... és bona vida: escoltar música, llegir, mirar un DVD... I ara, gràcies al portàtil, escriure una miqueta de tant en tant. Això sí, sense estressar-se.
Va ser a l'època de l'institut que vaig començar a comprar-me revistes de música, encara que fos de tant en tant. Recordo que el primer exemplar de Ruta 66 que vaig comprar portava Chuck Berry a la portada, i el primer Rock de Luxe, Chris Isaak. Durant anys vaig comprar fidelment aquestes dues revistes editades a Barcelona (com també ho era el Popular 1, de la qual, però, només vaig comprar algun exemplar) fins a acumular una col·lecció considerable de la qual no fa gaire em vaig haver de desfer finalment. Un dia vaig decidir deixar de comprar el Rock de Luxe, perquè vaig arribar a la conclusió que hi havia massa pedanteria per massa poca substància (sobretot perquè no resistia la comparació amb les revistes britàniques com Mojo i Uncut). Amb el Ruta, he estat més fidel i tot i que ja no el compro religiosament, sí que ho faig amb freqüència.
Ruta 66 manté un punt entranyable, fins i tot després de la remodelació de fa uns anys -introduint el color!!!- que a mí, a diferència de molts lectors entranyables, em va semblar un encert. Val a dir que també he pogut escriure-hi algun cop: després de la meva estada a Nova Orleans, pel primer Mardi Gras post-Katrina, em van publicar un reportatge de vuit pàgines que és una de les feines periodístiques de les quals estic més orgullós. Els anys següents vaig ser un col·laborador molt ocasional: una entrevista a Allen Toussaint (telefònica), un reportatge sobre els grups de la Barcelona dels 60 (arran de la recerca que n'estava fent) i un grapat de ressenyes de discos i llibres diversos. Balanç discret, i més ara que fa força temps que no els proposo res.
Tot això ho explico perquè Ruta 66 ha publicat aquest mes de gener el seu número 300, una efemèride gens menyspreable per a una publicació especialitzada en paper, en els temps que corren, i que per una vegada han volgut celebrar -ells, que són tan poc donats a aquesta mena d'autobombos- amb un exemplar amb continguts ben especials. Per exemple, una llista de les cançons imprescindibles del power pop, entrevistes a Bobby Womack i Steve Van Zandt o un repàs al London calling de The Clash. I el millor autohomenatge: la recuperació de les crítiques als 300 "discos del mes" publicats per la revista. Per tant, ja ho sabeu: si us afanyeu encara el trobareu al quiosc.
Fa cosa dir-ho en veu alta, donats els temps que corren, però el 2012 ha estat un bon any per mi. És clar que la base per a poder afirmar-ho és que la crisi econòmica de moment no m'ha afectat gaire -almenys directament-, i avui en dia ja sabem que en aquest terreny, més que mai, resistir és véncer. Tampoc no hi ha hagut problemes greus en altres terrenys "sensibles", com ara el personal, el familiar o la salut. De manera que puc concentrar el meu balanç de l'any en qüestions més frívoles, que al cap i a la fi són les que habitualment respira aquest bloc. (Val a dir que de les poques coses que van bé en aquest país nostre són els castells: el 2012 ha estat la millor temporada de la història, de manera que al cap i a la fi és coherent que per a mi hagi estat un bon any.)
Sens dubte, un dels hits de l'any ha estat les vacances que la Marta i jo vam passar a Gana, i que haurien merescut, sens dubte, una entrada en aquest bloc per elles mateixes. L'oportunitat de viatjar-hi se'ns va presentar pel fet que la meva cosina Raquel hi havia anat a viure al març amb el seu futur marit, que és d'aquest país africà. Això ens va proporcionar una "base d'operacions" a la capital, Accra, i introducció de primera mà a alguns dels aspectes de la vida ganesa. Van ser una vintena de dies genials, absolutament desconnectats de la nostra vida quotidiana, i només per això ja van valer la pena. No us penseu, però, que ens vam dedicar únicament a la "dolce farniente", tot i que hi havia llocs ben adequats per a fer-ho. Vam viatjar a diversos indrets del país, fins i tot amb un vol anterior: al nord, cap al parc natural de Mole, on vam veure de ben a prop elefants, antílops, búfals i micos diversos; cap l'oest per la costa, visitant els antics castells esclavistes de Cape Coast i Elmina...
"Donde fueres, haz lo que vieres..."
Experiències ben diverses i -espero- un bon tast de la complexitat real del país: des dels viatges incòmodes en "tro-tro" a la visita a la urbanització més selecta del país; degustació de plats locals no massa recomanables com el fu-fú; l'assistència a un partit de futbol de la selecció nacional (per només dos euros al canvi); un festival de la cultura Asafo; un concert de música highlife; les pelis infumables que ens vam xupar en els viatges en bus; i fins i tot la troballa d'avions abandonats dels quals, potser, en sentireu a parlar... Resumint: un viatge molt recomanable i un país interessant en el qual potser ara hi ha més oportunitats que a casa nostra (i no ho dic en broma).
En el camp lúdico-musical, el 2012 ha estat un any més aviat aturadet. El projecte de ressuscitar el meu primer grup, Els Txupes, coincidint amb el vintè aniversari, finalment no va quallar després d'uns assajos-temptativa, però si més no va servir per fer-nos uns riures i reprendre un contacte que espero que no tornem a perdre de la mateixa manera... El darrer tram de l'any he pogut col·laborar amb el Graciano, que ha colat un tema al darrer CD de l'aMt, tant a l'estudi com en el concert de presentació del disc. Un plaer, és clar. I ja que parlem d'aMt, al juny vam inaugurar la Capsa de Música i sembla que aquest 2013 sí que pot entrar realment en funcionament... No serà perquè els de l'aMt no ens hi estem trencant les banyes...
Els Txupes 2012. Caldrà esperar al 25è aniversari?
També en el darrer trimestre s'ha fet realitat un altre projecte personal que venia de lluny: la publicació dels resultats de la meva recerca sobre els grups de música pop de la Barcelona dels anys 60. S'ha fet realitat, tot i que no del tot: les retallades han fet que el llibre, publicat per la Generalitat, aparegués només en versió digital. Treure'n una edició en paper són deures pendents per al 2013. Si no ho heu fet encara, visiteu el bloc temàtic d'Eco i Distorsió.
El 2012 també ha estat l'any que he pogut sentir en directe Bruce Springsteen, Mavis Staples, The Dream Syndicate i Josh Rouse, entre d'altres. I, enllaunada, una quantitat de música que ara mateix em veig incapaç de resumir... També ha estat l'any de veure en pantalla gran "Moonrise kingdom", "Drive" i "The Avengers". De llegir compulsivamente la nissaga "Canción de fuego y hielo" i "El día del Watusi" de Casavella. I de xalar amb el cinc de nou descarregat de la Jove. Perquè, com ja us he dit, el 2012 ha estat el millor any de la història castellera. Veieu com no tot ha anat malament?
Sens dubte, un dels factors que reforcen el risc de depressió nadalenca és la banda sonora que, durant aquestes festes entranyables, ens bombardeja des dels fils musicals dels centres comercials, al carrer, a la televisió... "Jingle Bells", "Fum, fum, fum", "Arre borriquito"... És pràcticament impossible d'escapar-hi, ja sigui en versió "villancico rociero", a càrrec d'un cor infantil o bé en l'inevitable especial de Raphael a TVE. Al cap i a la fi, el disc de Nadal és un clàssic que decora (o embruta, segons es miri) la trajectòria de molts artistes, des d'Elvis Presley als Beach Boys, passant per tota la plana major dels vocalistes de jazz i crooners. De fet, Rod Stewart n'acaba de treure un, titulat de forma imaginativa Merry Christmas, Baby, que no he sentit però que segurament és tan infecte com el que darrerament ha publicat aquest cantant d'il·lustre passat.
I, malgrat això, hi ha bons discos nadalencs. És per això que he pensat que us havia de fer alguna recomanació, per tal que pugueu escoltar aquests dies música que us transmeti l'esperit nadalenc sense que també us transmeti ganes de vomitar. La primera recomanació -i la que realment ha motivat aquesta entrada- és Christmas rules, un curiós recopilatori de recent aparició amb noms tan diversos com Paul McCartney, The Shins, Calexico, Rufus Wainwright i Irma Thomas interpretant clàssics nadalencs, ja sigui cançons tradicionals o estàndards. Tot això, sense caure en la gracieta postmoderna fàcil (per exemple, omplir alguna d'aquestes cançons de guitarres distorsionades), sinó més aviat encarant les cançons des del respecte i la voluntat de fer-les creïbles.
I aprofito per a fer-vos un parell de recomanacions més. La primera la recupero del Nadal de l'any passat: A very She & Him Christmas, el tercer disc de She & Him, el grup/projecte/duet format per l'actriu Zooey Deschanel (que protagonitza la recomanable sitcom "The New Girl") i el cantautor indie-folk M. Ward. De fet, els discos de She & Him sempre tenen un aire retro i un punt cursi, de manera que un disc de nadales és perfectament coherent amb la seva trajectòria. El resultat és un CD que podeu punxar sense perill de sublevació en la festa familiar (fins i tot li agradarà a la vostra àvia) sense sentir que us heu venut completament. Sí, són (algunes de) les mateixes cançons de sempre, però interpretades amb intel·ligència i bon gust.
La tercera recomanació es diferencia de les dues anterior, en primer lloc, perquè és un disc més antic (va aparèixer per primer cop com un EP el 1986) i, segon, perquè està format bàsicament per composicions originals i no per versions de clàssics. Això no és cap garantia, i si no penseu en l'horripilant "Last Christmas" de Wham. Però aquest sí que val la pena que us l'agencieu (i, si em manteniu el secret, us diré que ho podeu fer aquí): Christmas Time Again, de The Db's. Per als qui no conegueu aquesta banda nord-americana, una bona referència pot ser que un dels seus líders, Peter Holstapple (l'altre és Chris Stamey) va ser durant l'època d'Out of Time una mena de cinquè membre de R.E.M. De manera que ja us podeu imaginar què hi trobareu: pop-rock de guitarres, amb un punt de folk i un altre de punk. El disc esva reeditar fa uns anys en versió ampliada i acreditat a nom de The Db's & Friends, de manera que també inclou cançons de Whiskeytown, Marshall Crenshaw, Don Dixon i altres...
I, per si això fos poc, també inclou "Jesus Christ", nadala que originàriament estava inclosa al mític tercer LP de Big Star, i que val ella sola per tot el disc. Deixeu de tal·larejar "El noi de la mare" i arrenqueu-vos amb aquesta petita joia d'Alex Chilton!!!
PD: L'única cançó que apareix als tres discos és, apropiadament, "The Christmas song", el clàssic de Mel Tormé, que sona entranyable en les tres versions: de Paul McCartney, de She & Him i del mateix Alex Chilton.
A aquestes alçades de la pel·lícula, suposo que la majoria ja ho sabeu, però per si de cas hi ha algun despistat, us anuncio que fa un parell de setmanes que he creat un nou bloc, "Eco i distorsió". El bloc, de fet, pren el títol del meravellós llibre que he publicat... tot i que de moment només en versió digital.
M'explico: el 2008 em van concedir una beca del Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana (CPCPTC) per a fer una recerca sobre els grups de música moderna a la Barcelona dels anys 60. És a dir, Sirex, Mustang, Lone Star, Salvajes i companyia... Els resultats de la recerca van agradar prou com perquè des del mateix CPCPTC decidissin publicar-los dins la col·lecció Estudis de Patrimoni Etnològic de Catalunya. El problema és que, pel mig, ens ha enganxat la crisi, de manera que el llibre existeix, però no en versió de paper.
Per aquest motiu, he creat un bloc amb el mateix títol per donar a conèixer el llibre i, en definitiva, anar creant ambient per a la possible publicació en paper, segurament mitjançant micromecenatge. Bé, no m'allargo més perquè podeu trobar tota la informació al nou bloc, des d'on a més us podeu descarregar el llibre gratuïtament. Què més voleu?
Que són mals temps per la lírica, o per la cultura en general, està clar. Sí, és cert que la desgràcia estimula la creativitat, i que de la crisi econòmica en poden sortir grans obres d'art. Si no, penseu en el llegendari Frank O'Lee i tots els grans bluesmen sorgits durant la Gran Depressió, que van acabar determinant, en bona mesura, la música popular del segle XX. Però si no hi ha diners, la producció o reproducció cultural es complica...
Una de les solucions parcials (molt parcials) que han sortit en els darrers temps és el crowdfunding o micromecenatge: petites aportacions de particulars que fan possible un projecte. Dic que és una solució parcial perquè, en primer lloc, les quantitats que s'aconsegueixen acostumen a ser relativament petites (només una part del projecte en qüestió) i perquè el seu èxit es basa en un punt de militància dels consumidors culturals que no sempre és fàcil que es doni.
Certament, el més habitual és que acabin col·laborant aquells que, a més de tenir un interès purament "cultural" pel projecte, també tenen lligams personals amb els seus impulsors. Així, el meu primer micromecenatge va ser per al Projecte Llepolia, i després -sempre mitjançant Verkami- he contribuit als nous discos de Febrero i Rocío Romero. La qüestió és que un li agafa gustet i fa poc també vaig col·laborar amb un projecte que em va agradar sobretot per la seva originalitat: el finançament de la diada del 40 aniversari dels Bordegassos de Vilanova.
Perquè el que vull destacar sobretot és l'experiència satisfactòria que proporciona a qui fa l'aportació econòmica, que realment se sent que està contribuint a fer possible el projecte. Almenys aquest ha estat el meu cas. Al cap i a la fi, potser un simplement està posant els mateixos diners que, més endavant, gastaria en adquirir aquell llibre o CD, però el fer-ho abans que el producte existeixi fa que la sensació sigui totalment diferent. Un s'hi sent, modestament, partícep.
Ara està en marxa un projecte del que sóc, d'una banda, mecenes i de l'altra, beneficiari: l'edició del IX CD multimèdia de l'Associació de Músics de Tarragona, que recull cançons de deu solistes i grups tarragonins. Sóc beneficiari perquè sóc membre de l'aMt, i perquè a més tinc la sort de tocar en una de les cançons, el "Sueños rotos" de Grass, l'amic Graciano García Pardo amb qui he compartit anys de tocar amb Dr. Doctor primer i Frank O'Lee Sons després.
Pareu atenció que aquesta és la novena edició del CD promocional "Un Munt d'Idees". Nou edicions, es diu aviat. Però en la situació actual pel que fa a ajuts públics a la cultura, si no fiquem tots una mica, ja veurem si és possible mantenir el ritme d'una edició anual d'aquest CD recopilatori que ha servit perquè molts músics s'estrenessin en un estudi de gravació.
De manera que si voleu que aquest CD surti a la llum, si voleu sentir el "Sueños rotos" de Grass i nou temassos més, si voleu que la música tarragonina continua sonant... si us plau, col·laboreu, encara que només sigui amb deu euros. Féu-ho aquí. I jo us asseguro que el CD us sonarà encara millor.
Gran concert diumenge passat: a l'Apolo (malauradament, la sala petita), Mavis Staples, la vocalista principal de The Staple Singers, mític grup / família amb una llarguíssima trajectòria discogràfica (des de mitjans dels 50 a mitjans dels 80) arrencant des del gospel i el folk i evolucionant cap al soul i el funk. Per acabar d'arrodonir el currículum, una dada prou curiosa: la Mavis deu ser l'única artista que ha treballat, en la seva carrera en solitari, amb productors tan remarcables i tan diferents com Curtis Mayfield, Prince, Ry Cooder i Jeff Tweedy.
A més, el concert va comptar amb un plus: Dayna Kurtz de telonera. Un passi breu, amb prou feines mitja hora, acompanyada només amb la seva pròpia guitarra, va ser suficient per donar una lliçó de classe i qualitat, malgrat uns problemes de veu que només ella devia notar. I a sobre va tenir el detall de agrair els assistents que gastéssim diners en música en els temps que corren.
Mavis, una gran veu en un cos petit.
La gran protagonista de la nit, però, era Mavis Staples, que es va posar la sala a la butxada a base de passió, energia positiva, talent i naturalitat: "Estem tant contents de tornar a ser a...", va dir, i es va notar clarament que no recordava ben bé on era. Escortada per un trio instrumental eficient i dos vocalistes, el repertori es va basar sobretot en You're not alone, el disc produït pel líder de Wilco i que és d'adquisició obligatòria. Els moments més esperats, però, van ser les recuperacions del repertori pretèrit, com ara "The weight" -dedicada a Levon Helm-, "Freedom Highway" -himne de la lluita pels drets civils composat pel seu pare, Pops Staples- o "I'll take you there", el super-èxit de l'etapa a Stax Records, que va tancar el passi regular. Com a bisos, un "We shall not be moved" emocionant -malgrat que els de la meva generació no podem evitar sentir-lo dins el cervell en versió "barco de chanquete"- i el "For what it's worth" de Buffalo Springfield.
L'única pega: el concert, una hora i vint minuts, se'ns va fer curt, i més encara quan pel mig ja ens havien colat deu minutets en què Mavis va deixar la banda que fes sola. Però no per res ja té 73 anys... Sigui com sigui, per una nit ens vam sentir més virtuosos que pecadors. Al·leluia!
Com ja he explicat més d'un cop, durant bona part de la meva adolescència el meu grup musical favorit van ser les Bangles, quartet femení de Los Angeles que, sens dubte, van exercir una influència molt positiva en la meva persona, almenys a nivell musical. Aquesta afirmació pot sorprendre aquells que només recordin les Bangles com unes noies amb cardats típicament 80s que cantaven allò de "Walk like an egyptian" (cançó divertida però insubstancial) i "Eternal flame" (balada excessiva). Haig de reconèixer que si em vaig comprar Different light (1986), el seu segon LP, va ser bàsicament perquè m'havia cridat l'atenció el vídeo dels egipcis... De fet, aquell va ser el primer disc que em vaig comprar. Bé, estrictament parlant, no, ja que me'l vaig comprar en casette.
El que passa és que darrera els hits enganxosos, els videoclips i les produccions dissenyades per l'èxit hi havia un grup de veritat, amb uns referents clars en la música de vint anys abans. Fins i tot un nano que tot just començava a tenir criteri musical propi (no tot el que punxen a Los 40 Principales és bo) ho podia intuïr. I encara de forma més clara quan, en una visita a Madrid, em vaig comprar -ara sí, en vinil- All over the place (1984), el primer LP. Aquí sí que no hi havia cap mena de dubte: un disc de guitarres que sonava molt diferent al que la meva ràdio emetia habitualment. Va ser a través de les Bangles que vaig sentir per primer cop noms com els de Big Star -versionaven "September gurls"- o The Byrds, i també elles em van incitar a revisar el concepte que tenia dels Beatles i els Beach Boys (fixeu-vos: no per casualitat, tots els noms comencen amb "B"). En termes més generals, The Bangles van ajudar a decantar el meu gust musical cap al pop-folk-rock de guitarres, les harmonies vocals, els sons californians i les bandes sense un líder únic... Molta de la música que després he consumit amb fruició s'intuïa a The Bangles.
Al cap i a la fi, les Bangles havien arrencat dins l'ambient underground de Los Angeles de principis dels 80, dins aquell moviment que pretenia recuperar la música dels 60 passada pel sedàs post-punk i, sobretot, plantejar una alternativa a la música sintètica que semblava que havia de protagonitzar la dècada. Eren col·legues de grups excel·lents que descubriria anys més tard com The Dream Syndicate o The Long Ryders. Sí, a partir del segon disc es van pujar al carro de la comercialitat -sense deixar, però, de fer discos dignes-, però si us escolteu un bon recopilatori del grup o l'esmentat All over the place potser us endueu una sorpresa. També és força recomanable Sweetheart of the sun, que han editat aquest mateix any, produit per Matthew Sweet, amb el que Susanna Hoffs -considerada de forma popular i errònia "la" cantant de The Bangles- ha enregistrat un parell de discos de versions força divertits.
I si rebusqueu per blogs diversos, potser també trobareu The Bangles (82), el primer EP de la banda, mai editat en CD. Jo me'l vaig comprar en el meu primer viatge a Londres, amb quinze anys, i mai més el vaig tornar a veure enlloc, excepte en una fira del disc, i a preu prohibitiu. Us deixo amb un clip del tema que l'obre "The real world", que és un dels meus -molts- favorits de The Bangles. I així teniu una bona idea de com era el grup abans dels èxits pels quals segurament el recordeu...
