Sens dubte, el món casteller viu actualment el millor moment en més de 200 anys d’història: l’alt nivell de les colles, l’expansió arreu del país, la popularitat i acceptació entre la població catalana i el reconeixement de la Unesco, entre d’altres, en són expressió. Val la pena preguntar-se si el periodisme dedicat al fenomen casteller està a l’alçada d’aquest nivell d’excel·lència. Primera consideració: la informació dedicada als mitjans als castells és incomparablement superior a la què hi trobem dedicada a qualsevol altre element de la cultura popular i tradicional catalana (encara que pels castellers segurament sempre serà insuficient). Ara bé, el que em preocupa no és la quantitat sinó la qualitat d’aquesta informació.
Quan vaig escriure, el
2004, el meu llibre El periodisme
casteller: un cas d’identitat, una de les tesis era que es tractava d’una
especialitat periodística encara en fase de normalització. Una dècada més tard,
i ja no en actiu com a periodista casteller, la meva sensació és que no hem
avançat gaire en alguns dels principals problemes que assenyalava per aquesta
normalització: la dificultat per transcendir el “gueto” casteller (és a dir,
l’aparició d’informació castellera fora dels espais especialitzats); la
dicotomia “periodista casteller” vs. “casteller periodista”, inconcebible en la
majoria dels àmbits d’aquesta professió (que això és en definitiva el
periodisme, una feina); o la incapacitat per definir quin és el públic destinatari
d’aquesta informació (ens adrecem als castellers o a la tia Pepeta?; jo sempre
vaig mirar d’escriure pensant que ho feia per l’aficionat).
Per si això fos poc, la
situació s’ha complicat (s’ha deteriorat?) amb la combinació d’un mal general
del periodisme contemporani –la subordinació a la immediatesa de les xarxes
socials per sobre de la profunditat i el rigor- amb una dificultat específica
pròpia del creixement casteller: cada cop hi ha, en un mateix dia o cap de
setmana, més punts d’interès casteller sobre els quals teòricament caldria
informar. El resultat és que bona part del periodisme casteller acaba oferint
poca cosa més que llistats de resultats i estadístiques, duplicant allò que ja
hem llegit a twitter.
No hi ha –o, en tot
cas, jo no en tinc- fórmules màgiques. Ara bé, penso que el periodisme
casteller que a mi m’agradaria llegir (o escoltar, o veure) passa per apostar
més decididament pels gèneres interpretatius: l’entrevista, el reportatge i,
sobretot, la crònica, que en principi hauria de ser el gènere del periodisme
casteller per antonomàsia (una crònica va signada i sempre ha de portar un
element de lectura personal d’aquella realitat que explica). En definitiva, més
periodisme.
(Article publicat originàriament al número 13 de la revista Fet a Tarragona, publicat el setembre de 2015)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada