dimecres, 8 de setembre del 2010

M'agrada conduir

El títol d'aquest blog podria portar a l'engany de pensar que sóc una persona sedentària, incapaç de moure's del sofà titular. Ni molt menys, sóc un tipus sempre diposat a aixecar-me i moure'm amunt i avall.. en cotxe.


M'agrada conduir. Em relaxa i em permet reflexionar durant una bona estona, especialment en recorreguts que ja em sé de memòria. Per exemple, aquest text ha estat en bona mesura redactat mentalment mentre pujava a Valls. També és una bona manera d'escoltar música amb certa tranquilitat (en aquest cas, la banda sonora ha estat The Charlatans). És cert que quan entro amb el cotxe a Barcelona i és impossible aparcar i em trobo envoltat de motos per tot arreu, la relaxació i el plaer de conduir es converteixen en mala llet, però no ho és menys que gairebé cada cop que agafo el tren m'enrecordo de per què cada cop l'agafo menys (un altre dia ja us explicaré la meva relació amb Renfe).

Crec, a més, que conduir és la millor forma de viatjar, el viatge per excel·lència, avançant quilòmetre a quilòmetre i amb la llibertat d'anar decidint les etapes sobre la marxa. Els dos darrers agosts, el viatge ha estat per carretera: l'any passat, fins a Gènova; aquest fins Ovideo. I, per suposat, el que a hores d'ara continua sent el meu gran viatge, va ser en cotxe: 7.500 quilòmetres en tres setmanes, creuant els EUA -país en el què només té sentit viatjar per carretera- des de Washington DC a Portland, però pel sud: Memphis, Nova Orleans, Austin, Santa Fe, el Gran Canó, Las Vegas, Los Angeles i San Francisco, entre d'altres... Va ser el 2004, compartint amb el meu amic David un Toyota Celica (el cotxe el va escollir ell).

David, el Celica i jo. Algun dia ja us ho explicaré...

En definitiva, que m'agrada conduir. La paradoxa, però, és que no m'agraden els cotxes. Entenem-nos: no vull dir que no m'agradin en el sentit que em produeixin disgust, però sí indiferència. La meva incapacitat de retenir marques i models és llegendària: sóc incapaç de dir-vos quin és el cotxe de cap dels meus amics. Per mi, el cotxe és una eina, un medi i no una finalitat. Suposo que per això no vaig córrer a treure'm el carnet en cumplir els divuit anys: no me'l vaig treure fins que el vaig començar a necessitar.

Això no vol dir que no m'estimi el meu cotxe, encara que no es noti gaire. Durant molt de temps vaig conduir un Peugeot 205 heredat de ma mare, fins que es va morir. El meu primer cotxe propi és el Ford Fiesta amb el què, actualment, "apatrullo la ciudad". El vaig comprar fa tres anys, de segona mà, a un company de feina argentí que havia de marxar al seu país. Ja se m'havia mort el Peugeot i estava postergant la inevitable recerca del cotxe nou. L'oportunitat de l'argentí no només era molt bona econòmicament, sinó que m'estalviava haver de mirar cap més opció.

Quan el vaig comprar, el cotxe estava impecable, molt ben cuidat. Ara no. Cal tenir en compte, però, que l'utilitzo molt més que el seu anterior propietari, i que a més el faig dormir al carrer. El salt tecnològic respecte el Peugeot va ser enorme, especialment en dos aspectes claus: el Forfi té reproductor de CD i aire condicionat. No sé quants cavalls té ni la resta de prestacions, però us puc dir que la bateria ja ha sobreviscut a dues descàrregues. De manera que li tinc molt de carinyo.

Ara, a mi els cotxes no m'agraden. El que m'agrada és la carretera.

3 comentaris:

ELOI ha dit...

Suposo que el teu company d'aventures americanes es deuria tragar entre Costa Est i Costa Oest tota la discografia de TheByrds, GratefulDead, Creedence, Hendrix, Neil Young i HankWilliams (entre d'altres) un punyao de cops.

No treus la ma per la finestreta tot tallant el vent?

Anònim ha dit...

d'acord que amb cotxe es una gran forma de viatjar, ara... per mi que condueixi un altre

Anònim ha dit...

Reconec que, en realitat, malgrat la meva militància antiautomobolística, sempre m'ha sabut greu no saber conduir. Vull dir com a capacitat que no tinc. I ho dic perquè hi ha gent, com tu comentes, que xala al volant. Era el cas de mon pare i és el cas de mon germà Jorge: hi ha gent que se sent feliç conduint, segurament per tot el que expliques tu.

Fins i tot reconec, que, sempre com a copilot, viatjar en cotxe pot ser tota una experiència, sobretot quan el viatge en si no és un mitjà sinó una finalitat, com per exemple el teu pels EUA.

Ara bé, reconegut això, continuo pensant que el cotxe és el gran error del segle XX (la idea és original d'en Sàez) i cada dia li tinc més mania; i això és a causa de la tirania superba i irracional que el cotxe exerceix sobre el vianant. S ho mirem fredament, les ciutats no han estat mai pensades per als cotxes: de fet en un entron urbà el cotxe és sempre un intrús, no és mai benvingut. A més, el cotxe han enlletgit enormement i inexorablement el paisatge de les nostres ciutats i els nostres pobles (només cal comparar una foto actual d'un lloc amb una foto de fa cent anys del mateix lloc).

I, el més greu, el cotxe s'ha convertit en el mitjà d'expressió impune de l'estupidesa humana.

Ara bé, reconec que sóc un addicte al taxi: contradicció? No, més aviat l'egosita plaer de sentir-se aristòcrata per uns moments.