Finalment, he votat aquella opció a la què, al llarg de la campanya, m'hi he vist encaminat, no tant per la campanya que han fet com per la campanya que han fet la resta. Miro d'explicar-me, i vull fer-ho ara que encara no se saben els resultats.
Va per endevant que jo penso que Catalunya és una nació (segons criteri renanià, no romàntic) i que per tant és subjecte de sobirania. Aquest és l'aspecte clau (més que la independència). Considero que el marc jurídico-polític espanyol nega aquesta sobirania, i per tant s'ha de canviar. Comparteixo el diagnòstic que, arran de la sentència de l'Estatut, va fer Ferran Mascarell -quan encara no havia fitxat per Mas-: Catalunya necessita un estat propi, que jugui a favor seu, i si l'Estat Espanyol no compleix aquesta funció, caldrà crear-ne un altre. Matís: un estat propi no equival exactament a independència. Per això vaig ser dels que vaig votar "Sí - No" el 9N.
No sóc, per tant, independentista, tot i que la idea de la independència tampoc no em fa por ni em genera rebuig. En tot cas, per mi la independència seria un mitjà i no una finalitat.
No estic massa content amb la manera com s'està resolent el contenciós. No m'agraden aquestes eleccions, ni tampoc el plantejament agònic (tot o res) que se n'ha fet. Hagués preferit més diàleg, més polític per part dels polítics i menys parcantisme.
Però, m'agradi o no, les eleccions han arribat, el marc plebiscitari s'ha imposat, i el resultat només admet dues lectures: sí o no. Si l'objectiu és que Catalunya sigui sobirana, l'única opció possible és el vot pel "Sí" clar. Hi ha opcions més matisades, però aquestes eleccions no van de matisos. Ep, i ja he dit que a mi no m'agrada.
La CUP tenen a favor la seva honestedat democràtica: diuen que no n'hi ha prou amb guanyar en escons, que cal guanyar en vots (totalment d'acord), i diuen clarament què creuen que cal fer en cas de victòria. El problema és que no estic d'acord amb el que volen fer, que bàsicament és tirar pel dret (DUI). Jo no vull tirar pel dret, i a més crec que seria un error. A mi no em fa por la independència, però sí em fa por un procés cap a la independència amb presses, mal gestionat i sense totes les garanties.
Junts Pel Sí diuen que n'hi ha prou amb escons, tot i que estic segur que saben perfectament que això no serà suficient a nivell internacional. I fixen un full de ruta més complex i més ambigu, però que en teoria ens porta a la independència en divuit mesos. Dubto que ells tampoc es creguin això, entre d'altres coses perquè hi ha molts factors incontrolables. Em temo que, un cop més, el que es digui en campanya no serà exactament el mateix que es dirà després. De fet, m'ho temo i al mateix temps hi confio. Al cap i a la fi, si apel·lem al pragmatisme de la Unió Europea nosaltres també hem de ser pragmàtics. Paciència i anar avançant amb precaució. Algú dirà que això és "peix al cove". No és la política "peix al cove"?
Per tant, he votat a Junts pel Sí, valorant l'esforç de fer una llista plural i perquè penso que és el millor vot per reforçar la sobirania catalana i provocar uns canvis d'estatus necessaris (que poden dur o no a la independència). Ho he fet, al mateix temps, lamentant que no hagin estat més sincers quant a la complexitat real del procés i amb la sensació que han prioritzat la mobilització del vot convençut per davant del realisme.
Així he votat amb un punt d'il·lusió, esperant que sigui un pas cap a millor, però també un punt de preocupació, perquè tot plegat no és cap broma, la situació és molt complexa (molt més del que bona part de la gent creu, em temo) i caldrà molta inteligència per gestionar el futur. I també amb un punt de tristor, perquè no haguem estat tots plegats capaços de resoldre-ho d'una altra manera.
diumenge, 27 de setembre del 2015
Un vot complex
dijous, 24 de setembre del 2015
Diari de campanya (II)
16 de setembre
- Les xarxes bullen amb el vídeo de campanya de la CUP, sobretot en comparació amb el de Junts pel Sí, que és extremadament carrincló i ni tan sols ha sabut véncer la temptació d'incloure la metàfora de la pinya. N'hi ha que diuen que els recorda als anuncis estiuencs de la Damm, però jo no hi estic gens d'acord: com que, entre d'altres coses, se'ls ha anat la mà a l'hora d'incloure la multiculturalitat com a ingredient, resulta molt més San Miguel o Coca Cola.
- El de la CUP és intel·ligent i divertit. S'hi nota la mà de Metromuster, la productora responsable de Ciutat Morta, que es caracteritza per una factura audiovisual de qualitat que fuig de l'estètica "guerrillera". Això sí, no poden evitar condensar en un plànol -quan Anna Gabriel atèn la trucada de Quim Arrufat- bona part de l'estètica CUP més, diguem-ne, tronada: del serrell jarratxo al tirador de cervesa passant per la bandera dels Euskal Presoak i els distintius de la Vila de Gràcia. Dedicat a Salvador Sostres.
17 setembre
- El Fet a Tarragona acull aquests dies un diàleg civilitzat entre Joan Miquel Carrillo, membre de Societat Cívica Catalana, i Jordi Jaria i Manzano, professor de Dret Constitucional de la URV. El Jordi és, a més, amic, de manera que no és estrany que sigui el meu constitucionalista de capçalera des dels temps del referèndum de la Constitució Europea. I, com és habitual, el seu text inclou un paràgraf d'altíssima densitat: "Parteixo, en qualsevol cas, de que la secessió en cap cas serà ni ‘express’, ni ‘low-cost’. Més aviat considero que és un camí complicat, en el qual tant els catalans, com els espanyols, com el conjunt dels europeus haurien d’afrontar problemes certament rellevants. Dit això, en ocasions, és necessari sortir de la zona de confort per obrir noves possibilitats en el desenvolupament tant personal com col·lectiu. Entenc, per motius que no puc desplegar aquí, que la zona de confort, pel que fa a Catalunya, condueix a una progressiva marginalitat política, un ofec econòmic i una banalització cultural. En conseqüència,crec que ha arribat el moment d’abandonar-la."
- Miro el debat de 8TV. Descobreixo amb sorpresa que el candidat que em cau més simpàtic és Miquel Iceta, potser perquè fa la sensació que s'ho està passant molt bé. N'hi ha que li han criticat a Iceta aquesta actitud, expressada en els famosos balls. Jo li agraeixo, justament, que desdramatitzi tot plegat. Arrimadas em sembla molt fluixa, amb un únic argument ("és clar que hi ha coses que s'han de canviar a Espanya, però fem-ho junts") i clarament teledirigida en els seus atacs obsessius a Rabell. Romeva s'equivoca en la seva intervenció final, que arrenca amb un "hem sortit al carrer durant quatre anys". Com si no vulgués o necessités els vots dels qui no hem anat a les manis de l'Onze de Setembre.
18 de setembre
- José Antonio Zarzalejos em sembla un dels millors exponents del nacionalisme conservador intel·ligent (que, per suposat, existeix). Ja fa anys li vaig llegir un article en el què per mi l'encertava plenament: venia a dir que si Espanya volia conservar a Catalunya havia d'assumir que era el seu Quebec. És a dir, que Espanya s'havia de transformar en funció d'aquesta realitat, tal i com havia fet el Canadà. Es nota, però, que li dol la seva ànima espanyola i en els darrers mesos cada cop ha estat més crític (i menys empàtic) amb el sobiranisme català. Tot i això, avui li llegeixo un article en què assenyala que, fins i tot en el cas que el "sí" perdi, l'única solució passa per una negociació política que implicarà, per part de l'Estat, concessions, defugint el que ell mateix anomena "fascinació pel conflicte" que definiria la cultura política espanyola.
20 de setembre
- Després d'una diada del primer diumenge de festes de Santa Tecla amb registres històrics però massa llenya, el Xavier Capdevila se'ns afegeix a dinar. El Capde, exjefe i malgrat tot amic, és el més interessat a parlar de l'actualitat política i no té inconvenient a repassar la seva trajectòria personal: és dels que, aparentment, ha passat del federalisme a l'independentisme, però considera que en realitat no és ell qui s'ha mogut. I planteja que un escenari de futur possible per a Catalunya seria un estatus similar al de Puerto Rico.
- A la nit enganxo el debat de TV3 una mica començat. Més esvalotat que el de 8Tv, em sorprenen gratament els comentaris més o menys impertinents de Mònica Terribas (no he vist el discurs inicial, que a alguns no ha agradat). Realment s'ha de ser valenta per adoptar aquest to en un debat en una televisió pública, però crec que l'audiència sortim guanyant. Recordeu aquells cara a cara encarcaradíssims moderats per Manuel Campo Vidal?
- Com a entreteniment funciona, però el debat potser és fins i tot menys aclaridor que el primer. Arrimadas i Albiol repeteixen exactament el que ja ens havien dit. Espadaler s'esforça a llençar propostes que ningú té interès a debatre. Baños, això sí, s'ho passa bé i ens ho fa passar bé. I Romeva... diria que no és tan bo com ens l'havien pintat, o si més no en aquesta mena de debats.
- I una darrera reflexió: veient com els candidats mantenen les formes, intercanvien bromes i fins i tot, en més d'un moment, exhibeixen un cert bon rotllo... té sentit parlar de fractura social? O és que el que en parlen són uns cínics?
- De la mateixa manera que havia criticat l'espot de campanya de Junts pel Sí, a les pauses del debat em sorpren un nou anunci de la coalició que em sembla infinitament més potent. El protagonitzen Ignasi Riera, Maria Badia i altres exPSC i exICV (a més de Lluís Llach, que no acabo de veure què hi pinta) i és potent perquè és una OPA hostil a aquests partits i posa en valor el principal mèrit de la llista -la transversalitat-.
22 de setembre
- De tot el debat independentista, el tema d'on anirien a parar el Barça i la resta d'equips catalans de futbol em sembla una derivada que té un cert morbo però molt secundària. Que es faci servir aquest tema com a argument suposadament seriós em sembla un insult. I el colmo és el que diu Miguel Cardenal: jo, que no sóc independentista, signo ja que el Barça sigui com l'Ajax si a canvi Catalunya és com Holanda. Gràcies.
- Aquests dies estic llegint molt, moltíssim, sobre les pròximes eleccions. Articles de signe i intenció diferent, i en la majoria hi trobes algun element interessant. Ara bé, crec que aquest d'avui de l'exconseller Antoni Castells a La Vanguardia és el primer que puc subscriure d'inici a final i que l'encerta, al meu parer, en l'anàlisi de com hi hem arribat, de què ens juguem, de quin és el resultat menys dolent possible, i de com s'haurà de gestionar cas que es doni. I ho fa, a més, sense entrar en desqualificacions i retrets, i sense esmentar noms propis (perquè aquestes eleccions no van d'això). L'exdirigent del PSC comença deixant clar que les eleccions es plantegen en uns termes que per ell no són els desitjables. Tot i això, diu, "arribats a aquest punt, sembla clar que tot el que no sigui una victòria clara, contundent, inequívoca de les formacions que propugnen el sí, significaria un retrocés important per les posicions de tots els que pensem que cal canviar de dalt a baix les relacions de Catalunya amb l'Estat (cosa que comprèn diferents alternatives, incloent, és clar, la independència)". Cas que hi hagi victòria del "sí", recomposició del catalanisme entorn una majoria social encara més àmplia i negociació partint de la base que s'ha superat el marc anterior però sense accions unilaterals. Desafortunadament no tinc enllaç "lliure" a l'article original, però aquí en teniu un bon resum.
24 de setembre
- En una línia similar, Josep Ramoneda (independentisme intel·ligent) escriu avui a El País: "El bloc independentista ha de ser conscient de la relació de forces. Ha de saber que no disposa de capacitat legal coercitiva suficient per imposar una ruptura unilateral." Ahir a l'Ara (ho vaig llegir en paper) anava encara més lluny i suggeria que l'independentisme reconegués aquesta "debilitat" obertament, justament per sumar vots d'aquells que poden tenir por d'una DUI.
- Pallassada al balcó de l'ajuntament de Barcelona, propiciada per Alfred Bosch. Recullo i subscric les paraules del mataroní Cugat Comas a facebook, que va més enllà d'aquesta anècdota per lamentar la contaminació partidista en la cultura popular i festiva: "Segueixo astorat amb el darrer fascicle de la Catalunya en caricatura d'avui a la Plaça de Sant Jaume, i em segueix fent vergonya. Com en tants altres àmbits, fins que no ha passat a Barcelona és com si no hagués existit abans aquest "bandererisme". I si en fa! La cultura popular i les festes han de ser representatives i integradores, per tant plurals i no particulars, perquè són de tots. Esbiaixar la naturalesa integradora que tenen de per sí les institucions, les seves seus i els seus representants és justament tot el contrari, per tant quan esgrimim un símbol parcial (de part) s'infligeix el principi de representació que permet a electes ser en un balcó. Que aquestes alçades l'estira i arronsa polític, en el penúltim dia de campanya, s'escenifiqui així retrata els protagonistes. I és avui i són tantes altres festes i expressions que, per mesurar els atributs de cada part, s'han convertit en audímetres d'aquesta estranya capacitat que té el país de ser caricaturesc i precisament en un moment com ara d'un gran tuf provincià. I acabo. Per als devots d'uns i altres: Que us vagi bé el partit. Però jugueu-lo on toca i deixeu-nos tranquils a la resta."
dimecres, 16 de setembre del 2015
Diari de campanya (I)
Tot i que aquest és un blog bàsicament frívol, de tant en tant em permeto també parlar de qüestions serioses (o no) com la política (generalment sota l'etiqueta de res publica). En el moment en què ens trobem, davant unes eleccions d'enorme importància (tot i que és probable que no acabin tant decisives com es diu), tot debat públic sobre les mateixes em sembla poc, especialment quan més que debat el que tenim ara mateix és propaganda, sovint barroera. Per tant, he decidit contribuir al debat i aportar més confusió o més llum, això ja es veurà. Sí, és cert que bàsicament debatré jo amb mi mateix, però donat que encara no tinc vot definit al 100%, pot tenir un cert interès. Si aquest autodebat m'ajuda a definir el meu propi vot, ja haurà servit d'alguna cosa.
Això sí, com que no em veig amb cor de fer un text magistral i definitiu (no tindria sentit si la meva opinió pot canviar demà), aposto per la fòrmula de petits apunts que vaig prenent sobre la marxa, i que en alguns casos ja he avançat per facebook... Avui, el primer lliurament.
9 de setembre
- Una conversa de facebook –part pública, part privada- amb amics delimita perfectament el dilema en què ens trobem els que no tenim el vot predeterminat. D’una banda, tenint en compte que no arriba cap proposta concreta, creïble i suficient en la línia Tercera Via, hi ha qui opina que l’única opció és el vot independentista, ja que és l’únic que pot portar a unes reformes que són clarament necessàries. De l’altra, hi ha la por a que el vot independentista desemboqui, en funció del resultat, en
una DUI que seria un frau democràtic, un error estratègic i un pas cap a vés a saber on. I aquest dilema del mal menor segurament marcarà tota la campanya pels cagadubtes.
- M'interesso per l'acte de presentació d'una associació anomenada La Tercera Via a Madrid. Llegides les cròniques corresponents, però, constato que: a) continuem igual, sense cap proposta concreta més enllà d'una crida genèrica al diàleg; b) l'acte va servir perquè Felipe González es desdigués de la matisació a la seva famosa carta (tornem al punt de partida); i c) hi van assistir personatges tan poc creïbles com a representants de la tercera via com Francesc de Carreras... Molt decebedor.
- M'ha agradat llegir l'entrevista a Antonio Baños -que em sembla un cupaire bastant atípic- a "Crític". Molt interessant sobretot com separa la qüestió política de la qüestió identitària, ell que es defineix com un català de veritat, "dels que no tenen cap avi català": "Jo penso en castellà, veig una continuïtat cultural espanyola o fins i tot del sud d’Europa. El que no vull és pertànyer a l’Estat espanyol. Però Espanya és intrencable. Les famílies, els amics, el ‘pueblo’, les tapes, el cinema, la literatura és impossible de trencar. El que volem trencar és l’Estat."
10 de setembre
- Ja ho he dit en alguna ocasió: m'agrada molt més el discurs de Jordi Sànchez, nou president de l'ANC, que el de la Carme Forcadell. Aquesta entrevista m'ho confirma.
- Sopar amb els amics de l’EGB, amb els que he recuperat el contacte recentment. Apareix el tema, inevitablement. Hi ha discussió i disparitat d’opinions, però, a diferència del que diuen Fernández-Díaz i altres, no hi ha tensió ni crispació. Només un intercanvi d’arguments racionals bastant civilitzat. En general, un punt d’escepticisme: ningú no creu en solucions màgiques, la qual cosa em reconforta. I trencant tòpics, qui argumenta més clarament en favor del “sí” és qui, pel seu origen, alguns pensarien que hauria de votar “no”.
11 de setembre
- Com els darrers anys, la meva manera de celebrar l’Onze de Setembre és assistir a la diada castellera al Pla de la Seu. Tretze castells i dos grans pilars en 90 minuts demostren que, com li va dir Bosch a Colau, “sí se puede, pero (sovint) no se quiere”. (I perdoneu per la falca castellera, però està bé recordar a alguns que no només es fan castells als actes indepes.)
- No he anat a cap de les macromanifestacions de l’ANC. Volia anar a la de l’Estatut, el 2010, però compromisos “semiprofessionals” m’ho van impedir. La del 2012 em va agafar a Ghana; no sé si hi hagués anat perquè la veritat és que em va agafar una mica per sorpresa. La del 2013 la vaig mirar per la tele. La de l’any passat vaig ser-hi sense, estrictament, participar-hi: era a Barcelona i vaig baixar a la Diagonal per veure-ho in situ (tendeixo a ser més observador que actor). La meva no participació s’explica no només pels meus dubtes entorn la qüestió de fons, sinó també perquè les manis aquestes em produeixen sentiments contradictoris: d’una banda és impossible no reconèixer-ne la dimensió històrica i la lliçó de civisme que suposen; de l’altra, em sento molt poc identificat amb tota la parafernàlia “indepe” (estelades, barretines, etc.) i, sobretot, em produeix una peresa notable la dimensió performance. Com dirà un col·lega, "volem ser independents, no un esplai".
- Aquest 2015 a més s'afegeix el factor eleccions. Penso que el que toca ara és votar i deixar-se de fer manis. De fet, penso que l'ANC i companyia s'equivoquen, que molta gent pensarà el mateix que jo i es quedarà a casa. A les 17:00 és obvi que qui s'ha equivocat en el pronòstic sóc jo.
12 de setembre
- Hi ha debats que són absurds. La Via Lliure ha estat un acte electoral? És obvi que sí, i negar-ho no té sentit, per molt que no s'hagi demanat el vot explícitament per una candidatura. Ara bé, veig que n'hi ha molts que diuen que la Diada d'ahir va ser "la més trista" perquè "ha deixat de ser la Diada de tots per ser només d'una part". Això és una solemne tonteria. La Diada cadascú la celebra com vol o com sap. Jo no hi vaig anar a la Via Lliure a consciència, però que molts altres conciutadans hi anessin ni m'ofén ni fa que senti que m'han robat res. Al cap i a la fi, la Via Lliure és un acte privat; massiu però privat.
13 de setembre
- Entrevista d'Ana Pastor a Mas. Fluixeta. Ja fa temps que penso que la Pastor està molt sobrevalorada. És agressiva però no en treu res, la qual cosa la converteix simplement en irritant. Per no canviar de cadena, l'Évole, amb un estil diametralment oposat, deixa opció als entrevistats a explicar les seves raons i al mateix temps pot posar-los contra les cordes. Malgrat el gest de "cedir" una hora en prime time a l'independentisme, el fet de preguntar pels inconvenients de la independència però no pels avantatges "perquè seria propaganda" deixa clar que l'objectiu de l'entrevista no és entendre res sinó simplement desacreditar. Ara, el Mas la caga quan se li escapa que el referèndum d'Escòcia "el van perdre els escocessos", com si els que van votar "no" a la independència no en fossin, d'escocessos. Algun dia n'hem de parlar, d'això d'Escòcia.
14 de setembre
- Avui em demano què se n'ha fet d'un parell de personatges amb afany de protagonisme que, podríem dir, són danys col·laterals del procés. El primer és la Teresa Forcades: se'ns va informar amb tota mena de detalls que deixava el content per fer al salt a la política, i després... res. Segur que benintencionada, queda clar que es va precipitar a postul·lar-se com a candidata si ningú no li havia demanat.
- L'altre és el notari Alfons López Tena, que sempre m'ha semblat un "notes" considerable. Trobo un parell d'entrevistes que circulen pel ciberespai amb la seva anàlisi de la situació actual i flipo. La seva tesi, resumida, és que pels catalans la independència és una mena de pulsió sexual que, en el fons, no volen satisfer mai. La cosa té la seva gràcia i fins i tot el seu interès, però el López Tena la porta fins a l'extrem desbarrant que dóna gust. I, si ens posem psicoanalítics, no és fàcil intuir què és el que pensa en el fons: "Jo era l'únic independentista autèntic / Catalunya no m'ha donat suport / Ergo Catalunya no vol ser independent i no ho serà." Patètic!
- I una altra cosa: torno a veure com col·legues indepes pengen a facebook la foto dels diputats de la Lliga Nord amb la samarreta de l'estelada, ignorant (o obviant) que a) la foto és antiga; i b) són un aliat més que dubtós per la "revolució dels somriures". És només un exemple més del que veiem aquests dies a les xarxes: gent penjant fakes, mentides i/o "notícies" de fa anys sense aturar-se a mirar exactament què està penjant.
15 de setembre
- L'amic borinot Roger Vilalta em demana a facebook que faci opini sobre els pronòstics sobre els resultats, i en concret, arran d'un reportatge de La Vanguardia, sobre la teoria força estesa que la majoria del "Sí" desapareixerà si hi ha mobilització del vot metropolità habitualment abstencionista a les autonòmiques. Jo ara mateix veig tants factors incontrolables en joc que qualsevol resultat em sembla possible, inclosa la possibilitat que les enquestes l'encertin. Per exemple, en el meu entorn més immediat vaig molta diversitat de criteri (i de vot), que a més no encaixa ni molt menys amb les visions des del prejudici "etnicista".
- Una dada que em resulta curiosa és que sovint es dóna per fet que el "Sí" va tocar sostre amb l'1,8 milions de vots del 9N. En aquest sentit, els 200.000 vots del "Sí-No" s'assignen directament al "No", però jo no ho tinc tan clar perquè jo era un d'ells i no descarto votar ara "Sí" (el meu vot continua sent "Sí-No", però aquesta opció ara no existeix), i com jo suposo que n'hi ha uns quants més. Partint de la base que la campanya d'uns i altres és només per a convençuts, no descarto que als indecisos (o a alguns) això ens acabi portant al "Sí". Amb totes les limitacions i incògnites que es vulguin, el cert és que el missatge d'aquest bàndol és en positiu i en definitiva, paradoxalment, aquests són els que diuen que "sí es pot". A l'altra banda només hi ha por i missatges del tipus "no es pot fer", "no us en sortireu", "no hi ha collons", "no teniu ni idea del que esteu fent" (per no parlar d'altres discursos encara més crus o insultants)... I suposo que n'hi ha molts que quan ens apreten amb que allò no ho podem fer, ens vénen ganes de demostrar que sí, ni que sigui per portar la contrària.
- En canvi, la dimensió "agònica" de les eleccions ("ara o mai", "el vot de la teva vida") que promou el bàndol independentista pot ser el que acabi donant més vots al "no". D'una banda, perquè mobilitzi l'esmentat votant abstencionista en unes autonòmiques normals. Però, sobretot, perquè gent que pot simpatitzar amb el "sí" -i que fins i tot s'hi hagi mobilitzat- s'ho repensi perquè, justament, ara va de bo, i per tant cal filar prim amb les conseqüències del vot. Davant l'abisme, molts poden pensar que no val la pena córrer riscos.
Això sí, com que no em veig amb cor de fer un text magistral i definitiu (no tindria sentit si la meva opinió pot canviar demà), aposto per la fòrmula de petits apunts que vaig prenent sobre la marxa, i que en alguns casos ja he avançat per facebook... Avui, el primer lliurament.
9 de setembre
- Una conversa de facebook –part pública, part privada- amb amics delimita perfectament el dilema en què ens trobem els que no tenim el vot predeterminat. D’una banda, tenint en compte que no arriba cap proposta concreta, creïble i suficient en la línia Tercera Via, hi ha qui opina que l’única opció és el vot independentista, ja que és l’únic que pot portar a unes reformes que són clarament necessàries. De l’altra, hi ha la por a que el vot independentista desemboqui, en funció del resultat, en
una DUI que seria un frau democràtic, un error estratègic i un pas cap a vés a saber on. I aquest dilema del mal menor segurament marcarà tota la campanya pels cagadubtes.
- M'interesso per l'acte de presentació d'una associació anomenada La Tercera Via a Madrid. Llegides les cròniques corresponents, però, constato que: a) continuem igual, sense cap proposta concreta més enllà d'una crida genèrica al diàleg; b) l'acte va servir perquè Felipe González es desdigués de la matisació a la seva famosa carta (tornem al punt de partida); i c) hi van assistir personatges tan poc creïbles com a representants de la tercera via com Francesc de Carreras... Molt decebedor.
- M'ha agradat llegir l'entrevista a Antonio Baños -que em sembla un cupaire bastant atípic- a "Crític". Molt interessant sobretot com separa la qüestió política de la qüestió identitària, ell que es defineix com un català de veritat, "dels que no tenen cap avi català": "Jo penso en castellà, veig una continuïtat cultural espanyola o fins i tot del sud d’Europa. El que no vull és pertànyer a l’Estat espanyol. Però Espanya és intrencable. Les famílies, els amics, el ‘pueblo’, les tapes, el cinema, la literatura és impossible de trencar. El que volem trencar és l’Estat."
10 de setembre
- Ja ho he dit en alguna ocasió: m'agrada molt més el discurs de Jordi Sànchez, nou president de l'ANC, que el de la Carme Forcadell. Aquesta entrevista m'ho confirma.
- Sopar amb els amics de l’EGB, amb els que he recuperat el contacte recentment. Apareix el tema, inevitablement. Hi ha discussió i disparitat d’opinions, però, a diferència del que diuen Fernández-Díaz i altres, no hi ha tensió ni crispació. Només un intercanvi d’arguments racionals bastant civilitzat. En general, un punt d’escepticisme: ningú no creu en solucions màgiques, la qual cosa em reconforta. I trencant tòpics, qui argumenta més clarament en favor del “sí” és qui, pel seu origen, alguns pensarien que hauria de votar “no”.
11 de setembre
- Com els darrers anys, la meva manera de celebrar l’Onze de Setembre és assistir a la diada castellera al Pla de la Seu. Tretze castells i dos grans pilars en 90 minuts demostren que, com li va dir Bosch a Colau, “sí se puede, pero (sovint) no se quiere”. (I perdoneu per la falca castellera, però està bé recordar a alguns que no només es fan castells als actes indepes.)
- No he anat a cap de les macromanifestacions de l’ANC. Volia anar a la de l’Estatut, el 2010, però compromisos “semiprofessionals” m’ho van impedir. La del 2012 em va agafar a Ghana; no sé si hi hagués anat perquè la veritat és que em va agafar una mica per sorpresa. La del 2013 la vaig mirar per la tele. La de l’any passat vaig ser-hi sense, estrictament, participar-hi: era a Barcelona i vaig baixar a la Diagonal per veure-ho in situ (tendeixo a ser més observador que actor). La meva no participació s’explica no només pels meus dubtes entorn la qüestió de fons, sinó també perquè les manis aquestes em produeixen sentiments contradictoris: d’una banda és impossible no reconèixer-ne la dimensió històrica i la lliçó de civisme que suposen; de l’altra, em sento molt poc identificat amb tota la parafernàlia “indepe” (estelades, barretines, etc.) i, sobretot, em produeix una peresa notable la dimensió performance. Com dirà un col·lega, "volem ser independents, no un esplai".
- Aquest 2015 a més s'afegeix el factor eleccions. Penso que el que toca ara és votar i deixar-se de fer manis. De fet, penso que l'ANC i companyia s'equivoquen, que molta gent pensarà el mateix que jo i es quedarà a casa. A les 17:00 és obvi que qui s'ha equivocat en el pronòstic sóc jo.
La gent no es va quedar a casa. Foto: David Airob / La Vanguardia
12 de setembre
- Hi ha debats que són absurds. La Via Lliure ha estat un acte electoral? És obvi que sí, i negar-ho no té sentit, per molt que no s'hagi demanat el vot explícitament per una candidatura. Ara bé, veig que n'hi ha molts que diuen que la Diada d'ahir va ser "la més trista" perquè "ha deixat de ser la Diada de tots per ser només d'una part". Això és una solemne tonteria. La Diada cadascú la celebra com vol o com sap. Jo no hi vaig anar a la Via Lliure a consciència, però que molts altres conciutadans hi anessin ni m'ofén ni fa que senti que m'han robat res. Al cap i a la fi, la Via Lliure és un acte privat; massiu però privat.
13 de setembre
- Entrevista d'Ana Pastor a Mas. Fluixeta. Ja fa temps que penso que la Pastor està molt sobrevalorada. És agressiva però no en treu res, la qual cosa la converteix simplement en irritant. Per no canviar de cadena, l'Évole, amb un estil diametralment oposat, deixa opció als entrevistats a explicar les seves raons i al mateix temps pot posar-los contra les cordes. Malgrat el gest de "cedir" una hora en prime time a l'independentisme, el fet de preguntar pels inconvenients de la independència però no pels avantatges "perquè seria propaganda" deixa clar que l'objectiu de l'entrevista no és entendre res sinó simplement desacreditar. Ara, el Mas la caga quan se li escapa que el referèndum d'Escòcia "el van perdre els escocessos", com si els que van votar "no" a la independència no en fossin, d'escocessos. Algun dia n'hem de parlar, d'això d'Escòcia.
14 de setembre
- Avui em demano què se n'ha fet d'un parell de personatges amb afany de protagonisme que, podríem dir, són danys col·laterals del procés. El primer és la Teresa Forcades: se'ns va informar amb tota mena de detalls que deixava el content per fer al salt a la política, i després... res. Segur que benintencionada, queda clar que es va precipitar a postul·lar-se com a candidata si ningú no li havia demanat.
- L'altre és el notari Alfons López Tena, que sempre m'ha semblat un "notes" considerable. Trobo un parell d'entrevistes que circulen pel ciberespai amb la seva anàlisi de la situació actual i flipo. La seva tesi, resumida, és que pels catalans la independència és una mena de pulsió sexual que, en el fons, no volen satisfer mai. La cosa té la seva gràcia i fins i tot el seu interès, però el López Tena la porta fins a l'extrem desbarrant que dóna gust. I, si ens posem psicoanalítics, no és fàcil intuir què és el que pensa en el fons: "Jo era l'únic independentista autèntic / Catalunya no m'ha donat suport / Ergo Catalunya no vol ser independent i no ho serà." Patètic!
- I una altra cosa: torno a veure com col·legues indepes pengen a facebook la foto dels diputats de la Lliga Nord amb la samarreta de l'estelada, ignorant (o obviant) que a) la foto és antiga; i b) són un aliat més que dubtós per la "revolució dels somriures". És només un exemple més del que veiem aquests dies a les xarxes: gent penjant fakes, mentides i/o "notícies" de fa anys sense aturar-se a mirar exactament què està penjant.
15 de setembre
- L'amic borinot Roger Vilalta em demana a facebook que faci opini sobre els pronòstics sobre els resultats, i en concret, arran d'un reportatge de La Vanguardia, sobre la teoria força estesa que la majoria del "Sí" desapareixerà si hi ha mobilització del vot metropolità habitualment abstencionista a les autonòmiques. Jo ara mateix veig tants factors incontrolables en joc que qualsevol resultat em sembla possible, inclosa la possibilitat que les enquestes l'encertin. Per exemple, en el meu entorn més immediat vaig molta diversitat de criteri (i de vot), que a més no encaixa ni molt menys amb les visions des del prejudici "etnicista".
- Una dada que em resulta curiosa és que sovint es dóna per fet que el "Sí" va tocar sostre amb l'1,8 milions de vots del 9N. En aquest sentit, els 200.000 vots del "Sí-No" s'assignen directament al "No", però jo no ho tinc tan clar perquè jo era un d'ells i no descarto votar ara "Sí" (el meu vot continua sent "Sí-No", però aquesta opció ara no existeix), i com jo suposo que n'hi ha uns quants més. Partint de la base que la campanya d'uns i altres és només per a convençuts, no descarto que als indecisos (o a alguns) això ens acabi portant al "Sí". Amb totes les limitacions i incògnites que es vulguin, el cert és que el missatge d'aquest bàndol és en positiu i en definitiva, paradoxalment, aquests són els que diuen que "sí es pot". A l'altra banda només hi ha por i missatges del tipus "no es pot fer", "no us en sortireu", "no hi ha collons", "no teniu ni idea del que esteu fent" (per no parlar d'altres discursos encara més crus o insultants)... I suposo que n'hi ha molts que quan ens apreten amb que allò no ho podem fer, ens vénen ganes de demostrar que sí, ni que sigui per portar la contrària.
- En canvi, la dimensió "agònica" de les eleccions ("ara o mai", "el vot de la teva vida") que promou el bàndol independentista pot ser el que acabi donant més vots al "no". D'una banda, perquè mobilitzi l'esmentat votant abstencionista en unes autonòmiques normals. Però, sobretot, perquè gent que pot simpatitzar amb el "sí" -i que fins i tot s'hi hagi mobilitzat- s'ho repensi perquè, justament, ara va de bo, i per tant cal filar prim amb les conseqüències del vot. Davant l'abisme, molts poden pensar que no val la pena córrer riscos.
dilluns, 14 de setembre del 2015
Més interpretació, més periodisme
Sens dubte, el món casteller viu actualment el millor moment en més de 200 anys d’història: l’alt nivell de les colles, l’expansió arreu del país, la popularitat i acceptació entre la població catalana i el reconeixement de la Unesco, entre d’altres, en són expressió. Val la pena preguntar-se si el periodisme dedicat al fenomen casteller està a l’alçada d’aquest nivell d’excel·lència. Primera consideració: la informació dedicada als mitjans als castells és incomparablement superior a la què hi trobem dedicada a qualsevol altre element de la cultura popular i tradicional catalana (encara que pels castellers segurament sempre serà insuficient). Ara bé, el que em preocupa no és la quantitat sinó la qualitat d’aquesta informació.
Quan vaig escriure, el
2004, el meu llibre El periodisme
casteller: un cas d’identitat, una de les tesis era que es tractava d’una
especialitat periodística encara en fase de normalització. Una dècada més tard,
i ja no en actiu com a periodista casteller, la meva sensació és que no hem
avançat gaire en alguns dels principals problemes que assenyalava per aquesta
normalització: la dificultat per transcendir el “gueto” casteller (és a dir,
l’aparició d’informació castellera fora dels espais especialitzats); la
dicotomia “periodista casteller” vs. “casteller periodista”, inconcebible en la
majoria dels àmbits d’aquesta professió (que això és en definitiva el
periodisme, una feina); o la incapacitat per definir quin és el públic destinatari
d’aquesta informació (ens adrecem als castellers o a la tia Pepeta?; jo sempre
vaig mirar d’escriure pensant que ho feia per l’aficionat).
Per si això fos poc, la
situació s’ha complicat (s’ha deteriorat?) amb la combinació d’un mal general
del periodisme contemporani –la subordinació a la immediatesa de les xarxes
socials per sobre de la profunditat i el rigor- amb una dificultat específica
pròpia del creixement casteller: cada cop hi ha, en un mateix dia o cap de
setmana, més punts d’interès casteller sobre els quals teòricament caldria
informar. El resultat és que bona part del periodisme casteller acaba oferint
poca cosa més que llistats de resultats i estadístiques, duplicant allò que ja
hem llegit a twitter.
No hi ha –o, en tot
cas, jo no en tinc- fórmules màgiques. Ara bé, penso que el periodisme
casteller que a mi m’agradaria llegir (o escoltar, o veure) passa per apostar
més decididament pels gèneres interpretatius: l’entrevista, el reportatge i,
sobretot, la crònica, que en principi hauria de ser el gènere del periodisme
casteller per antonomàsia (una crònica va signada i sempre ha de portar un
element de lectura personal d’aquella realitat que explica). En definitiva, més
periodisme.
(Article publicat originàriament al número 13 de la revista Fet a Tarragona, publicat el setembre de 2015)
Etiquetes de comentaris:
PERIODISME,
POPULAR I TRADICIONAL
dijous, 3 de setembre del 2015
Després del Katrina
Fa uns dies s'han complert els deu anys des que l'huracà Katrina va assolar Nova Orleans, la ciutat menys ianqui i més singular de tots els Estats Units d'Amèrica. En saber la notícia -mentre em preparava per cobrir un nou Sant Fèlix, ara en tele-, vaig recordar com, en el meu viatge coast to coast d'un any i escaig (us el vaig explicar aquí), arribar a Nova Orleans, i en concret al seu French Quarter -que per cert es va construir, en la seva configuració actual, sota dominació espanyola-, em va reconfortar per retrobar-me amb un esquema urbanístic reconeixible: un barri de disseny quadriculat a l'entorn d'una plaça presidida per la catedral. Havent passat per ciutats incomprensibles per mi com Nashville, Memphis o Jonesboro, Nova Orleans em va fer sentir una mica com a casa. Això, juntament amb el meu interès per la música, van fer que la notícia del Katrina m'entristís més que altres desastres naturals, al mateix temps que m'intrigava com podia passar una cosa així a la primera potència mundial.
Van passar uns mesos, vaig acabar la meva primera temporada al Quarts de Nou i em vaig trobar sense feina i sense una perspectiva clara de tenir-ne fins que tornés la temporada castellera... i demanant-me, de tant en tant, què devia passar mentrestant a Nova Orleans. Quan em vaig adonar que s'acostava el Mardi Gras, la festa entorn la que girava bona part de la cultura, la vida social i fins i tot l'economia de la ciutat, alguna cosa va fer click al meu cervell: aquell era un moment que calia viure. Les cerques a internet van confirmar-ho: la ciutat, justament, es debatia sobre l'oportunitat de celebrar el carnaval. Uns consideraven que Nova Orleans ja havia plorat prou i era hora, sis mesos després, de tornar a riure. Altres insistien sobre quin sentit tenia celebrar res, quan tants i tants veïns encara no havien pogut tornar (i alguns ja no ho farien mai). I els més cínics o potser els més pragmàtics apuntaven que el carnaval havia de servir per anunciar al món que la ciutat, abocada al turisme, tornava a ser open for business.
Vaig ser tres setmanes a Nova Orleans, jugant a ser "enviat especial" i vivint una de les millors experiències periodístiques de la meva vida. Periodisme low cost: dormia en un sofà i em desplaçava en una bicicleta prestada. Però periodisme: vaig veure de primera mà els efectes de l'huracà, amb barris sencers en els què pràcticament no s'hi havia fet res; vaig poder parlar amb molta gent, des d'activistes socials a professors universitaris o simplement membres d'alguna de les krewes (colles) de carnaval; fins i tot vaig assistir en directe a alguna roda de premsa de l'alcalde Ray Nagin. Afortunadament, un parell de dies abans de marxar-hi vaig aconseguir lligar amb el diari Avui que em publicarien alguns textos. Finalment, van ser quatre cròniques (dues a doble plana), que pràcticament em van compensar el cost del bitllet d'avió.
El context del carnaval i el meu carnet internacional de periodista em van permetre escoltar molta, molta música en directe, inclosos bona part dels grans noms locals: Dr. John, Kermit Ruffins, Galactic, Eddie Bo, la Soul Rebels Brass Band i la Rebirth Brass Band... El primer bolo a què vaig assistir va ser el d'Irma Thomas, la soul queen of New Orleans: el primer concert que feia a casa, amb la seva banda, des de l'huracà, el dia que complia 65 anys. En el dietari del viatge vaig escriure que només per això havia valgut la pena anar fins allà...
Van ser tres setmanes inoblidables, assistint en directe a l'esforç d'una comunitat de recuperar-se després de la tragèdia, i de fer-ho mitjançant la seva cultura popular, la seva tradició, el cor de la seva identitat. Una lliçó que un no espera trobar als Estats Units d'Amèrica, però és que Nova Orleans és, ja ho he dit, la ciutat menys ianqui del seu país. I en vaig marxar amb molts interrogants pendents sobre quin seria el seu futur. Es convertiria definitivament en un parc temàtic al servei del turista? Perdria Nova Orleans la seva ànima, el seu mojo? O bé, com esperaven els més optimistes, s'obririen noves oportunitats per una ciutat que s'havia acostumat a conviure amb la seva pròpia decadència?
Ara es compleixen deu anys del Katrina i penso que seria el moment de tornar-hi, de tornar a fer de periodista. Anar-hi, veure-ho i explicar-ho. De moment només és un desig...
(Els que sigueu seguidors de la sèrie Treme segurament us podeu fer una millor idea del que em vaig trobar. Sí, sé que fa ràbia, però jo hi vaig ser.)
Van passar uns mesos, vaig acabar la meva primera temporada al Quarts de Nou i em vaig trobar sense feina i sense una perspectiva clara de tenir-ne fins que tornés la temporada castellera... i demanant-me, de tant en tant, què devia passar mentrestant a Nova Orleans. Quan em vaig adonar que s'acostava el Mardi Gras, la festa entorn la que girava bona part de la cultura, la vida social i fins i tot l'economia de la ciutat, alguna cosa va fer click al meu cervell: aquell era un moment que calia viure. Les cerques a internet van confirmar-ho: la ciutat, justament, es debatia sobre l'oportunitat de celebrar el carnaval. Uns consideraven que Nova Orleans ja havia plorat prou i era hora, sis mesos després, de tornar a riure. Altres insistien sobre quin sentit tenia celebrar res, quan tants i tants veïns encara no havien pogut tornar (i alguns ja no ho farien mai). I els més cínics o potser els més pragmàtics apuntaven que el carnaval havia de servir per anunciar al món que la ciutat, abocada al turisme, tornava a ser open for business.
Sis mesos després del pas de l'huracà, al Lower 9th Ward semblava que el dia abans hi hagués caigut una bomba atòmica.
El context del carnaval i el meu carnet internacional de periodista em van permetre escoltar molta, molta música en directe, inclosos bona part dels grans noms locals: Dr. John, Kermit Ruffins, Galactic, Eddie Bo, la Soul Rebels Brass Band i la Rebirth Brass Band... El primer bolo a què vaig assistir va ser el d'Irma Thomas, la soul queen of New Orleans: el primer concert que feia a casa, amb la seva banda, des de l'huracà, el dia que complia 65 anys. En el dietari del viatge vaig escriure que només per això havia valgut la pena anar fins allà...
Amb un Mardi Gras Indian.
Van ser tres setmanes inoblidables, assistint en directe a l'esforç d'una comunitat de recuperar-se després de la tragèdia, i de fer-ho mitjançant la seva cultura popular, la seva tradició, el cor de la seva identitat. Una lliçó que un no espera trobar als Estats Units d'Amèrica, però és que Nova Orleans és, ja ho he dit, la ciutat menys ianqui del seu país. I en vaig marxar amb molts interrogants pendents sobre quin seria el seu futur. Es convertiria definitivament en un parc temàtic al servei del turista? Perdria Nova Orleans la seva ànima, el seu mojo? O bé, com esperaven els més optimistes, s'obririen noves oportunitats per una ciutat que s'havia acostumat a conviure amb la seva pròpia decadència?
Ara es compleixen deu anys del Katrina i penso que seria el moment de tornar-hi, de tornar a fer de periodista. Anar-hi, veure-ho i explicar-ho. De moment només és un desig...
(Els que sigueu seguidors de la sèrie Treme segurament us podeu fer una millor idea del que em vaig trobar. Sí, sé que fa ràbia, però jo hi vaig ser.)
Etiquetes de comentaris:
COSES DE LA (MEVA) VIDA,
MÚSICA,
PERIODISME,
POPULAR I TRADICIONAL,
VIATGES
Subscriure's a:
Missatges (Atom)