divendres, 5 de novembre de 2010

Aprenent periodisme amb J.J. al Daily Bugle

Frank Miller està considerat actualment un dels referents del còmic "adult" nord-americà, amb obres com "The Dark Knight Returns", "Sin city" o "300". Abans, però, ja havia demostrat la seva capacitat de reformular un superheroi estàndard amb la seva etapa d'autor total a Daredevil. I fins i tot abans s'havia encarregat, simplement, d'il'ustrar les aventures d'uns quants herois Marvel. Aquest Frank Miller primerenc és el que ens trobem en el darrer dels volums del col·leccionable "Marvel Héroes" de Panini. En concret, una sèrie d'aventures d'Spiderman dibuixades per Miller a principis dels 80.

Entre aquestes històries, la majoria de les quals ja havia llegit, m'ha fet especial gràcia retrobar l'Amazing Spiderman Annual número 15, que m'ha recordat d'on ve (almenys en part) la meva vocació de periodista. L'argument és força senzill: Spiderman (amb la col·laboració / oposició de The Punisher) evita que el Doctor Octopus assassini per enverinament a cinc milions de ciutadans de Nova York. La gràcia, a banda del dibuix ja força personal de Miller, és que a mida que la història -que passa al llarg d'unes poques hores- avança les novetats es van reflexant en les successives noves portades del Daily Bugle.

Què és el Daily Bugle? D'entrada, el diari en el que col·labora com a fotògraf Peter Parker, l'alter ego d'Spiderman. Amb el temps, el Daily Bugle es va convertir en -per dir-ho d'alguna manera- el diari de referència de tot un món de ficció -l'univers Marvel-. No només els còmics d'Spiderman, sinó qualsevol en què fos necessari introduir una perspectiva periodística generalment utilitzava el Daily Bugle.

Parlar del Daily Bugle és parlar de l'entranyable Jonah J. Jameson, el seu editor i propietari. Amb el seu inconfusible pentinat, bigoti hitlerià i un cigar a la boca, J.J. va ser primer més una caricatura que un personatge: garrepa a matar, histriònic i amb una obsessió malaltissa contra Spiderman. La gràcia era que el pobre Peter Parker es guanyava les garrofes -poques- venent fotos d'Spiderman que després servien per il·lustrar algun dels editorials de Jameson en què qualificava l'heroi d'"amenaça".

Amb el pas dels anys, tot i que mai va deixar de tenir un punt histriònic francament divertit ni d'odiar Spiderman, el personatge de Jonah J. Jameson va guanyar en matisos. Així, vam veure un Jameson que, per sobre de tot, s'estimava el seu diari, el Bugle, i la seva professió, el periodisme. I, conseqüentment, un editor i un diari que publicaven notícies encara que això els pugués suposar problemes, desenmascarant polítics corruptes, criminals de despatx i negocis fraudulents. Jameson no oblidava que tenia la necessitat de mantenir en peu un negoci i, alhora, l'obligació d'explicar la veritat als lectors.

I la meva vocació? Diuen que tota una generació de periodistes es va forjar mirant la sèrie de televisió "Lou Grant". El meu pare explica que va decidir convertir-se en enginyer per un dels personatges de "L'illa misteriosa", de Jules Verne. I jo, vaig voler ser periodista mentre llegia "Spiderman", fascinat per aquell escenari secundari, el Daily Bugle, en el què a més de Jameson i Peter Parker es movien altres personatges com el cap de local Robbie Robertson i el reporter Ben Urich. El que més m'agradava era aquella escena recorrent en què Peter Parker arribava a la redacció a última hora i lliurava unes fotos, Jameson li pagava amb recança i, igualment malhumorat, cridava: "Atureu les màquines! Hem de canviar la portada!" Justament el que passa, en diverses ocasions, al llarg de la història dibuixada per Frank Miller que esmentava al principi. Això era per mi el Bugle: l'ambient caòtic d'una redacció, la notícia de darrera hora que obligava a refer tota la portada...

Home, segurament dir que sóc periodista pels còmics d'Spiderman sigui exagerat. Però segur que van influir en què, encara ara, per mi el periodisme sigui sobretot premsa escrita. I impresa en paper. La qual cosa em converteix, en aquests temps de diaris digitals i multimèdia, en un dinosaure. Però què voleu que us digui, en aquests temps de J.J. Vázquez, jo sóc dels de J.J. Jameson.

3 comentaris:

Anònim ha dit...

molt bò guillem! veig que compartim altres aficions a part dels castells... llàstima que jo vaig tenir més vocació d'spiderman, el desastrós que no li surten les coses, dic.. jeje
ah, i està bé que anem sortint de l'armari els "comicaires", i la gent vegi que no som frikis i gent sense cervell o cultura!

per cert, ens veiem a la fàbrica de la DAmm. mmmm.. hi haurà birra gratix? ;P

roger de gràcia

Guillermo soler ha dit...

Doncs no sé si hi haurà birra gratis, però en tot cas, als que comentin aquest post els convido jo... (mesura desesperada per obtenir més feedback)

Anònim ha dit...

Hey,

si fas un post sobre la Belen Esteban igual participa mes gent ;-)
Es conya!

M'ha fet gracia això de que el periodisme et ve de Lou Grant. Quan feien "A cor obert" volia ser metge, després d'enganxar-me al "Muy interesante" volia fer química, i he acabat sent informàtic pq em molaven els videojocs... En fin... L'únic que he aconseguit és que els colegues només em truqueu quan no us funciona l'ordinador. Lamentable...

Petonets,
Push.

P.S. Jo sóc més de SuperLopez i Mortadelo i Filemon.