dimecres, 31 d’octubre de 2018

Balanç del primer mes britànic

Immersos com estàvem tots el cap de setmana passat en la reflexió pel primer any de la "declaració + 115", se'ns va passar (a mi el primer) un altre aniversari de gran importància: es complia el primer mes de l'aventura britànica del menda. Com que sé que alguns patiu en la distància i en silenci, miraré de fer un primer balanç per tal que sapigueu com em van les coses en aquesta illa que ja no és imperi i va camí de no ser ni tan sols Europa. I com que la cosa va amb retard i hi ha feina pendent, ho faré de forma telegràfica:

1) El temps: la veritat és que la mitjana de dies assolellats és prou digna, però les temperatures han baixat dramàticament. Dissabte passat va ploure aigua-neu. Mal presagi. "Ja t'abrigues?", esteu pensant. Avui m'he comprat guants perquè, optimista com sóc, vaig venir sense. La Marta s'indigna, amb raó, cada cop que veu algú pel carrer en màniga curta. O calça curta.

2) El menjar: doncs la veritat és que la cosa és força menys trista del que segurament molts penseu. Sí, la gastronomia britànica no existeix, però en canvi hi ha una gran selecció d'italians, paquistanesos i asiàtics. A més, a Birmingham tenen una especialitat pròpia de curry, el balti curry.  I tenim a prop un hipermercat bastant ben proveït en el què, per desgràcia, sembla que s'hagin oblidat d'apagar l'aire condicionat acabat l'estiu.

3) La integració: aquesta setmana hem començat a fer un té a mitja tarda, o sigui que anem avançant. Les relacions socials? Els britànics no són precisament la gent més oberta del món, paciència.

4) Les gestions: això potser ha estat, per mi, el més esgotador d'aquest primer mes. Donar-te d'alta dels diferents proveïdors i mirar de fer-ho sense trucar per telèfon (si haig de fer alguna gestió d'aquestes per telèfon em bloquejo i no entenc res del que em diuen). I, durant setmanes, sense internet a casa (veure punt següent).

 A la porta de casa, treient la bici.

5) Sense internet a casa: han trigat més de tres setmanes a donar d'alta el wifi. Incomprensible. Així que durant aquest temps hem passat més estona als locals de sota que al pis. De pas he comprovat com de dramàtica és la dependència a internet avui en dia. I no em refereixo només als vicis tipus xarxes socials, sinó que totes les gestions (veure punt anterior) estan pensades per fer-se per internet. O per telèfon, però a això m'hi nego (veure punt anterior). Ídem pel tema universitat, però d'això ja en parlarem.

6) El pis: d'això n'estic força satisfet, entre d'altres coses perquè quan llueix el sol (veure el primer punt) s'aprofita al màxim, ja que és un tercer pis i està ben orientat. Tenim força espai -ja hem acollit el primer visitant- i estem ben situats: a prop del centre, i a més en un tram de carrer amb borigues i serveis, cosa que en aquest país no sempre està garantit. I tenir cafeteries a prop és important si no tens wifi a casa (veure punt anterior). També tenim un pub a quatre passes, The Ivy Bush, que no és el pub més animat de la ciutat però almenys està a prop. I l'hipermercat Morrisons (veure el punt segon). Ah, a més el pis té dos sofàs.

7) La música: l'altre dia llegia una entrevista a Lluís Gavaldà d'Els Pets i explicava que una de les gràcies de viure a Londres és que el pop és la música tradicional d'aquest país, i que això es nota fins i tot quan entres al super. Doncs sí, aquí un grup toca versions de The Jam i The Who en un pub i la parròquia (amb independència de l'edat) embogeix. Són els seus clàssics. Com per nosaltres "Paquito el Chocolatero" o "Un beso y una flor". Vaja, que no és ben bé el mateix.

Resumint: que això tot just ha començat i ja fa massa fred.
Fin de la cita.