dijous, 25 de juliol de 2019

Rèquiem pel "Quarts de nou"

El passat 13 de juliol es va estrenar a TV3 el nou programa “Obrint plaça”, que suposa un canvi d’orientació respecte la programació de temàtica castellera de la televisió nacional els darrers anys. Un canvi que, lògicament no agradarà tothom. Jo, personalment, el valoro de forma positiva. En tot cas, el naixement d’”Obrint plaça” ha certificat la defunció de “Quarts de nou”, l’espai casteller de Televisió de Catalunya durant catorze temporades. No fa la sensació que aquesta defunció hagi estat gaire plorada, prova de que el Qd9, per diversos motius, havia deixat de ser un referent en l’entorn casteller, fins a l’extrem que un col•lega i amic l’altre dia em va preguntar: “Ah, però l’any passat encara el feien?”.

I, malgrat tot, penso que el “Quarts de nou” mereix un enterrament digne i, potser, un petit homenatge per la seva contribució durant tot aquest temps a la difusió del fet casteller. “Quarts de nou” ha tingut una vida relativament llarga, amb fórmules canviants i més o menys reeixides. Per posar un exemple, jo era molt fan de les tertúlies que durant un parell de temporades va moderar Biel Duran, ara feliçment recuperat per l’”Obrint plaça”. Tot i això, espero que compreneu i disculpeu que em centri en l’etapa que conec millor –les quatre primeres temporades- perquè vaig tenir la sort de viure-la en primera persona després d’acceptar l’oferta que el Xavier Capdevila em va fer a la plaça del Pi de Barcelona d’ajudar-lo a fer realitat el programa que ell ja tenia ben dissenyat al seu cap des de feia temps.

L’aparició del “Quarts de nou” va coincidir també amb la de “Tres rondes”, l’informatiu casteller de Catalunya Ràdio encara en antena, el que va generar una sensació global de renovació castellera als mitjans públics nacionals. En el cas televisiu, veníem d’una llarga etapa en què la informació castellera es limitava als resums de les principals diades. “Quarts de nou”, per tant, plantejava un salt endavant amb la pretensió d’adquirir una periodicitat setmanal no depenent dels capricis del calendari; la voluntat d’ampliar l’espectre i aportar informació d’un número d’actuacions (i colles) molt superior; i mostrar un món casteller que anava més enllà de les diades. Tot plegat en un espai curt (25 minuts que sempre acabàvem allargant) i dinàmic, generalment amb almenys cinc peces principals.


Gravant a Altafulla, el 2006. 

Com passa amb els canvis, el nou format no va agradar a tothom. De sobte ja no s’ensenyaven els castells sencers, ni tan sols tots els castells d’una diada. Vam mirar de fer veritables cròniques audiovisuals, en què s’aplicaven criteris periodístics per explicar allò més important. Però, com deia, no tot s’acabava a plaça: reportatges sobre aspectes socials, sobre tècnica o sobre història castellera (per exemple, sobre els castells durant el franquisme). També un èmfasi en els aspectes de ciència i salut, mirant també de ser rigorosos (però alhora transparents) en una qüestió tan delicada com les lesions castelleres. Una de les millors audiències d’aquells quatre anys va ser la del programa posterior a la malaurada mort de Mariona Galindo, que vam dedicar de manera pràcticament íntegra a aquesta qüestió i al significat que tenia per al món casteller.

Amb el “Capde” també teníem clar que havíem de mirar de sortir del “gueto”, que era important que de castells en parlessin no només els castellers, i que era interessant mostrar com personalitats conegudes i reconegudes en altres àmbits també podien ser aficionats castellers. Potser vam acabar abusant del recurs a l’entrevista del “famós” (com tots els recursos, quan esdevé rutina perd efectivitat), però jo recordo testimonis molt interessants com els de Bigas Luna, Lluís Gavaldà o Joan Barril, entre d’altres. I, tot i que segurament ningú se’n recorda ja, vam fer un parell de directes molt potents per Sant Fèlix de 2007 (íntegre) i el Concurs de 2008 (a partir de les 12 del migdia).

La televisió és una feina d’equip, i el mèrit –si n’hi ha- sempre s’ha de repartir. Entre d’altres, va ser clau el paper del Toni Bargalló, realitzador de la primera temporada, que va marcar un nivell d’exigència alt. El va substituir Xavier Vela, amb qui era un plaer treballar: versàtil, creatiu i còmplice. Com va ser un luxe tenir de presentador els dos primers anys a Pol Marsà, un altre exemple de què no calia “mili” castellera per entendre perfectament aquest món. El tercer any, l’elecció de l’Elisabet Carnicé va ser una decisió molt conscient d’aportar un granet de sorra a “desmasculinitzar” el món casteller. Molts altres companys i companyes van contribuir al “Quarts de nou” com a redactors, productors, càmeres... La majoria pràcticament no havien vist castells abans, però van experimentar-ne el cuquet. Ovació de gala per al Josep Serra, càmera que va entrar al programa a les poques setmanes per una breu substitució i que finalment es va convertir en pràcticament l’única presència constant durant els seus catorze anys!

 Bona part de l'equip del 2008.

No vull ofendre ningú si dic que, amb el pas dels anys, el programa va anar perdent pistonada, sovint per motius aliens als professionals que hi treballaven. Algunes tenien a veure amb els canvis en l’entorn: l’aparició de la TDT (amb la multiplicació de canals, que va reduir a mínims l’audiència del 33); la creixent aposta de les televisions locals pel fet casteller, que feia el Qd9 cada cop més superflu i redundant; la mateixa dificultat de ser a tot arreu en un món casteller en expansió, en què cada cap de setmana produïa notícies a més diades; etc. En la meva època l’horari (les 20:30 dels diumenges) era un problema greu perquè ens obligava a treballar al límit, i jo vaig insistir molt per veure si era possible retardar-lo una mica o passar-lo a dilluns. Quan finalment, anys després, van arribar els canvis a la graella, el “Quarts de nou” va passejar-se per tota mena d’horaris inhòspits, culminant en una temporada en què s’emetia coincidint amb els assajos dels divendres. Tot un despropòsit.

Siguem clars: la sensació és que TVC no s’acabava de creure els castells o com a mínim no acabava de saber què fer-ne. Penso honestament que Lavinia, la productora responsable de Qd9 des dels inicis, tampoc no hi va saber apostar com mereixia. I altre cop, potser, el remei va ser pitjor que la malaltia: cedir la producció del programa a un operador que feia una aposta forta per productes castellers propis tenia tot el sentit des del punt de vista econòmic i d’amortitzar recursos públics, però condemnava definitivament el Qd9 a ser un producte de segona.

A més, durant tota la seva trajectòria, “Quarts de Nou” va haver de fer front a la necessitat de fer dues feines simultànies i sovint contraposades: acontentar la parròquia castellera i arribar a un públic més ampli. No era fàcil. Menys encara per la falsa idea que els castells són difícils d’entendre (quan en realitat no ho són gens), el que obliga a fer uns exercicis de pedagogia que gairebé mai són reeixits.

Amb “Obrint plaça”, finalment, TVC resol aquesta dicotomia per la via radical: prescindeix de l’actualitat en un programa que, aquest cop sí, està específicament pensat per un públic ampli, per al públic del primer canal de la televisió nacional. A mi no em sembla malament com estratègia. Penso que TVC fa temps que ens “devia” al món casteller una aposta com aquesta. I, en tot cas, si una televisió pot i ha de fer un programa com aquest, diferent, en un moment en què vivim una bombolla audiovisual castellera –de la qual, en tot cas, ja en parlarem un altre dia- és Televisió de Catalunya. Ara falta que el col•loquin en “prime time”.

[Article publicat originalment a la revista "Castells"]

Cap comentari: