divendres, 17 de juny de 2011

Periodisme real, ja!

A principis de setmana va descobrir-se la veritat: la jove lesbiana que, mitjançant el seu blog, havia aconseguit informar i emocionar milers de lectors d'arreu del món amb la seva descripció de la difícil vida d'una dissident a Síria era en realitat un home de 40 anys, nord-americà, que escrivia des d'Escòcia. D'aquesta manera, deixava en evidència i alhora ofenia profundament aquells que s'estaven mobilitzant davant la seva suposada detenció i els mitjans de comunicació convencionals que havien donat credibilitat al personatge (una agència de notícies internacional havia arribat a entrevistar-la... per correu electrònic, és clar!).

No és el primer cas ni serà el darrer que ens hauria de prevenir sobre la fiabilitat del periodisme 2.0, periodisme ciutadà o com li vulgueu dir. La teoria és senzilla (i bonica): gràcies a les noves tecnologies de la informació, qualsevol ciutadà, des de qualsevol punt del món, es converteix en periodista i ens fa arribar la realitat, directament, sense filtres. Passa que la teoria és això, teoria, i que la realitat no no és tan senzilla ni tan bonica. És cert que en molts casos això pot permetre un contrapunt al què ofereixen els mitjans convencionals o oficials, però de cap manera podem pensar que allò que ens arriba és sempre informació veraç ni que realment no hagi estat sotmesa a filtres. O que, justament perquè no passa per cap filtre, simplement és una mentida que es va amplificant. (Un altre dia ja parlaré sobre l'altre gran efecte negatiu que està tenint l'univers 2.0 aplicat a la informació, i que és l'absurda necessitat d'immediatesa absoluta, en detriment de l'anàlisi o la precisió.)

Abans es feia servir l'acudit aquell dels pares que preferien que el fill treballés tocant el piano en un bordell abans que fés de periodista, i avui n'hi ha prou amb veure que personatges sorgits d'aquest mateix bordell -tot i que no hi tocaven el piano- es presenten a les nostres televisions com a periodistes. Està clar que el periodisme no és una ciència ni un art, i amb prou feines una disciplina. Per ser periodista no calen estudis específics ni, encara menys, col·legiar-se. Però no tothom és periodista. Cal posar algun límit. I una definició de mínims que em ve al cap és que és periodista aquell qui cobra per practicar el periodisme. Sí, ja sé que aquesta definició en part trasllada el problema a definir què és el "periodisme", però en aquest cas m'interessa posar l'èmfasi en què el periodisme és una feina, un ofici. El periodista cobra. Generalment poc i malament, però cobra.

És obvi que el fet de cobrar no és garantia de què faci bé la seva feina, ni de què no menteixi o manipuli (deixant de banda el fet que tot periodisme, també el 2.0, és manipulació). Però sóc tan romàntic i ingenu que crec que penso que aquell que cobra mirarà de fer bé la seva feina, que en el cas del periodista seria, grosso modo, explicar el que està passant. I, en tot cas, el que és segur és que l'altruïsme no és garantia de neutralitat, i en canvi sovint és excusa per la xapussa.

Segur que el periodisme té molts problemes. Però un dels principals és que el bon periodisme és car, molt car. Quines empreses estan disposades a tenir un professional recollint la informació necessària per fer una bona peça pròpia quan, en la mateixa jornada, podria cobrir dues rodes de premsa i repicar quatre informacions arribades per agència o directament des dels gabinets de premsa? Aquest és el gran problema del periodisme. Però, en aquest context, el periodisme ciutadà, el "tots som periodistes", no només no ajuda sinó que reforça aquest sistema pervers. Per què pagar un periodista (encara que sigui poc i malament) quan els testimonis casuals del fet (o els propis protagonistes!) ja ens n'ofereixen tota la "informació"?

El periodisme no és un hobby... 

2 comentaris:

Xavier ha dit...

Gràcies Guille per recomenar-me l'article. Hi estic d'acord en un pecentatge altíssim (em segueix preocupant tanta coincidència). precisament aquests dies he comentat i m'ha indignat un vídeo de falsa denúncia que corre per la xarxa, a l'entorn de la poli i els indignats indignants: us convido a opinar:

http://www.facebook.com/permalink.php?story_fbid=136684789742724&id=1503814371#!/permalink.php?story_fbid=136684789742724&id=1503814371&notif_t=like

Guillermo soler ha dit...

L'article ja el tenia pensat abans de dimecres i per això no hi he volgut entrar, però suposo que de fons hi plana. I sí, coincideixo en què un vídeo que no demostra res no es pot presentar com una mena de prova irrefutable...