dimarts, 17 de desembre de 2019

La cultura de l'ofensa

La catorzena sessió del Comitè Intergovernamental per la Salvaguarda del Patrimoni Cultural Immaterial (PCI) de la Unesco ha finalitzat aquest dissabte a Bogotà. El seu llegat més visible són els 35 nous elements que s’han incorporat a la Llista Representativa del PCI. Entre les novetats hi ha l’arpa irlandesa, el massatge tradicional tailandès o l’alpinisme. Però potser la decisió més transcendental ha estat la d’extreure un element de la llista. Primer, perquè és el primer cop que es fa des que van començar les inscripcions el 2009. I segon, pels motius que han provocat la decisió.

El carnaval d’Aalst, a Bèlgica, va entrar a la Llista Representativa el 2010 –el mateix any que els castells- i s’ha caracteritzat sempre pel seu caràcter transgressor. Per dir-ho clarament, es riuen del mort i de qui el vetlla. El 2018, per exemple, una de les comparses va escollir com a tema el procés català, amb un Puigdemont de pega. Arran de les protestes rebudes en diverses ocasions, la Unesco ha acabat valorant que el Carnaval havia acollit “representacions racistes i antisemites de forma recurrent”. Per aquest motiu, el Comitè Intergovernamental de la Convenció del PCI –integrat per 24 estats d’arreu del món- va aprovar divendres retirar el carnaval de la llista, en considerar que aquestes manifestacions són incompatibles amb els principis de la UNESCO i amb la pròpia Convenció, que estableix que el patrimoni que reconegui ha de promoure “el respecte mutu entre comunitats, grups i individus”.

La decisió va ser unànime i no hi va haver debat. Tot i això, diversos estats van voler expressar públicament el seu suport a la mesura. La intervenció més emocionant i contundent segurament va ser la de l’ambaixadora austríaca: “Siguem clars, hem vist imatges que estan extretes directament del manual de l’antisemitisme. Això no és una qüestió ni de llibertat d’expressió ni d’humor.” I encara, amb referències explícites a Auschwitz i al passat col•laboracionista del seu país en l’Holocaust: “Fa 80 anys els austríacs vam fer ulls grossos al que van patir milers de conciutadans nostres. No ho tornarem a fer mai més.” Inapel•lable. Fins i tot la mateixa Bèlgica ja havia demanat uns dies abans la retirada del carnaval de la llista, i durant la sessió la posició oficial de la seva delegació va ser de silenci, tot desitjant que l’afer passés el més ràpid possible.


I, malgrat tot, als passadissos, en converses reduïdes, es podien sentir comentaris més matisats sobre un afer amb moltes arestes. En primer lloc, sobre la necessitat d’un anàlisi més fi: un dels casos denunciats era d’una comparsa formada per soldats amb uniforme nazi, però que, en realitat, era una crítica a un polític d’extrema dreta local. En d’altres, però, sembla clar que hi havia un rerefons innegable d’estereotips racistes que mereixen rebuig. I, tot i això, s’ha de condemnar tota una festa com a “racista” perquè, puntualment, alguns dels participants puguin exhibir aquesta mena d’actituds? I un carnaval no pot i ha de ser, per definició, ofensiu i, fins i tot, de mal gust? Aquesta és la posició de les autoritats i la comunitat d’Aalst, que han preferit sortir de la llista abans que incorporar mesures que ells consideren censura.

Però el problema no és el carnaval d’Aalst. El problema és que el patrimoni immaterial, el folklore i la cultura popular sovint són una representació del “nosaltres” enfront un “ells”. I clar, nosaltres som els bons i als altres els toca el paper que els toca. Si algú fes l’exercici de repassar la Llista Representativa del PCI de la Unesco, de ben segur que trobarà altres exemples d’elements que poden ser considerats ofensius per comunitats determinades o que exhibeixen un respecte als drets humans dubtós. Ja posats, parlem de gènere? Parlem d’homofòbia?

Si pensem en el patrimoni immaterial de casa nostra equiparable, alguns versots del Ball de Diables o del Ball de Dames i Vells poden posar els pèls de punta. En canvi, els seus destinataris o “víctimes” locals, els qui són objecte de burla, saben que el millor que poden fer és encaixar-ho rient. Perquè coneixen els codis i saben que han d’acceptar el joc, que és el de la comunitat a què pertanyen. Però què passa quan algú s’ho mira des de fora? [Ho he pogut comprovar personalment: després de presentar, en un simposi internacional, un exemple d’un versot crític amb l’alcalde Ballesteros, una assistent va deduir –i tuitar- que jo estava defensant l’humor sobre violacions en grup com a forma vàlida de patrimoni immaterial.]

Evidentment, no dic que valgui tot. Hi ha expressions i actituds que s’han d’evitar i rebutjar. Però quin és el límit? On el posem? Jo l’únic que m’atreveixo a suggerir és que la pròxima vegada que ens sentim atacats –per una chirigota de Cadis o l’afusellament d’un ninot, per exemple- tinguem en compte que allò no s’adreça a nosaltres i, potser, en el fons, ni tan sols parla de nosaltres. Però, sobretot, que és més fàcil reconèixer l’ofensa quan ens la fan que quan la fem.

[Article publicat originalment al Diari de Tarragona el 16-12-19) 

Cap comentari: