Robert Plant: em trec el barret

Em trec el barret davant Robert Plant. L'hortodòxia rock assenyala Led Zeppelin com una de les cimeres del gènere, i a Jimmy Page com el geni responsable de la banda. No m'atreviré a negar-ho però, cada cop més, jo davant de qui em trec el barret és Robert Plant. Mentre Jimmy Page porta anys (o dècades) dedicat a revisitar el llegat de Led Zeppelin (remasteritzacions, gires amb Black Crowes, etc), Robert Plant segueix el seu propi camí, fa el que li ve de gust i no té por d'explorar nous territoris. Fa tres anys, Plant va renunciar a una hipotètica gira de reunió de la seva exbanda, que de ben segur hauria trencat tots els rècords econòmics, per anar-se'n de girar amb Alison Krauss i promocionar Raising Sand, el seu disc, entre parèntesi, country, en el qual es confessava fan de Gene Clark i els Everly Brothers (i em trec el barret altre cop). Amb un parell... ni tan sols va dubtar que els seus excompanys podien continuar sense ell.

Ara, Plant continua la seva aventura particular amb Band of Joy, altre cop un disc gravat a Nashville. Però no és una repetició de la jugada. Va intentar un segon disc amb Krauss, no va funcionar, i va arrencar un nou projecte. Band Of Joy és el nom de la banda en la què ell i John Bonham tocaven abans d'entrar a Led Zeppelin. La Band Of Joy actual, lògicament, no té res a veure, excepte l'amor per la música americana. Plant ha reunit un grapat de músics genials, entre els quals destaquen el guitarrista (i coproductor) Buddy Miller i la cantant Patty Griffin. Band of Joy, l'àlbum, presenta un repertori francament heterodox, amb versions de cançons de Richard Thompson, Los Lobos, els indies Low, Townes Van Zandt, i també del repertori folk i doo woop. El so del disc, igualment, és força difícil de definir, amb tocs d'un i altre gènere, clàssic i contemporani alhora. Una meravella.

Dos grans discs consecutius? No, com a mínim tres. Val la pena retrocedir una mica per tornar a escoltar Mighty Rearranger (2005), el darrer disc de cançons pròpies de Plant, que ja era una mescla de totes les músiques que l'han influenciat: rock, blues, folk... Fins i tot incorporava tocs de world music amb coherència, cosa que no és gens habitual.

I Jimmy Page? Encara deu esperar a veure si Plant canvia d'opinió per fer un tour de Led Zeppelin.

Us deixo amb diversos fragments del concert de Plant i la Band Of Joy a Memphis, tocant cançons del disc i de tota la carrera del cantant.