Jukebox d'abril-juny

Tot i que en principi aquesta havia de ser una “secció” de periodicitat mensual dins el bloc, els retards han fet que la feina s’acumuli i ara hagi de resumir en un sol post tres mesos d’escolta musical. Tasca absolutament impossible, clar, que obligarà a un estil encara més telegràfic.

 Val a dir que una part d’aquesta música no només ha estat escoltada sinó també visionada. En aquest apartat haig de destacar sobretot el monumental documental (més de quatre hores de durada, amb un concert íntegre de bonus) de Peter Bodganovich dedicat a Tom Petty & The Heartbreakers, Runnin’ Down a Dream. Monumental i excel·lent, modèlic, i que permet entendre les dinàmiques d’una banda –perquè es tracta d’una banda, i no d’un solista amb grup d’acompanyament- capital que, no sé ben bé per què, aquí mai no ha tingut massa reconeixement. Encara que molt més modest, també val molt la pena el documental de la BBC dedicat al malaguanyat Ronnie Lane, baixista dels Small Faces i Faces, i després amb una interessant carrera en solitari. Vaja, un personatge que mereix un post per ell sol. Algun dia.

The Hollies sempre han estat vistos com uns Beatles de segona. En bona mesura és cert, però entenguem-ho pel costat positiu: potser són el segon millor grup dels 60 britànics quant a pop amb harmonies vocals, just darrera dels de Liverpool. Clarke, Hicks & Nash Years recull en sis CDs –per només 23 euros!- totes les cançons que van enregistrar amb Graham Nash dins el grup, és a dir, fins el 1968. Lògicament, hi ha molt de tema menor –especialment versions de r&b tovetes-, però també molt de pop de gran qualitat. Una favorita: “Signs that will never change”. Seguint dins el pop 60’s, aquests mesos he repassat els LPs de The Lovin’ Spoonful, prou divertits, però en aquest cas sí que tinc la sensació que potser n’hi ha prou amb una bona recopilació de la banda.

Raconet soul. Vaja, més que raconet, megaespai. Estic repassant –encara- la segona i tercera caixes amb els singles complets d’Stax, dedicades, respectivament, als períodes 1968-71 i 72-75. Amb Otis mort, sense Sam & Dave, però encara amb William Bell o Carla Thomas, i amb les incorporacions d’Staple Singers i l’aparició a primera línia d’Isaac Hayes, Stax va donar guerra fins la seva mort (més info d’Stax en un post anterior). Per cert, Booker T. Jones, el teclista de la casa i líder de Booker T. & the MG’s, acaba de treure un nou disc, The Road From Memphis. Molt més divertit que el de fa un parell d’anys, primer perquè al cap i a la fi l’acompanyament de The Roots és més adequat del que ho era el dels Drive By-Truckers i perquè hi ha cameos vocals de Jim James (My Morning Jacket) i Lou Reed, entre d’altres. 

Acabo la secció de "clàssics" amb Laura Nyro, que només coneixia de nom i ha estat un dels descobriments d'aquests mesos. Es tracta d'una cantautora singular, ja que d'una banda combina l'estil "confesional" d'una Joni Mitchell amb el gust pel pop refinat i els tocs de r&b dels compositors del Brill Building (Goffin & King i companyia). I a sobre canta amb personalitat. Molt interessant. 

Whatever's on your mind de Gomez obren la secció de novetats. Es tracta del darrer disc (el setè!) d'aquesta banda britànica però de so nord-americà que em van agradar molt amb el seu primer disc, però als què després havia perdut una mica la pista. Un error greu, perquè el grup continua en forma, amb un pop-rock musculós, guitarrístic, i la peculiaritat de tenir tres cantants solistes.

Altres novetats: un projecte curiós signat a mitges entre Danger Mouse (Gorillaz, Gnarls Barkley) i el compositor italià Daniele Luppi. Sota el títol Rome, evocació de bandes sonores morriconianes amb aportacions vocals de Jack White i Norah Jones. També he estat escoltant el segon disc de The Fleet Foxes (Helplessness blues), que ha recollit excel·lents crítiques arreu. La veritat és que m’agraden, però no m’acaben d’enganxar tant com seria previsible, tenint en compte l’If I Could Only Remember Your Name de David Crosby és un dels seus referents clars... 

 I tot i que pel camí em deixo molts, moltíssims discs, de moment ho deixo amb una recomanació de casa, Un brindis pel nen androide dels barcelonins Mine. Ara que el pop en català triomfa allà on va, trobo que a aquest grup se li està fent poc cas, sobretot perquè aporta allò que els falta a Manels, Amics i Mishimas: més diversió i menys pretenciositat. Em van agradar quan els vaig sentir mentre anava amunt i avall pel Festival aMt de l’agost passat, i finalment fa poc vaig comprar-me el disc. Encara m’han agradat més: cançons de tres minuts, ecos del millor pop britànic, bons arranjaments i lletres prou dignes. I a més, la seva música es pot ballar i no has de fer l’estaquirot com en un concert de qualsevol dels anteriors.