divendres, 25 de febrer del 2011

Wakatàstrofe!

La confirmació de la relació entre Gerard Piqué i Shakira m'ha impactat profundament. No dormo pensant en les terribles repercussions que pot tenir per al nostre país. Val a dir que, quan va sorgir el rumor, el vaig desestimar pensant que era la clàssica llegenda urbana. Sense sortir de l'àmbit Barça, anys enrere es deia que hi havia una casa a l'Empordà on vivien, en una mena d'orgia gai contínua, Pep Guardiola, Lluís Llach, Miquel Martí i Pol i Alfred Rodríguez-Picó. Evidentment, aquest era un rumor ratllant el ridícul, però també en va circular un altre d'aparentment més creïble (i infinitament més maliciós) sobre una suposada malaltia de l'actual entrenador del Barça.

Però la relació Piqué-Shakira és certa, i n'haurem d'assumir les conseqüències que, insisteixo, poden ser funestes. I no parlo aquí de la possible baixada de nivell del defensa barcelonista. Com he llegit a algú, per què hem de pressuposar que el seu joc se'n ressentirà? D'entrada, sembla que el fet que t'estimi una sex-symbol internacional i talentosa hauria de provocar felicitat, i un futbolista feliç hauria de jugar millor...


Què hi pinta aquí la Duquesa de Alba? No ho sé, el muntatge l'he pillat del ciberespai, però la veritat és que trenca tot el glamour de la parella...

No, la meva preocupació es refereix a una altra dimensió infinitament més greu (al cap i a la fi, el futbol només és un joc): la possibilitat que Shakira versioni el "Boig per tu" de Sau. De fet, la cantant colombiana ja va declarar aquesta intenció fa uns mesos, quan va actuar a Barcelona, però jo -que, com veieu, en el fons sóc un optimista- ho vaig atribuir a allò de voler quedar bé, que no costa res. Com si un dia Springsteen diu, per fer la gràcia, que li agradaria versionar "L'Empordà". Però la relació amb Piqué suposa un nou context, un nou frame en la seva vida sentimental de la cantant en el qual té sentit que acabi cantant "Boig per tu". Qui sap, potser fins i tot va ser Piqué qui li va fer sentir la cançó per primer cop...

Ja vaig apuntar en una altra entrada d'aquest blog que "Boig per tu" encapçala la meva llista de "cançons que no necessito tornar a sentir". Imagineu-vos que la Shakira, efectivament, n'enregistra una versió. Imagineu-vos, fins i tot, que la colombiana aconsegueix convertir-la en un èxit global... Portem vint anys de "Boig per tu" com a himne-topicasso de l'amor a la catalana i jo confiava en què la cosa comencés a anar cap avall... Però s'obre un nou horitzó en què "Boig per tu" pot acabar fins i tot a les bandes sonores de les pelis de Renee Zelweger o Meg Ryan. I tot per culpa de Piqué...

dimecres, 16 de febrer del 2011

Breus apunts jordans

Amb un retard notable (començo a dubtar de la sostenibilitat d'aquest blog), comento el viatge familiar a Jordània. Us estalvio una crònica pormenoritzada del viatge, ni tampoc escriuré una mena de guia turística amb valoracions d'hotels. Simplement, uns apunts personals.

- En primer lloc, el que tothom preguntava: tranquilitat total al país. Si s'estava forjant alguna mena de revolució popular a l'estil de Tunis o Egipte, la veritat és que nosaltres no ho vam notar. Fotografies del rei per tot arreu, fos per obligació o per devoció. Val a dir que, essent un país sense recursos naturals i amb una població que en les darreres dècades s'ha duplicat per l'entrada de refugiats palestins i iraquians, té menys índex d'atur que el nostre.

- Com a destinació turística, ideal: comoditat raonable, amabilitat i bon tracte de part dels jordans, menjar excel·lent, fàcil de moure's en anglès, cap sensació d'inseguretat... La veritat és que la sensació és d'un país al què un pot viatjar pel seu compte tranquilament.

- Des d'aquesta perspectiva, el viatge que vam fer nosaltres va ser un pèl massa organitzat, massa per turistes, massa d'anar de monument a monument sense veure el suficient del país real. En un viatge organitzat no viatges: et viatgen!

- Petra és una destinació d'aquelles que val la pena per ella mateixa. Però hi ha força més per veure, i vam marxar amb la sensació que encara n'hi havia més.

Surant al Mar Mort, en actitud clarament "des del sofà".


- L'exploració de les televisions àrabs als hotels va deixar-nos algunes sorpreses: aparentment, gran afició per les pel·lícules i sèries d'acció americanes, en combinació amb comèdies que semblaven l'equivalent local a Pajares i Esteso (sense "destape", és clar). Ah, i Paco Buyo fent de comentarista del Barça-Almería en una televisió àrab!

- I l'apunt musical. Pel que fa a l'escena local, predomini de les cançonetes d'aires tradicionals sobre bases electròniques, amb lletres presumiblement romàntiques segons es desprenia dels videoclips horteres i els pòsters a les botigues (recordo especialment un que era clavat-clavat a Bustamante). Penetració de la música occidental? Aparentment, mínima. I força sui generis. En la botiga de discos (i de DVDs pirates!) en què vaig veure una secció internacional més àmplia, bàsicament hi havia Julio Iglesias (i Enrique), Abba, Boney M, Spice Girls i Demis Roussos. I, com a gran aportació rock, Bryan Adams.

(Si voleu veure fotos del viatge, al meu facebook)

dilluns, 7 de febrer del 2011

Benvingut a casa

Diumenge al migdia arribo a casa després d'una setmana a Jordània. Des de la T1 del Prat agafo un bus fins a plaça Catalunya. Estic cansat, crec que tinc grip, vaig carregat amb la motxilla i fa, inesperadament, molta calor. Vaig fins a Urquinaona per agafar el metro cap a casa de Marta. En el moment de pujar al vagó, se m'avança una dona de mitjana edat, i, amb accent estranger, comença a preguntar cap a on va el tren. El problema és que bloqueja l'entrada i em deixa fora, sense poder pujar. Esticc cansat, estic de mala lluna i m'estic encabronant. "Senyora!", acabo migcridant. Finalment la dona -que aparentment s'havia equivocat de direcció-, se'n va i puc pujar al metro.

Un parell d'hores més tard me n'adono que no duc la cartera a la butxaca darrera dels meus pantalons, on sempre la porto. En un primer moment penso que la dec haver deixat en algun lloc, o que potser m'ha caigut. La busco. De sobte, recordo l'incident del metro. Recordo que, quan finalment va deixar-me pas, vaig mirar com sortia del vagó i, allà fora, hi havia una altra noia que no pujava al vagó.

Paradoxa: m'he passat una setmana en un país estranger, d'aquells que en diríem "en desenvolupament", amb una cultura i una religió molt diferent a la meva, sense tenir en cap moment la més mínima sensació d'inseguretat, i només un parell d'hores després d'aterrar a Catalunya em prenen la cartera. I, si voleu, arrodoneixo la paradoxa: m'han robat, segurament, unes estrangeres justament perquè devia fer pinta de turista.