Després del Katrina

Fa uns dies s'han complert els deu anys des que l'huracà Katrina va assolar Nova Orleans, la ciutat menys ianqui i més singular de tots els Estats Units d'Amèrica. En saber la notícia -mentre em preparava per cobrir un nou Sant Fèlix, ara en tele-, vaig recordar com, en el meu viatge coast to coast d'un any i escaig (us el vaig explicar aquí), arribar a Nova Orleans, i en concret al seu French Quarter -que per cert es va construir, en la seva configuració actual, sota dominació espanyola-, em va reconfortar per retrobar-me amb un esquema urbanístic reconeixible: un barri de disseny quadriculat a l'entorn d'una plaça presidida per la catedral. Havent passat per ciutats incomprensibles per mi com Nashville, Memphis o Jonesboro, Nova Orleans em va fer sentir una mica com a casa. Això, juntament amb el meu interès per la música, van fer que la notícia del Katrina m'entristís més que altres desastres naturals, al mateix temps que m'intrigava com podia passar una cosa així a la primera potència mundial.

Van passar uns mesos, vaig acabar la meva primera temporada al Quarts de Nou i em vaig trobar sense feina i sense una perspectiva clara de tenir-ne fins que tornés la temporada castellera... i demanant-me, de tant en tant, què devia passar mentrestant a Nova Orleans. Quan em vaig adonar que s'acostava el Mardi Gras, la festa entorn la que girava bona part de la cultura, la vida social i fins i tot l'economia de la ciutat, alguna cosa va fer click al meu cervell: aquell era un moment que calia viure. Les cerques a internet van confirmar-ho: la ciutat, justament, es debatia sobre l'oportunitat de celebrar el carnaval. Uns consideraven que Nova Orleans ja havia plorat prou i era hora, sis mesos després, de tornar a riure. Altres insistien sobre quin sentit tenia celebrar res, quan tants i tants veïns encara no havien pogut tornar (i alguns ja no ho farien mai). I els més cínics o potser els més pragmàtics apuntaven que el carnaval havia de servir per anunciar al món que la ciutat, abocada al turisme, tornava a ser open for business.

 Sis mesos després del pas de l'huracà, al Lower 9th Ward semblava que el dia abans hi hagués caigut una bomba atòmica.

Vaig ser tres setmanes a Nova Orleans, jugant a ser "enviat especial" i vivint una de les millors experiències periodístiques de la meva vida. Periodisme low cost: dormia en un sofà i em desplaçava en una bicicleta prestada. Però periodisme: vaig veure de primera mà els efectes de l'huracà, amb barris sencers en els què pràcticament no s'hi havia fet res; vaig poder parlar amb molta gent, des d'activistes socials a professors universitaris o simplement membres d'alguna de les krewes (colles) de carnaval; fins i tot vaig assistir en directe a alguna roda de premsa de l'alcalde Ray Nagin. Afortunadament, un parell de dies abans de marxar-hi vaig aconseguir lligar amb el diari Avui que em publicarien alguns textos. Finalment, van ser quatre cròniques (dues a doble plana), que pràcticament em van compensar el cost del bitllet d'avió.

El context del carnaval i el meu carnet internacional de periodista em van permetre escoltar molta, molta música en directe, inclosos bona part dels grans noms locals: Dr. John, Kermit Ruffins, Galactic, Eddie Bo, la Soul Rebels Brass Band i la Rebirth Brass Band... El primer bolo a què vaig assistir va ser el d'Irma Thomas, la soul queen of New Orleans: el primer concert que feia a casa, amb la seva banda, des de l'huracà, el dia que complia 65 anys. En el dietari del viatge vaig escriure que només per això havia valgut la pena anar fins allà...

 Amb un Mardi Gras Indian.

Van ser tres setmanes inoblidables, assistint en directe a l'esforç d'una comunitat de recuperar-se després de la tragèdia, i de fer-ho mitjançant la seva cultura popular, la seva tradició, el cor de la seva identitat. Una lliçó que un no espera trobar als Estats Units d'Amèrica, però és que Nova Orleans és, ja ho he dit, la ciutat menys ianqui del seu país. I en vaig marxar amb molts interrogants pendents sobre quin seria el seu futur. Es convertiria definitivament en un parc temàtic al servei del turista? Perdria Nova Orleans la seva ànima, el seu mojo? O bé, com esperaven els més optimistes, s'obririen noves oportunitats per una ciutat que s'havia acostumat a conviure amb la seva pròpia decadència?

Ara es compleixen deu anys del Katrina i penso que seria el moment de tornar-hi, de tornar a fer de periodista. Anar-hi, veure-ho i explicar-ho. De moment només és un desig...

(Els que sigueu seguidors de la sèrie Treme segurament us podeu fer una millor idea del que em vaig trobar. Sí, sé que fa ràbia, però jo hi vaig ser.)

Una setmana a Romania

Que per què vam anar de vacances a Romania? Això ens ha preguntat molta gent, tant aquí com allà. I la veritat és que no teníem una resposta clara. Part conseqüència de planificar les vacances en el darrer moment; part el voler fugir dels llocs massificats a l'agost... De ben segur hi va influir també el fet que ni la Marta ni jo havíem estat mai a Europa de l'Est (amb l'excepció molt relativa de Berlín). A més, jo recordava com de satisfet n'havien tornar el Xavier (Brotons) i l'Elena, i la Marta em va dir, quan ja teníem els bitllets, que de fet sempre havia volgut viatjar a Romania.

Fos com fos, el fet és que vam passar una setmaneta en aquest bonic país, a primers d'agost, sota una xafogor terrible que ens va perseguir allà i que només s'apaivagava una mica als vespres transilvans. Tenitn en compte que només teníem set dies, podria dir-se que vam optar pel "pack bàsic". El primer dia el vam dedicar a la capital, Bucarest, a on havíem volat la nit abans amb Whizzair, companyia low cost a esquivar. Realment n'hi ha prou amb un dia per fer-se una idea de la ciutat (excepte si un té un especial interès en els museus d'art, que n'hi ha uns quants), que no és gaire bonica, però sí prou interessant. També és més cara que la resta del país, un motiu més per estar-s'hi l'estrictament imprescindible.

A Bran, fent el fantasma davant el fals castell de Dràcula. Per cert, espero que arreglin el forat al mig del pas de vianants on em vaig deixar el tormell dret.

Així, el segon dia ja vam viatjar en tren fins a Brasov, ja a Transilvània. La ciutat -d'origen alemany com gairebé totes les poblacions que vam visitar- té un bonic casc antic i a més vam poder gaudir d'un excel·lent walking tour que valia molt la pena. Els dos dies següents vam fer excursions des de Brasov. El primer vam anar, en transport públic, a veure el castell de Bran -sens dubte, la turistada més gran del viatge, però malgrat tot interessant- i la fortalesa de Rasnov. El segon ens vam afegir a una excursió privada per visitar les esglésies fortificades de Viscri -del més destacat del viatge- i Biertan, així com la ciutadella de Sighisoara. En el procés, vam agafar-li una mica de mania a Claudius, el nostre guia. De tornada a Brasov les dues nits -era cap de setmana- vam ser prou afortunats que a la plaça major hi havia un festival de bandes romaneses de tribut a grups com Metallica, Pink Floyd, The Doors o Queen. Una experiència un pèl freak com a bonus inesperat.

Ja el cinquè dia vam deixar Brasov per desplaçar-nos a Sibiu en minibús. Altra ciutat originàriament germànica amb un casc antic emmurallat i concentrat entorn tres places que es comunicaven entre elles. Vam poder gaudir-la durant un dia i mig més aviat reposadets en què vam fer molta terrasseta, els millors àpats del viatge (a mida que passaven els dies i ens sentíem més confiats amb la gastronomia local vam menjar més, millor i més barato) i fins i tot vam anar al cine (gràcies a què Romania és un país modern i avançat en el que les pelis s'exhibeixen en versió original, no com a casa nostra). El setè dia va ser purament de viatge: vam agafar el tren a les 5:30 de la matinada per tornar a Bucarest en un trajecte de sis hores (tot i que són només uns 300 quilòmetres), i pràcticament directes a l'aeroport per tornar a Barcelona.

I ja està. Pim, pam, pum. Lògicament, en set dies i sense gaire contacte amb els locals (a banda d'alguna conversa aïllada) la sensació és que amb prou feines has pogut gratar en la realitat d'un país ple de contrastos i elements d'interès: la pròpia llengua romanesa, la presència de minories nacionals, l'aparent baix desenvolupament de les zones rurals, l'herència del pseudocomunisme antirús de Ceaucescu... Però vaja, això és el turisme: quedar-se amb la sensació que hi havia molt més.

La vida de Brian (Wilson)

Els biopics musicals made in Hollywood ja fa temps que s'han convertit en una fòrmula absolutament previsible, que reprodueixen pràcticament sempre la mateixa estructura: una infància marcada per algun esdeveniment traumàtic; el descobriment de la música com a via d'expressió; l'adopció d'un so o un estil únic i innovador (sovint mostrada en seqüències risibles); l'ascens a la fama; el col·lapse emocional i personal del nostre protagonista, generalment per la incapacitat d'assumir aquest èxit; i, finalment, la redenció. Aquest esquema va ser portat a l'extrem amb els biopics dedicats fa uns anys a Ray Charles i Johnny Cash. Que Jaime Foxx rebés l'Òscar per la primera i Joaquin Phoenix fos nominat per la segona, a més, mostra que la fòrmula té rèdits en forma de prestigi a més de taquilla. Ara bé, és difícil enfrontar-se a una narració que segueix fil per randa aquest esquema després que la pel·lícula paròdica Walk Hard. The Dewey Cox Story, amb John C. Reilly de protagonista, el portés a l'absurd.

Per això cal agrair al director Bill Pohlad les variables que ha fet servir a Love & Mercy, el seu biopic dedicat a Brian Wilson, el líder dels Beach Boys, que potser encara podeu enganxar en algun cinema. El cert és que la vida de Brian ha tingut tots els elements -de les pallisses del pare a un procés de decadència extrem- per jugar amb l'estructura ja presentada, i la majoria són a la película, però el director aposta, almenys, per trencar la narració cronològica i concentrar-se en dos moments concrets que avancen en paral·lel: d'una banda, a mitjans dels 60, quan Wilson crea les seves obres mestres, Pet Sounds i Smile; de l'altra, vint anys més tard, quan el cantant i compositor era una titella en mans del seu psiquiatra, que controlava fins al mínim detall de la seva vida.



Resulta curiós, a més, com Wilson és interpretat en cada segment per un actor diferent: Paul Dano (que, senzillament, és Brian Wilson de jove!) i John Cusack, que tot i que en algun moment cau en el forrestgumpisme, se'n surt del repte dificilíssim de donar vida al Wilson adult i autòmata.

Per a l'aficionat musical, sens dubte, el segments corresponents als 60 són els més interessants, especialment quan veiem al jove Brian Wilson treballant a l'estudi, fent meravelles que ningú havia fet fins el moment. Aquí cal destacar un treball de producció artística, cuidadíssim, que és capaç de reproduir fins al mínim detall el que hem vist en fotografies, imatge documental o aparicions televisives. Podeu fer-vos-en una idea amb les fotos de sota.

Dalt, Paul Dano en una seqüència del film. Sota, el Brian Wilson real.

Love & Mercy, per tant, no és una obra mestra però sí és altament recomanable per als fans dels Beach Boys... que en un món civilitzat hauríem / hauríeu de ser tots. Oblideu-vos de les camises a ratlles i les taules de surf -que, malgrat tot, tenen el seu encant-: els Beach Boys són una de les grans-grandíssimes bandes de la història del pop-rock i Brian Wilson va ser, senzillament, un geni. Apa, ja està dit.

L'estrena de la película ha coincidit, més o menys, amb l'edició del darrer disc de Brian Wilson, No pier pressure, que ha rebut algunes crítiques que m'han semblat massa ferotges. A veure, tot i que Wilson, aparentment recuperat, ha tornat a actuar i enregistrar discos de forma regular en aquest segle XXI (jo el vaig veure a Benicàssim, diria que el 2004), és evident que ni la seva veu ni la seva capacitat creativa són les de fa 50 anys. I si tenim en compte que la majoria de llençaments discogràfics que ha protagonitzat els darrers anys han estat en base a reciclar el seu propi llegat (Smile) o el d'altres (homenatges a Gershwin i Disney), No pier pressure si més no ens ofereix un disc sencer de noves cançons.

A diferència que a Gettin' over my head (2004), el seu darrer disc d'aquestes característiques i que incorporava cameos d'il·lustres contemporanis com Paul McCartney, Eric Clapton i Elton John, en aquest cas les col·laboracions són amb músics joves (i en molts casos totalment desconeguts per mi). Pot semblar un intent patètic de posar-se al dia, però a mi els resultats, tot i que irregulars, em semblen menys previsibles i, sobretot, més divertits. No puc imaginar-me a qui no li pot agradar "On the Island", simpàtica bossa nova interpretada juntament amb She & Him, o "Guess you had to be there", amb la cantant country Kacey Musgraves. A mi fins i tot em fa gràcia "Runaway dancer", segurament el tema que més nassos ha fet arrufar, i que efectivament té un regust horterilla a italodisco 80's (però, és clar, a mi també m'agrada el remix disco de "Here comes the night" que els Beach Boys van editar a finals dels 70...). I Wilson també recupera en diversos temes el seu col·lega Al Jardine, la qual cosa ens recorda que, efectivament, Brian era el geni, però no l'únic amb talent i personalitat als Beach Boys, i que la màgia del grup també tenia a veure amb la suma.

No n'hi ha prou?

Quan jo era un adolescent i a casa predominaven els concerts de rock català, amb tota la seva litúrgia, sempre arribava un moment incòmode quan el grup es retirava de l'escenari i se suposava que el públic havia de demanar el bis. Incòmode perquè alguns espectadors no podien reprimir el crit de "ooootra, ooootra" (en castellà, Déu meu!) i d'altres, voluntariosos, miraven d'adaptar-lo al català en una versió ("unaaaaaaltra, unaaaaaltra") que no acabava de quadrar. Amb el temps això s'ha solucionat amb el crit "no-n'hiha-prou", amb tres cops de veu, que diria que és l'adaptació de l'anglosaxó "we-want-more". Però fixem-nos que tot i que bàsicament diuen el mateix i tenen el mateix objectiu, no és el mateix dir "volem més" que "no n'hi ha prou". Hi ha, en la fórmula catalana, un plus d'exigència i insatisfacció: no només en volem més, sinó que considerem que l'espectacle ofert fins el moment ha estat insuficient.

Potser no té més importància, però darrerament m'ha semblat que aquesta actitud "no n'hi ha prou" s'està donant, cada cop més, en el món casteller, justament quan aquest està arribant a nivells estratosfèrics. I no em refereixo a un "no n'hi ha prou" en el sentit de mantenir l'ambició, cosa positiva, sinó un "no n'hi ha prou" en no acabar de valorar allò que s'està vivint a cada moment. Per exemple, després que diumenge passat els Minyons de Terrassa fessin una actuació excepcional (especialment a primers de juliol!), es percebia en alguns comentaris un cert "no n'hi ha prou" perquè no havien portat a plaça el tres de deu. I aquell mateix dia, a la ràdio, vaig sentir com, aparentment no prou satisfets amb les fites assolides aquell cap de setmana a diverses places, es demanava si una colla provaria el seu castell sostre descarregat aquest pròxim diumenge, s'especulava si una altra estava treballant ja una construcció a priori molt lluny del seu abast (al cap de colla preguntat se li va escapar el riure) i fins i tot pràcticament s'exigia a una tercera agrupació que comencés a assajar ja un castell mai assolit. Perquè "no n'hi ha prou", suposo.

Ep, i que quedi clar que allò que sentim o llegim als mitjans penso jo que és més símptoma que causa, ja que a les xarxes socials i les converses no és estrany trobar-se castellers que adopten actituds similars, especialment cap a les altres colles, però també a vegades cap a la seva. Un amic em comentava que hi havia neguit a la seva colla perquè anaven molt retardats aquesta temporada... tot i que els números eren clars en què estaven fent el millor curs de la seva història! El problema era que altres colles corrien encara més. Per tant, si una colla perd pistonada respecte l'any passat o simplement està al mateix nivell, no n'hi ha prou. I si ha avançat feina però no tanta com d'altres, tampoc no n'hi ha prou. Si estem veient castells de nou i de gamma extra força abans del que era habitual, tampoc no n'hi ha prou perquè esperem veure'n encara de superiors...

Potser és que el (nefast) hashtag #tenimpressa també domina el món casteller.

En tot cas, relax. Disfrutem. Diada a diada. Que queda molta temporada per endavant i el 2016 n'ha de començar una altra.

L'aficionada castellera tarragonina

Fa un parell de dies va morir l'Eulàlia, l'Eulàlia de la plaça de la Font (la veritat és que mai n'he sabut el cognom). L'Eulàlia era un personatge peculiar i entranyable, que sentia una veritable passió pels castells. Era allò que en diríem una aficionada, un d'aquells especímens humans que a Barcelona i més enllà em costa d'explicar-los que existeixen. Però a Tarragona sí que en tenim, d'aficionats als castells: persones que mai han militat en una colla però que segueixen amb interès les actuacions, en saben els resultats i fins i tot n'estudien la història. L'Eulàlia era una d'aquestes. Fins i tot explicava que un cop que l'havien portat a l'hospital a fer-li unes proves va veure que allà, casualment, també hi havia un cap de colla històric d'una colla forana, pendent d'algun casteller lesionat, i havia aprofitat l'ocasió per fer-li totes aquelles preguntes que li rondaven pel cap!

L'any 2003 vaig començar, gairebé sense adonar-me, una sèrie de cròniques diàries de les festes de Santa Tecla al diari El Punt. La que va aparèixer publicada el 22 de setembre estava dedicada a la sortida a l'antiga que van fer els Xiquets de Tarragona, i en el text hi feia aparèixer l'Eulàlia, amb qui havia fet bona part del recorregut. L'Eulàlia es va enfadar molt, perquè segons ella la feia quedar malament amb els comerciants de la plaça de la Font, on ella vivia (ja veureu més endavant per què). També n'hi va haver que em van dir que d'enfadada gens, que en el fons estava encantada d'haver sortit al diari. Fos com fos, un parell de dies més tard, la Jove -que era la "seva" colla- va tenir una mala diada de la Mercè, caient del cinc i el quatre de vuit. L'Eulàlia, que patia moltíssim -"com pot ser que una cosa que m'agrada tant també em faci patir tant!", deia sempre-, i més encara quan coneixi els que hi pujaven, s'ho mirava des del carrer Major, i quan em va veure em va dir que l'important era que ningú hagués pres mal, que el seu emprenyament era una tonteria, i ens vam fondre, reconciliats, en una abraçada.

Això sí, des de llavors, cada cop que parlàvem, indefectiblement, mentre s'allunyava, em deia: "Ep, això no m'ho publiquis, eh?". I jo, rient, li deia que no patís, que no en publicaria res.

 Amb l'Eulàlia i el Xavier Brotons, refugiant-nos d'un xàfec per Sant Magí.

Ara que ens ha deixat i que no ha de patir pel que pensin els amos dels bars de la plaça de la Font, em ve de gust de recuperar aquell article titulat "Encant, virtut i defecte" que era un homenatge als Xiquets de Tarragona i que, en bona mesura, també ho era a la Tarragona castellera en general, de la qual l'Eulàlia en formava part:

El setè dia de festa major és el primer que s’aixeca amb una veritable amenaça de pluja. No tothom ho troba malament: «Li he demanat a sant Magí que hi hagi un bon aiguat cada nit que hi ha revetlla a la plaça de la Font, però de moment no m’escolta. A veure avui», diu l’Eulàlia, esperançada. L’Eulàlia és veïna d’aquesta plaça i pateix el fet que sigui un dels epicentres de la festa, però sobretot és una gran aficionada als castells, de les de veritat. Tot i queles seves simpaties ara es decanten més aviat per l’altra colla local, no per això ha volgut perdre’s la sortida a l’antiga dels Xiquets de Tarragona. Camises blaves, com les de l’antiga Colla Vella dels Xiquets de Tarragona —algunes d’autèntiques—, i calcilles per a la canalla i els castellers de tronc; armilles i gorres per a la gent de la pinya. La caracterització és força bona, només trencada per algun mòbil que sona i les rastes d’alguna castellera, impensables als anys 30.

A Tarragona, el tòpic situa la Jove com la colla moderna i els Xiquets com la tradicional. Darrere els tòpics sempre hi ha una base real, de manera que no és casual que siguin els matalassers els que s’hagin animat els darrers anys a incloure aquest singular acte dins el programa de festes. La principal particularitat és que no es realitza una actuació estàtica a plaça, com en l’actualitat, sinó que es fa una cercavila al llarg de la qual s’aixequen diversos pilars —fins a onze ahir— i castells, seguint una geografia ciutadana que ja no existeix, amb aturades a les cases més notables. Del local de la colla al Cós del Bou i la plaça de la Font, i d’aquí fins a la Rambla per tornar a pujar a la Part Alta. A mig carrer Major, Víctor Pomerol para a segons un pilar de quatre davant la casa on va viure el seu avi, Victorí Pomerol. L’espadat el corona l’incombustible Pepe, que avui se’n fa un fart. En carregar els pilars, però, no aixeca el braç dret sinó que els col·loca fent nanses, com es feia abans de la guerra. La seva germana, l’Àngela, m’insisteix que recordi els de Més TV que aquest any torna a baixar el pilar caminant de la Mercè, perquè ho diguin a la retransmissió. I és un plaer tornar a veure la Xusco pujar a un castell, encara que sigui de sis pisos. El recorregut finalitza a la plaça del Fòrum, on la colla fa el pilar caminant (amb el Quico a segons, és clar!) fins a les portes del bar Tòful. 

A Tarragona el tòpic diu que la Jove és moderna i els Xiquets, tradicionals. Uns fan planes web i els altres arxius històrics. I els Xiquets, efectivament, tenen alguna cosa de colla «a l’antiga», també quan van de ratllat. Aquest és el seu encant, la seva virtut i, alguns cops, el seu defecte. L’Eulàlia, mentrestant, espera que sant Magí li faci cas quan demana bons castells per a la Jove. Però ella mateixa em recorda que el rector de Sant Magí és mossèn Gallart, i que mossèn Gallart és matalasser. I nostro Senyor?

Elegia i comiat d'un vehicle fidel

M'agrada conduir, però no m'agraden els cotxes. Vull dir que els meus coneixements de marques, models i prestacions són nuls. Fidel a la teoria holmesiana que "el saber sí ocupa lugar", no només no en sé del tema sinó que intento no aprendre'n. La qual cosa només suposa un problema en el moment d'escollir un nou vehicle. L'únic cop que ho he hagut de fer, fa set anys, quan vaig haver de jubilar el Peugeot 205 heretat de ma mare, em feia tanta peresa començar a buscar cotxe que ho vaig postergar uns mesos (també és cert que en aquell moment no m'era imprescindible) fins que un company de feina que se'n tornava a l'Argentina em va oferir el seu. És a dir, que vaig comprar el primer i únic cotxe que vaig veure, un Ford Fiesta de segona mà. 

Diumenge passat vaig enviar-li un wats a l'Emili, amic i mecànic de capçalera, amb la fotografia de sobre i la frase "aquest cop no sé si el recuperarem". El vespre abans, entrant al pàrquing de Barcelona, va començar a sortir fum del motor. En treure el cotxe al carrer, un motorista em va avisar que hi havia foc a la part de sota. Lògicament, vam sortir-ne ràpidament i un cop ja fora les flames van aparèixer per sobre del capó. Afortunadament, un ciutadà exemplar, armat amb un dels extintors del pàrquing, va apagar les flames ràpidament. Després, el numeret va continuar amb l'aparició en onades successives de la Guàrdia Urbana, els bombers i la grua del Racc. Resultat: massa desperfectes per un cotxe ja massa atxutxat.

La veritat és que potser no m'he portat gaire bé amb el meu Ford Fiesta al llarg d'aquests set anys i mig. D'entrada, li he fotut força més "gasto" que el que estava acostumat: el vaig comprar amb 30.000 quilòmetres (en uns tres anys) i el deixo amb més de 200.000. Cap a l'oest el més lluny que hem arribat és Oviedo, cap al sud Alacant, i cap a l'est, Gènova, a Itàlia. Però més que els llargs viatges, el desgast ha vingut sobretot de l'acumulació de recorreguts mitjans, bàsicament d'anada i tornada entre Barcelona i Tarragona.

Una de les poques fotos del meu Ford Fiesta en tot el seu esplendor, quan encara no feia un any que el tenia.

A més dels quilòmetres, el meu Ford Fiesta ha patit un parell de punxades de roda, innombrables descàrregues de bateria, mort del motor per manca d'oli i carícies d'algunes columnes de pàrquing, entre d'altres desventures de les quals jo me'n sento culpable. També ha patit altres ferides en les que trobo que no hi he tingut responsabilitat, com quan a Gènova uns desaprensius van trencar un dels vidres laterals per mirar de robar (per cert, si mai teniu un problema amb el cotxe a Gènova, heu de saber que als tallers no tenen peces de recanvi, ja que estan centralitzades en un magatzem i triguen 24 hores a arribar... o tres dies si hi ha el cap de setmana pel mig). O quan la palanca de canvi de marxes, senzillament, es va trencar mentre circulava per l'autopista fa uns mesos... Ben pensat, vés que no fos una venjança del meu Ford Fiesta, per totes les malifetes que li havia fet patir. I, si donem per vàlida aquesta interpretació, qui sap si ha estat ell mateix qui, incapaç de continuar suportant-me, ha optat pel suïcidi via flames al motor. Sigui com sigui, el pobre Ford Fiesta se'n va avui de cap al desballestament, sense cap més comiat ni homenatge que aquestes línies.

Improvisant solucions després de l'intent de robatori a Gènova.

M'agrada conduir però no m'agraden els cotxes. El que més m'emprenya de perdre el Ford Fiesta és que ara em tocarà buscar-ne un de nou, i perdre temps comparant prestacions, preus, oportunitats... Per tant, s'accepten suggeriments.

El pilar que (potser) va canviar la meva vida

El passat dia 11 es van complir 20 anys d'una fita que Josep Torreño ha recordat amb un article titulat "El pilar de sis que va canviar-ho tot". Es tracta, efectivament, del pilar de sis que els Castellers de Vilafranca van carregar en la fira de Santa Llúcia de l'Arboç del 1994, i la importància del qual no pot ser menystinguda. D'una banda, perquè va obrir la porta a la recuperació del pilar de vuit en menys d'un any; de l'altra, perquè, d'alguna manera servia de pòrtic al cicle d'èxits verd que encara estem vivint avui en dia. No m'interessa, però, parlar de la trascendència d'aquest espadat en la història castellera sinó en la meva petita història. Perquè aquell pilar de sis també va marcar el meu primer contacte professional (i emocional) amb el món dels castells, i potser, només potser, m'ha dut allà on estic vint anys després.

Fa vint anys jo estudiava tercer curs de Periodisme a la UAB i estava molt content perquè havia començat a treballar al Nou Diari els diumenges, la meva primera "feina" real de periodisme. Després d'un parell de setmanes en què em vaig limitar a les notícies d'agència, el responsable del diari els diumenges, Jordi Jaria (que encara no era doctor en Dret ni havia estat clau en la renovació del Concurs de Castells de Tarragona), va considerar que estava prou madur per estrenar-me al carrer. Així, dissabte a la nit, mentre sopava amb uns amics en una pizzeria, vaig trucar a la redacció i el Jordi em va comentar que l'endemà al matí aniria a la fira de l'oli (o similar) del Vendrell i després a una diada castellera a l'Arboç. Com a tarragoní, els castells formaven part del meu entorn, però mai m'hi havia sentit atret. Em semblaven avorrits, no entenia com alguns dels meus amics (entre els quals hi havia Jordi Crespo, que òbviament encara no era el cap de colla que va convertir la Jove de Tarragona en la màquina actual) s'havien fet recentment castellers i me n'enfotia d'ells. Quan van saber que l'endemà havia de cobrir una diada castellera van ser ells els que van riure.

Fos com fos, diumenge al migdia jo estava al carrer Major de l'Arboç, mirant d'entendre com funcionava allò dels castells. Afortunadament, el fotògraf que m'acompanyava, Siscu Parès, era membre de la Joves, i em va donar quatre lliçons bàsiques. Per exemple, com contar els pisos (sí, estava així de peix!). També vaig reconèixer entre el públic un company de la facultat, el Jordi Castañeda, que va resultar ser membre dels Bordegassos i que em va posar en antecedents dels nombrosos intents de torre de nou que ja sumaven els verds i com aquesta era la darrera oportunitat de l'any, mentre els seus rivals ja l'havien assolit. Com segurament ja sabreu, a l'Arboç hi van sumar un intent més, enmig d'una decepció més que palpable. I, al final de la diada, de forma inesperada, coronaven el pilar de sis, construcció que no s'havia vist en els cinc anys anteriors, malgrat que ja s'havia entrat en l'era de la gamma extra.

 Portada del Nou Diari amb el pilar de sis.

En arribar a la redacció, el Jordi Jaria em va anunciar que la crònica seria pàgina 3. "Això de la diada castellera és una mica com explicar una història, no? Vull dir que s'hi ha de ficar una mica de salsa...", li vaig preguntar. I el Jordi, que encara trigaria uns anys a donar-me el millor consell rebut mai per fer cròniques castelleres ("per valorar una diada mira les cares dels castellers"), em va dir que sí, que m'hi recreés una mica. Vaig mirar de fer-ho i, llegida la crònica vint anys després, trobo que me'n vaig sortir amb prou dignitat. Perquè, efectivament, es tractava d'explicar d'una història de fracàs i èxit, de perseverància i redempció col·lectiva final. Des de llavors, sempre he tingut clar que les millors cròniques castelleres són les que aconsegueixen reflectir això. Val a dir que la meva inexperiència va trufar el text de petits errors, un dels quals (potser no tan petit) va propiciar que l'endemà es rebés al diari una carta de protesta (llavors no hi havia correus electrònics) del president de la Jove de Tarragona, Joan Aregio, ja que havia donat com a darrer pilar de sis un de la Joves de Valls, obviant dos posteriors dels liles (penseu que llavors tampoc no hi havia bases de dades on line).

Fos com fos, vaig tenir el bateig que tot futur periodista casteller pugui somiar: diada històrica, foto de portada, crònica a la pàgina 3 i carta de protesta l'endemà. Això, sumat al fet que aquella crònica fos el meu primer text signat en un mitjà de comunicació professional, m'hauria d'haver avisat del que el destí em reservava...

Servidor, a la redacció del Nou Diari a Reus. I was so much younger then...

No us penseu, però, que vaig ser un Sant Pau caient del cavall. Podríem dir que al llarg dels anys següents em vaig convertir en un aficionat ocasional als castells. Anava a les diades de festa major de casa, i també al Concurs de Castells. De tant en tant també a alguna diada fora. Vaig tornar a l'Arboç per la festa major del 95, quan la Jove va completar la tripleta i van cantar el "Joan Borràs te quiero" a algú a qui jo encara no coneixia personalment. I l'any següent, enmig de la dura arrencada d'El Punt a Tarragona, vaig gastar un dels pocs dies lliures acompanyant al Jordi Suárez a Vilafranca per Tots Sants, per veure el primer intent de castell de deu. També em vaig llegir el Castells i castellers de Xavier Brotons, a qui tampoc no coneixia personalment encara. I com que en tot cas això dels castells no em desagradava i, sobretot, no em feia por (com sí que li produïa a bona part dels periodistes del meu entorn), de tant en tant m'enviaven a cobrir alguna notícia castellera si l'especialista no estava disponible.

Per aquest motiu, quan el Jordi Suárez va plegar, a mitjans de desembre de 1999, em van demanar si em podia fer càrrec d'El Punt Casteller "almenys fins Santa Úrsula". Vaig acceptar i vam aguantar el suplement fins la diada de Minyons. I aquí sí que ja no hi va haver marxa enrere. Aquest nou repte professional em va enganxar en un moment delicat personalment, i m'hi vaig enganxar, als castells.

No us penseu que no hi ha hagut moments en què he pensat en deixar-ho. A finals de 2004, després de cinc temporades senceres a El Punt (vaig tenir la sort d'escriure pel mitjà que dedicava més espai als castells) i havent publicat el llibre El periodisme casteller, tenia la sensació clara de fi de cicle. L'any següent, però, el Xavier Capdevila em va proposar un nou repte al que no podia dir negar-me: posar en marxa el que seria el Quarts de Nou a TVC. Quatre anys més i es repetia la necessitat de canvi d'aires. Mai m'hauria pensat que el que acabaria passant fos que deixaria el periodisme però no els castells... I fins avui. Ja són quinze anys en què la meva vida professional ha estat vinculada, en major o menor grau, als castells...

En vaig prendre consciència en llegir l'article de Josep Torreño que he comentat. I em vaig demanar: i si el pilar no s'hagués carregat? I si aquell dia que em vaig veure "forçat" a mirar els castells amb uns ulls atents només hagués vist la meitat de la història, el fracàs però no l'èxit? Sense l'eufòria final, hauria entès que aquesta és una passió que es nodreix d'èxits efímers i intangibles, però alhora emocionants i "reals"? Si la diada no hagués ocupat la pàgina 3, recordaria avui tan sols haver-hi anat? I si el pilar de sis no hagués canviat la meva percepció dels castells, la meva trajectòria professional hagués anat per un altre camí? I no només la professional... quantes amistats, quantes relacions personals m'hauria perdut (potser) si no hi hagués hagut aleta?

Afortunadament, el pilar es va carregar...