dimecres, 16 de juny de 2010

Què fem amb 'La Roja'?

L'amic Eloi Calvet ha aprofitat l'arrencada del Mundial de futbol per fer una magnífica evocació d'aquesta competició esportiva que m'emfronta a la meva gran incultura esportiva. No per res, de petit els meus àlbums de cromos eren d'animals o de dibuixos animats, mai de la Lliga. Però l'Eloi no respon -o potser ho fa per omissió- a la pregunta que realment em preocupa: què fem amb La Roja?

Durant anys aquesta pregunta podia ser obviada, perquè la participació de la selecció espanyola de futbol en les competicions internacionals resseguia un guió més o menys inalterable (joc ranci i eliminació en quarts de final) i es podia contemplar amb el mateix distanciament irònic amb què un es mira Eurovisió. Però resulta que en aquest Mundial parteix com una de les favorites, avalada pel títol de campiona d'Europa. I, encara més important, és previsible que desenvolupi un molt bon joc, segurament del millor de la competició. De manera que cal preguntar-se: què fem amb La Roja?

Que se m'entengui: no combrego ni amb Manolo el del Bombo, ni amb Manolo Lama ni amb els anuncis de Cruzcampo. Em cansa, em cansa molt la retòrica que acompanya La Roja, només un pèl més sofisticada que la de la furia que, fa uns anys, s'estavellava a quarts. Si la selecció espanyola guanya el Mundial hauré d'evitar certs mitjans de comunicació per no acabar amb indigestió de rojigualda.


Xavi i Cesc, catalans a la selecció

Ara bé, tampoc no em convenç l'opció d'aquells qui opten per donar suport a "qualsevol que jugui contra Espanya". Convertim en enemics els herois dels darrers títols del Barça? Convertim en botiflers als catalans que juguen amb la selecció espanyola? Rebutgem un estil de joc que és el que aplaudim habitualment? Tot plegat perquè no ens agrada la samarreta que ara porten? Perquè no ens agrada el que representa? Qui decideix què representa?

El nostre és un país esquizofrènic, i habitualment m'hi trobo més o menys còmode, en aquesta esquizofrènia. Però confesso que en el tema de La Roja tinc sentiments ambivalents que m'emprenyen. Voldria alegrar-me d'un bon resultat aconseguit per jugadors com Piqué, Xavi o Valdés, encara que no jugui. I també, per què no, per Casillas, Silva, el Niño Torres i tota la resta. M'agradaria que disfrutar d'un nivell com el que van exhibir en l'europeu. I, al mateix temps, em produeix molta peresa la lectura en clau xovinista-patillera que se'n faria des de l'espanyolisme, en aquests temps de Tribunal Constitucional.

Puc aplaudir un equip de futbol sense que, ni uns ni altres, em col·loquin allà on no vull ser-hi?

5 comentaris:

ru ha dit...

això que has fet avui des del sofà, guille, se'n diu sortir de l'armari!

valenta confessió!

Xavier Brotons ha dit...

Guille:

És una llàstima, però la sorprenent derrota d'Espanya avui contra Suïssa condicionarà aquest comentari i segurament els que vindran després.

El tema que planteges és interessant i m'afecta de ple. Durant anys he estat un seguidor de la selecció espanyola (entre d'altres records, per exemple, tinc present l'èxtasi que vaig experimentar amb el mític 12-1 contra Malta; sí, ho reconec --surto de l'armari, Ru-- i no m'esquinço el vestit).

Ara bé, ja fa uns anys que el meu desinterès creixent pel futbol ha anat paral·lel al desinterès --galopant-- per la Roja. I això fins al punt que avui, conscientment, he deixat de veure el partit contra Suïssa. I, com a tu, Guille, també em cansen (cada vegada més) la retòrica i la tonteria que acompanyen la selecció espanyola. Ara, no ens equivoquem, de la mateixa manera que també em cansen la rètòrica i la tonteria que acompanyen el Barça (és molt hipòcrita criticar el que fan els altres sense aplicar ni un mínim d'autocrítica), o el Madrid o, posat el cas, (tot i que en grau inferior) les que acompanyen el Nàstic, l'Hèrcules o qualsevol altre equip.

Responent a la teva pregunta, que cadascú hi faci el que vulgui, amb la Roja: anar-hi a favor, ignorar-la o tirar coets quan perd. Jo, de totes maneres, comparteixo l'opinió que l'amic Xavier Capdevila va expressar fa dos anys al seu blog quan la Roja va guanyar l'Eurocopa: abans d'animar Sud-àfrica, Nova Zelanda França o el Brasil --per posar alguns exemples--, m'estimo més anar a favor d'uns jugadors que conec, que em són bastant més propers que qui sigui i que,a més (llevat d'avui) solen jugar bé.

En tot cas, si Espanya guanya el Mundial (després de l'ensopegada d'avui, encara més difícil), no sortiré a celebrar-ho, ni tiraré coets, i sobretot em cagaré en la més que previsible onada de neoespanyolisme que ens arribarà de totes bandes.

Guillermo soler ha dit...

Bruti, gràcies per mullar-te...

Ru, a què esperes per fer-ho?

ELOI ha dit...

Ui la política.

Ermu. És clar per mi que el Mundial és disfrutable per sí mateix sense haver de tenir un favorit o un equip del meu cor. Jo em miro això amb la ment oberta, tenint l'esperança (infundada quasi sempre) de que un Eslovàquia-NovaZelanda ens pot deparar grans moments mediàtics (que no futbolístics) i que a la grada neerlandesa apareixeran un tropel de sílfides abillades amb cítrics ornaments. Qui guanyi, qui marqui més gols i qui faci més bon jóc, me la porta ben fluixa. Lo important és que algú aixecarà la copa i que algú passarà a la història com el millor equip pero caigut injustament a semis. Segur que això és causa de que la selecció que voldria recolzar no hi és i de moment no la deixan participar.

Per tant, ja tens la resposta. L'argument de l'empatia cap a jugadors propers no l'he vist mai clar. Participen per prestigi internacional i per cobrar morterades de billets mitjançant primes. La identificació amb l'equip ja és cosa de sentiments més profunds que tenen que veure amb la samarreta, escut, bandera i territori que representen. Si li sumes una clara oposició a que la teva selecció pugui participar, no queden gaires alternatives.

BONES I MÀGIQUES VUVUZELES PER TOTS

ELOI ha dit...

Per cert, cromus d'animals i dibuixos animats? CURIOSÍSSSSSSIM