dilluns, 29 d’abril del 2019

De cap al Brexit (XI): L'emoció d'allò fosc

Què tenen en comú la cada cop més freqüent oferta de cementiris com atracció turística, amb tours guiats centrats en les causes de mort dels enterrats; la cançó “Crossroads blues” de Robert Johnson; la celebració del “Día de Muertos” a Yucatán; el ritual, estès per mig món, de la “Maria Sagnant”; el Valle de los Caídos o Auschwitz? Tots són, o poden ser considerats, expressions del “patrimoni fosc”, una branca del patrimoni relacionada amb la fascinació per la por –sigui fruit de la fantasia o de les realitats més horribles- que està adquirint cada cop més rellevància com a element de consum cultural –especialment via turisme- i també a nivell acadèmic. Una bona mostra n’ha estat el congrés “Thrill of the Dark”, celebrat aquesta setmana a Birmingham i del que en surten tots els exemples anteriors. Amb la treva entorn el Brexit encara vigent –segurament a punt d’acabar, ja que s’acosten les eleccions europees que teòricament la Gran Bretanya no havia de celebrar-, podem dedicar-nos a altres qüestions.

Així, servidor de vostès ha tingut ocasió de fer la seva aportació al congrés explicant el funcionament dels versots dels Ball de Diables com a element de crítica social, fent servir els tarragonins com a exemple. Tot i que en general la meva presentació va ser ben rebuda –especialment interessades hi van estar un grup de participants d’estètica gòtica i dues encantadores folkloristes argentines que, tot i això, no es van estar de recriminar-me que Messi “s’ha venut als diners catalans” -, també em va servir per constatar, i no és el primer cop, que no tothom està preparat o predisposat a entendre el joc que, en el fons, són els versots. Especialment amb públics anglosaxons, diria, no sempre és fàcil superar la cruesa d’uns textos que, certament, són qualsevol cosa menys políticament correctes. Lost in translation.

En tot cas, els britànics estan obsessionats amb el patrimoni, i també amb aquestes qüestions fosques. Només cal entrar en qualsevol llibreria i buscar la generosa secció de true crime. Una de les sessions del congrés va consistir en tres ponències molt crítiques sobre l’explotació “patrimonial” del llegat de Jack l’Esbudellador, que fins i tot té ara el seu propi museu a Londres. Aquest equipament havia d’estar dedicat, inicialment, a la història de les dones de l’East End, però després d’haver aconseguit els permisos pertinents, els promotors van decidir un “petit” canvi d’orientació, justificant-se en què se centrarien en les víctimes de l’assassí. El cert, però, és que el museu, com la immensa majoria de rutes guiades, exposicions o llibres sobre el tema, se centra sobretot en l’enigma de “qui ho va fer?”. Ah, i a la botiga hi pots comprar un Jack en versió os de peluix.

El congrés també va incloure sortides de camp a una fàbrica de taüts i a l’anomenat “Lock Up”, un edifici del 1891 que fins fa tres anys funcionava com a calabossos d els jutjats de Birmingham i que ara acull, de forma encara embrionària, el museu de la policia local. Per les prop de 70 cel•les, ens expliquen, hi van passar els veritables “Peaky Blinders”, una de les bandes de delinqüents de la ciutat als anys 20 que ha esdevingut famosa internacionalment gràcies a una sèrie de la BBC (atenció: la cinquena temporada arriba aviat!).

La visita a la presó –una altra variant de patrimoni i turisme “fosc” creixent- es complementa amb una xerrada in situ de l’historiador local Kay Hunter sobre la darrera execució pública al centre de Birmingham. Va ser el 1806, quan es va penjar un home de 30 anys que presumptament havia ferit un vigilant, tot i que ell assegurava que era innocent. Anunciada amb repic de campanes, unes 40.000 persones es van aplegar per assistir a l’execució: moltes empreses i comerços van donar un dia de festa. Tot i que es calcula que, un cop penjat, es trigava uns deu minuts a morir, sembla que en aquest cas el condemnat va encarar-ho amb estoïcisme britànic, ja que no hi ha registrats incidents entre l’audiència. Lògicament, l’excitació col•lectiva –i el risc de disturbis- era superior en la mesura que el convicte es resistia a acceptar la seva fi.

Si, com servidor, pensen que és una història horrible però no han pogut resistir-s’hi i els ha generat la necessitat de saber-ne més detalls, ja saben què és l’emoció d’allò fosc. Aquesta és la primera paradoxa: voler més d’allò que ens fa por o ens provoca repulsió. La segona paradoxa és des del punt de vista patrimonial: amb l’excusa d’aprendre, el risc d’explotació o banalització del patiment aliè. La tercera paradoxa és que un congrés sobre allò fosc es refugiés sobretot en la fantasia i en el passat, com si no disposéssim de prous exemples de foscor en el nostre món contemporani. I la quarta, un pèl postmoderna, és que vostès llegiran aquest text –que cau en les tres paradoxes anteriors- en el mateix diari que informarà d’uns resultats electorals que, segons com hagin anat i en funció de les seves idees, els poden semblar molt més foscos que res del que jo els he explicat.

dilluns, 22 d’abril del 2019

De cap al Brexit (X): La passió anglesa

Serà per la Setmana Santa o per l’extensió de sis mesos aprovada per la Unió Europea, però fa la sensació que la Gran Bretanya s’ha pres unes petites vacances de Brexit. Després de la trepidant successió d’esdeveniments del darrer mes –esdeveniments que, en tot cas, no han dut enlloc i no han introduït cap novetat significativa respecte el possible resultat final-, tothom necessitava un descans per evitar la saturació. El Parlament s’ha agafat vacances, els informatius obren amb les protestes contra el canvi climàtic i l’atenció europea s’ha dirigit cap a França amb l’incendi de Notre Dame. Bé, Nigel Farage ha presentat el seu partit, anomenat originalment el Partit del Brexit, i podria ser que guanyés les eleccions europees que teòricament no vol que se celebrin. Si finalment algun dia el Regne Unit deixa la UE, Farage haurà de buscar-se feina per primer cop en molt de temps.

El Divendres Sant a Birmingham coincideix amb un dels primers dies veritablement primaverals, superant els 20 graus. Això ajuda a que el centre s’ompli de gent amb ganes de comprar. Al carrer em trobo, successivament, un imitador de Michael Jackson força dolent, un jove amb túnica carregant una creu a l’espatlla mentre crida per megafonia que Jesús ens estima i el clàssic combo de música andina, amb flautes tradicionals sobre una base programada. Poc a veure amb l’ambient que, a aquesta hora, hi deu haver a Tarragona, amb els misteris concentrant-se a la plaça del Rei. Després de comprar un llibre –avançant feina per un Sant Jordi que també serà diferent-, agafo el bus a la plaça de la Catedral, però aquí l’ambient tampoc és gaire solemne: els brummies aprofiten per prendre el sol i improvisen pícnics a la gespa al voltant de St. Phillips. No sembla Divendres Sant. De fet, tampoc sembla Anglaterra, almenys la que he viscut (patit) els darrers mesos. Curiosament, no sé per què, el Divendres Sant a Tarragona sempre me l’imagino amb pluja.

A Anglaterra el calendari de Setmana Santa és, diguem-ne, a la catalana, és a dir, que els festius oficials (bank holidays) són Divendres Sant i Dilluns de Pàsqua, de la mateixa manera que també coincidim a fer festa l’endemà de Nadal. Tres festius, això sí, que els anglesos dediquen en bona mesura a una de les coses que per ells és més sagrada: anar al futbol. Tant avui divendres com dilluns són jornades oficials de Lliga de Segona en avall, i pel Boxing Day (el seu Sant Esteve) s’hi afegeix la Premier. De manera que avui l’Aston Villa ha guanyat per 0-2 els Boston Wanderers, consolidant-se en posicions de play-off a manca de només tres partits pel final de la temporada regular.


L’Aston Villa és un dels dos grans clubs locals, juntament amb el Birmingham City, tot i que l’Albion, de la veïna West Bromwich, també té força seguidors aquí. Curiosament tots tres estan ara mateix a Segona. El Villa hi porta tres temporades consecutives, massa temps per un dels clubs més antics del país, fundat el 1874, i guanyador de la Copa d’Europa el 1982 i de set lligues angleses. En una temporada irregular, els “lleons” l’estan acabant amb una sèrie espectacular de victòries consecutives i amb una sensació creixent que aquest cop sí poden tornar a la Premier.

Ho vaig poder viure en directe el cap de setmana passat en un Villa Park que va esgotar entrades en la visita del Bristol City, rival directe per l’ascens: més de 40.000 espectadors, inclòs servidor, convenientment abillat amb una bufanda amb els colors de l’equip. Ambient de les grans ocasions i impecable selecció musical per escalfar abans de l’inici: Dexy’s Midnight Runners, Black Sabbath (uns altres herois locals), Jeff Beck... Tot i això, sembla que hem anat a parar a un sector força tribunero: només un noi jove, dos seients més enllà, es passa la major part del partit esgargamellant-se amb els càntics. En canvi, el senyor gran de darrera deixa anar un “bloody hell”, entre resignat i frustrat, a cada bona ocasió perduda, perquè el Villa domina però no marca.

Arribem a la mitja part amb 0-0 i els aficionats aprofiten per comprar cervesa (sorprèn veure ampolles de vidre), tot i que la parella de l’esquerra opta per una xocolata desfeta. En el segon temps el domini del Villa és encara més clar i ara sí es concreta. Primer, Tammy Abraham transforma un penal. L’estadi ho celebra amb una tonada dedicada al pitxitxi de l’equip: “Ta-Ta-Tammy!”. Quan Connor Hourihane marca el segon sembla que la victòria està assegurada, però a quinze minuts del final Diedhiou escurça diferències amb una espectacular xilena. A patir. Tornen els “bloody hell” del veí del darrera. El Villa té més ocasions però no sentencia, i la intranquil•litat no s’esvaeix fins el xiulet final. Tot l’estadi canta “Don’t look back in anger” d’Oasis, els tres punts es queden a casa i l’equip suma vuit victòries consecutives, cosa que no aconseguia des del 1975.

Avui, Divendres Sant, han ampliat la ratxa a nou. Feia ni més ni menys 109 anys que l’equip no guanyava tants partits oficials seguits. Sí, fa olor d’ascens.

dilluns, 15 d’abril del 2019

De cap al Brexit (IX): Crisi a la 'High Street'

No poden dir que no els vaig avisar: tindrem encara Brexit per estona. Ni el 29 de març, ni el 12 d’abril, ni –molt probablement- el 22 de maig, per molt que la primera ministra Theresa May encara cregui possible aprovar l’acord de sortida del Regne Unit de la UE abans de les eleccions europees. Deu ser l’única en tot el país –en tota Europa- que ho creu possible. En tot cas, la UE ha aprovat una extensió de gairebé sis mesos; menys, això sí, del que volia Donald Tusk, l’home amb més paciència del continent. El 31 d’octubre es converteix en la nova data fetitxe, amb la curiositat addicional que coincidirà amb la nit de Halloween, tradició ja força incorporada pels britànics, que faran bé de decidir d’una vegada si volen truc o tracte.

Però, com ha he explicat algun altre cop, sobre el terreny la vida continua al marge de les notícies sobre el Brexit, rebudes amb una mescla de resignació i indiferència. L’endemà de la cimera europea, la gran notícia a Birmingham és l’obertura a la ciutat de la botiga Primark més gran del món. Per aquells que, com servidor, es tapen enlloc de vestir-se –en l’afortunada expressió del mític Flanagan, creat per Andreu Martín i Jaume Ribera-, aclariré que Primark és una cadena d’outlets de roba a preus econòmics d’origen irlandès amb prop de 370 botigues arreu del planeta, Tarragona inclosa. Doncs bé, la que dijous va obrir a Birmingham, a tocar del Bullring, el gran centre comercial local, és, com deia, la més gran de totes i és lògic que sigui la notícia del dia a la ciutat. I no faig broma: suposa gairebé un miler de llocs de treball, dels quals més de la meitat són nous.

Pel que sembla, al matí hi ha hagut cues per ser els primers a entrar-hi. Quan jo hi arribo a la tarda –mogut exclusivament per la curiositat antropològica i la voluntat d’oferir-los a vostès, estimats lectors, informació de primera mà- la botiga està plena. A aquesta hora els adolescents ja han sortit de classe i són, potser, el grup predominant, tot i que certament la mescla de clients i simples curiosos reflecteix la diversitat de la ciutat: del hijab als tatuatges, per entendre’ns. L’establiment té cinc plantes i també inclou cafeteries –una d’elles, tematitzada de Disney- i altres serveis com perruqueria. Al costat de les escales mecàniques, un DJ “amenitza” l’experiència amb música a tot drap. Hi ha també una zona que fa pinta de chill out i una mena de photocall.

L’aposta expansiva de Primark és notícia també a nivell nacional perquè contradiu una altra de les obsessions britàniques: la crisi del comerç als centres de les ciutats. Segons un estudi recent del diari The Guardian, una de cada dotze botigues a les high streets (així, en genèric, equival al centre de la ciutat) d’Anglaterra i Gal•les ha tancat en els darrers cinc anys, amb especial incidència entre les dedicades a la moda. I no pensin que estem parlant de la botiga de barri, sinó de veritables monstres com Marks & Spencer o House of Fraser, que regularment són notícia per tancar establiments aquí i allà.


I això que aquesta mena de cadenes i franquícies dominen les zones comercials de totes les poblacions, on pràcticament no hi ha establiments independents. Birmingham, Nottingham, Leicester, Coventry, Wolverhampton... Es pot viatjar per les Midlands de ciutat en ciutat amb la seguretat que en cadascuna hi trobarà les mateixes marques i els mateixos aparadors, tant si vol comprar roba esportiva com menjar ràpid o el diari. El panorama el completen les botigues de segona mà, sovint vinculades a alguna ONG amb finalitat caritativa. I els darrers anys han proliferat les cases d’apostes, especialment als barris amb menys ingressos. Aix.

Quines són la causa de la crisi de la high street tradicional? Sembla que els clients prefereixen els grans centres comercials on es pot trobar tot sota un mateix sostre. A més, els salaris mitjans són més baixos que fa deu anys i la pobresa creix. I cada cop són més els que prefereixen comprar per internet. En sectors com la música, això està sent especialment letal per la botiga “física”. HMV, la darrera de les cadenes dedicades a aquest sector, va tancar una cinquena part dels seus establiments amb l’arribada del nou any, inclòs el seu estendard, la botiga d’Oxford Street de Londres. Un drama per als iaios que encara volem remenar i veure quina sorpresa ens trobem.

Curiosament, Primark planta cara a internet ignorant-la: és una de les poques cadenes que no té botiga on line. Si vols comprar-hi alguna cosa, hi has d’anar. I la teoria, aparentment correcta, és que un cop allà t’enduràs més productes dels que pensaves. En el meu cas, però, sóc força immune als encants de l’outlet: em miro unes sabatilles de quatre lliures, però finalment surto sense res. Al carrer, cent metres més enllà, hi ha un Marks & Spencer que avui està especialment buit. I a la porta, un individu disfressat de porc gegant de color rosa mira de cridar l’atenció dels que passegen sense gaire èxit. Com si un porc gegant pogués compensar la novetat de la competència.

(Publicat originalment al Diari de Tarragona)

diumenge, 7 d’abril del 2019

De cap al Brexit (VIII): De l'èpica als hòbbits

El mes d’abril arrenca amb molta expectació, ja que hi ha anunciats els capítols finals de tres sagues èpiques de llarga durada, d’aquelles que mantenen tothom amb l’ai al cor de saber com acabaran. Les incògnites estan a punt de resoldre’s: en ordre cronològic invers, el 25 d’abril s’estrena Avengers: Endgame, que culmina un cicle de 23 pel•lícules protagonitzades pels superherois de Marvel; el 14 arrenca la vuitena i darrera temporada de Joc de Trons; i el 12, si no hi ha solució de darrera hora, el Regne Unit abandonarà la Unió Europea, amb força números ara mateix de fer-ho sense acord. Les tres sagues comparteixen conflictes de dimensió còsmica, repartiments inabastables i arguments complexos i plens de girs de guió. Si et perds un sol lliurament ja no saps d’on ha sortit aquell nou personatge, qui ha traït qui o perquè es planteja aquella nova situació.

Ja sento els que es queixen que aquesta comparació és un recurs fàcil, indigna d’un cronista de la meva categoria. Potser sí, però després que la sessió parlamentària de dijous a Westminster s’hagués de suspendre per l’entrada d’aigua per unes goteres al sostre tindria a l’abast metàfores encara més òbvies que m’estic reprimint de fer servir. També és discutible si el Brexit és una saga èpica, un culebrot o un reality. El que, en tot cas, és evident és que s’està convertint en un producte mediàtic addictiu. BBC Parliament, el canal de televisió encarregat de retransmetre les sessions parlamentàries, ha tingut més de 3,5 milions d’espectadors cada mes des del gener. També han crescut notablement els que segueixen les sessions en directe per Youtube, i els assajos dedicats al tema omplen les llibreries. Però, a més, el Brexit està entrant amb força al món de la ficció: ja hi ha novel•les (fa unes setmanes els en vaig parlar d’una, Middle England de Jonathan Coe), obres de teatre i fins i tot una pel•lícula, protagonitzada, per cert, per Benedict Cumberbatch, que també fa de Dr. Strange a les pelis de Marvel.

Al maig hi ha prevista una altra estrena interessant, un biopic sobre la joventut de l’escriptor J.R. Tolkien (1892-1973) i la seva influència a l’hora d’imaginar la Terra Mitjana i l’univers d’El senyor dels anells, saga èpica per excel•lència. Es dóna la circumstància que Tolkien va viure dels quatre als dinou anys a Birmingham. Fins i tot, durant un temps ho va fer al barri on jo m’estic, Edgbaston. Al meu mateix carrer hi ha l’oratori catòlic on assistia a missa. Des de la finestra de la meva cuina puc veure, a uns 500 metres, un parell de torres (la popularment anomenada “bogeria de Perrott”, d’estètica gòtica, i la d’abastiment d’aigua de la zona) que es considera que podrien haver suggerit les “dues torres” de Gondor.


Més clar és que Tolkien es va inspirar en l’entorn del poble de Moseley –ara part de Birmingham, però llavors plenament rural- per crear la Comarca, la regió on viuen els hòbbits. I aquí és on la cosa es posa interessant: la comarca i els hòbbits són, segons tots els entesos, una evocació idealitzada que Tolkien fa de l’Anglaterra preindustrial. En aquest sentit, la Comarca es correspondria amb la Merrie England, el mite nostàlgic de l’Anglaterra feliç i pastoral, que vivia en pau i tranquil•litat, quan tothom es coneixia i no hi havia estranys que vinguessin de fora a alterar les formes de vida senzilles que ens eren pròpies. Evidentment, aquest mite va ser un dels motors ideològics i culturals que van posar en marxa el Brexit. No és casualitat que el vot favorable a la sortida de la UE fos majoritari en aquelles zones del país que més s’acosten a la il•lusió de la Merrie England. Del que podem deduir, en un pensament inquietant, que els hòbbits serien furibunds brexiters, potser amb l’excepció de Bilbo i Frodo Saquet, que no per res eren les ovelles negres de la Comarca i es van deixar entabanar per Gandalf, que no deixava de ser un foraster inquietant.

(Una altra connexió Brexit-Tolkien: a Youtube poden trobar encara un meravellós clip en què l’acord Andy Serkis interpreta a una Theresa May / Gollum que defineix el seu pla de sortida de la UE com el seu “preciós”: “El volem, el necessitem, el tindrem!”)

Però tornem a l’actualitat: hem arribat, doncs, al final del camí pel Brexit? Tothom sap que les franquícies s’allarguen tant com calgui mentre tinguin èxit. Per molt que la nova pel•lícula dels Venjadors es tituli “final del joc”, és evident que Marvel en llençarà més. Sembla que Joc de Trons sí s’acaba, però ja hi ha en marxa una preqüela. I pel que fa a les obres de Tolkien, si no n’havíem tingut prou amb les dues trilogies de Peter Jackson es prepara un nou Senyor dels anells en format sèrie televisiva. Per tant, hi ha moltes opcions perquè la UE aprovi una nova extensió per al Brexit –es parla fins i tot d’un any- que garanteixi noves emocions fortes. I fins i tot encara que no fos així, la saga del Brexit segur que continua, ja sigui en forma de nova temporada, de seqüela, d’spin-off o de remake.