dimecres, 11 de desembre de 2019

Diplomàcia immaterial

“Donat que és el primer cop que prenc la paraula, permetin-me en primer lloc agrair al govern i a les gents de Colòmbia la seva reconeguda hospitalitat.” Aquesta frase –o variacions de la mateixa- ha estat la més pronunciada durant els dos primers dies de la catorzena sessió del Comitè Intergovernamental per la Salvaguarda del Patrimoni Cultural Immaterial (PCI), que des de dilluns se celebra a Bogotà. Això és territori UNESCO: diplomàcia i correcció absoluta en les formes, fins i tot per acabar divergint. Arrencar amb un “vull felicitar-los per aquesta proposta” pot ser, perfectament, el preludi per expressar-hi a continuació el més absolut desacord.

[Aclariment: per qui no ho sàpiga, el PCI és, si fa no fa, la manera moderna i potenciada per la UNESCO de designar el que abans es deia “folklore” i que a casa nostra encara diem “cultura popular i tradicional”. En realitat és un concepte una mica més ampli i complex, però amb això de moment ja ens entenem.]

La reunió se celebra en dues sessions diàries de tres hores cadascuna, en una sala enorme que acull els delegats de 124 estats, més representats d’ONG, estudiosos i premsa. Al capdavant, a tocar de la presidència, hi ha les delegacions dels 24 estats que formen el Comitè Intergovernamental, és a dir, els que tallen el bacallà. Es tracta, per tant, d’un bon aparador per aconseguir visibilitat i exercir un cert soft power, especialment per aquells estats amb menys poder real. Probablement això explica la hiperactivitat políglota del delegat de Palestina, per exemple. Per cert, les llengües oficials són l’anglès i el francès, però també es pot fer servir el castellà, com a llengua del país amfitrió i perquè Espanya ha pagat la traducció simultània, com fa habitualment.

Les dues primeres jornades s’han esgotat bàsicament en tràmits de burocràcia interna: aprovació d’agenda, informes d’activitat, pressupostos, quotes... A partir del tercer dia arrencarà la joia de la corona de la Convenció: l’aprovació de noves incorporacions a la Llista Representativa del PCI. Sí, la llista on estan inclosos des del 2010 els castells. De moment, les primeres candidatures avaluades a la Llista de Salvaguarda Urgent –és a dir, aquelles pràctiques que es considera que necessiten una cura especial per evitar la seva desaparició- ha permès comprovar que el model Eurovisió també funciona a la UNESCO: quan l’Òrgan Avaluador –composat per experts independents- ha emès un informe negatiu a una candidatura bielorussa, els primers a sortir en defensa seva han estat les companyes exsoviètiques Azerbaidjan i Kazakhstan. Molts creuen que els interessos dels estats pesen més que els criteris tècnics, tal i com ja fa temps que passa en la germana gran, la Convenció del Patrimoni Mundial –la de Tarraco, vaja-.

Política? Per suposat. La reunió de la UNESCO és un espai de reflexió i anàlisi sobre el PCI i les seves problemàtiques, però també és un espai de política. També o fonamentalment, segons es miri. Política a la sala, a cara descoberta i davant el món: des de fa anys es poden seguir les sessions per streaming (o us pensàveu que això s’ho havia inventat el Tribunal Suprem pel judici del procés?). I política, també, fora de la sala, al lobby, en reunions informals en què es busquen acords de darrera hora. No per res per allà s’hi passeja sempre, amb aire aparentment despistat, algun membre de l’equip d’antropòlegs d’universitats franceses i suïsses que estan estudiant el funcionament de la Convenció.

I política, també, n’hi va haver a l’acte oficial d’inauguració, dilluns a la nit, entre representacions d’algunes mostres destacades del PCI local. La directora general de la UNESCO, Audrey Azoulay, va insistir com a missatge central del seu discurs en la idea que la cultura ha de ser una via per aconseguir la pau. I va posar precisament Colòmbia com exemple d’un país “que pot fer servir la seva cultura per a construir unió on hi havia divisió”. Seguidament, el president colombià Iván Duque –en el seu moment més baix de popularitat- va fer un llarg discurs ple d’autobombo però en el que no va esmentar ni un sol cop la paraula “pau”. Ni tan sols tenint en compte que Colòmbia, precisament, presenta aquesta any una candidatura al registre de bones pràctiques sota el títol d’”Estratègia de salvaguarda d’artesanies tradicionals per la construcció de la pau”. Però clar, Duque forma part del sector uribista contrari al procés de pau amb les FARC desenvolupat pel president anterior, Juan Manuel Santos. De manera que va preferir parlar d’economia taronja i la promoció de les indústries creatives.

L’endemà al matí el “diuen, diuen, diuen” era que a la UNESCO no havia agradat massa el contingut del discurs de Duque. Tampoc devia ajudar l’escenografia: Duque es va reservar el centre de l’escenari, mentre que Azoulay va haver de fer el seu discurs des d’una cantonada. I menys encara que, al llarg de la seva intervenció, el president s’adrecés repetidament a la directora general amb un “querida Aubrey” que, intencionadament o no, produïa més sensació de manca de respecte que d’expressió d’afecte.

Cap comentari: