia senzilla però resultona, i la veu i les lletres de la Musgraves al centre. Gran espectacle. Premi especial pels teloners, Soccer Mommy, que són els únics artistes que he vist a Birmingham i que també seran a la pròxima edició del Primavera Sound i, per tant, em donen un mínim barnís de modernitat snob.

Gruff Rhys: El darrer disc de l'excantant dels Super Furry Animals, Babelsberg, es caracteritza pels arranjaments orquestrals, però en canvi en directe aposta (segurament a la força) per la proximitat dels clubs i un format de banda mínima, gairebé acústic. Rhys va començar repassant el disc sencer i  en l'ordre original, i després va oferir una selecció d'altres temes seus en solitari i alguns dels SFA (sense hits). Proximitat i dosis importants d'humor surrealista, amb el cantant adreçant-se a l'audiència via cartells tipus regidor televisiu. Premi especial per al clàssic "un, dos, tres, quatre" amb que el bateria arrencava les cançons, però dit en gaèlic.


The Manfreds & Georgie Fame: Feia temps que tenia ganes de veure Georgie Fame en directe. A priori, fer-ho en un context tan clarament nostàlgic i com segon cap de cartell no semblava la millor opció i per això vaig estar dubtant fins que es van esgotar les entrades. El dia abans del concert, però, vaig tornar a mirar el web del Birmingham Town Hall i n'hi havia unes poques a la venda (suposo que retornades). Una d'elles, a la primera fila: massa temptador. La vaig comprar i finalment va ser un encert. Fins i tot el format (amb Georgie Fame no fent ben bé de teloner, sinó de "convidat especial" per al qual els Manfreds feien de banda d'acompanyament) em va semblar molt enriquidor. I el "format nostàlgic" va garantir una pluja de grans èxits d'uns i altre, sense que anés en detriment de la qualitat i la classe. Per si algú s'ho demana, The Manfreds és la unió de diversos components de Manfred Mann (la banda), amb l'absència notable de Manfred Mann (la persona) i la peculiaritat de sumar els dos cantants que va tenir el grup durant els 60 (i que llavors novan coincidir): Paul Jones (excel·lent com a vocalista i també a l'harmònica) i Mike D'Abo (més cascadet). El premi especial va aquest cop per la interpretació de "Watermelon man" a càrrec dels Manfreds amb cameo, a mitja cançó, de Georgie Fame, que d'alguna manera simbolitzava la proposta.


Ocean Colour Scene: El concert que va tancar el primer trimestre del curs -poques hores abans d'agafar l'avió de tornada- em feia gràcia també per motius de nostàlgia, aquest cop íntima: els OCS els vaig veure en directe per primer cop la tardor del 1995, a la universitat de Loughborough on estava d'Erasmus, uns mesos abans que publiquessin Moseley Shoals, el disc que els va llençar. A més, els OCS són una banda local (Moseley, justament, és un dels barris / poble de Birmingham). El concert el van començar a tot drap ("The riverboat song" de segon tema), van allargar massa l'inevitable interludi de mitjos temps i van acabar altre cop dalt. Pel mig presentar algun tema nou (es veu que darrerament han publicat un EP), però res revolucionari: la seva aposta és molt clara, t'agradi o no. A mi m'agrada prou. A més, de teloners tenien ni més ni menys que Martha & the Vandellas, que ja justificaven per elles mateixes el preu de l'entrada. Tota una demostració d'espectacle old school ben portat. Premi especial per a Steve Craddock, geni i figura, que continua sent un dels guitarristes que és més entretingut mirar (a banda d'escoltar), ja que se sap tots els trucs de Pete Townsend i companyia. I, a més, es conserva molt més jove que el cantant, que havia estat el clàssic guaperas brit pop.