dilluns, 29 d’abril de 2019

De cap al Brexit (XI): L'emoció d'allò fosc

Què tenen en comú la cada cop més freqüent oferta de cementiris com atracció turística, amb tours guiats centrats en les causes de mort dels enterrats; la cançó “Crossroads blues” de Robert Johnson; la celebració del “Día de Muertos” a Yucatán; el ritual, estès per mig món, de la “Maria Sagnant”; el Valle de los Caídos o Auschwitz? Tots són, o poden ser considerats, expressions del “patrimoni fosc”, una branca del patrimoni relacionada amb la fascinació per la por –sigui fruit de la fantasia o de les realitats més horribles- que està adquirint cada cop més rellevància com a element de consum cultural –especialment via turisme- i també a nivell acadèmic. Una bona mostra n’ha estat el congrés “Thrill of the Dark”, celebrat aquesta setmana a Birmingham i del que en surten tots els exemples anteriors. Amb la treva entorn el Brexit encara vigent –segurament a punt d’acabar, ja que s’acosten les eleccions europees que teòricament la Gran Bretanya no havia de celebrar-, podem dedicar-nos a altres qüestions.

Així, servidor de vostès ha tingut ocasió de fer la seva aportació al congrés explicant el funcionament dels versots dels Ball de Diables com a element de crítica social, fent servir els tarragonins com a exemple. Tot i que en general la meva presentació va ser ben rebuda –especialment interessades hi van estar un grup de participants d’estètica gòtica i dues encantadores folkloristes argentines que, tot i això, no es van estar de recriminar-me que Messi “s’ha venut als diners catalans” -, també em va servir per constatar, i no és el primer cop, que no tothom està preparat o predisposat a entendre el joc que, en el fons, són els versots. Especialment amb públics anglosaxons, diria, no sempre és fàcil superar la cruesa d’uns textos que, certament, són qualsevol cosa menys políticament correctes. Lost in translation.

En tot cas, els britànics estan obsessionats amb el patrimoni, i també amb aquestes qüestions fosques. Només cal entrar en qualsevol llibreria i buscar la generosa secció de true crime. Una de les sessions del congrés va consistir en tres ponències molt crítiques sobre l’explotació “patrimonial” del llegat de Jack l’Esbudellador, que fins i tot té ara el seu propi museu a Londres. Aquest equipament havia d’estar dedicat, inicialment, a la història de les dones de l’East End, però després d’haver aconseguit els permisos pertinents, els promotors van decidir un “petit” canvi d’orientació, justificant-se en què se centrarien en les víctimes de l’assassí. El cert, però, és que el museu, com la immensa majoria de rutes guiades, exposicions o llibres sobre el tema, se centra sobretot en l’enigma de “qui ho va fer?”. Ah, i a la botiga hi pots comprar un Jack en versió os de peluix.

El congrés també va incloure sortides de camp a una fàbrica de taüts i a l’anomenat “Lock Up”, un edifici del 1891 que fins fa tres anys funcionava com a calabossos d els jutjats de Birmingham i que ara acull, de forma encara embrionària, el museu de la policia local. Per les prop de 70 cel•les, ens expliquen, hi van passar els veritables “Peaky Blinders”, una de les bandes de delinqüents de la ciutat als anys 20 que ha esdevingut famosa internacionalment gràcies a una sèrie de la BBC (atenció: la cinquena temporada arriba aviat!).

La visita a la presó –una altra variant de patrimoni i turisme “fosc” creixent- es complementa amb una xerrada in situ de l’historiador local Kay Hunter sobre la darrera execució pública al centre de Birmingham. Va ser el 1806, quan es va penjar un home de 30 anys que presumptament havia ferit un vigilant, tot i que ell assegurava que era innocent. Anunciada amb repic de campanes, unes 40.000 persones es van aplegar per assistir a l’execució: moltes empreses i comerços van donar un dia de festa. Tot i que es calcula que, un cop penjat, es trigava uns deu minuts a morir, sembla que en aquest cas el condemnat va encarar-ho amb estoïcisme britànic, ja que no hi ha registrats incidents entre l’audiència. Lògicament, l’excitació col•lectiva –i el risc de disturbis- era superior en la mesura que el convicte es resistia a acceptar la seva fi.

Si, com servidor, pensen que és una història horrible però no han pogut resistir-s’hi i els ha generat la necessitat de saber-ne més detalls, ja saben què és l’emoció d’allò fosc. Aquesta és la primera paradoxa: voler més d’allò que ens fa por o ens provoca repulsió. La segona paradoxa és des del punt de vista patrimonial: amb l’excusa d’aprendre, el risc d’explotació o banalització del patiment aliè. La tercera paradoxa és que un congrés sobre allò fosc es refugiés sobretot en la fantasia i en el passat, com si no disposéssim de prous exemples de foscor en el nostre món contemporani. I la quarta, un pèl postmoderna, és que vostès llegiran aquest text –que cau en les tres paradoxes anteriors- en el mateix diari que informarà d’uns resultats electorals que, segons com hagin anat i en funció de les seves idees, els poden semblar molt més foscos que res del que jo els he explicat.