diumenge, 30 de març de 2014

A la carretera (EUA 2004)

El 14 de març de 2014, el dia que Zapatero va guanyar les eleccions després dels atemptats islamistes a Madrid, va ser també el meu darrer dia de feina a El Punt, després de dos anys i escaig de responsable de l'edició del cap de setmana a Tarragona. Exhaust i cremat, necessitava un respir. Havia arribat a aquesta conclusió després del Nadal, de manera que amb força antelació vaig pactar que treballaria fins la nit electoral i, donat que l'endemà tindria temps i diners estalviats, vaig tenir clar que havia d'aprofitar per viatjar. L'elecció per mi va ser òbvia: me n'aniria als EUA, no a un lloc en concret, sinó a viajar amunt i avall.

El que no pensava en un primer moment és que a més ho faria acompanyat. David Unger havia coincidit amb mon germà d'Erasmus a Aberdeen, i durant anys havia passat pràcticament cada Setmana Santa a Tarragona. Jo, al meu torn, havia tret rendiment de les seves estances a Dublin i Londres. Vaig escriure'l per demanar-li consell, especialment sobre la viabilitat de viatjar en transport públic pel seu país. La seva resposta, de fet, va ser una proposta: després d'anys a Europa, tornava a casa per una feina que havia aconseguit a Seattle. Abans, però, tenia una boda a Washington DC, i no li sabria gens greu de fer un bon viatge abans de començar una feina que, d'alguna manera, semblava que li suposaria posar a fi a la vida més aviat nòmada que havia menat durant molts anys. Les dates quadraven.

Així, ens vam reunir a Washington DC, a casa d'un amic seu (una de les virtuts de David és que té amics diposats a deixar-li un sofà o un llit a pràcticament tot el planeta). Amb una petita aportació meva, ell es va comprar un cotxe de segona mà, un Toyota Celica vermell que ens havia de dur a l'altra banda del país i que després va continuar fent servir durant anys. Lògicament, no podíem marxar fins l'endemà de la boda, i a més ell volia passar uns dies a Portland, a casa dels seus pares, abans de començar la feina. Tot això ens deixava unes tres setmanes per recórrer la distància entre aquests dos punts. Jo vaig imposar la ruta més llarga, i en això vaig ser inflexible: havíem de passar pel sud, malgrat les seves reticències de ianqui.

En color lila, la ruta que vam seguir per anar de Washington a Portland. Certament, no la més curta possible. 

Si no ho recordo malament, van ser en total 20 jornades de viatge en cotxe. Generalment féiem potser unes cinc hores de cotxe al dia, tot i que també vam fer un parell de tirades més llargues i també hi va haver alguns dies que no vam conduir. La ruta i fins on arribaríem cada dia ho decidíem sobre la marxa: no hi havia més planificació que els nostres interessos (no sempre coincidents) i algunes persones que ell volia veure pel camí. I certament és un país que cal recórrer en cotxe. Vam travessar "només" dotze estats: Virgina, Tennessee, Missouri (durant una horeta com a molt), Arkansas, Mississipi, Louisiana, Texas, Nou Mèxic, Arizona, Nevada, Califòrnia i Oregon.

El David i jo amb el Toyota Celica, fent-nos els xulos a Monument Valley.

Per mi, com intuïrà qualsevol que em conegui, va ser un viatge apassionant. D'alguna manera, va acabar estructurant-se a partir de quatre grans eixos que van anar succeint-se cronològicament en el viatge. El primer, la història i la política, amb l'estada a Washington i la visita a les cases els presidents Jefferson i Jackson. El segon, el musical, a mida que passàvem per Nashville (Ryman Auditorium, Country Music Hall of Fame), Memphis (Graceland, els estudis Stax i una excel·lent expo de l'Smithsonian) i Nova Orleans (tota ella). D'aquí, i després de passar per Texas com una exhalació, el món mític del Far West, entrant a Nou Mèxic per Fort Sumner (on van matar Billy The Kid); les restes arquològiques dels indis Pueblo i els centres històrics de Santa Fe i Albuquerque; el Chelly Canyon (més impressionant per mi fins i tot que el Grand Canyon); la petita reserva d'Acoma, amb el vell poblat d'adobe dalt d'una mesa; i per suposat Monument Valley. I el darrer tram del viatge, l'Amèrica del show business: Las Vegas (dormint al Tropicana, "the way Las Vegas was meant to be") i Los Angeles, on vaig conduir pels carrers de Beverly Hills però em vaig quedar sense anar a la platja de Santa Monica, una de les grans frustracions del viatge. De propina cal afegir-hi els dies que vaig passar a Portland i, ja sol, a San Francisco (probablement, la millor ciutat dels EUA perquè un europeu hi visqui), des d'on tenia el vol de retorn. En total, 40 dies lluny de casa, sense haver de pensar en la feina que ja no tenia.

A Memphis, davant Graceland, la mansió d'Elvis: punt imprescindible en un viatge a l'ànima d'Amèrica.

Per mi, és clar, va ser una experiència genial. Necessitaria molt més espai per explicar-vos els mil i un detalls i anècdotes, però no puc deixar d'esmentar almenys, pel punt surrealista, les dues nits que vam dormir en un convent de monges catòliques a Jonesboro (Arkansas), ciutat que tenia com a màxim atractiu un Walmart, perquè David volia retrobar-se amb un capellà que havia conegut a Roma. O màgiques casualitats com que l'única nit que vam passar a Nashville puguéssim assistir a un concert de Calexico en un petit bar. I les converses amb el David, mentre conduïem, sobre mil i un temes i, sobretot, sobre les diferències entre els nostres respectius països. Un viatge, per tant, entre el sublim i el terrenal; entre l'anècdota i la categoria; entre el friquisme, la mitomania i la Cultura amb majúscules.

Ja fa deu anys...