La cançó de l'estiu

Llegeixo a l'edició en paper de La Vanguardia el clàssic reportatge sobre la "cançó de l'estiu". Interessant, ja que va més enllà del tòpic. Esteban Linés aconsegueix omplir una doble plana sense esmentar Georgie Dann i se centra en bona mesura en la faceta més industrial del tema. Segons sembla, bona part dels èxits del gènere predominant aquest any, l'electro-llatí -etiqueta sota la qual, sospito, s'amaga l'infumable reggaeton- són made in Catalunya. L'article inclou també un llistat de les 10 cançons aspirants a convertir-se en "la" cançó d'aquest estiu. Comprovo amb horror que no reconec cap pel títol i que, dels intèrprets, només sé qui són Carlos Baute, Paulina Rubio i Maroon 5 -i aquests darrers, amb prou feines-. A l'edició digital han penjat una enquesta que, curiosament, no coincideix al 100% respecte les cançons aspirants, però que va per la mateixa línia...

Esforç inútil on els hi hagi. La cançó de l'estiu, la de veritat, la de tots els estius fins la fi del món, la va composar Brian Wilson -quan només tenia 21 anys!- fa prop de mig segle. Una petita meravella titulada "The warmth of the sun", de només dos minuts i escaig. Evocadora, nostàlgica, dolça i amarga alhora, com ho és l'estiu.

Gore Vidal, cronista de l'"Imperi"

Fa un parell de dies va morir el nord-americà Gore Vidal. No m'atreveixo a dir que fos un dels meus escriptors favorits, però sí un dels que més m'han interessat. Potser hi ha influit que el personatge fos tan interessant com l'obra: membre d'una nissaga d'animals polítics vinculats al Partit Demòcrata (l'exvicepresident Al Gore i ell eren parents); amb connexions al món del cinema; bisexual... Fins i tot actor ocasional en pel·lícules que valen la pena, com ara Ciutadà Bob Roberts (el fals documental polític de Tim Robbins) o Gattaca. Però, sobretot, Vidal ha estat el gran cronista del que ell mateix qualificava com a "Imperi" nord-americà, des dels seus orígens fins l'actualitat, tant mitjançant la ficció com l'assaig. Lectures molt recomanables -tot i que no sempre fàcils d'absorvir en tota la seva complexitat- si un vol entendre la mentalitat i funcionament dels Estats Units, que en bona mesura són la mentalitat i funcionament dels temps que ens ha tocat viure. Al marge dels textos de contingut històric, Vidal també va destacar pel seu vessant satíric en novel·les com Myra Breckindrige, que probablement sigui el llibre més sorprenent que mai he trobat a casa dels meus pares... Un escripor i personatge singulars, certament.

Si algú no l'ha llegit mai i vol animar-s'hi, la meva recomanació, però, és començar per una novel·la històrica que no està dedicada al seu país, sinó a l'antiga Roma. Juliano el Apóstata és la biografia del darrer emperador romà que va provar de retornar a la religió tradicional en detriment del cristianisme, que ja havia esdevingut religió oficial de l'Imperi, empresa que ens és presentada de forma simpàtica. Una visió, per tant, força allunyada de la que estem acostumats en obres com Quo Vadis o Ben Hur (curiosament, Vidal havia participat en el guió per a l'adaptació cinematogràfica protagonitzada per Charlton Heston). Va ser el primer llibre de Gore Vidal que vaig llegir i em va encantar. A veure si el puc revisar...