dissabte, 29 d’octubre de 2011

El mite de Kurt Cobain

El vintè aniversari de l'edició de Nevermind, l'àlbum que va donar a conèixer Nirvana a tot el món, ha anat acompanyat de la parafernàlia habitual: reedició de luxe, desplegament mediàtic, etc. La importància "socio-històrica" de Nevermind està fora de dubte: el seu èxit va possibilitar que el grunge -o, fins i tot, el rock alternatiu en general- s'integressin al mainstream, simbolitzat en el fet que Nirvana van destronar del número 1 de vendes ni més ni menys que Michael Jackson. En aquest sentit, no es pot dubtar del gran valor que van tenir per obrir les oïdes de tota una generació. Però, vint anys després, realment, n'hi ha per tant amb Nirvana?

Recordo perfectament el dia que vaig saber de la seva existència. Era un dissabte de juny de 1991, a la tarda, i jo estava a casa amb l'Alejandro, un col·lega de l'institut (on pares, nen?) que segurament era la persona que jo coneixia que estava més posada al dia en música: llavors ja era fan de Pixies i Stone Roses i que m'havia descobert el London Calling de The Clash, fet pel qual li estaré eternament agraït. Fèiem temps per agafar el bus cap a Reus, on assistiríem a un mega-concert de rock català (deu grups, si no m'erro), en el què, per cert, van llençar ampolles de vidre a Sopa de Cabra. Però bé, aquesta és una altra història. Fèiem temps, deia, i miràvem Rockopop, el programa musical de televisió espanyola, quan encara era tradició fer un programa de música pop els dissabtes a la tarda. La presentadora, Beatriz Pécker, explica de sobte que ens presentarà un grup nou que està arrassant als Estats Units i dóna pas a un video-clip amb tres grenyuts tocant enmig de cheer-leaders: era "Smells like teen spirit". L'Alejandro i jo ens vam mirar i vam comentar: "Estan bé, no?"

Tot i això, no em vaig convertir en un fanàtic de Nirvana (ni tampoc del rock català). Jo en aquella època ja havia tingut la meva epifania Beatles i havia començat el meu procés de desvinculació de la contamporaneïtat musical, en el què, em temo, continuo immers, de manera que escoltava els Kinks, Who, Byrds o Beach Boys, més que Nirvana. També és cert que, anys més tard, he tingut la sensació que la majoria de gent que realment es va sentir molt, molt impactada per Nirvana eren uns anyets més joves que jo, de manera que potser també va ser per això, i no només pel meu friquisme.

En tot cas, el problema per a valorar amb justícia (amb justícia musical, s'entén) el valor real de Nirvana és que no podem evitar escoltar-los sense tenir en compte el tràgic final del seu líder, Kurt Cobain. Tràgic a nivell personal, és clar, perquè és també el seu suïcidi el que ha donat força al mite i l'ha elevat a l'Olimp d'altres il·lustres herois de l'autodestrucció com Morrison (Jim, no Van), Joplin i Hendrix. Val a dir que cap d'aquests personatges em cau especialment bé i que el mite de l'autodestrucció em fa més aviat peresa. Però està clar que no hi ha res com morir jove i en circumstàncies més o menys tràgiques per convertir-te en un ídol sobrevalorat, una icona indiscutible. I si no que li preguntin a McCartney, que mai podrà competir amb un Lennon assassinat per un dement.

Imatge "topicazo" de Cobain.

L'autodestrucció mai s'hauria de glorificar. Encara menys la de Cobain, que va ser literal i premeditada (ja havia provat de suicidar-se abans). I encara menys si, com explica el mite, el seu principal problema era que no podia acceptar el seu propi èxit: au va, home, va! Sí, sona molt bé, i molt romàntic, però és una pamplinada ben gran... Si en realitat no volia tenir èxit, potser havia de començar per no fer unpluggeds per l'MTV.

A mi em sap greu Buddy Holly, que el pobre es va matar en un accident d'avió quan tot just començava la seva maduresa creativa i estava feliçment casat. I també em compadeixo de tots aquells que van tenir impulsos autodestructius però, si més no, com a conseqüència justament dels fracassos i la manca de reconeixement (penso en Gene Clark, per exemple). Aquestes són figures realment tràgiques, perquè ens haurien pogut oferir molt més i no van tenir ocasió de fer-ho. Però el mite de Kurt Cobain no el compro. Ho sento, però allò de "què desgraciat que sóc perquè tinc tant d'èxit" em sona infantil. Justament, fa pudor d'esperit adolescent...

[I que consti que el Kurt Cobain real, no el mite, segurament m'hauria caigut millor, si l'hagués conegut. A més, va tenir el bon gust d'acomiadar-se citant a Neil Young.]