dilluns, 3 de juny de 2019

De cap al Brexit (XIII): Sense May ni pla B

Fa dos mesos que, sobre el paper, el Regne Unit hauria d’haver deixat la Unió Europea. El nou horitzó és d’aquí a quatre mesos més, el 31 d’octubre, però ara per ara no hi ha cap certesa de com es produirà aquesta sortida. Ni tan sols està clar que acabi passant. Un terç de la pròrroga pactada amb la UE s’ha consumit sense que s’hagin donat passes fermes en cap direcció concreta. Bé, en tot cas, la pròrroga ha servit de moment perquè el Regne Unit celebrés unes eleccions europees en les què ja no havia de participar i per certificar la defunció política de la primera ministra, Theresa May. Tots dos elements no ajuden a clarificar la situació; més aviat al contrari, augmenten la incertesa.

Anem a pams. Les europees. El titular, i prou ben merescut, ha estat que el partit més votat i que ha obtingut més europarlamentaris ha estat el Brexit Party, creat per Nigel Farage fa només unes poques setmanes. Partit monotemàtic i plataforma pràcticament personal d’aquesta versió anglesa de Donald Trump –un pèl menys barroer, cal dir-ho; això és la Gran Bretanya, malgrat tot- que deu ser el polític que qui més gent se’n riu al país però on es refugia el vot protesta que vol un Brexit ja, sigui al preu que sigui. Ara bé, si analitzem el vot per blocs, l’acumulat pels partits clarament partidaris de la sortida (Brexit Party i UKIP) quedaria en realitat per sota de la suma dels remainers explícits: els Libdem –que van quedar segons, ressuscitant amb el seu explícit “Bollocks to Brexit”-, els Verds, Change UK i els nacionalistes escocesos i gal•lesos.

És difícil acabar de llegir els resultats en clau referèndum per la dificultat d’assignar els vots dels dos grans partits, dividits per la qüestió, i que en tot cas i justament per això es van endur una patacada: considerable en el cas dels laboristes; sense pal•liatius per als conservadors, que van quedar cinquens. La sensació, en tot cas, és que, com fa tres anys, el Regne Unit continua extremadament dividit entorn la qüestió europea, sense una majoria reals clara.

Les eleccions també han confirmat les diferències territorials en aquest tema: el gran Londres, Escòcia i Irlanda del Nord majoritàriament en contra del Brexit; la resta d’Anglaterra majoritàriament en contra; i Gal•les, mig-mig. [Una de les paradoxes més delicioses del Brexit és que és un problema anglès més que no pas britànic.] A tot això, el percentatge de participació amb prou feines va arribar al 37% (catorze punts per sota la mitjana continental), de manera que en realitat el partit vencedor seria el de l’apatia, la indiferència o senzillament l’esgotament.

May ni tan sols va esperar a que es fessin públics els resultats per presentar la seva renúncia tant a primera ministra com líder dels tories. Malgrat ser una política amb fama de freda i sense capacitats comunicatives, en el seu anunci va acabar amb la veu trencada d’emoció. Pocs, però, ploren la marxa de May, ni tan sols al seu partit. Per als brexiters, ha fracassat en la missió per la qual va ser escollida i sempre sospitaran que, en el fons, no hi creia. O no hi creia prou, que això del Brexit cada cop és mes una qüestió de fe, més que de política.

Per la resta, May ha acabat víctima dels seus propis pecats. Va apostar en un primer moment per la línia dura, dient que “el no acord és millor que un acord dolent” i fixant unes condicions que la UE no podia acceptar. Quan finalment va adoptar una posició més pragmàtica, lluitava contra unes expectatives que ella mateixa havia contribuït a crear. Igualment, enlloc de treballar una possible sortida amb tot l’arc parlamentari, com correspondria a un govern en minoria i una qüestió d’aquesta importància, va buscar un acord que satisfés només el seu propi partit. El resultat és que el Parlament la va negar fins a tres vegades. La seva frase “si et creus un ciutadà del món, ets un ciutadà d’enlloc” probablement l’acompanyarà com a part del seu trist llegat.

Potser May era part del problema, però està per veure si la seva renúncia és part de la solució. Més aviat sembla el contrari. Els tories han d’escollir un nou líder i, per tant, un nou primer ministre que no haurà passat per les urnes. Amb el partit dessagnat a les darreres eleccions, ningú no s’arriscarà a convocar unes generals. I amb la pressió de Nigel Farage emportant-se el seu electorat més tradicional, la majoria de pretendents al tron ja han promès dur el país fora de la UE a qualsevol preu. El favorit, Boris Johnson, exalcalde de Londres i exministre d’Exteriors, és un cínic que s’imagina ser la reencarnació de Winston Churchill i que en els seus anys de periodista com a corresponsal a Brusel•les va dedicar-se a les fake news quan el concepte encara no existia. Molt probablement pot passar com a Espanya, on Casado i Álvarez de Toledo estan elevant Rajoy i Sáenz de Santamaría a enyorats titans de la política. I no, no ho van ser mai. Però tot pot empitjorar.