diumenge, 10 de març de 2019

De cap al Brexit (IV): A peu per Anglaterra

Quan escric aquestes línies queden, teòricament, 21 dies perquè el Regne Unit deixi de pertànyer a la Unió Europea. La setmana pròxima serà, en principi, decisiva per confirmar si és així i de quina manera, ja que el Parlament té previst l’enèssim meaningful vote de l’acord pactat per la primera ministra Theresa May amb la UE. Si el resultat torna a ser negatiu, les alternatives són un Brexit sense acord o bé l’extensió de l’article 50, és a dir, que s’allargui el període de negociació més enllà del 29 de març. Amb poques novetats entorn el Brexit, ha estat bona setmana per reflexionar sobre les qüestions de fons de la crisi britànica.

Dimarts, el periodista de The Guardian Mike Carter presentava a la Waterstones de Birmingham el seu llibre All together now?. Carter és especialista en viatges i ha publicat diversos llibres sobre aquesta temàtica, rutes en bicicleta o en moto. En aquest cas és un viatge a peu, però amb unes connotacions especials, tant a nivell personal com col•lectiu. El seu pare, Pete Carter, dirigent sindical i del Partit Comunista britànic, va ser un dels organitzadors, el 1981, de la “Marxa de la Gent”: 300 persones van caminar de Liverpool a Londres en protesta per les noves polítiques del govern Thatcher i el creixement de l’atur.

Mike, que llavors tenia disset anys, no hi va voler participar: la relació amb el pare, que havia abandonat la mare, va ser molt complicada fins la seva mort. Posteriroment, la primavera de 2016, se’n va adonar que es complien 35 anys exactes de la marxa, i va decidir reproduir-la etapa per etapa, sol, a peu, mirant així de reconciliar-se amb el pare i de pas entendre què li estava passant al seu país. Que el seu viatge coincidís amb la campanya del referèndum del Brexit va ser accidental, però determinant.

En la presentació, Carter va explicar com viatjar a peu –“a la velocitat per la que estem dissenyats”- permetia captar matisos que d’altra manera passen desapercebuts, com ara quan l’accent scouse de Liverpool deixa pas al de Manchester. Però també constatar les enormes diferències entre el nord i el sud d’Anglaterra (un nascut a Londres té ara mateix una expectativa de vida de deu anys més que un nascut a Blackpool). O la devastació de moltes comunitats antigament industrials per les quals no s’havia generat alternativa: sí, Liverpool, Manchester o Birmingham tenen avui en dia centres vibrants (en bona mesura, gràcies a inversions procedents de la UE), però sovint envoltats de zones de misèria i exclusió. I les ciutats mitjanes, ni tan sols això. Són “ciutats amb molta ira i molt sentiment d’haver estat traïdes”. Perquè després de Thatcher, l’herència de la qual va ser “un país molt menys compassiu”, el laborisme de la Tercera Via no havia rectificat aquesta decadència.

Curiosament, la visió de Carter té punts en comú amb el que planteja la que ha estat saludada com la primera novel•la de ficció sobre el Brexit: Midde England, de Jonathan Coe, publicada fa uns mesos. La novel•la és, de fet, la darrera part d’una trilogia que repassa les vides d’un grup d’amics companys d’institut a Birmingham, d’on és l’autor. Així, la primera, The Rotter’s Club (2001; publicada en castellà com El club de los canallas)- se situa en els anys 70, i finalitza significativament el dia de la victòria de Thatcher. La segona part, The closed circle (2004; també en castellà: El círculo cerrado), està ambientada en el canvi de mil•leni, els anys de la desil•lusió amb Tony Blair. Per Midde England, Coe ha recuperat uns personatges que en principi havia abandonat per explicar el període des dels Jocs Olímpics de 2012 fins el referèndum del Brexit i més enllà. Les tres són novel•les divertides, plenes de referències de cultura pop, però que també formen un fresc molt recomanable per entendre l’evolució del país, d’aquesta “Anglaterra mitjana” –concepte social, no necessàriament geogràfic- que té poc a veure amb Londres.

Els personatges de Coen, malgrat tot, són de classe mitjana, amb estudis universitaris, i la seva vida, almenys econòmicament, està prou ben resolta. La situació per molta de la gent amb la què Mike Carter va parlar durant la seva travessa a peu –alguns, participants originals a la marxa del 81 amb qui havia contactat; d’altres, simplement, fruit de trobades fortuïtes en ruta- era força més desesperada. La majoria li deien que votarien a favor del Brexit. “Saps què pensa molta gent?”, li van dir a Nuneaton. “Que no els importa si es col•lapsa l’economia. Per què no? A ningú a Londres l’importem una merda. Si l’economia se’n va pel vàter, almenys aquells bastards sabran com se sent ser nosaltres.”

En la presentació, Carter –criat a les Midlands però resident de fa anys a la capital- va explicar com en arribar a Londres al final del viatge cap dels seus amics imaginava que el resultat del referèndum no fos un rotund “no” a la sortida de la UE. Ell era l’únic que deia que, si més no, seria ajustat. “Jo penso que Europa va ser l’excusa, però en tot cas ningú a Londres era conscient d’aquesta ira i aquest sentiment de traïció. I, de fet, si el referèndum es tornés a fer demà, no sé si el resultat seria diferent. Perquè, realment, per aquestes ciutats i aquesta gent no ha canviat res. No s’està fent res per ells.”

Queden 21 dies.

(Publicat originàriament al Diari de Tarragona)