Periodisme real, ja!

A principis de setmana va descobrir-se la veritat: la jove lesbiana que, mitjançant el seu blog, havia aconseguit informar i emocionar milers de lectors d'arreu del món amb la seva descripció de la difícil vida d'una dissident a Síria era en realitat un home de 40 anys, nord-americà, que escrivia des d'Escòcia. D'aquesta manera, deixava en evidència i alhora ofenia profundament aquells que s'estaven mobilitzant davant la seva suposada detenció i els mitjans de comunicació convencionals que havien donat credibilitat al personatge (una agència de notícies internacional havia arribat a entrevistar-la... per correu electrònic, és clar!).

No és el primer cas ni serà el darrer que ens hauria de prevenir sobre la fiabilitat del periodisme 2.0, periodisme ciutadà o com li vulgueu dir. La teoria és senzilla (i bonica): gràcies a les noves tecnologies de la informació, qualsevol ciutadà, des de qualsevol punt del món, es converteix en periodista i ens fa arribar la realitat, directament, sense filtres. Passa que la teoria és això, teoria, i que la realitat no no és tan senzilla ni tan bonica. És cert que en molts casos això pot permetre un contrapunt al què ofereixen els mitjans convencionals o oficials, però de cap manera podem pensar que allò que ens arriba és sempre informació veraç ni que realment no hagi estat sotmesa a filtres. O que, justament perquè no passa per cap filtre, simplement és una mentida que es va amplificant. (Un altre dia ja parlaré sobre l'altre gran efecte negatiu que està tenint l'univers 2.0 aplicat a la informació, i que és l'absurda necessitat d'immediatesa absoluta, en detriment de l'anàlisi o la precisió.)

Abans es feia servir l'acudit aquell dels pares que preferien que el fill treballés tocant el piano en un bordell abans que fés de periodista, i avui n'hi ha prou amb veure que personatges sorgits d'aquest mateix bordell -tot i que no hi tocaven el piano- es presenten a les nostres televisions com a periodistes. Està clar que el periodisme no és una ciència ni un art, i amb prou feines una disciplina. Per ser periodista no calen estudis específics ni, encara menys, col·legiar-se. Però no tothom és periodista. Cal posar algun límit. I una definició de mínims que em ve al cap és que és periodista aquell qui cobra per practicar el periodisme. Sí, ja sé que aquesta definició en part trasllada el problema a definir què és el "periodisme", però en aquest cas m'interessa posar l'èmfasi en què el periodisme és una feina, un ofici. El periodista cobra. Generalment poc i malament, però cobra.

És obvi que el fet de cobrar no és garantia de què faci bé la seva feina, ni de què no menteixi o manipuli (deixant de banda el fet que tot periodisme, també el 2.0, és manipulació). Però sóc tan romàntic i ingenu que crec que penso que aquell que cobra mirarà de fer bé la seva feina, que en el cas del periodista seria, grosso modo, explicar el que està passant. I, en tot cas, el que és segur és que l'altruïsme no és garantia de neutralitat, i en canvi sovint és excusa per la xapussa.

Segur que el periodisme té molts problemes. Però un dels principals és que el bon periodisme és car, molt car. Quines empreses estan disposades a tenir un professional recollint la informació necessària per fer una bona peça pròpia quan, en la mateixa jornada, podria cobrir dues rodes de premsa i repicar quatre informacions arribades per agència o directament des dels gabinets de premsa? Aquest és el gran problema del periodisme. Però, en aquest context, el periodisme ciutadà, el "tots som periodistes", no només no ajuda sinó que reforça aquest sistema pervers. Per què pagar un periodista (encara que sigui poc i malament) quan els testimonis casuals del fet (o els propis protagonistes!) ja ens n'ofereixen tota la "informació"?

El periodisme no és un hobby... 

Tres lliçons a propòsit d'Antònia Font

1. Ciutadana: Divendres vaig assistir a un concert d'Antònia Font a Lliçà d'Amunt, bonica població del Vallès Oriental d'uns 14.000 habitants. El concert es feia a l'Ateneu L'Aliança, bonic local multiús en forma de teatret, però ben acondicionat per acollir un concert de rock -és a dir, públic dempeus i barra de bar-, amb un aforament més que digne (800 persones, segons el web de l'ASACC). És a dir, exactament el mateix que, a data d'avui, no tenim a Tarragona. Tarragona, capital de província, demarcació o el que sigui, amb una població deu cops superior, no té un local com aquest. Benvinguda sigui, si Déu vol, la Capsa Jove a l'antiga Tabacalera, que ens permetrà col·locar-nos al nivell que molts pobles de menys de 20.000 habitants ja gaudeixen des de fa anys: la possibilitat de programar concerts d'aforament mitjà durant l'hivern. Que consti, però, que la Capsa Jove serà més petita que l'Aliança de Lliçà d'Amunt, i que consti també que aquest local històric va nèixer el 1926 gràcies a la iniciativa privada. Reflexionem-hi.

 Antònia Font a Llicà d'Amunt. Foto "robada" del facebook d'Ariadna.

2. Artística: Habitualment es diu que tal o qual grup o artista "presenten" disc, tot i que no és inhabitual que, a l'hora de la veritat, no toquin tots i cadascun dels temes del mateix, especialment quan ja tenen al darrera una trajectòria mínimament dilatada. Fins i tot n'hi ha que toquen el single i un parell més del nou disc i després passen a jugar sobre segur, repassant els èxits pretèrits. Antònia Font no. Presentaven Lamparetes i ho van fer. Literalment. Cançó a cançó, una darrera l'altra, exactament en el mateix ordre en què es poden sentir al CD. I, quan van acabar, llavors sí, van recuperar altres cançons dels discos anteriors, per acabar, de forma inevitable amb "Wa Yeah". Aquest modus operandi no va convèncer tothom -i la veritat és que la segona meitat de Lamparetes fluixeja una mica-, però no es pot negar que és coherent. I honest. I valent, si m'apuren. Totes elles, qualitats contrastades si parlem d'Antònia Font.

Pau Debon, entrevistat pel Quarts de Nou al local d'assaig del grup.

3. Artístico-logística. El 2006 el Quarts de Nou, el programa d'informació castellera del 33 del qual n'era subdirector, incloïa cada setmana una entrevista a un personatge més o menys popular que explicava la seva relació amb els castells. La secció s'havia convertit ràpidament en la més odiada pels espectadors castellers, que consideraven que era una pèrdua de minutatge. En tot cas, a l'octubre vam fer un programa des de Mallorca i, lògicament, vam buscar algun entrevistat d'allà. Vam contactar amb Antònia Font, que acabaven d'editar Batiskafo Katiuskas. Pau Debon, el cantant, va acceptar de ser entrevistat i vam quedar amb ell en un poblet de l'interior, que era on tenien el local d'assaig. Debon va estar molt amable i l'entrevista, com ens passava sovint, va resultar força interessant... però no des del punt de vista casteller. En tot cas, algunes de les preguntes ens les va respondre al local d'assaig mateix: un local minúscul, sense cap mena de ventilació, sense gaire aïllament acústic (sentíem perfectament la jovenalla heavy que tocava al costat)... En definitiva, un local igual de dolent (o pitjor) que els que havia assajat jo al llarg de la meva "carrera" musical. Uns tios que ja havien editat cinc discos, amb un èxit de públic notable i un èxit de crítica encara superior! Em va impressionar doblement: perquè continuessin assajant on sempre i perquè d'un local tan modest n'hagués sortit una obra tan excel·lent. Si hi ha talent, la resta és secundari...

"L'any de la plaga": ciència-ficció a Barcelona

El temps passa volant... Si et distreus una mica i de sobre ha passat mitja vida i ja tens 37 anys, tampoc no és estrany que de sobte hagi passat un mes sense actualitzar el blog... Problema cojuntural o estructural? Ho anirem veient... De moment, anem per feina...

Marc Pastor és un escriptor que, a més, és Mosso d'Esquadra, la qual cosa potser el singularitza. La prova és que jo mateix, sense haver-lo llegit, sabia de la seva existència. Després d'haver devorat L'any de la plaga, la seva tercera novel·la, que sigui mosso em sembla purament anecdòtic: Marc Pastor és un autor recomanable, un teixidor d'històries interessants narrades de forma interessant. Entenem-nos: no parlem de literatura en majúscules,. I què?

Parafrasejant el clàssic, podríem dir que L'any de la plaga és la història d'una invasió subtil: alguna cosa passa a la ciutat, la gent està canviant. És evident que Pastor prén inspiració de la pel·lícula La invasió dels ultracossos, dirigida per Don Siegel el 1956 i objecte d'un remake -protagonitzat per Donald Sutherland i amb un final que encara em posa els pèls de punta- dues dècades més tard. No és que sigui evident, sinó que és una inspiració explícita: no només ho reconeix Pastor als agraïments sinó que fins i tot el personatge principal de la novel·la, en un moment de la trama, veu la pel·lícula i se n'adona dels paral·lelismes amb el què està vivint. Podríem dir, en aquest sentit, que el llibre de Pastor d'alguna manera és un altre remake de la història original.

I què ens aporta, aquest remake? En primer lloc, i principalment, un nou escenari, un nou setting. Estem acostumats a què les invasions i les catàstrofes afectin primordialment Nova York i Los Angeles, o bé alguna petita població de l'interior dels EUA. Però a L'any de la plaga l'horror té lloc molt més a prop: a Barcelona. Pastor demostra que coneix bé la ciutat, i aconsegueix que la traslació no sembli impostada; ben al contrari, la història resulta més creïble i, per tant, més inquietant, més angoixant. Des d'aquesta perspectiva, podem dir que l'experiment és reeixit.

Una novel·la de ciència-ficció, per tant, amb ritme de thriller. Però també -durant bona part de la narració- una novel·la sobre la quotidianitat urbana, resseguint la vida i fracassos de Víctor Negro, un protagonista dibuixat a l'estil Nick Hornby -esmentat també als agraïments-: mascle desubicat, superada la trentena, amb importants dosis de friquisme cultural... Les peripècies de Negro, tant si prova d'iniciar una nova relació sentimental com si mira de descobrir què s'amaga darrera el suïcidi de diversos ancians dels serveis socials en els què treballa, estan explicades amb abundants referències a la cultura pop. Referències, en bona mesura, generacionals, i, per tant, especialment disfrutables pels què, com Víctor Negro, Marc Pastor i jo mateix, vam nèixer a mitjans dels 70.

I, de fons, com en tota bona història de ciència-ficció, reflexió: qui som? Qui sóc jo realment?

El còmic Marvel més indispensable?

"Si has de comprar un sol còmic de Marvel, que sigui aquest." Això deia la publicitat de Panini respecte el mega-volum (més de 600 pàgines!) La Imposible Patrulla-X, i, per una vegada a la vida, la publicitat podria ser certa. El volum, aparegut aquest mes d'abril, inclou una trentena de còmics publicats entre el 1975 i el 1979, que van suposar la refundació / renovació dels X-Men (traduïts aquí com "Patrulla-X"). Certament, es pot argumentar que, dins dels còmics Marvel, formen el corpus més trascendent juntament amb els anys de creació d'aquest univers superheroic per part d'Stan Lee i Jack Kirby, i amb l'avantatge que han envellit millor i són molt més disfrutables per un públic actual.

De fet, els X-Men havien nascut deu anys enrere de la mà de Lee i Kirby i formaven part del "paquet" de la gènesi de Marvel (juntament amb els 4 Fantàstics, Spiderman, Avengers i la resta), però sempre havien estat una mica el germanet pobre, fins a l'extrem que la sèrie va acabar reapareixent. El 1975, però, es decideix ressuscitar la capçalera, però amb un repartiment molt renovat: nous personatges que conformen uns X-Men internacionals i molt més atractius. El responsable primer del canvi és Len Wein, però de seguida el seu ajudant, un joveníssim Chris Claremont, assumeix els guions dels còmics. Claremont és l'home clau, que escriurà les aventures dels mutants durant anys i anys. En un primer moment, compta, a més, amb un dibuixant absolutament motivat i participatiu com Dave Cockrum.

Un parell d'anys més tard, Cockrum marxa, però la cosa millora. Entra John Byrne: dibuixant excel·lent, però, a més, s'implica encara més que el seu predecessor, fins a l'extrem que aviat signa també com a "coargumentista". El llarguíssim cicle amb què Byrne arrenca la seva arrencada en la sèrie és una aventura absolutament trepidant, en què els X-Men s'enfronten primer a Magneto -l'enemic principal dels herois ja en la primera etapa- i després, sense descans, viatgen (no per plaer) per la Terra Salvatge -una zona de l'Antàrtida que s'ha mantingut dins l'era prehistòrica, dinousaures inclosos-, el Japó i el Canadà. I mentre els fan superar els perills corresponents, Claremont i Byrne encara tenen temps d'anar moldejant els seus personatges, dotant-los de profunditat (atenció a la reacció de Cíclope a la suposada mort de la seva xicota, o com Lobezno va guanyant en complexitat).

Com totes les grans parelles creatives (vegi's Lennon i McCartney), Claremont i Byrne van acabar separant-se de males maneres el 1981. El dibuixant va marxar per poder ser un autor complert, meravellant a Els 4 Fantàstics i Alpha Flight -el grup de superherois canadenc que havia creat, justament, com a oponents als X-Men-. Claremont va continuar al capdavant dels X-Men i va mantenir la màgia, amb l'ajut d'altres dibuixants excel·lents com un retornat Dave Cockrum, Paul Smith, John Romita Jr o Marc Silvestri. Al llarg de tots els 80, X-Men va ser la capçalera principal de Marvel, i es convertia en una franquícia amb l'aparició de nous títols derivats: els Nous Mutants, Factor X, Excalibur...

La febre mutant, però, va fer que Claremont i els seus X-Men acabessin morint d'èxit. Va arribar el moment que el guionista ja no podia (o no sabia) donar respostes coherents a les preguntes que ell mateix havia plantejat i, a causa del creixement, la franquícia escapava cada cop més a les seves mans. A principis dels 90, amb la Marvel entregada a una nova generació de dibuixants "espectaculars" -però que no sabien explicar històries-, jo em vaig desenganxar dels còmics de l'entorn X-Men, i des de llavors només hi he fet incursions esporàdiques...

Doble pàgina de Byrne.

Per tant, si només pots comprar un còmic Marvel, ha de ser aquest, com deia la publicitat? Sí i no. Sí, pel que ja he exposat. No, perquè el volum que ha sortit a la venda, i al que es referia a l'anunci, tot i ser massiu, no és complet. Segons els meus càlculs, queda encara tot un segon volum del tàndem Claremont / Byrne, amb aventures genials com la dramàtica saga de Fènix fosca o aquella amb que pràcticament es van acomiadar, "Dies del futur passat", una meravella absoluta en només dos episodis. De manera que comprar aquest segon volum és tan indespensable com el primer. I, després, qui es resistirà a comprar-ne un o dos més? Jo no...

Patriota

Llegeixo a la premsa que Daniel Osàcar, exresponsable de finances de CDC, va declarar ahir davant el jutge pel "cas Palau". No tinc la més remota idea de si és culpable o innocent, o en quina proporció. Encara diré més: tant de bo es demostrés que és innocent. Ara bé, el que m'ha sorprés és que el seu advocat, en sortir del jutjat hagi declarat a la premsa que Osàcar "és un patriota".

Vagi per davant que a mi la paraula "patriota" (com "botifler") és de les que em genera més desconfiança, perquè sovint qui la fa servir s'atorga una superioritat moral per definir els ciutadans bons i dolents. El tema, però, és que s'utilitzi com argument per una defensa davant la pressumpció d'un possible delicte. I no és el primer cop: sense deixar el mateix cas Palau, recordo que quan Àngel Colom va comparèixer davant la comissió parlamentària que investigava el tema per respondre dels calers que va rebre del Palau per finiquitar el Partit per la Independència, la seva resposta, extremadament desafiant, va tenir aquest argument com a eix principal. Un argument que, ja per prudència, aquells que estiguessin sota sospita s'haurien d'estalviar justament perquè el propi Millet va ser definit durant molts anys com un patriota.

Però en tot cas, aquí el que m'emprenya és que la pregunta és si Osàcar -o qui sigui en cada cas- ha comés un delicte o no, i per respondre aquesta pregunta que sigui o no patriota és absolutament irrellevant. Si de cas, si el finalment delinqüent fos, efectivament, un patriota, quedaria clar el seu cinisme. Quan s'apela a la condició de patriota, si el que s'apunta és que els patriotes són incapaços de ser corruptes, malament. I si el que s'insinua és que el delicte comès embolcallat en la bandera ho és menys, encara pitjor.

Tres competicions reduïdes a un enfrontament entre dos

No m'agrada donar-me-les de "pitoniso", i menys en qüestions futboleres. Això ho deixo per l'amic Ocaña -ferm candidat a "blogger fugaç" de l'any-, que sempre ha jugat fort en aquest terreny. Però no em puc estar de dir que ja vaig pronosticar que aquesta temporada assistiríem a la mare de tots els enfrontaments entre Barça i Madrid, entre Guardiola i Mourinho. En un post del setembre ja vaig dir que assistiríem a una mena d'El retorn del Jedi, al final de la trilogia Star Wars, més espectacular que mai.

Doncs bé, els qui han guionitzat aquest tercer capítol (villarato?) han exprimit al màxim les possibilitats, convertint unes competicions en les què en principi participen desenes de clubs de tota Espanya i d'arreu d'Europa en un duel entre dos. La Lliga ho ha estat des del principi i, tot i que sembla que el Barça la tingui a l'abast, el que està clar és que l'únic altre equip que hi ha tingut opcions (encara en té?) ha estat el Madrid. Els mateixos dos equips que disputaran la final de Copa. I els mateixos que s'enfrontaran en la semifinal de la Champions que, per molts, és una final anticipada: s'apunta que qui en surti viu, s'endurà el campionat. Tres competicions reduïdes a l'enfrontament entre dos equips. A l'enfrontament entre Pep i José.

Final de temporada d'infart, doncs, amb clímax triple: la mateixa lluita, els mateixos protagonistes, en tres escenaris diferents. Talment com El Retorn del Jedi, si ho recordeu. El final de la peli de Lucas consistia en un triple enfrontament paral·lel entre rebels i Imperi: l'atac de les naus rebels a la nova Estrella de la Mort; la batalla al planeta aquell on vivien els ossets simpàtics; i la lluita personal de Luke contra el seu pare i l'Emperador. A la peli, és clar, els rebels acabaven guanyant als tres fronts. En els Barça-Madrid, ja veurem... En tot cas, que la força ens acompanyi!

PD: Sigui quin sigui el resultat final del triple enfrontament, el que sembla difícil és que el pròxim any es pugui superar aquest nivell de tensió i d'excel·lència dramàtica. Potser seria millor deixar-ho aquí, si és que això és possible. Al cap i a la fi, si George Lucas hagués renunciat a continuar munyint la vaca Star Wars tots hauríem estat més feliços.

Jukebox de març: el món més enllà de Manel

Musicalment, queda clar que el mes de març s'ha caracteritzat per la omnipresència de Manel i el seu segon disc. No a la meva jukebox, però. La veritat és que a data d'avui encara no l'he sentit, el disc, més enllà d'una cançó per la ràdio. Esnobisme? Prefereixo pensar que em protegeixo d'una sobreexposició que pot fer que tots plegats n'acabem farts, dels Manel. Qualsevol dia d'aquests em compraré el disc i segur que el disfrutaré. Però amb la calma. Sigui com sigui, el món no s'acaba amb Manel i les possibilitats d'escoltar bona música, encara menys. N'explico unes quantes.

Una d'elles, el darrer disc d'Edwyn Collins, composat i enregistrat després d'una gravíssima malaltia que, inicialment, feia preveure que la carrera de l'escocès havia arribat al final. Escoltant Losing Sleep ningú no ho diria, ja que es tracta d'un disc vitalista i que manté un altíssim nivell. Això sí, Collins s'ha fet acompanyar de grans noms del pop britànic de les tres darreres dècades (Johnny Marr, Roddy Frame; membres de Franz Ferdinand, The Drums i The Magic Numbers) que contribueixen a fer la festa més gran. Em queda pendent d'investigar la discografia d'Orange Juice, el grup que Collins va liderar als 80. Pel que n'he llegit i alguna cançó que he pogut servir, fan molt bona pinta!

Més novetats, i també en clau de col·laboració. Buddy Miller és un guitarrista, cantant, compositor i productor -per exemple, del darrer disc de Robert Plant- de talent i prestigi immens. Per al seu darrer projecte, titulat The Majestic Silver Strings, ha aplegat altres tres guitarristes excepcionals -Marc Ribot, Greg Leisz i Bill Frisell- i, per si això fos poc, a diverses vocalistes convidades: Emmylou Harris, Shawn Colvin i la seva dona Julie Miller, entre d'altres. Potser en manys més hàbils, la mescla hauria estat difícil de gestionar, però en aquest cas el resultat és excel·lent. Molt, molt recomanable.

També val la pena escoltar el Volume 2 de She & Him, sobrenom sota el qual s'amaguen l'actriu Zooey Deschanel -que aquí exerceix de cantant i compositora- i el cantautor indie M Ward -en aquest cas fent de productor-. Un segon disc que fins i tot millora els resultats del primer, més polit, tot i que la recepta és en bona mesura la mateixa: recuperació del pop 60's, entre el folk i els grups de noies.

This is happening, d'LCD Soundsystem, no és exactament una novetat, però no havia tingut ocasió d'escoltar-lo fins ara. Curiós: sóc bastant ignorant quant a música electrònica i segurament no em veureu al Sonar, però LCD Soundsystem m'agraden molt.

Quant al sector revival, aquest mes he recuperat a The Silencers, un grup escocès dels 80 que per mi té un punt entranyable, ja que un amic li va regalar al meu germà el seu primer disc (encara en l'època del vinil), que jo vaig escoltar molt i molt. No són cap gran banda, però sí que van deixar algunes cançons memorables, com ara "Painted moon", "I see red", "The real McCoy" o "Scottish rain". Li he fet una còpia al meu germà, pels vells temps.

Fleetwood Mac el 1971: Danny Kirwan, Bob Welch, Mick Fleetwood i Christine i John McVie. Aquesta formació va enregistrar dos LPs força bons. Foto: Chris Walter

A més, aquest març he invertit força hores a investigar una "zona fosca": els anys intermedis de Fleetwood Mac. Segur que tots coneixeu els Fleetwood Mac de la segona meitat dels 70 i els 80, la banda pop -més californiana que britànica- liderada per Lindsey Buckingham i Stevie Nicks. Alguns també sabreu que, en realitat, Fleetwood Mac els va fundar a finals dels 60 Peter Green, probablement el millor guitarrista de blues blanc. Dues etapes radicalment diferents tot i que amb el comú denominador de resultar excel·lents dins l'estil respectiu. Però que va passar entre una i altra?: ni més ni menys que fins a sis LPs publicats en el període 1970-74, desiguals però interessants, que expliquen com va ser possible la mutació des dels plantejaments inicials al Fleetwood Mac supervendes. Els protagonistes d'aquests anys van ser sobretot Bob Welch i Christine McVie -que sobreviuria en la següent mutació-, però atenció també a les aportacions de Danny Kirwan a Future Games (71) i Bare trees (72), els millors del lot. Als que pensen que els Fleetwood Mac bons són els de Peter Green els valdrà la pena investigar-los.

I acabo amb el que estic escoltant ara mateix, tot just per segon cop, i que és una adquisició desitjada des de fa temps: per fi he trobat una bona recopilació del NRBQ! Banda llegendària que, per una vegada, està a l'alçada del mite.