De cap al Brexit (I): Quan cal escollir: dolent, horrible i encara pitjor

Quan escric aquestes línies queden, teòricament, 43 dies perquè el Regne Unit deixi de pertànyer a la Unió Europea. Quan vaig arribar a Birmingham, a la tardor, la data límit encara era lluny i la Gran Bretanya celebrava amb un punt d’orgull el doble centenari de la fi de la I Guerra Mundial i del vot femení: els good old days en què podia considerar-se un imperi mundial victoriós i, alhora, una democràcia progressista. Ara la data s’acosta i, el que és pitjor, la possibilitat del “no acord” –que ningú no vol excepte un grup de diputats brexiters radicals, però és el resultat per defecte si el Parlament no és capaç de prendre una decisió- sembla cada cop més plausible.

Dijous Theresa May va tornar a perdre una altra votació en una moció que donava suport a la seva proposta d’acord. Per aquí ningú no recorda cap primer ministre que hagi perdut tantes votacions en temes clau. Un terç del seu partit s’ha aficionat a fer-li el llit sistemàticament. Però cada cop està més clar que l’únic pla que contempla May és guanyar temps. Guanyar temps (o, més aviat, perdre’l) i aconseguir que, en el darrer moment i davant l’abisme, el Parlament voti la seva proposta per evitar el “no acord”. Mentrestant, el seu govern i el seu partit es dessagnen i no es descarta que ambdós acabin trencant-se.

La situació no és gaire millor pel principal partit de l’oposició, els laboristes. El seu líder Jeremy Corbyn manté una ambigüitat que molts interpreten com que, en el fons, està a favor del Brexit, tot i que no gosa dir-ho, ja que la majoria dels diputats i membres del seu partit s’hi oposen. Dijous més de 40 diputats van trencar la disciplina de vot (i què exòtic ens sembla, a nosaltres, un Parlament on els seus membres tenen pensament i posicionaments propis al marge del que mani el partit). Tampoc ningú no descarta que la rebel•lió vagi a més i el Partit Laborista acabi trencant-se.

Amb aquest panorama polític, el reguitzell d’anuncis que dibuixen un escenari apocalíptic per les primeres setmanes després del “no acord” i la certesa que, sigui quina sigui la fórmula final de Brexit, l’economia se’n ressentirà greument, la sensació és que es tracta d’escollir entre dolent, horrible i encara pitjor. I servidor, que ja fa anys va fer un Erasmus (aquí, a les West Midlands) i encara es creu això d’Europa, no pot evitar de simpatitzar instintivament amb els que diuen que si la classe política és incapaç de solucionar un desgavell que, en bona mesura, han creat els mateixos, es retorni la paraula, altre cop, al poble. Tot i que tampoc no hi ha garanties que un segon referèndum doni un resultat significativament diferent o més clarificador. Podria significar, simplement, allargar l’agonia.

Catifes a Kidderminster 
 Cedric parla del teler que té al darrere amb un punt d’orgull, descrivint-ne el funcionament. “Ara quan l’engegui farà una mica de soroll”, adverteix, prudent, perquè en l’audiència hi ha alguns infants i no vol que s’espantin. I sí, quan la vella màquina del 1880 arrenca, el soroll és considerable, com si ella mateixa també volgués reivindicar-se. Però el teler, que durant dècades va funcionar 24 hores al dia set dies a la setmana (excepte els dissabtes a la tarda, quan els tècnics la revisaven), ara ja només s’engega de tant per alguna demostració a càrrec de jubilats voluntaris com Cedric davant un públic més aviat escàs. L’Stuart Vale Millo va ser una fàbrica de catifes des del 1855 fins que el 2007 va tancar, i ara el que queda de l’edifici acull un museu dedicat a aquesta indústria i, ja posats, un hipermercat Morrisons.

Kidderminster, una petita ciutat a 25 quilòmetres de Birmingham, es va especialitzar en la fabricació de catifes des del segle XVIII. A la dècada dels 50 del segle passat hi havia més de 25 fàbriques amb 15.000 empleats, en una ciutat d’uns 50.000 habitants. Ara hi ha, si fa no fa, la mateixa població, però el sector catifaire només dóna feina a 500 persones i no ha aparegut cap sector econòmic alternatiu rellevant. Facin números. L’atur és baix, però també ho són els salaris (per sota de la mitjana nacional), i molts han de treballar fora, desplaçant-se a Birmingham.

Desapareixen les fàbriques i en queda un museu. Desapareixen les formes de vida i mirem de conservar-ne alguna cosa en forma de patrimoni. Encara que ja no doni de menjar, ens aferrem al que donava sentit a la comunitat, perquè el problema no és només econòmic. Lògicament, el museu de Kidderminster es concentra en els anys d’auge de la indústria catifaire local i no n’explica gaire cosa de la decadència. Només alguna referència a la globalització i a països on els costos són més baixos. A Kidderminster, el “sí” al Brexit va ser rotund: deu punts per sobre del resultat global.

Pot ser resignació, pot ser cansament o pot ser la suposada flegma britànica, però si la gent està angoixada pel futur, la processó va per dins. Només els polítics i els mitjans semblen al límit de la histèria. Aquesta setmana Birmingham ha celebrat el Nou Any Xinés i Sant Valentí: la gran decepció ha estat que Barry the Pug (un d’aquests gossets amb el cap gros i les orelles cap avall), amb més de 60.000 seguidors a Instagram, finalment ha suspès la seva anunciada aparició al Bullring, el gran centre comercial, per celebrar el dia dels enamorats. Això és un drama i no el Brexit. (Consti que jo sóc molt fan dels pugs, però s’ha de reconèixer que tots fan la mateixa cara. Hauré de seguir a Barry a Instagram per saber què té d’especial.)

O potser és fe. L’altre dia al súper de sota de casa, fent cua per guanyar, un bon home amb aspecte força demacrat, la roba desgastada i que va pagar amb tot de monedes petites (feia tota la pinta de ser un dels molts homeless, educadíssims, d’aquesta ciutat), no va poder estar-se de dir-me, en veure que comprava el diari: “Ep, company, no pateixis, que això del Brexit es resoldrà d’una manera o altra.” I se’n van anar tot somrient. Potser sóc jo que pateixo per res.

Queden 43 dies.

(Article publicat originàriament al Diari de Tarragona. Sí, algunes frases estan reciclades de l'entrada anterior al blog.)