... és bona vida: escoltar música, llegir, mirar un DVD... I ara, gràcies al portàtil, escriure una miqueta de tant en tant. Això sí, sense estressar-se.
M'estimo Spiderman. És el meu personatge de còmic favorit des que, ben petit, la meva mare em va donar a escollir entre un "tebeo" seu i un altre de Superman. No sé per què, però vaig escollir l'home aranya. I la vaig encertar! Dins el món dels superherois, la gràcia d'Spiderman és justament allò que no té de "super". Malgrat totes les capacitats sobrehumanes que té -al cap i a la fi, el va picar una aranya radioactiva-, a l'hora de la veritat és com qualsevol de nosaltres: n'hi ha prou amb tret o una ganivetada per matar-lo. Encara més, la vida de Peter Parker és un veritable desastre: passa de ser l'adolescent impopular del seu institut al jove amb problemes per arribar a final de mes. I, a sobre, fer d'Spiderman fa que perdi una nòvia rera altra (en algun cas, de forma literal). I, a més, l'ambientació de les seves aventures al Daily Bugle, amb JJ Jameson cridant "atureu les rotatives!", de ben segur que va influir decisivament en la meva vocació de periodista...
Spiderman en versió Romita Jr
Em cansen els U2. A veure, no és tant que no siguin un bon grup com que em carrega l'adoració absolutament acrítica dels seus seguidors, convençuts que són la millor banda de rock del planeta, una fal·làcia gairebé tan gran (i tan sovint repetida) com que Mark Knopfler és un excel·lent guitarrista o que Joaquín Sabina és un poeta. No ajuda l'actitud messiànica de Bono, ni que tinguin un guitarrista que no té nom de persona sinó de cosa. I, musicalment, l'estil èpic que els caracteritza tampoc no és el meu rollo: els seus primers discos em semblen avorridíssims. En canvi m'agraden "Desire" i bona part de Rattle and Hum, que en realitat és U2 fent veure que són americans.
Abomino dels musicals. Especialment aquells que estan fets a base de sablejar el repertori d'un cantant o grup determinant, lligant-ho amb algun argument inconsistent. Odio especialment els números "col·lectius" en què un grup de deu o més individus sorgits de l'escola OT canten i ballen alhora o, pitjor, alternant-se frases. Entenc que el musical, diguem-ne, clàssic, va tenir un sentit i un valor artístic, però, senyors, que té a veure això amb "Hoy no me puedo levantar"?
Dit això, comprendreu que m'hagi posat a tremolar en confirmar-se la notícia que a Broadway s'ha començat a treballar en la producció d'un musical sobre Spiderman, amb llibret de Bono i The Edge -el guitarrista amb nom de cosa-!!!! Senyor, per què m'heu abandonat? La notícia, certament, és per posar-se a tremolar, una mena de doble malson (un musical d'Spiderman? cançons d'U2 sobre Spiderman?) que sobretot planteja una gran pregunta: calia? Que no estàvem bé com estàvem?
En treurem alguna cosa bona, d'aquest petó?
Entenc que, si més no, es tracta d'un repertori creat expressament per l'ocasió (només ens faltava Spiderman cantant l'himne-peñazo "I still haven't found what I'm looking for"), i reconec que els U2 han demostrat ja abans la seva capacitat per aquesta mena d'encàrrecs, per exemple composant bones cançons per Roy Orbison o Nancy Sinatra. Però no em tranquilitzen les primeres declaracions sobre el tema que llegeixo a Bono, en què assegura que "el nostre Peter Parker s'assembla més a Kurt Cobain que al personatge que han creat a les pel·lícules". Spider-Cobain? Glups!
L'agost és, sobretot, passar molta calor, que t'obliga a fotre't dues o tres dutxes diàries. Agost és no poder treballar gaire, perquè no trobes interlocutors i els que trobes encara tenen menys ganes de treballar que tú. Agost és menjar una paella amb amics a la platja Llarga, i després banyar-te i córrer les ones, imaginant-te, un altre cop, que Tarragona és a Califòrnia. Agost és no poder dormir a les nits. Agost és fer tertúlia amb els col·legues a la plaça de la Font, fins que et fan fora. Agost és, com sempre, descobrir nova-vella música: The Rain Parade, on estaveu amagats? Agost és aprofitar per mirar de recuperar temps perdut en vells projectes. Agost és, també, planificar un viatge a darrera hora amb massa condicionants: que sigui bo, bonic i barato, que no estigui ple de gent i que no li afecti la vaga de controladors aeris.
L'agost també serà vacances, i festes de Sant Magí, i festes de Gràcia. Serà, en un parell de dies, el festival de l'Associació de Músics de Tarragona, amb un nou emplaçament i amb un cartell de luxe: Love of Lesbian, Quimi Portet i, també de luxe, els amics de Z-30, La Perra Gorda, Febrero i Alberto Grima, entre d'altres. L'agost serà Miqui Puig punxant al Cós del Bou. L'agost seran castells de nou (espero) a la plaça de les Cols, que com tothom sap és la plaça més bonica del món casteller (i, a més, està a tocar de casa meva). L'agost serà, finalment, un viatge encara no concretat: hi haurà sorpresa de darrera hora? No sabem on, però sabem qui, i això és el que importa.
L'agost passa massa lent... o massa ràpid. I, quan s'hagi acabat, arribarà el setembre, que és millor.
Quan, el març de 2004, vaig passar unes horetes a Memphis, en ruta de costa a costa dels EUA -ah, aquells temps!-, tenia molt clares les prioritats. La primera, visitar Graceland, la casa d'Elvis, per motius culturals, friquis i sentimentals. No em va decebre, i la foto davant la tomba del Rei és una de les més preuades de la meva col·lecció. Però l'altra foto fonamental era a l'avinguda McLemore, davant un antic teatre reconvertit, a principis dels 60, en estudi de gravació i seu d'un dels segells discogràfics fonamentals de la dècada: Stax Records. Allà hi havien gravat, entre d'altres, Otis Redding, Sam & Dave, Booker T. & the MG's, Isaac Hayes i The Staple Singers, és a dir, una petita gran porció de la música popular negra. Ah, i Rufus Thomas!
El menda, davant les portes d'Stax
Tot i això, Stax és fascinant no només per la qualitat dels seus artistes, sinó per la història de l'empresa, creada per dos germans grans enmig d'un veïnat negre. En una de les ciutats més segregades racialment, a Stax treballaven conjuntament blancs i negres, artistes, músics, compositors, productors i oficinistes. Els veïns del barri van ser, en bona mesura, la "cantera" de la companyia, i la botiga de discos adjunta a l'estudi servia per detectar si una nova gravació funcionaria o no. Una companyia "artesanal" que arribaria a conquerir el món. Glups!
Aquesta història l'explica, magníficament, el documental Respect yourself. The Stax Records Story. Té la virtut que no només dóna veu als artistes, sinó també a la part empresarial de la companyia. És un documental estàndard: molt de material d'arxiu, testimonis a dojo... To bàsicament informatiu, però també capaç d'emocionar, per exemple, quan s'explica la mort d'Otis Redding, utilitzant com a fons la meravellosa interpretació d'"I've been loving you too long" al festival de Monterey. Només es troba a faltar més presència d'alguns dels pioners: per exemple, Carla Thomas; almenys tenim una gravació actual de William Bell cantant "You don't miss your water" acompanyant només de piano. Falten coses, segur (és Stax!), però no sobra gairebé res... Bé, no acabo de saber què hi pinta Bono, per allà, però només són uns 15 segons.
Otis a Monterey: fixeu-vos en els "Give it to me one more time" a partir del minut 2
A més, el documental s'ha editat en DVD acompanyat d'un segon disc que és tot un festí per l'Staxmaníac: un concert (gairebé) íntegre de la gira dels artistes de la companyia per Europa, el 1967. En concret, es tracta d'un concert a Oslo, davant una audiència que pràcticament no sabia res del soul de Memphis. I els noruecs, és clar, flipen. El set de Sam & Dave és especialment brutal. Tot i això, el show també és tot un tribut al talent de Booker T. & the MG's, la house band dels estudis Stax, que acompanyen als diferents artistes. Aquests quatre tipus (Booker T. a l'orgue, Steve Cropper a la guitarra, 'Duck' Dunn al baix i Al Jackson a la bateria) segurament van ser la veritable ànima d'Stax. Us deixo amb el seu immortal "Green onions".