dijous, 21 d’octubre del 2010

"El gran Vázquez": Bruguera de cel·luloide

Vaig aprendre a llegir amb els tebeos de Bruguera. Li prenia els "Mortadelos" al meu germà, mirava els dibuixos i em petava de riure. I món germà em deia: "Doncs ja veuràs quan sapiguis llegir!" De manera que els tebeos van ser un gran estímul per a la meva afició a llegir. Com a la majoria, aparentment, els meus personatges favorits eren els d'Ibáñez, especialment Mortadelo i Filemón. Els d'Escobar (Zipi i Zape, Carpanta...), en canvi, mai em van dir gaire cosa. I després me n'agradaven d'altres de menys coneguts: Sir Tim O'Theo (Raf); "Rigoberto Picaporte, solterón de mucho porte" (Segura?)... També "Anacleto, agente secreto", signat "by Vázquez". Vázquez, que a més tenia la particularitat de ser l'únic ninotaire a dibuixar un personatge que, aparentment era ell mateix: "Los cuentos del Tío Vázquez". I sí, sembla que, efectivament, bona part de les històries d'aquell moròs estaven basades en la pròpia realitat de l'autor!

Això ho explica El gran Vázquez, la pel·lícula que Óscar Aibar ha dirigit, amb Santiago Segura com a protagonista, i que ens mostra un dibuixant genial i un tipus encantador, però que al mateix temps era un estafador i un mentider compulsiu, egoïsta. Vázquez va ser un individualista extrem, guiat només per les seves pròpies regles i la necessitat del moment.

El gran Vázquez no és cap obra mestra, ni tan sols una pel·lícula rodona, ja que sembla que no acabi de de trobar el to. Però sí és una pel·lícula molt interessant per diversos motius: perquè ens presenta un personatge fascinant, que un no sap si estimar, menysprear o, simplement, compadir; perquè ens permet fer una ullada al funcionament, inesperadament burocràtic, de l'entorn extremadament creatiu que era la redacció de Bruguera (tema al que, per cert, vaig dedicar un dels meus treballs de carrera); perquè reflexiona, també, sobre l'autoria i els drets que un creador té sobre els seus personatges; i perquè, al mateix temps, és una ullada gens complaent a la Barcelona dels 60, sota el franquisme, a un país més gris i miserable. Val a dir que Santiago Segura probablement no estigui entre els grans actors del cinema espanyol, però en aquest cas resulta apropiadíssim per fer simpàtic un pícaro com Vázquez. Emocionants, també, els apunts sobre la relació d'admiració d'Ibáñez, el gran triomfador de la factoria Bruguera, cap a Vázquez, a qui sempre va considerar un mestre.

Vázquez, by Vázquez

Óscar Aibar, finalment, es mereix els meus aplaudiments simplement per atrevir-se a fer una pel·lícula respectuosa sobre una part de la cultura pop d'aquest país, cosa gens habitual en el cinema català i/o espanyol. Sé que la recomanació segurament arriba tard, però si, com jo, de petits vau riure amb els tebeos de Bruguera i encara trobeu la pel·lícula a la cartellera, aneu a veure El gran Vázquez.