dijous, 8 de novembre de 2012

Al·leluia, Mavis!

Gran concert diumenge passat: a l'Apolo (malauradament, la sala petita), Mavis Staples, la vocalista principal de The Staple Singers, mític grup / família amb una llarguíssima trajectòria discogràfica (des de mitjans dels 50 a mitjans dels 80) arrencant des del gospel i el folk i evolucionant cap al soul i el funk. Per acabar d'arrodonir el currículum, una dada prou curiosa: la Mavis deu ser l'única artista que ha treballat, en la seva carrera en solitari, amb productors tan remarcables i tan diferents com Curtis Mayfield, Prince, Ry Cooder i  Jeff Tweedy.

A més, el concert va comptar amb un plus: Dayna Kurtz de telonera. Un passi breu, amb prou feines mitja hora, acompanyada només amb la seva pròpia guitarra, va ser suficient per donar una lliçó de classe i qualitat, malgrat uns problemes de veu que només ella devia notar. I a sobre va tenir el detall de agrair els assistents que gastéssim diners en música en els temps que corren.

 Mavis, una gran veu en un cos petit.

La gran protagonista de la nit, però, era Mavis Staples, que es va posar la sala a la butxada a base de passió, energia positiva, talent i naturalitat: "Estem tant contents de tornar a ser a...", va dir, i es va notar clarament que no recordava ben bé on era. Escortada per un trio instrumental eficient i dos vocalistes, el repertori es va basar sobretot en You're not alone, el disc produït pel líder de Wilco i que és d'adquisició obligatòria. Els moments més esperats, però, van ser les recuperacions del repertori pretèrit, com ara "The weight" -dedicada a Levon Helm-, "Freedom Highway" -himne de la lluita pels drets civils composat pel seu pare, Pops Staples- o "I'll take you there", el super-èxit de l'etapa a Stax Records, que va tancar el passi regular. Com a bisos, un "We shall not be moved" emocionant -malgrat que els de la meva generació no podem evitar sentir-lo dins el cervell en versió "barco de chanquete"- i el "For what it's worth" de Buffalo Springfield.

L'única pega: el concert, una hora i vint minuts, se'ns va fer curt, i més encara quan pel mig ja ens havien colat deu minutets en què Mavis va deixar la banda que fes sola. Però no per res ja té 73 anys... Sigui com sigui, per una nit ens vam sentir més virtuosos que pecadors. Al·leluia!