dijous, 3 de març de 2011

"La Vanguardia" en català

Queda clar que sóc una mena de dinosaure, que en aquests temps d'internet i canals informatius de televisió les 24 hores no només continua pensant que el diari de paper és la millor opció informativa sinó que, a més, el paga diàriament (algun dia desenvoluparé més aquest fet). En el meu cas, aquest diari de paper és La Vanguardia, en part perquè és el que he vist tot el dia a casa (això, suposo, també ho explicaré amb més detall en un futur). Però avui el que vull comentar és l'anunci que La Vanguardia apareixerà al maig també en català.

Dimarts van fer la presentació a Tarragona, i hi vaig assistir. Per dir-ho exactament, m'hi vaig colar. Resulta que la convocatòria l'havia fet la Diputació, restringida mitjançant invitació, i molts lectors del diari es van quedar fora. Després, com acostuma a passar en aquests casos (Déu existeix, i castiga als pecadors), hi havia molt seient buit al pati de la Diputació, i el Josep Poblet va mirar de justificar-se dient que sí, que el dia abans hi havia hagut moltíssima més gent a Vic, però que els assistents a Tarragona eren tots "càrrecs". I ho va dir d'una manera poc afortunada, com insinuant que a Vic hi havia molta "xusma".

En l'acte hi van intervenir el director, José Antich, el cap de política, Jordi Barbeta, i l'articulista Pilar Rahola. Antich va semblar una mica germà del Montilla de Polònia (dicció espessa, català manifestament millorable), Barbeta va començar dient que no sabia fer discursos i a continuació ho va demostrar i la Rahola pot agradar o no, però després d'aquell parell de ploms va lluir-se amb una intervenció simpàtica, emotiva i trascendent. De les intervencions, el més destacable va ser la idea que la decisió del Grup Godó de treure l'edició en català del diari més emblemàtic del país precisament ara -amb el context de la sentència de l'Estatut i l'ofensiva recentralitzadora en marxa- no podia ser considerada simplement empresarial, sinó també un gest d'afirmació cap a la identitat pròpia de Catalunya. Poca broma. I una altra idea, més simple però igualment de fons: La Vanguardia és un diari que al llarg de 130 anys d'història -per cert, excel·lent l'audiovisual que ho repassava- s'ha pensat en català i en castellà, i que ara també podrà llegir-se en català i en castellà.

De com es farà aquesta doble versió, la veritat és que no en van donar cap explicació concreta, però sí va quedar clar que el sistema no serà una simple traducció automàtica, sinó que es cuidarà al màxim detall (ja ho veurem). I també es va entendre que els articulistes (els redactors també?) tindrien llibertat per escriure en la llengua que vulguessin.

Com a vanguardista que sóc, comprendreu que estic més que satisfet de la notícia, no tant pel que pugui tenir de fita extraordinària -que segurament ho és- com pel que té de normalitat. I que una aposta en principi arriscada com aquesta es doni en un context de crisi també em sembla motiu d'alegria. Tot i que fa anys que es parla de la premsa escrita com un condemnat a mort, la cosa es mou, almenys aquí: Vanguardia en català, aparició de l'Ara, pseudofusió de l'Avui i El Punt... A veure com queda el panorama d'aquí a un any...

2 comentaris:

Esteve ha dit...

Molt bo. Això de colar-se és una bona idea. No hi havia pensat, i a mi també m´hauria agradat. Ho fas molt bé com a cronista, ht´hi podries dedicar. L´Antic parlar com parla. El veig al Cuní a vegades i no es un home fet per a parlar en públic. Espès, com dius i de dicció que destrueix l´idioma. el Barbeta, també és una mica embolic. I la Rahola és un crack. Als Matins és espectacular. No sé per què dius això de si pot agradar o no. Com articulista és la millor juntament amb el Monzó. I parlant és molt bona.
Felicitats. T´hi pots dedicar a això de fer de periodista.

Anònim ha dit...

Ja tocava una versió en català del millor diari en català (fins ara amb l'aparició de l'Ara,.... rodoli?)

roger de gràcia

i visca st medir!