dimecres, 7 de juliol del 2010

De banderes i tribunals

L'amiga Raquel Sans m'ha fet la putada de demanar-me si podia fer un bitllet d'opinió pel Diari de Tarragona referent a la proliferació de banderes espanyoles i samarretes de la selecció arran del Mundial. Tot i que el tema és delicat, no m'he pogut resistir a la temptació de tornar a "publicar" en paper (en el fons sóc un "plumilla"). Aquest és l'articlet, en castellà, of course, que per alguna cosa és el "Diari".


Banderas constitucionales
 Camisetas de “la Roja” (que no granas) paseando por la plaça de la Font. Y, aquí y allá, banderas rojigualdas colgadas de un balcón. La mayoría constitucionales, alguna preconstitucional y unas cuantas, simplemente, aconstitucionales: las del toro. Éstas últimas no hay que leerlas como “España”, sino como “¡España, coño!”, con voz entre Camacho y Torrente y mucho énfasis en la “ñ”, letra elevada a la categoría de símbolo. Como el propio toro.
Para gustos, colores. También en banderas, aunque en este caso no cambian los colores sino su disposición. A mi me gusta el fútbol, pero sobre banderas más bien pienso que, como decía la canción, “son todas para quemar”: no me verán ni besando a la una ni envuelto en la otra. No sé si por equidistancia o por esquizofrenia. No por indiferencia: me preocupa mi país, lo que pasa es que no sé cuál es. Lo que sí tengo claro es que esta decisión me corresponde a mí, y no a un tribunal envuelto, precisamente, en una bandera, por mucho que –uno y otra- sean constitucionales.

Lògicament, 1.000 caràcters no donen per gaires matisos. Com que al final no he pogut evitar d'anar-me'n cap a la sentència de l'Estatut, sobre la qual volia fer un post, aprofito, afegeixo algunes idees i mato dos ocells d'un tret.

1. Per qüestions òbvies d'edat, no vaig poder votar al referèndum de la Constitució. Sí vaig votar en el de l'Estatut. Ara resulta que una definició de model de país sobre la que no vaig poder opinar n'invalida una altra sobre la que sí ho he pogut fer. Els qui vam votar l'Estatut, i vam votar sí, som els que ens hem de sentir més dolguts amb tot plegat.

2. N'hi ha que, en el fons, celebren la sentència de l'Estatut perquè, diuen, demostra que no hi ha més camí que la independència. Jo no la celebro: ni estic d'acord amb el que diu, ni veig que, com a país, ens hagi d'aportar res de bo a curt termini. Però és cert que em sento més lluny d'Espanya que abans de la sentència. Els del TC són uns cracks que s'estan carregant el país que diuen que defensen...

3. A falta de llegir la sentència sencera (cosa que, òbviament, no faré; em refiaré del que n'expliqui La Vanguardia i el mestre Jordi Jaria), el més greu no és si tal o qual article queden anulats o matisats o corromputs... El més greu és que se certifica que el poble de Catalunya, com a subjecte de dret, no existeix. És a dir -i aquí lligo amb el meu articlet del "Diari"-, que no podem decidir per nosaltres mateixos què volem ser de grans. I per aquí no passo...

PD musical: La cançó a què em refereixo a l'article és "Piratas", de Loquillo y Trogloditas, que comença així: "He modelado una bandera / que, como todas, es para quemar / En colores negro y color sangre / Por el placer de crear". Llàstima que el seu autor, Sabino Méndez, va acabar a Ciutadans...

1 comentari:

Anònim ha dit...

Bon exercici estilístic, Guille, en bon castellà. Anant al fons del tema, jo crec que la presència aqueixos dies de banderes i samarretes d'Espanya per Tarragona simplement respon a una realitat que sovint està latent (i que molts no volen acceptar): el fet que hi ha catalans que (també) se senten espanyols. Per tant, atès el gran moment de forma de la seva selecció, és lògic que exhibeixin orgullosos i sense complexos la seva espanyolitat; ¿o és que altres en idèntiques circumstàncies no farien el mateix amb la seva catalanitat o argentinitat, posem per cas?

La diferència és que mentre que veure argentinocatalans pels carrers i places de Tarragona abillats amb l'"albiceleste" (abans de la desfeta contra Alemanya) no ens produeix urticària, en canvi la proliferació de "rojigualdas" molts la interpreten com una provocació, sentiment perfectament comprensible atesos els esdevenimens històrics i la renascuda catalanofòbia espanyola.

Digueu-me il·lús, però emulant Martin Luther King "I have a dream": que en una Catalunya amb Estat propi es pogués sortir als seus carrers a celebrar una victòria d'Espanya sense que això fos vist com una ofensa.