dijous, 7 d’abril de 2011

Jukebox de març: el món més enllà de Manel

Musicalment, queda clar que el mes de març s'ha caracteritzat per la omnipresència de Manel i el seu segon disc. No a la meva jukebox, però. La veritat és que a data d'avui encara no l'he sentit, el disc, més enllà d'una cançó per la ràdio. Esnobisme? Prefereixo pensar que em protegeixo d'una sobreexposició que pot fer que tots plegats n'acabem farts, dels Manel. Qualsevol dia d'aquests em compraré el disc i segur que el disfrutaré. Però amb la calma. Sigui com sigui, el món no s'acaba amb Manel i les possibilitats d'escoltar bona música, encara menys. N'explico unes quantes.


Una d'elles, el darrer disc d'Edwyn Collins, composat i enregistrat després d'una gravíssima malaltia que, inicialment, feia preveure que la carrera de l'escocès havia arribat al final. Escoltant Losing Sleep ningú no ho diria, ja que es tracta d'un disc vitalista i que manté un altíssim nivell. Això sí, Collins s'ha fet acompanyar de grans noms del pop britànic de les tres darreres dècades (Johnny Marr, Roddy Frame; membres de Franz Ferdinand, The Drums i The Magic Numbers) que contribueixen a fer la festa més gran. Em queda pendent d'investigar la discografia d'Orange Juice, el grup que Collins va liderar als 80. Pel que n'he llegit i alguna cançó que he pogut servir, fan molt bona pinta!

Més novetats, i també en clau de col·laboració. Buddy Miller és un guitarrista, cantant, compositor i productor -per exemple, del darrer disc de Robert Plant- de talent i prestigi immens. Per al seu darrer projecte, titulat The Majestic Silver Strings, ha aplegat altres tres guitarristes excepcionals -Marc Ribot, Greg Leisz i Bill Frisell- i, per si això fos poc, a diverses vocalistes convidades: Emmylou Harris, Shawn Colvin i la seva dona Julie Miller, entre d'altres. Potser en manys més hàbils, la mescla hauria estat difícil de gestionar, però en aquest cas el resultat és excel·lent. Molt, molt recomanable.

També val la pena escoltar el Volume 2 de She & Him, sobrenom sota el qual s'amaguen l'actriu Zooey Deschanel -que aquí exerceix de cantant i compositora- i el cantautor indie M Ward -en aquest cas fent de productor-. Un segon disc que fins i tot millora els resultats del primer, més polit, tot i que la recepta és en bona mesura la mateixa: recuperació del pop 60's, entre el folk i els grups de noies.

This is happening, d'LCD Soundsystem, no és exactament una novetat, però no havia tingut ocasió d'escoltar-lo fins ara. Curiós: sóc bastant ignorant quant a música electrònica i segurament no em veureu al Sonar, però LCD Soundsystem m'agraden molt.

Quant al sector revival, aquest mes he recuperat a The Silencers, un grup escocès dels 80 que per mi té un punt entranyable, ja que un amic li va regalar al meu germà el seu primer disc (encara en l'època del vinil), que jo vaig escoltar molt i molt. No són cap gran banda, però sí que van deixar algunes cançons memorables, com ara "Painted moon", "I see red", "The real McCoy" o "Scottish rain". Li he fet una còpia al meu germà, pels vells temps.


Fleetwood Mac el 1971: Danny Kirwan, Bob Welch, Mick Fleetwood i Christine i John McVie. Aquesta formació va enregistrar dos LPs força bons. Foto: Chris Walter

A més, aquest març he invertit força hores a investigar una "zona fosca": els anys intermedis de Fleetwood Mac. Segur que tots coneixeu els Fleetwood Mac de la segona meitat dels 70 i els 80, la banda pop -més californiana que britànica- liderada per Lindsey Buckingham i Stevie Nicks. Alguns també sabreu que, en realitat, Fleetwood Mac els va fundar a finals dels 60 Peter Green, probablement el millor guitarrista de blues blanc. Dues etapes radicalment diferents tot i que amb el comú denominador de resultar excel·lents dins l'estil respectiu. Però que va passar entre una i altra?: ni més ni menys que fins a sis LPs publicats en el període 1970-74, desiguals però interessants, que expliquen com va ser possible la mutació des dels plantejaments inicials al Fleetwood Mac supervendes. Els protagonistes d'aquests anys van ser sobretot Bob Welch i Christine McVie -que sobreviuria en la següent mutació-, però atenció també a les aportacions de Danny Kirwan a Future Games (71) i Bare trees (72), els millors del lot. Als que pensen que els Fleetwood Mac bons són els de Peter Green els valdrà la pena investigar-los.

I acabo amb el que estic escoltant ara mateix, tot just per segon cop, i que és una adquisició desitjada des de fa temps: per fi he trobat una bona recopilació del NRBQ! Banda llegendària que, per una vegada, està a l'alçada del mite.

4 comentaris:

ELOI ha dit...

Oh! Què eclèctic que t'estàs tornant! Ho celebro, pero saps que és un atac frontal a les barbes i les camises de quadrus?

Guillermo soler ha dit...

Home, no ben bé. Buddy Miller i M Ward, com a mínim, sovint van amb camisa de quadres. I els Fleetwood Mac sempre han lluit una interessant col·lecció de barbes... Per tant, també hi ha camises de quadres i barbes més enllà de Manel.

ELOI ha dit...

No ho dic pels Manel. Ho dic perque atrevir-te amb els pepinassus de LCD Soundsystem van en contra de l'americanisme que destil·les tot tu, musicalment (sense desmerèixer gens ni mica aquest americanisme, eh?)

Guillermo soler ha dit...

LCD Soundsystem també són americans. Bé, de Nova York, però tècnicament americans...